Demofeixisme: el sistema polític del segle XXI?

Ja en el segle IV abans de la nostra era, un savi parlava de degeneració dels sistemes polítics. I ho feia segons un criteri extremadament interessant, el de valorar quin era el bé que perseguien. Era un ciutadà de l’antiga Macedònia grega i el coneixem com Aristòtil.

Segons aquell pensador, les formes de govern positives, les que es basen en aconseguir el bé comú, poden degenerar en formes corruptes, on els seus integrants es mouen per interessos propis. Així, la positiva República podria acabar esdevenint, si la ciutadania badava, una depravada Demagògia.

En els nostres temps, especialment a partir del canvi de segle, estem experimentant directament aquest fenomen degeneratiu en el sistema polític hegemònic a Occident durant la segona meitat del XX. Contràriament al desig de molts, la democràcia representativa no ha mutat a una democràcia real, ans ha virat progressivament i amb vocació universal cap al que podríem anomenar demofeixisme. Malgrat les forces que arreu han treballat i treballen per un veritable aprofundiment democràtic, els règims representatius estan caient en el parany del totalitarisme disfressat, de manera barroera, de sistema democràtic.

La degradació teoritzada per la privilegiada ment aristotèl·lica guanya terreny arreu, sense que, per ara, topi amb una oposició massiva com es mereixeria una degradació d’aquest calibre en els drets humans bàsics, en la dignitat humana.

El quadre que segueix és un inici en l’intent de resumir les diferències entre els tres grups de sistemes que prenen el nom de democràcia a l’actualitat. Està de més dir que la democràcia real és, per suposat, la fórmula que proposem des de l’econacionalitarisme. Desplaçant-nos cap a la dreta del gràfic, anem progressivament degenerant cap a formes de govern que cada cop deixen més de banda el bé comú per servir la cobdícia particular de les elits pseudodemocràtiques.

 

 

 

 

 

 

Anuncis

No col·laboració

Generadors d’energia elèctrica

©econacionalitarisme (sobre mapa base ©ebrenc)

A Catalunya hi ha actualment 24 centrals de generació d’energia elèctrica amb una potència superior a 50 MW (dades de 2014, les últimes disponibles), de les quals tres superen el gigawatt, tretze se situen entre 100 i 1.000 megawatts, i la resta van de 50 a 100 MW.  Son de quatre tipus diferentsː centrals nuclears, de cicle combinat de gas natural, hidràuliques i de cogeneració.

Aquestes grans instal·lacions productores d’electricitat es localitzen en cinc zonesː Baix Camp/Ribera d’Ebre (nuclears i cicle combinat), àrees metropolitanes de Barcelona (cicle combinat) i de Tarragona (cicle combinat i cogeneració), Pirineu i Prepirineu occidentals (hidràuliques), i curs mig del Ter (hidràuliques).

 

Divide et Impera

Divideix i venceràs!, la plurimil·lenària màxima que ha estat bàsica per l'”èxit” de la majoria d’imperis que han assolat la diversitat de la terra en el decurs dels segles, sembla que és el trumfo amagat d’Espanya per sortir del carreró sense sortida del cas català.

En uns escacs en els que cap dels dos bàndols sap, ni remotament, quin moviment ha de fer, el fruit bord de mesos i mesos de perdre el temps i d’autoenganyar-se des del cantó independentista pot ser la seva divisió. Aquesta trampa en la que tenim molts números de caure-hi de quatre potes, seria el desllorigador de la partida, la tirada que es lamenta per sempre, el moviment que és gairebé impossible d’adreçar, el mat que clou el campionat.

Una escissió en dues parts, sí. Un cisma, on una sana heterogeneïtat ha estat malejada per les agressions antidemocràtiques d’un Estat que ha abandonat definitivament el servei degut al poble, però encara més per la dèria del gruix de l’independentisme d’ignorar un parell de fets inqüestionables que, encara que tanquem els ulls, no desapareixeran.

Aquestes permanències obstinades són, d’una banda, que ha quedat palès que enfrontar-se a pit obert al totalitarisme és caure en un marasme de repressió en forma de presó i multes sense fi, poc assumible per una societat burgesa de l’Europa occidental i, per una altra, que el referèndum d’autodeterminació -que, degut a la insolidaritat de part de la població catalana a la diada de l’1-O, es va traslladar al 21-D, amb unes eleccions que, encara que Espanya no ho admeti, la població va votar exclusivament amb motivació identitària)- va tenir com a resultat el desig de la majoria de continuar sota la sinistra ombra espanyola.

