Al cantó esquerre tenim una entitat que no depèn de recursos públics ni dels que provenen d’ens de titularitat privada, amb vuit anys d’edat, que ha perdut la veu cridant al decreixement a multitud de camps, especialment en el turístic i urbanístic, colgada amb un allau de denúncies i peticions de persones i mitjans de comunicació, i que manifesta rotundament que els partits polítics i les institucions de qualsevol punt de l’espectre són un mur impermeable, on les escletxes per a les propostes ecologistes són quasi quasi inexistents.
A l’altra banda, una organització de tota la vida (enguany fa el mig segle, enhorabona de tot cor!!!), una de les deganes de l’ecologisme bacavès, que rep diners de les administracions i de privats a un nivell d’un 40% del seu pressupost, i que es mou entre educació, formació, conservació i sensibilització, amb recurrents esquitxos de denúncies i al·legacions.
Uns anuncien l’abandonament, per esgotament davant el creixement sense límits, un creixement letal recolzat per dretes i esquerres (4 i 12 anys governant en els darrers setze, respectivament), els altres confien encara amb les engrunes i li concedeixen al sistema un “aprovat justet“.
Dues maneres de veure i viure el moviment ecologista. Als interessats ens toca sospesar quina serà més efectiva i digna per al futur, previsiblement dur, que ens espera.
Si rebaixem el zoom, ara que ens acostem a eleccions municipals i als parlaments de fireta de la meitat de les nostres terres, no és difícil veure un paral·lelisme amb la ciutadania més o menys conscient que s’enfronta a la clàssica dicotomia de les bases més o menys esquerranoses a aquestes alçades de règim representatiu: nul/abstenció/blanc per decepció general o bé votar amb el cap cot seguint la consigna de l’amenaça del feixista o la simple dreta que sempre són a la que salta. O, dit en altres paraules, activar l’essència de la democràcia que ens havien explicat, rebutjant la totalitat amb l’esperança que del sotrac sorgeixi alguna alternativa real al que ens avorreix sobiranament, o avalar que res no canviï, votant l’immobilisme per evitar la reacció, el retorn a la foscor sinistra.
Conreuar la il·lusió amb la inacció provisional o consolidar la resignació accionant el sufragi.
Els que intentem treballar per un canvi radical cap a escenaris ecològicament més favorables ens trobem sovint, i concretament en el tema dels residus, amb un problema gros a l’hora de valorar l’estat i evolució de la situació: la falta de dades. Ja sigui perquè els governs, tant de la Generalitat com de les administracions locals, no els interessa que ningú tingui certes dades claus o bé perquè ni tan sols les tenen.
I dintre de la mancança de dades, ja sigui per mala voluntat política, per ineptitud o per dificultat objectiva d’obtenir-les, hi ha diferències significatives en la seva disponibilitat segons quin sigui l’aspecte del cicle dels materials que ens interessi. Suposo que, a aquestes alçades de la pel·lícula, no us semblarà estrany que, normalment, com més important és aquest aspecte, i per tant més sensible per a la totalitat del sistema si hi ha una mala gestió, menys dades es troben i cal, per abastar-les, burxar en els racons més amagats i estar ben a l’aguait per si n’apareixen algunes de sobte.
Fa uns dies hem tingut una d’aquestes felices aparicions i l’hem enxampada. Està relacionada amb l’hermètic espai de la generació de residus, concretament amb el rei de la insostenibilitat, el plàstic, tot incidint particularment en els subapartats de la reutilització i l’ús de material reciclat per a produir envasos i embolcalls.
Es tracta d’un informe elaborat per l’Ellen Mac Arthur Foundation sobre com estan progressant en aquestes qüestions tota una sèrie d’empreses líders mundials dels sectors alimentari i de cura personal, que l’any 2018 van signar el Compromís Global de la Nova Economia del Plàstic, segons el qual prometien dues coses: augmentar la disponibilitat d’envasos de plàstic reutilitzable i incrementar el tant per cent de plàstic reciclat que contenien els recipients que envasaven els seus productes.
