Pax Hispànica

Barcelona tindrà un alcalde progressista i republicà

Aquesta frase d’Ernest Maragall pronunciada poc després de saber el seu triomf a Barcelona, condensa, al meu entendre, el que serà el nostre futur. Un futur ben impregnat per l’ambigüitat calculada dels dos adjectius pronunciats, que s’ha anat consolidant des de fa un any i mig quan tot va canviar de rumb. Un futur que ara ja es pot manifestar amb tota la plenitud.

Tot d’elements ens ho han anat indicant dia rere dia: l’afluixament progressiu de la repressió, que havia arribat a assolir cotes que podríem considerar demofeixistes; el gradual silenciament del discurs independentista i l’oblit de la reivindicació del que va significar l’1-O per part de la partitocràcia catalana; l’intent mediàtic de marginalització de l’independentisme real per part de molts mitjans autòctons (TV3, Ara…) penjant-los, si cal, l’estigma d’una suposada violència, o bé l’operació de corriment del mainstream de l’opinió pública cap a posicions d’un autonomisme disfressat, tot fent servir els sentiments de la població com a únic reducte del que havia estat el principal i més massiu moviment polític d’aquesta dècada, per només parlar de les més grans manipulacions. Aquests han estat els factors que han anat configurant un nou escenari que suposa un clar trencament amb el passat més recent.

Com a cloenda o inici del nou procés, els resultats de les eleccions del 26 de maig han estat la cirereta que corona el pastís que s’anava coent durant mesos i mesos.

A Espanya, les votacions han consolidat la moderació, amb el PSOE a la majoria de llocs de poder, tot i que escortat per uns útils dobermans que compten amb una important representativitat popular i que compliran magníficament la seva funció: mantenir una amenaça permanent per consolidar amb la por l’ocupació mental del país català.

A Catalunya, el “sobiranisme constitucionalista” d’Esquerra esdevé hegemònic. La població sembla que ha entès el missatge i ha decidit tornar a escenaris de submissió ja viscuts. L’independentisme real (CUP i Primàries) ha quedat reduït a la mínima expressió, només restant dempeus el recurs català per excel·lència, el símbol -sovint poc efectiu, cal recordar-ho-, personificat en la victòria d’en Carles Puigdemont a les Europees.

Després de la tempesta, torna el temps de l’intercanvi, del bon rotllo. Del tu m’estabilitzes quatre anys al govern i em pacifiques Catalunya i jo t’elaboro uns indults abans de que me’n vagi. Ara, de cara a la galeria dels dos països, caldrà seguir simulant confrontació, no sigui que se’ns vegi el llautó.

Tot plegat és el quadre, com ja havíem avançat fa unes setmanes, que volia assolir l’IBEX 35 i el complex democapitalista europeu, que han mogut peces durant mesos perquè l’status quo no es bellugués ni un centímetre i que tornéssim a la pau que, en altres temps, deien dels “cementiris”. Tot per l’estabilitat, per la bassa d’oli europea -òbviament també fictícia-, aixafant el que calgui, drets individuals i col·lectius inclosos.

Tot quadrat, tot ben bonic i formós, deixant unes mínimes escletxes de dissidència d’una mida totalmente controlable. En definitiva, un retorn als estàndards europeus, després de mesos de porres i jutges com a bàlsam per a la insurgència.

Vençuts bascos i catalans, ja sigui amb diners o amb repressió, la Pax Hispànica torna a regnar sobre tots els seus dominis… fins que una nova generació, superant la por ancestral, torni a pintar-se el rostre i el cos i pugi al cavall.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.