La no assumpció d’aquest parell de fets és, segons la meva visió, el factor principal del perill de desmobilització de la ciutadania i del greu risc de trencament de l’independentisme en dues concepcions que passo a caracteritzar.

La primera respondria a la part més institucionalitzada, amb els seus líders que han rebut de ple la repressió i que serien candidats a tornar-la a patir si hi ha un enfrontament frontal amb Espanya. Per aquestes dues peculiaritats, potser, és el sector que sense gosar dir-ho obertament s’acosta al caducat autonomisme, que oculta amb la fantasia de l’eixamplament de la base, deixant la proclamada República només en el núvol retòric i en un futur indeterminat.

La segona, composta per nouvinguts a l’independentisme -tots puigdemonians convençuts- i gent de l’esquerra independentista de tota la vida, comparteix l’opció per tirar endavant immediatament la República Catalana. Una altra opció que topa amb la realitat; els primers pel seu breu bagatge polític, els segons perquè o bé són fora del radi de repressió de primera línia o bé pensen fer-li front sense fer-se enrere quan aquella es produeixi.

Com jo ho veig, totes dues opcions pateixen un desviament perillós de la realitat, uns per no dir la veritat del que pensen i del què volen aplicar i per no tenir cap alternativa de resistència, els altres per ignorar la voluntat majoritària -encara que poc majoritària, és indispensable respectar-la- i les conseqüències que emanarien d’un increment de la brutalitat espanyola.

I què es pot fer per evitar el trencament de l’independentisme català? Potser la via seria transitar per un terme mig: assumir la realitat i la voluntat democràtica però, alhora, desenvolupar un pla massiu i general de no col·laboració amb Espanya. Aquesta és la meva posició i intentaré anar-la bastint entre repressió del sistema i desorientació independentista.

 

L’esport escapçat de TV3 i d’IB3

Fa una pila de temps que es venen succeint les denúncies que les nostres dues televisions públiques més importants tenen un biaix polític determinat i que aquesta irregularitat pot incidir en la percepció de la realitat dels qui les veuen.

Tot i que tothom pensarà que, amb aquest prolegomen, tornem a insistir amb el tema de sempre, us equivoqueu. Avui parlaré d’una altra problemàtica. D’un desequilibri que no és de matís, i que tampoc no és subjectiu sinó que, gràcies a la quantificació feta per la magnífica revista Fosbury , en el seu darrer número, ens ofereix dades esfereïdores de com es tracta l’esport en els informatius i la necessitat d’una sacsejada forta per capgirar la situació que, per la seva gravetat, podem parlar tranquil·lament de desinformació.

I, parafrasejant a la Maria Mercè Marçal, tenim tres greus àmbits de discriminacions perpetrades per TV3 i, en un grau un xic menor, per IB3 contra la diversitat de l’esport dels nostres països.

  ©Tsutomu Takasu

La primera marginació, la més greu, que la Marçal no dubtaria a combatre, és la dedicació totalment aclaparadora de la informació esportiva a la pràctica masculina. Les xifres són contundents: a TV3,  l’esport d’homes ocupa un 96,52% del temps esportiu als informatius, mentre que a IB3 aquest percentatge és del 91,92%.

La segona discriminació televisivoesportiva procedeix de la diferència marcada entre disciplines. L’estudi de la Fosbury ens objectivitza el que tothom intuïa: que l’esport-rei domina de llarg, amb més d’un 70% a la “tele” principatina i un 60% a la illenca. Exceptuant el tennis, el bàsquet o el futbol sala (aquest només a la IB3), la resta d’especialitats han de conformar-se amb cobertures de vergonya en els informatius, fins i tot quan tenen nivell de campiones i campions mundials, com ara l’hoquei patins (amb un trist 1,19%).

I, finalment, la tercera marginació ve donada per la preponderància dels clubs grans,  que anorrea la resta d’entitats. Com és obvi, el FC Barcelona és el pes pesant, ocupant gairebé un quaranta per cent del temps dedicat a l’esport en els Telenotícies. Però la cosa està tan mal muntada que un club foraster, el Real Madrid, es menja un 5,43% de la quota de pantalla dels TN de TV3, més que tot el bàsquet (4,82%) o tot el ciclisme (1,55%).