Les dades tenen dues limitacions que val la pena conèixer: la font són les mateixes empreses, i només ens mostra un enfocament planetari, sense detall per àrees geogràfiques més petites.
Hobbyfotowiki, CC0, via Wikimedia Commons
Tanmateix, són ben sucoses. Seguidament us en faig un resum del que m’ha semblat més interessant.
Per una banda descobrim que les grans empreses multinacionals com ara Coca Cola, PepsiCo, Kellog o Henkel, de tots els envasos que posen als mercats de tot el món, només un ridícul 1,2% no és d’un sol ús, no és d’usar i llençar. Aquesta és la mitjana, amb un màxim d’un 4,1% de Danone en el cas de l’alimentació o un 6,9 % de qui ho fa millor en neteja personal i de casa, SC Johnson. A l’altre extrem hi ha les firmes que no tenen cap envàs de plàstic reutilitzable, ni per lluir l’anècdota verda; aquí se situen Mars, Kellogg o Colgate-Palmolive.
Per una altra banda, és molt interessant saber quin percentatge dels seus envasos prové del reciclatge. Evidentment, la xifra és més elevada que la quasi imperceptible reutilització però segurament us semblarà que es queda molt curta. La mitjana de totes les empreses que participen en l’acord és del 10%, és a dir, que el material de cada ampolla que trobem als comerços en un 90% prové de plàstic verge. Els extrems, en aquest cas, van del 0% de Mars o Kellogg (cases que repeteixen en màxima insostenibilitat) al 21% de l’Oréal.
Finalment, cal fixar-se en quina n’ha estat l’evolució entre 2018 i 2021. Aquests anys de desvetllament popular i mediàtic de la gran fondària que té la crisi ecosistèmica, sembla que no han fet massa impacte en les decisions de les grans corporacions. Pel que fa a l’ús de plàstic reciclat s’ha passat globalment d’un 4,8% a, com ja hem dit, un discret 10%; per agreujar el fet, cal tenir en compte que és un canvi que no implica cap diferència en l’envàs i cap impacte en el consumidor. Pel que fa a la posada a disposició d’aquest d’envasos retornables o reomplibles, l’evolució, impressionant!, ha estat negativa, d’un 1,5% (2019) hem passat a l’1,2% (2021).
Queda clar que les grans empreses, sense pressions reals dels governs ni de la ciutadania, no se senten implicades en el canvi cap al reciclatge i, encara menys, cap a la reutilització. I això que no hem sortit del món del material insostenible per excel·lència, el plàstic; el drama, si analitzessin la presència (l’absència) d’altres materials més adients, com ara el vidre, encara seria de dimensions més colossals.
Per què al nostre país no hi ha una mobilització popular contra la guerra d’Ucraïna?
Avui fa un mes del començament de la invasió d’Ucraïna i poca cosa s’ha mogut, des de la base, als Països Catalans. La tradició de manifestacions de centenars de milers de persones sota el lema “No a la Guerra” de fa molts anys (amb el zenit a les contràries a la guerra d’Iraq de 2003) i l’extensíssima cobertura de la nova guerra (només desplaçats i efectes de les bombes en la població civil, en realitat) per part dels mitjans, estranyament només han aixecat certa solidaritat amb els refugiats i atiat polèmiques bastant poca-soltes a les xarxes socials.
La concentració dels primers dies a la plaça de Catalunya de Barcelona va ser extremadament pobra si pensem en la important qüestió que la motivava, pobra per la poca gent que va atraure i trista per la no participació activa de la comunitat ucraïnesa, que va estimar-se més fer la seva pròpia manifestació que entrar amb problemes amb l’stablishment pacifista local.
Des del seu inici, la manca d’empatia del català mig amb la tragèdia de la gran nació groc-blava és un dels elements d’aquest conflicte que em fa ballar més el cap.
