Bifurcacions nacionalitàries

©Ben Kerckx

 

La fi d’ETA i En diàleg són els títols de dos reportatges que ens va oferir TV3 fa un parell de setmanes.

Moltes coses tenien en comú els dos documentals: tractaven d’un conflicte nacionalitari contemporani, d’uns conflictes que, a més a més, han aconseguit desfer-se de la xacra de la violència que els ha malejat i enquistat durant decennis; i també compartien la mediocritat de la seva qualitat, ja sigui per patir un cert biaix ideològic, amb la consideració del PSE com a responsable principal del cessament de la violència -explicable si considerem que el guió està basat en un llibre coescrit per Jesús Eguiguren, però molt qüestionable de cara a confeccionar un bon estudi històric- o amb l’oblit de la proposta radicalment democràtica del lehendakari Ibarretxe, en el cas basc; o per la poca traça de la conductora del diàleg entre membres dels diferents sectors implicats, en el reportatge sobre el nord d’Irlanda.

Ara, més enllà dels elements aprofitables dels dos reportatges, que n’hi havia, aquesta coincidència m’ha fet pensar en les dues vies que ens han ensenyat les dues experiències. Dues vies que, paradoxalment, han esdevingut radicalment diferents i que, com a models per al futur, no podem ignorar.

Mentre que a Irlanda, tot i les immenses dificultats que presenta la reconciliació, la pau ha obert de bat a bat les portes a la democràcia, amb el reconeixement implícit del dret a l’autodeterminació expressat en els Acords de Divendres Sant; a Euskal Herria, aquest desenvolupament democràtic no s’ha produït, ans al contrari: hi ha hagut una recessió en la legislació que ha fet possible il·legalitzar formacions polítiques o empresonar gent per exercir la llibertat d’expressió. Els camins, certament, s’han anat allunyant: quan uns han tornat a l’autonomisme de poca dignitat, amb la típica recompensa crematística -en forma de concert econòmic privilegiat- , els altres segueixen reivindicant la seva opció republicana -com ens indiquen clarament els resultats de les eleccions nordirlandeses de fa uns dies-.

Afortunadament, la pau s’ha consolidat als carrers i als paisatges bascos i irlandesos, però caldrà seguir analitzant l’evolució dels dos processos i els resultats que vagin oferint per valorar la salut nacionalitària i democràtica dels dos models.

 

Valencianistes, vos diuen

 

Us transcric unes poques línies que expliquen una part important de la nostra història recent.  Descriuen una evolució ideològica, escrita en primera persona, però que és un relat compartit amb molta altra gent, i no només al País Valencià.

És part del parlament d’en Rafael Company, quan va rebre el premi “Joan Baptista Basset” (XX Nit del Tirant, 19 de novembre de 2016)

 

 ©Wikimedia Commons

“Tot somni, és clar, s’ha de contrastar amb el dur asfalt de les vivències a la llum del dia. Ho duc fent des de 1976:

— primer, com a valencianista molt jovenet a qui no li faltava massa per a ser blavero (ai!, que propet de l’abisme!…);

— després, entre 1977 i 1985, com a pancatalanista que cridava «País Valencià! Països Catalans!» en l’Institut Sorolla i a la Universitat de València;

— entre 1985 i 1986, com un pancatalanista a qui esglaiava la coherència onomàstica extrema de Josep Guia ―recordeu: És molt senzill: digueu-li Catalunya― i, doncs, com un valencianista pancatalanista que mirava molt de reüll l’actualització del Qüestió de noms de Joan Fuster i del pensament en aquest vessant d’Enric Prat de la Riba i d’Antoni Rovira Virgili

— des de 1986, com un valencianista «estricte» però catalanòfil, que va tardar només uns dies a explorar les vies que obria Damià Mollà”

 

Com veieu, un itinerari circular de valencianisme a valencianisme, passant per l’entusiasme de la nació sencera i per la posterior fugida pel maltractament des del centre principatí.

Malgrat tot el que s’ha fet malament -sovint fatal- en els darrers trenta anys, no puc deixar d’escoltar “catalanista” quan sento “valencianista”. Suposo perquè també sento les flaires del reiterament ad infinitum de greuges diversos, amb el finançament com a motor de tot. Des de l’any 1980 fins al 2012, Sénia amunt hem viscut una pèrdua immensa de temps i recursos al ritme d’aquells catalanistes que ens van governar. I tot per tornar al mateix lloc de sortida: el desig d’independència.

Només espero que el valencianisme que s’està estenent no sigui tan “estricte” i es projecti d’una manera decidida cap al seu espai natural. Prometem -almenys alguns i algunes- una bona acollida.