Tot i la potència de l’estudi, potser quedaria pendent una altra qüestió: tota la informació esportiva és de debò esportiva o hi ha un desviament exagerat cap a qüestions econòmiques -piles de minuts dedicades als fitxatges, per exemple-, polèmiques i disputes personals i morbo en general. I això sense voler entrar en discussió de si els anomenats esports del motor es poden considerar per les seves característiques una pràctica esportiva, tenint en compte, a més, que són dels més susceptibles d’estar al servei d’interessos publicitaris.

L’estudi, publicat en el número 28, no aprofundeix en quines son les causes d’aquest tractament informatiu tan incorrecte. Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions però penso que és obvi que el patriarcat existent, també, al voltant de l’esport, considerant-lo una activitat fonamentalment masculina, i el capitalisme, que considera els esports segons els dividends que ofereixen als que s’enriqueixen desmesuradament al voltant del fenomen esportiu, -incloent en aquest punt els drets d’imatge televisiva, que obliga a jugar en horaris surrealistes-,  són els principals responsables de la situació .

És esperable d’una televisió pública com cal que ofereixi continguts que tendeixin a l’equilibri, tot intentant capgirar, dintre de les seves possibilitats, les desigualtats socials  i no que les agreugin, com passa actualment. Així, doncs, cal exigir tant a TV3 com a IB3, i com la futura à Punt valenciana, que canviïn de manera radical la cobertura de la informació esportiva vers una diversificació enriquidora i més justa. En benefici de l’esport i del dret a la igualtat.

Independència: 21 elements de reflexió

 