Assajo de donar una pila de possibles raons, sense atrevir-me a ponderar quin pes tenen cadascuna. Són les següents:
L’invasor no són els Estats Units ni els seus aliats occidentals.
L’ombra projectada de la Unió Soviètica sobre la Rússia actual segueix tenint un irresistible atractiu en el més profund subconscient de bona part de la nostra esquerra real, fins i tot per a molts que ni havien nascut quan aquella va desaparèixer.
La visió geopolítica, que reclama un contrapoder al corró occidental que amenaça amb ser l’únic poder sota el sol a tot el planeta.
La gran distància de tarannà amb els pobles eslaus, sobretot els més euroasiàtics que tenen poc de l’estàndard llirista i benestant europeu en el qual s’autositua el prototipus de ciutadà català. Patriotisme, herois, testosterona de tall ancestral, fusells al braç, són a les antípodes del no llençar un paper a terra, de la reculada quan els totalitaris alcen la veu i de l’esperit botiguer. Gosaria dir que, a casa nostra, ja funcionava un microracisme amb ucraïnesos, russos i altres pobles de l’est.
D’aquí potser, el poc èxit del “som com nosaltres” promogut pels estats, amb la seva acollida classe preferent dels refugiats procedents d’Ucraïna, tot i l’ús amplificat fins a dir prou d’aquest missatge per televisions i diaris, que podria haver estimulat la simpatia pels agredits en la conflagració.
La diferència de tracte amb la gran majoria de desplaçats d’altres conflictes, juntament amb l’arribada amb cotxes de vint mil euros i mascotes d’una part dels refugiats a les fronteres occidentals, no n’estimula tampoc la solidaritat.
La confusió contemporània practicada pels estats, que ja ve de lluny, entre refugiats i migrants, és un despropòsit que pot tenir conseqüències ben negatives En aquest cas, es dona per fet que les ucraïneses tindran accés quasi immediat a una feina en el lloc d’acollida, facilitat que contrasta amb la problemàtica laboral de nouvinguts veterans i que pot ser font de conflictes socials en un mercat de treball amb dificultats d’accés per bona part de la ciutadania.
El pacifisme català, amb una base associativa molt feble, actualment poc actiu i potser percebut com a massa pròxim a les institucions, segueix instal·lat en una crisi d’incidència social. I, en el cas que ens ocupa, ha evidenciat també un allunyament de posicions respecte les víctimes directes del conflicte.
La Ucraïna d’abans de la invasió tenia una problemàtica interna complexa, que ha circulat ràpidament amb l’esclat de la guerra: corrupció, influència de moviments feixistes a les institucions amb presència de cossos paramilitars, negació de la diversitat nacional i el dret a l’autodeterminació de Crimea i el Donbass, vulneracions de drets a la informació, d’associació…
Trencant tòpics, malgrat la intensa campanya mediàtica perquè això no passés i les actuacions extremadament desiguals dels estats europeus, la nostra ciutadania està manifestant que és menys solidària amb els blancs que amb pobles d’algunes tonalitats diferents. Bé, almenys amb aquests blancs, si és que realment es perceben així.
Un dels elements que ens ha aportat l’antropologia clàssica és el concepte tabú, mot d’origen tongalès que designa la prohibició de fer servir certes coses, paraules o temes que es consideren impropis des d’una consideració religiosa o social.
Durant segles, a les societats occidentals el sexe havia estat considerat un tabú i no se’n parlava públicament o, si es feia, era de manera barroera, bàsica, amb por a aprofundir-hi.
Des de fa un temps, sobretot des de la derrota de la tardor revolucionària catalana, un tabú s’ha instal·lat al nostre país. És un tabú ben estrany perquè a tothora se sent a l’ambient (tertúlies, notícies, articles, xarxes), a mode de mantra repetit fins a l’extenuació, tòpic rere tòpic, però quan t’atures i vols raonar i profunditzar-hi, et quedes ben sol; silencis i fugides es multipliquen.
