En Valtònyc agafa l’autobús
No estic gens d’acord amb el que vós dieu…
afirmava, apòcrif, Voltaire.
Incondicionals del capitalisme,
esquerranoses de tòpic pujat,
gurús de les dietes saludables,
llibertaris de censura fàcil,
rapers renegaires,
opinadores i tertulians,
predicadors i fanàtiques,
hooligans i feixistes,
integristes i populistes,
ecocides i culturicides,
esotèrics setciències,
coaches d’autoajuda,
apologistes de la violència,
conreadores del mal gust,
futbolistes en roda de premsa,
malcriadores de noves generacions,
polítics de democràcia representativa,
i tantes -incomptables- bestioles de déu.
I Voltaire, recreat per Hall, rematava:
… però defensaria fins a la mort el vostre dret a dir-ho.
(poema premiat amb un accèssit
al 29è Concurs Literari de Nou Barris)
Bifurcacions nacionalitàries
©Ben Kerckx
La fi d’ETA i En diàleg són els títols de dos reportatges que ens va oferir TV3 fa un parell de setmanes.
Moltes coses tenien en comú els dos documentals: tractaven d’un conflicte nacionalitari contemporani, d’uns conflictes que, a més a més, han aconseguit desfer-se de la xacra de la violència que els ha malejat i enquistat durant decennis; i també compartien la mediocritat de la seva qualitat, ja sigui per patir un cert biaix ideològic, amb la consideració del PSE com a responsable principal del cessament de la violència -explicable si considerem que el guió està basat en un llibre coescrit per Jesús Eguiguren, però molt qüestionable de cara a confeccionar un bon estudi històric- o amb l’oblit de la proposta radicalment democràtica del lehendakari Ibarretxe, en el cas basc; o per la poca traça de la conductora del diàleg entre membres dels diferents sectors implicats, en el reportatge sobre el nord d’Irlanda.
Ara, més enllà dels elements aprofitables dels dos reportatges, que n’hi havia, aquesta coincidència m’ha fet pensar en les dues vies que ens han ensenyat les dues experiències. Dues vies que, paradoxalment, han esdevingut radicalment diferents i que, com a models per al futur, no podem ignorar.
Mentre que a Irlanda, tot i les immenses dificultats que presenta la reconciliació, la pau ha obert de bat a bat les portes a la democràcia, amb el reconeixement implícit del dret a l’autodeterminació expressat en els Acords de Divendres Sant; a Euskal Herria, aquest desenvolupament democràtic no s’ha produït, ans al contrari: hi ha hagut una recessió en la legislació que ha fet possible il·legalitzar formacions polítiques o empresonar gent per exercir la llibertat d’expressió. Els camins, certament, s’han anat allunyant: quan uns han tornat a l’autonomisme de poca dignitat, amb la típica recompensa crematística -en forma de concert econòmic privilegiat- , els altres segueixen reivindicant la seva opció republicana -com ens indiquen clarament els resultats de les eleccions nordirlandeses de fa uns dies-.
Afortunadament, la pau s’ha consolidat als carrers i als paisatges bascos i irlandesos, però caldrà seguir analitzant l’evolució dels dos processos i els resultats que vagin oferint per valorar la salut nacionalitària i democràtica dels dos models.
Punt final al Verkami. El Bacàvia continua
Com a cloenda de la campanya de micromecenatge que ha fet possible el Bacàvia, aquí teniu un balanç de com ha anat aquest projecte col·lectiu, que ha acabat exitosament, gràcies al suport de moltes persones de bona part dels Països Catalans.
En total, durant els quaranta dies de campanya, van ser 83 persones les que van fer aportacions al Bacàvia, i moltes més les que han difòs el projecte en els seus àmbits.
L’assoliment de la quantitat fixada com a primer objectiu es va produir a la meitat del període (21è dia) establert per al micromecenatge. Llavors, va ser el moment de pensar amb un segon objectiu: situar el Bacàvia en com més casals de joves millor. Finalment, les noves aportacions han permès fer arribar un exemplar del joc al Casal de Joves d’Es Castell, al de Riudellots de la Selva i a la Casa de la Joventut la Maranya, de Benicàssim, tots ells centres que disposen d’un fons de jocs de taula per als seus usuaris.