1. Mai reiterarem prou la impecable lliçó de ciutadania que va suposar la jornada de l’1 d’octubre, on més de dos milions de persones es van mobilitzar amb un civisme digne de les societats més excel·lents del planeta per exercir un dret col·lectiu bàsic per a qualsevol societat, el dret a l’autodeterminació. Si mirem enrere, aquest tarannà és una conseqüència lògica de les mobilitzacions totalment pacífiques i multitudinàries dels darrers anys. Cal, però, no oblidar la violència que s’exercí en aquella diada; és una data històrica que ens recorda, per enèsim cop, l’ancestral relació desigual de subordinació entre la nació catalana i Espanya. Però hi va haver un altre punt negre aquell primer d’octubre, i va ser la insolidaritat de la majoria de la població catalana que se sent espanyola en optar per boicotejar el referèndum convocat per una Generalitat que molts han sentit des de sempre com una institució secundària. Ni les imatges de les porres van dur-los als col·legis electorals per votar la seva opció.
2. Des de l’endemà del referèndum, hem pogut comprovar com l’excelsitud de bona part de la població en tot aquest procés, no ha tingut una correspondència semblant en el lideratge polític. Tot i que l’organització del referèndum per part del Govern, malgrat els greus entrebancs judicials i policials, va ser molt bona, la gestió de la situació a partir del dia 2 ha estat mediocre. I davant aquests fets excepcionals, la mediocritat té conseqüències catastròfiques.
3. El “tranquils, ho tenim tot controlat“, emès entre somriures un pèl superbs per membres del Govern, que ens va acompanyar insistentment els mesos abans del referèndum, no era només una cançoneta per obviar crítiques i dissidències, tranquil·litzar la gent i entretenir-la abans de la tempesta que havia de caure. Després de l’1-O vam veure que era molt més, era senzillament una manifestació del pensament naïf dels líders de Junts pel Sí i d’Esquerra. Una creença en la bondat humana inexplicable en gent amb màsters per parar un tren, amb almenys mig segle de vida patint la jurisdicció espanyola, i espectadors, com tothom, de quina manera encara la comunitat internacional i especialment els països de la Unió Europea, les vulneracions de drets humans. Una negació de la realitat impensable per qualsevol observador polític aficionat. Una de les evidències més doloroses del procés ha estat que amb l’aparició de la repressió no hi havia res preparat… perquè senzillament no se l’esperaven. Increïble. De fet, ha estat una imprevisió tan sincera que han estat els líders els que han rebut i rebran el màxim pes de la repressió, fet que no es dóna gaire sovint, ja que normalment és el poble ras qui rep la major part de les garrotades, mentre la majoria d’aquells tenen una alternativa a l’exterior.
4. Al costat d’aquest “llirialamanisme”, l’altra actitud nefasta ha estat la de les simulacions. Una de les més greus generades pel Govern de Catalunya ha estat fer creure a la població que proclamar una secessió es podia fer de manera legal. Només cal llegir l’article 2 de la Constitució espanyola per copsar que impossibilitar l’autodeterminació és un dels seus motius d’existència, amb participació militar inclosa (art. 8). Diria que aquesta simulació del govern de Puigdemont no només tenia la població com a destinatària sinó que al final també s’ho van acabar creient ells mateixos.
5. Una altra de les pífies importants del procés independentista ha estat l’acció exterior. I no -que també- precisament perquè la feina del conseller Romeva i el seu equip no hagi aconseguit en dos anys cap reconeixement de la nova república, ni entre els països europeus sorgits de les independències dels noranta ni entre els estats outsiders del món, ni tampoc entre els que aspiren a ser estats com Catalunya, sinó sobretot perquè aquest havia de ser un dels elements determinants -i diria que imprescindibles- per fer el pas de proclamar el nou estat sense que això suposés un salt al buit. I no ho va ser. I, consegüentment, es va produir l’estimbada pel penya-segat.
6. A l’altra banda ens trobem que, contràriament a la creença general en el sector independentista de que el president espanyol ha optat per la via més contundent, m’atreviria a dir que la seva reacció ha estat una política intermèdia, molt allunyada de les pràctiques nòrdiques o britàniques -en el cas d’Escòcia, almenys- però també distant de la duresa que hauria embogit França o Itàlia en un cas així (on, no en tingueu cap dubte, s’hauria tallat dràsticament la qüestió en els seus inicis). De fet, ha rebut moltes crítiques de la “caverna” per no haver esclafat el país com en temps passats. Hem de pensar que la qüestió és d’una magnitud colossal per un estat de democràcia estrictament representativa i penso que, des de la supèrbia espanyola ho veien tan, tan impossible, que no ho tenien ni desenvolupat en la legislació, cosa que ha obligat a improvisar repressions a marxes forçades amb poc aixopluc legal.
7. Fruit d’aquesta gestió, que des d’una visió realment democràtica és d’una demofòbia esclatant, Espanya ha comptat amb recolzament internacional gairebé unànime (tan bèstia que ni tan sols Escòcia ni Flandes ni Eslovènia s’han atrevit a reconèixer la república); suport molt majoritari dintre d’Espanya, tant de la majoria de les formacions polítiques com de la població, que ha tancat files al voltant de la “rojigualda” (no en va, aquesta insígnia ha omplert balcons d’arreu del seu territori i molts dels Països Catalans); la meitat de la població de Catalunya ignorant, quan no aplaudint, la repressió exercida contra drets fonamentals; grans empreses abandonant el seus origens i la seva clientela per la crida a l’ordre… Davant de tot això, manifestar que “Espanya és un estat fallit”, “els hi queden quatre telediaris”, “ho tenim a tocar” i tantes altres ocurrències, no deixa de ser terriblement paradoxal i d’un irrealisme perillosíssim.
8. En aquest context, la solidaritat internacional davant la proclamació de la república i les seves conseqüències ha estat extremadament minoritària. Només formacions polítiques de l’esquerra independentista (equivalents a la CUP, per entendre’ns) com ara Izquierda Castellana, els moviments nacionalistes corsos o sards, el Sinn Feinn irlandès o el Plaid Cymru gal·lès han donat un suport explícit a la revolta independentista. Manifestacions de 100 o 200 persones a Espanya, suports individuals d’alguns diputats europeus, alguns intel·lectuals que gairebé es poden comptar amb els dits. I poc més. Una soledat que ni els més pessimistes hauríem augurat.
9. Tanmateix, a la resta dels Països Catalans el recolzament al procés ha estat significatiu, sobretot a les Balears (inclosa la coalició Més, en el govern, que s’ha manifestat solidàriament) i a la Catalunya Nord (amb un recolzament destacat pel que fa a la logística del referèndum). Aquesta solidaritat intercatalana ha estat menor al País Valencià, segurament per la virulència renovada de l’espanyolisme, que ha fet difícil manifestar-se a favor per por a patir agressions de l’extrema dreta, i per la poca empatia del sector no nacionalitari de Compromís.
10. Finalment, un dels aspectes més positius de la revolta catalana ha estat la relegació temporal del capitalisme a la seva mínima expressió. Durant mesos, l’esperit que regeix la vida de la majoria de gent, amb els seus interessos materials, els seus egoismes, els seus enlluernaments, ha perdut el seu regnat davant el pur sentiment, davant la pura ideologia. Les poblacions catalana i espanyola han deixat de banda els seus quotidians impulsos consumistes per uns altres dominats per tot un seguit de sentiments extracapitalistes -i potser postcapitalistes- com ara la il·lusió col·lectiva, la creació d’una nova societat, la resistència davant l’opressió, la cooperació, la solidaritat, l’odi ideològic o la identitat. El vot del 21-D ha seguit aquesta mateixa línia.