Com els antics etnògrafs, si establim relacions entre els elements, burxant l’interior dels indígenes, trobarem les raons profundes de l’existència d’aquest tabú tan peculiar. Aquestes raons s’amunteguen al voltant de la temença a remenar qüestions que, alhora, són tabús elles mateixes, fruit d’un poble colonitzat que no vol dringar les seves cadenes.
Tancar els ulls i la ment a l’incompliment, generalitzat en algunes àrees, durant dècades de la immersió lingüística a les escoles i instituts, eliminar de les causes de la desnacionalització desenfrenada els moviments migratoris del segle XXI o el rebuig a la catalanització cultural de molts dels descendents de la població espanyola arribada als Països Catalans durant els anys cinquanta i seixanta, negar-se a veure Espanya com un estat colonitzador amb voluntat de deixar en no res la resta de cultures del seu entorn, o fins i tot ignorar la poca incidència que en el món quotidià (feina, lleure, consum cultural…) de la majoria de la ciutadania ha tingut el català, denota clarament quins són els nostres particulars tabús.
Així, resulta que uns aspectes socials de primer ordre que, en un moment clau amb moltes evidències d’una decadència, que podria ser letal, de la cultura i nació catalanes, una majoria de la ciutadania els silencia, molts per desinterès, alguns perquè ja els hi està bé, altres per una por cerval de tractar-los.
Aquest últims, els més aferrats al tabú, es compten entre els que en paraules de la Montserrat Dameson1 se senten “ferits i desprotegits, i cada tuit, cada article i cada llibre són un copet a l’esquena de gent que no el necessita per res més que per pal·liar el dolor de saber que la seva manera de veure el món s’està morint”. Amb aquesta patologia instal·lada en el cos de la majoria del sector catalanòfon, la funció de manteniment de l’ordre i estructura socials que exerceix el tabú, als nostres països es perverteix. Ha servit i serveix exactament per tot el contrari: contribuir a la destrucció dels esquemes on s’assenten les bases de la nostra identitat.
Caldria, doncs, afrontar de cara totes les qüestions que actualment amaguem com a societat, restant ben oberts a debatre democràticament i fins on calgui tot el que es pugui plantejar.
Fins i tot si pensem que la tendència cap a l’extinció no té marxa enrere.
Després de mesos de comèdia escènica, finalment el tenim aquí.
Desacomplexadament autonòmic i col·laborador -a nivell pujolista equivalent- del poder espanyol, gràcies a l’aval de la majoria dels votants, ja fa setmanes que rutlla el nou Govern, que és fruit de la teoria de l’eixamplament de la base.
Però aprofundim en aquesta eina política que sembla que guiarà el futur pròxim. Ho hem de fer en el context d’un país que ha mostrat aquest darrer decenni que el que majoritàriament més li preocupa és la identitat, ja sigui catalana o espanyola, bastant per sobre d’altres paràmetres (econòmics, socials, ecològics…), malgrat vindre d’una profunda crisi del capitalisme a partir de 2008 i de l’esclat de la crisi ecosistèmica més endavant.
Es tractaria, en resum, de sumar moltíssimes persones més -no oblidem que els seus impulsors no en tenen prou amb l’exigència democràtica estàndard de ser la meitat més u, entenent, això sí, aquesta insuficiència només si prové del sector dit sobiranista- a la proposta independentista.
Com aconseguir-ho, quan ni tant sols amb la colonització quotidiana, nacional, lingüística, cultural…, elevada al paroxisme amb la repressió brutal -en termes d’una suposada democràcia burgesa, s’entén- de l’1-O i les seves perllongades conseqüències, s’ha aconseguit passar del 50% dels votants en el moment que hi ha hagut una participació prou significativa de la ciutadania?
Per quins set sous, una població identitàriament espanyola o espanyolitzada fins al moll de l’ós, hauria d’estar per una Catalunya independent?