 

Abstenció democràtica

Quantes vegades, en els primers temps, vam proclamar la poca gràcia de l’abstenció electoral per la bona salut democràtica. Això fins que ja vam veure de quin pal anava el sistema representatiu: llavors ja no semblava tan important el percentatge de gent que emetia el vot; en el fons, qui exerceix aquest dret és perquè vol, perquè s’hi sent implicat, perquè hi veu una utilitat, perquè percep un respecte als seus drets i deures des de les institucions. Estava clar que l’augment de l’abstenció anava essencialment lligat a la crisi de legitimitat de la democràcia representativa.

Ara, a Catalunya, en un context d’autoaturada del procés independentista, quan ja hem cremat cinc dels divuit mesos [com]promesos, sense fer pràcticament res, si no és anar enrere, se’ns planteja tornar a participar en unes noves eleccions espanyoles.

Davant d’aquest panorama tan galdós, se m’apareix amb força la possibilitat de l’abstenció. Jo, que quasi mai he faltat a la crida de les urnes, tot i la meva desafecció pel tipus de democràcia de calça curta que patim, he decidit que em planto davant el pròxim 26-J.

La causa d’aquest canvi personal és l’existència d’una confluència de tota una sèrie de factors que penso que fan que, paradoxalment, tingui més sentit democràtic no votar que fer-ho.

Un primer element seria la materialització de la desconnexió d’un estat aliè, que ja hauria d’haver fet efectiu en les darreres eleccions però que finalment no vaig fer, tot i haver de votar a una candidatura penosa, per ajudar a visibilitzar per enèsim cop la força independentista. Aquesta funció “comptable”, exercida reiteradament en els últims anys, va concloure per mi aquell dia, i no tornarà a ser vigent fins que, més d’hora o més tard, legalment o no, es faci l’imprescindible referèndum d’autodeterminació. Aquest factor conflueix amb el -poc, en el cas que ens ocupa- respecte pels drets de la ciutadania que qualsevol sistema democràtic ha de mantenir.

Però també pot haver-hi un importantíssim element de tipus emancipatori. En la negació dels drets nacionals que Espanya segueix exercint, una abstenció elevada seria un factor clau de deslegitimització d’un sistema que no ens inclou, tant de cara a l’interior com internacionalment, i potser un revulsiu per la desimflada -pels líders i formacions polítiques, fonamentalment- parròquia independentista. Calculo que, pel cap baix, es podria arribar a una abstenció d’un 55 %. Si ens basem en els resultats de desembre passat, la suma de l’abstenció -l’habitual més l’atiada per la CUP: 29,02%-, les dues formacions independentistes que s’hi presentaren -22,04% sobre el total dels cens- i un percentatge no gaire elevat dels que van votar En Comú Podem, podria arribar-se, si es plantegés seriosament, a una afluència a les urnes de poc més del 40% dels potencials electors. Un bon cop a la legitimitat del poder espanyol a Catalunya.

La qüestió funcional també hi juga a favor. Per què, de què ha servit i de què pot servir una presència nacionalment catalana al Congrés i al Senat, si no és per manifestar la nostrada queixa reiterada i seguidista.

També hi hauria, si em permeteu, una qüestió de bon gust: molta gent s’estalviaria de tornar a votar unes candidatures altament lamentables.

En resum, aquí i ara, l’abstenció electoral pot ser la més democràtica de les opcions.

Dilluns de Pasqua

Saps distingir l’econacionalitarisme?

El repte d’avui seria esbrinar quina d’aquestes dues etiquetes correspondria a una mentalitat nacionalista i quina a una d’econacionalitària.

 

Com expliques la teva resposta?

CUP, país, democràcia: 104 dies

A l’esquerra independentista, des de l’esquerra independentista.

M’agradaria posar en comú una sèrie de punts de reflexió que m’han anat sorgit en els quatre mesos i mig de pràctica política de la CUP-Crida Constituent, que van des del 28 de setembre, l’endemà de les eleccions plebiscitàries al Parlament, fins al dia d’avui. I aquest rumiament proposo que es faci per valorar què han suposat per a l’esquerra independentista els 104 dies de negociacions amb Junts pel Sí  i el mes posterior a la signatura de l'”Acord parlamentari”, i també per assajar una mica de prospectiva de què poden significar per al futur d’aquest moviment polític. Però també, i no menys important, per copsar què ha suposat per al desitjable procés de substitució de la democràcia restrictivament representativa que tenim per una democràcia plena, tot això en un context de construcció de la Catalunya independent.