 

1. El govern espanyol amb la seva manera peculiar de portar la qüestió catalana, no ha pogut aconseguir la seva fita principal, que la ciutadania catalana no s’autodeterminés. Els resultats de les eleccions imposades del 21-D han estat clars, contundents i reiteratius: a Catalunya hi ha almenys 2.079.340 persones que volen deixar d’una vegada per totes de ser súbdits espanyol i esdevenir ciutadans i ciutadanes d’una nova república que es regeixi per uns valors sensiblement diferents als que ara pateixen. És important deixar clar que aquesta xifra confirma la netedat i rigor que va presidir el referèndum de l’1-O, desmentint rotundament les acusacions de frau que farcien els mitjans espanyols.
2. El 21-D també ha transmès una dada encara més significativa: la falta de majoria social (50,01 % dels votants) per engegar la República. Els números ens diuen que els partidaris de la independència van emetre el 47,7 % dels sufragis (entre el 49,42 % de Quebec-95 i el 44,7 % d’Escòcia-14). Les irregularitat en el procés d’autodeterminació -amb una proclamació d’independència entre dos manifestacions de la voluntat popular (1-O i 21-D)- imposades per Espanya, no poden emmascarar els resultats. I aquests, per ara, són els que són, no els que molts creuen que haurien de ser. Validar l’1-D com a única i definitiva mostra de l’autodeterminació és temptador però, al meu parer, només és afegir una nova simulació a les que ja hem patit. La violència de l’Estat i l’actitud poc democràtica de la gran majoria d'”unionistes” aquell dia, no legitima una “revenja” independentista a l’hora de valorar majories.
3. Els últims i intensos mesos del procés independentista ha comportat la visibilització d’una bipolarització social a Catalunya. Una bipolarització que molts pensen recent, causada per la distorsió sobiranista -diuen-, però que ha estat una constant cultural, social i política que fa decennis que existeix. Les propostes d’un sol poble del PSUC dels setantes i les proclames integradores pujolistes al voltant de qui és català, sembla que no han tingut un èxit remarcable. Al contrari, s’ha perpetuat l’existència de dues societats que han conviscut i conviuen, això sí, però sense deixar-ne de ser dues, una enquadrada en el marc estatal, homologable a qualsevol altre cos social de comunitat autònoma, amb la consideració estesa de que la Generalitat és un simple òrgan descentralitzador; l’altra, fidel a la resistència ancestral catalana, que, tirant de tòpic, veu TV3 i està associada a la xarxa d’entitats del país. I aquest fet sociològic primordial ha estat lamentablement ignorat i amagat per la intelligentsia nacional des de fa 40 anys. La menor implicació política i social del bloc espanyolista, i segurament un nivell socioeconòmic més modest de molts dels seus integrants han contribuït a consolidar aquesta divisió, afavorida per la instal·lació d’una part important d’aquesta població en barris poc heterogenis, portant al mainstream de classe mitjana catalana, que és la que ha conformat de manera prioritària el país des de la reinstauració de la democràcia, a considerar l’altre sector com un grup situat en els marges del sistema català, sense ni tan sols tenir en compte el seu volum demogràfic.
4. Aquesta bipolarització influeix, en relació al procés independentista, no només en qui n’és partidari o detractor, sinó que, és tan profunda, que també comporta dues visions de quina ha de ser la qualitat de la democràcia i de quins són els valors que han de prevaldre. Així mentre el sector independentista és partidari de la democràcia real -no ho diguem molt fort, però només per aquest procés, després ja veurem quanta gent se’n despenja- i de la preeminència dels drets humans col·lectius i individuals, el sector espanyolista és fidel a les considerables limitacions de la democràcia representativa i justifica quasi tot amb la submissió a la legalitat vigent.
5. La formació política guanyadora del 21-D també ha causat polèmica. Ciutadans per uns és un partit com qualsevol altre que ha concentrat el vot útil unionista però per uns altres és la manifestació del feixisme a Catalunya. A mi em sembla que ni una cosa ni l’altra; el seu vot no és un vot d’un espanyolisme tranquil (que tenia la seva opció en el PSC) sinó que té un punt de revenja contra els que suposadament han sacsejat l’arcàdia catalana amb les seves manipulacions nacionalistes. La immediata sortida a la llum del disbarat territorial anomenat Tabarnia és un element coherent amb aquesta militància antistablishment.
6. Aquests diferents punts de vista es troben clarament manifestats en la qüestió dels presos polítics o de consciència, per posar un dels exemples més visibles. Mentre el gruix de l’àmbit independentista veu que els captius del procés, sobretot els “Jordis” són a la presó per ser fidels a la seva ideologia, l’espanyolisme veu que només s’està aplicant la llei i que si són entre reixes és perquè s’ho han buscat. És significatiu veure com Amnistia Internacional s’està jugant el seu bon nom a Catalunya pel seguidisme que sembla que fa de l’status quo internacional, demostrant una visió molt “legislocèntrica” dels fenomens polítics quan obvia que en la repressió d’un procés d’autodeterminació no violent es poden produir empresonaments causats per “conviccions polítiques”.