Ens anirà bé, per buscar-ne respostes, pensar per quines raons un col·lectiu humà vol separar-se d’un conjunt i encetar un camí diferent.
La primera seria per raons nacionalitàries, de pertànyer a cultures diferents. Sovint, aquest sentiment sorgeix quan la ciutadania d’aquesta nació percep la seva pertinença a un estat amb més nacions, com un perill per a la seva supervivència i/o evolució normal. Aquesta és la que ha guiat i guia la majoria de moviments d’alliberament nacional.
Una segona, com a situació agreujada de l’anterior, consistiria en la marginació i vulneració dels drets humans del individus d’un col·lectiu nacional pel part del poder o per altres col·lectius, pel simple fet de pertànyer a aquest grup.
Una tercera seria l’econòmica. Considerar que el territori propi està sent espoliat per l’Estat o per altres territoris de l’Estat on s’està inserit. Aquesta perspectiva pot ser percebuda des dels territoris més rics o des dels més pobres.
I la darrera, anomenem-la potencial, que es plantejaria al voltant de que sent independents hi hauria una millora significativa del benestar de la ciutadania, ja que comptaria amb uns governants honestos i una administració eficient, davant del que s’està vivint dintre d’un Estat considerat corrupte i ineficaç.
Passant ja a la pràctica actual, el nou Govern, comandat per Esquerra, i amb la col·laboració interna de Junts i externa, a hores d’ara, de la CUP, si fa cas de les promeses electorals d’eixamplament de la base, hauria de tractar, segons han manifestat els mateixos protagonistes, de diluir el caràcter nacionalitari del moviment independentista. Així, les prioritats anirien, com ja es va fer abans del referèndum per part dels dos partits majoritaris, per la quarta via argumental -amb el suport de la tercera, quan escaigui- que hem definit més amunt, la potencial.
És a dir, que la captació de nous independentistes es faria a partir de presentar-los el nou país com una mena de país nòrdic exquisit que ha d’allunyar-se de la corrupta, dretana i tercermundista Espanya. És a dir, contràriament al respecte i igualtat entre nacions que representen les dues primeres vies independentistes, la que eixamplaria la base hauria de destacar la suposada superioritat moral de Catalunya, una creença de ser millors que, lamentablement, i sobretot en el sector “llirista” de l’independentisme, ha tingut i té una important presència, més o menys visible.
Pensem que no en va, Esquerra i Junts tenen un passat reivindicatiu farcit de referències a l'”Espanya ens roba”, i la primera formació fins i tot va donar suport actiu al moviment independentista “economicista” i “potencialista” per excel·lència, el de la Padània. Cal dir, per ser justos, que l’Esquerra Independentista històricament no ha caigut mai en aquest parany populista; esperem que la CUP no sigui qui trenqui aquest tarannà.
A més a més de ser unes raons una mica peludes per a moltes sensibilitats, resulta que la que hem anomenat potencial seria, probablement, mentida en el nostre cas. Corrupció, nepotisme i, sobretot, males pràctiques i ineficiència són el pa de cada dia, també, de la ciutadania catalana, tot i que el flamant nou President ens discursegi, com si no hi haguessin problemes a dojo, al voltant de la felicitat.
Així, doncs:
Serà possible augmentar significativament, arribant al 70/80% de la ciutadania, l’adhesió a la independència amb aquests argumentari de caire econòmic i eficacista amb tints supremacistes?
És un bon començament haver perdut, a les eleccions que els hi han permès accedir a la Generalitat, 900.000 votants independentistes que, sembla ser, no van saber interpretar bé l’eixamplament de la base que els oferien i que, en canvi, no van obviar la inactivitat i les mentides que durat més de tres anys han regit el comportament dels que ara formen nou govern?
Serviria de res engruixir significativament els partidaris davant de la continuïtat de l’Espanya eternament imperialista, tant amb govern “progressista” com conservador?
econacionalitarisme 