Amb aquests objectius, doncs, plantejo les següents preguntes:

• Com es resol la contradicció entre la literalitat de l’apartat 1 de l'”Acord parlamentari” amb Junts pel Sí, i les declaracions generals de que aquest pacte només inclou qüestions del procés independentista? Qualsevol altra qüestió no pot posar “en risc l’estabilitat parlamentària”? Aquesta incoherència no es podria haver evitat amb un redactat més precís?
• Segons el segon punt de l'”Acord parlamentari”, que reforça l’equívoc punt 1, les dues diputades cupaires que s’incorporen a la dinàmica de Junts pel Sí “actuaran conjuntament en les preses de decisió del grup” (com diu el text) o hi seran per “garantir el compliment dels acords” (com s’interpreta des de la CUP)?
• Fins a quin punt els dos paràgrafs anteriors no mostren formes ben genuïnes de la caducada democràcia estrictament representativa, en la seva doble vessant d’escrits ambigus per fer el que convingui quan convingui i d’un respecte relatiu al que han manifestat els votants?
• Quina és la raó de no desmarcar-se clarament de la posició de substituir un referèndum (on només cal respondre una pregunta), imprescindible per saber honestament i democràticament si hi ha una majoria superior al 50% que vol la independència, per la tramposa pseudoalternativa (dues preguntes s’han de dirimir amb un sol sufragi) de votar la constitució del nou estat?
• Per què es volien evitar tant sí com no unes noves eleccions? Els motius estaven relacionats, com a Junts pel Sí, per la possibilitat de perdre percentatge de votants per la independència? Tan poc sòlida és la parròquia independentista que no aguantaria unes noves eleccions? No podem abandonar la foto fixa del 27S per la por típica de l’elit “representativa” a que la ciutadania es manifesti massa sovint?
• Han valgut la pena aquests més de tres mesos de “negociació” per arribar on s’ha arribat? Calia estressar la ciutadania d’aquesta manera?
• Com ha evolucionat l’opinió popular respecte l’assemblearisme amb el procés que ha seguit la CUP-Crida constituent des del 27S? Ha patit gaire la valoració ciutadana al voltant del concepte de democràcia plena?
• L’empat a 1.515 de l’assemblea de Sabadell, només s’ha de llegir com una simple casualitat?
• Abans del 27S era tan improbable que la CUP fos decisiva per poder investir president que no s’havia previst cap estratègia per poder procedir d’una manera més adequada estudiada prèviament?
• Amb la gran fita aconseguida: el pas al costat d’Artur Mas, realment s’ha posat punt final a l’antic panorama de corrupció i neoliberalisme del poder català, o simplement s’ha practicat una mena de damnatio memoriae, però sense que el fons es variï gaire?
• Què significa la unanimitat quasi absoluta en l’àmbit de l’esquerra independentista després de l’Acord? És gaire sa que pràcticament ningú critiqui aquesta entesa tan poc reeixida? Hi ha indicis de pensament únic dintre l’esquerra anticapitalista?
• Només la CUP ha de demanar perdó a la població catalana? No haurien de fer-ho amb més raó els que han fet perdre no tres sinó sis mesos per a celebrar unes eleccions que es podrien haver fet el mes de febrer de 2015?
• Ampliarem la majoria social favorable a la independència amb el president Puigdemont, el seu govern i aquesta CUP?
• La CUP ha estat prou transparent en aquests tres mesos i mig de negociacions?

Democràcia, com pots arribar a ser de feixuga!

Hi ha moments que la pràctica democràtica es torna ben penosa, fins i tot pels que estem ben convençuts de la seva validesa per a la progressió de les societats humanes.

I un d’aquests moments serà precisament la jornada electoral de diumenge que ve.

I ho és en primer lloc perquè aquestes eleccions mal dites “generals” -inclús per alguns dels que diuen que cal canviar de marc estatal-, segueixen sent les que trien un parlament aliè, en el qual, nacionalment parlant, el màxim que s’ha aconseguit és el dret a esbravar-se estèrilment de tant en tant davant un auditori tan sensible a aquesta qüestió com aquell qui sent ploure.

Però també, com un agreujant més per si calia, per les opcions que s’hi presenten des de l’independentisme. Són les de sempre, però amb una de les seves cares més lamentables. Un exportaveu burleta i bastant demagog, un jove “integrat” d’aquella manera tan nostra, un orador necessari però amb un llenguatge amb tuf militarista -“alta traïció”- i un exjutge amb unes ganes horroroses de notorietat formen una quadriga ben indigna per representar un país que presumeix d’excel·lència.

Aquesta setmana, doncs, no puc deixar de veure’ns reflectits en els pobres nord-americans d’esquerres als quals només se’ls ofereix un bipartidisme etern, que escanya la mateixa essència de la democràcia; o en els canacs que s’han de veure amb les paperetes a la mà per triar el president d’una república culturicida situada més o menys als seus antípodes.

Davant d’aquest panorama, em plantejo si em puc permetre el que em demana el cos. Penso que no fallaria a la meva ètica democràtica quedant-me a casa, però em ronda una sensació que em diu que m’he de tapar el nas i anar al col·legi a omplir les urnes. La raó que em dóna: que l’independentisme, sempre alerta, no baixi de xifra.

Per cert, voleu dir que no hauria quedat bé a la passarel·la mundial una abstenció, ara sí, general, del sector independentista; un 65 % d’abstenció en unes eleccions posen en qüestió la democràcia representativa més pintada. Bé, ja ho sé, seria una foguerada efímera però… no és això la vida. I a més a més, què s’ha d’anar a fer, a aquestes alçades, a les corts de Madrid?