Tot plegat, la campanya ha suposat el lliurament de 97 Bacàvies i 50 bosses amb el seu logo.
La important acceptació del joc ha fet que ens decidíssim a fer una tirada doble (200 exemplars) de la compromesa en el micromecenatge. Per a dur-ho a terme, hem fet una inversió complementària d’uns 1.500 euros amb fons propis, amb l’objectiu de poder estendre el Bacàvia i arribar a unes altres cent persones o entitats.
Dels 83 mecenes. la gran majoria (4 de cada 5) eren persones sense cap vincle d’amistat ni familiar amb l’autor .
L’anàlisi sobre la localització geogràfica que segueix es refereix exclusivament a aquestes 66 mecenes “desconegudes”.
El futur d’Esquirols ha arribat
Som a 12 de febrer de 2017.
Un dia qualsevol, pensareu. Doncs gens més allunyat de la realitat. Avui és precisament el dia exacte on els Esquirols situaven el futur.
©Wikimedia Commons
A la manera d’Orwell a 1984 o de Kubrik i Clark a 2001: una odissea de l’espai, aquest grup musical osonenc va assajar amb el seu propi estil una prospectiva de com podria ser el futur. Va ser el 1975, amb la cançó Any 2017, que pertanyia al seu segon disc (Fent camí).
Com moltes visions fetes el segle passat, s’apuntava que uns dels protagonistes del futur serien els robots. La d’Esquirols, tanmateix, és una construcció un pèl diferent de la resta:
“Resulta que és un xicotet/de mida natural,/cames i peus no n’hi veureu/són rodes de trial,/per mans claus angleses,/per boca un embut/i dins les orelles/ràdio-cassettes li han nascut.”
En aquests moments, a Manresa, s’està commemorant aquella visió de futur. Pels que no hem aconseguit entrades per aquest important esdeviment, quedi el nostre testimoni en forma de post.
Valencianistes, vos diuen
Us transcric unes poques línies que expliquen una part important de la nostra història recent. Descriuen una evolució ideològica, escrita en primera persona, però que és un relat compartit amb molta altra gent, i no només al País Valencià.
És part del parlament d’en Rafael Company, quan va rebre el premi “Joan Baptista Basset” (XX Nit del Tirant, 19 de novembre de 2016)
©Wikimedia Commons
“Tot somni, és clar, s’ha de contrastar amb el dur asfalt de les vivències a la llum del dia. Ho duc fent des de 1976:
— primer, com a valencianista molt jovenet a qui no li faltava massa per a ser blavero (ai!, que propet de l’abisme!…);
— després, entre 1977 i 1985, com a pancatalanista que cridava «País Valencià! Països Catalans!» en l’Institut Sorolla i a la Universitat de València;
— entre 1985 i 1986, com un pancatalanista a qui esglaiava la coherència onomàstica extrema de Josep Guia ―recordeu: És molt senzill: digueu-li Catalunya― i, doncs, com un valencianista pancatalanista que mirava molt de reüll l’actualització del Qüestió de noms de Joan Fuster i del pensament en aquest vessant d’Enric Prat de la Riba i d’Antoni Rovira Virgili
— des de 1986, com un valencianista «estricte» però catalanòfil, que va tardar només uns dies a explorar les vies que obria Damià Mollà”
Com veieu, un itinerari circular de valencianisme a valencianisme, passant per l’entusiasme de la nació sencera i per la posterior fugida pel maltractament des del centre principatí.
Malgrat tot el que s’ha fet malament -sovint fatal- en els darrers trenta anys, no puc deixar d’escoltar “catalanista” quan sento “valencianista”. Suposo perquè també sento les flaires del reiterament ad infinitum de greuges diversos, amb el finançament com a motor de tot. Des de l’any 1980 fins al 2012, Sénia amunt hem viscut una pèrdua immensa de temps i recursos al ritme d’aquells catalanistes que ens van governar. I tot per tornar al mateix lloc de sortida: el desig d’independència.
Només espero que el valencianisme que s’està estenent no sigui tan “estricte” i es projecti d’una manera decidida cap al seu espai natural. Prometem -almenys alguns i algunes- una bona acollida.