 

1. Les renúncies dels líders davant l’acorralament judicial -que, tot sigui dit, ha escandalitzat per forçar el penediment ideològic- van començar titllant de simbòlica la declaració d’independència, van seguir amb l’abandonament de la via unilateral i continuen amb l’acatament de la constitució espanyola. Tot i les veus que la minoren (“tothom diria el que fos per sortir de la presó…“) aquesta és una actitud que torna a il·lustrar la imprevisió i la increïble confiança en considerar que la separació d’un país d’una metròpoli es tractava d’una mena de joc de cavallers on ningú sobrepassaria les regles del bon gust. Sense cap dubte, renúncies i irrealitats afecten la credibilitat del moviment independentista.
2. El camí que s’està prefigurant per part de la majoria de veus independentistes, tot silenciant les majories actuals, intenta mantenir dialècticament la república però demanant realisme. La no concreció de cap on es dirigirà el procés comporta tot tipus de sospites per part d’observadors i ciutadania. Anem cap a la confrontació suïcida o cap a l’autonomisme camuflat? Dues vies contràries però que corren el risc de no solament no incrementar els partidaris de la causa sinó que comportaran abandonaments en les files independentistes.
3. Tanmateix, al meu parer, l’ètica democràtica ens obliga inevitablement a aturar el proclamat nou Estat, la República Catalana, anhelada per tants centenars de milers de conciutadans, però a més de dos punts d’aconseguir la majoria dels votants catalans. Com ja he dit, les xifres són obstinades i clares: falten uns 100.000 independentistes per ser majoria i sembla que pràcticament tothom que ho ha volgut, s’ha manifestat. Penso que amb tot el clima de violència i prohibicions que ha desplegat Espanya, el transvasament de vots cap a l’independentisme es pot considerar que, a hores d’ara, ha tocat sostre -incloent-hi el mite dels “indepes” dels Comuns, que si no han canviat ja, difícilment ho faran en el futur pròxim-.
4. Aquest viratge ètic, però també funcional, no vol dir ni de bon tros una rendició, com molts s’apressaran a pensar. És simplement un canvi d’objectiu per adaptar-lo a la realitat social i fer-lo resistent a la repressió. La clau seria que els més de dos milions de catalans que no se senten espanyols, exerceixin la no col·laboració amb Espanya. Així de senzill i així de complicat. Cal fer un pla ampli i general perquè aquesta població pugui viure en una nació catalana lliure tot i que encara no ho sigui plenament ni oficialment. I fer-ho en tots i cadascun dels àmbits on no suposi un risc penal o de sanció econòmica. Una campanya contundent i continuada en aquest sentit tindria segurament un alt seguiment internacional. Cal precisar que no es tracta d’un boicot a poblacions ni a territoris, sinó de considerar aquell país de la mateixa forma que qualsevol altre, al mateix nivell que Noruega o Vanuatu, posem per cas.
5. Una de les incògnites més angoixants del futur més immediat és fins on arribarà la revenja i l’extensió de la por, quin grau de repressió s’exercirà contra un moviment que ha estat pacífic fins a les últimes conseqüències i com patiran els drets fonamentals de la ciutadania: a la lliure expressió, a la manifestació, a la protesta i la dissidència, a un judici just…

Bon Nadal