econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

Archive for the ‘Nacionalitarisme’ Category

Via llibertat

leave a comment »

Gaudim de les hores de llibertat que ens queden.

Un túnel és a les envistes,

un d’aquells ben foscos i llargs,

que acostumem a passar.

Assaborim-ne els darrers minuts.

Un d’aquells on enraonem amb metàfores,

recordeu,

per assegurar la remor que ens manté vives.

Fruïm-ne dels últims instants.

Penseu que,

si no fallen cartografies,

som a metres del nou inici.

Llum!!

 

Anuncis

Written by econacionalitarisme

Octubre 9, 2017 at 4:49 pm

1-O: Els daus estan llançats

leave a comment »

 

Written by econacionalitarisme

Setembre 30, 2017 at 1:04 pm

Bifurcacions nacionalitàries

leave a comment »

©Ben Kerckx

 

La fi d’ETAEn diàleg són els títols de dos reportatges que ens va oferir TV3 fa un parell de setmanes.

Moltes coses tenien en comú els dos documentals: tractaven d’un conflicte nacionalitari contemporani, d’uns conflictes que, a més a més, han aconseguit desfer-se de la xacra de la violència que els ha malejat i enquistat durant decennis; i també compartien la mediocritat de la seva qualitat, ja sigui per patir un cert biaix ideològic, amb la consideració del PSE com a responsable principal del cessament de la violència -explicable si considerem que el guió està basat en un llibre coescrit per Jesús Eguiguren, però molt qüestionable de cara a confeccionar un bon estudi històric- o amb l’oblit de la proposta radicalment democràtica del lehendakari Ibarretxe, en el cas basc; o per la poca traça de la conductora del diàleg entre membres dels diferents sectors implicats, en el reportatge sobre el nord d’Irlanda.

Ara, més enllà dels elements aprofitables dels dos reportatges, que n’hi havia, aquesta coincidència m’ha fet pensar en les dues vies que ens han ensenyat les dues experiències. Dues vies que, paradoxalment, han esdevingut radicalment diferents i que, com a models per al futur, no podem ignorar.

Mentre que a Irlanda, tot i les immenses dificultats que presenta la reconciliació, la pau ha obert de bat a bat les portes a la democràcia, amb el reconeixement implícit del dret a l’autodeterminació expressat en els Acords de Divendres Sant; a Euskal Herria, aquest desenvolupament democràtic no s’ha produït, ans al contrari: hi ha hagut una recessió en la legislació que ha fet possible il·legalitzar formacions polítiques o empresonar gent per exercir la llibertat d’expressió. Els camins, certament, s’han anat allunyant: quan uns han tornat a l’autonomisme de poca dignitat, amb la típica recompensa crematística -en forma de concert econòmic privilegiat- , els altres segueixen reivindicant la seva opció republicana -com ens indiquen clarament els resultats de les eleccions nordirlandeses de fa uns dies-.

Afortunadament, la pau s’ha consolidat als carrers i als paisatges bascos i irlandesos, però caldrà seguir analitzant l’evolució dels dos processos i els resultats que vagin oferint per valorar la salut nacionalitària i democràtica dels dos models.

 

Written by econacionalitarisme

Març 12, 2017 at 10:27 pm

Valencianistes, vos diuen

leave a comment »

690px-senyera_del_nacionalisme_valencia-svg1

 

Us transcric unes poques línies que expliquen una part important de la nostra història recent.  Descriuen una evolució ideològica, escrita en primera persona, però que és un relat compartit amb molta altra gent, i no només al País Valencià.

És part del parlament d’en Rafael Company, quan va rebre el premi “Joan Baptista Basset” (XX Nit del Tirant, 19 de novembre de 2016)

 

 ©Wikimedia Commons

“Tot somni, és clar, s’ha de contrastar amb el dur asfalt de les vivències a la llum del dia. Ho duc fent des de 1976:

— primer, com a valencianista molt jovenet a qui no li faltava massa per a ser blavero (ai!, que propet de l’abisme!…);

— després, entre 1977 i 1985, com a pancatalanista que cridava «País Valencià! Països Catalans!» en l’Institut Sorolla i a la Universitat de València;

— entre 1985 i 1986, com un pancatalanista a qui esglaiava la coherència onomàstica extrema de Josep Guia ―recordeu: És molt senzill: digueu-li Catalunya― i, doncs, com un valencianista pancatalanista que mirava molt de reüll l’actualització del Qüestió de noms de Joan Fuster i del pensament en aquest vessant d’Enric Prat de la Riba i d’Antoni Rovira Virgili

— des de 1986, com un valencianista «estricte» però catalanòfil, que va tardar només uns dies a explorar les vies que obria Damià Mollà”

 

Com veieu, un itinerari circular de valencianisme a valencianisme, passant per l’entusiasme de la nació sencera i per la posterior fugida pel maltractament des del centre principatí.

Malgrat tot el que s’ha fet malament -sovint fatal- en els darrers trenta anys, no puc deixar d’escoltar “catalanista” quan sento “valencianista”. Suposo perquè també sento les flaires del reiterament ad infinitum de greuges diversos, amb el finançament com a motor de tot. Des de l’any 1980 fins al 2012, Sénia amunt hem viscut una pèrdua immensa de temps i recursos al ritme d’aquells catalanistes que ens van governar. I tot per tornar al mateix lloc de sortida: el desig d’independència.

Només espero que el valencianisme que s’està estenent no sigui tan “estricte” i es projecti d’una manera decidida cap al seu espai natural. Prometem -almenys alguns i algunes- una bona acollida.

 

Written by econacionalitarisme

febrer 9, 2017 at 8:57 pm

Abstenció democràtica

with one comment

Quantes vegades, en els primers temps, vam proclamar la poca gràcia de l’abstenció electoral per la bona salut democràtica. Això fins que ja vam veure de quin pal anava el sistema representatiu: llavors ja no semblava tan important el percentatge de gent que emetia el vot; en el fons, qui exerceix aquest dret és perquè vol, perquè s’hi sent implicat, perquè hi veu una utilitat, perquè percep un respecte als seus drets i deures des de les institucions. Estava clar que l’augment de l’abstenció anava essencialment lligat a la crisi de legitimitat de la democràcia representativa.

Ara, a Catalunya, en un context d’autoaturada del procés independentista, quan ja hem cremat cinc dels divuit mesos [com]promesos, sense fer pràcticament res, si no és anar enrere, se’ns planteja tornar a participar en unes noves eleccions espanyoles.

Davant d’aquest panorama tan galdós, se m’apareix amb força la possibilitat de l’abstenció. Jo, que quasi mai he faltat a la crida de les urnes, tot i la meva desafecció pel tipus de democràcia de calça curta que patim, he decidit que em planto davant el pròxim 26-J.

La causa d’aquest canvi personal és l’existència d’una confluència de tota una sèrie de factors que penso que fan que, paradoxalment, tingui més sentit democràtic no votar que fer-ho.

Un primer element seria la materialització de la desconnexió d’un estat aliè, que ja hauria d’haver fet efectiu en les darreres eleccions però que finalment no vaig fer, tot i haver de votar a una candidatura penosa, per ajudar a visibilitzar per enèsim cop la força independentista. Aquesta funció “comptable”, exercida reiteradament en els últims anys, va concloure per mi aquell dia, i no tornarà a ser vigent fins que, més d’hora o més tard, legalment o no, es faci l’imprescindible referèndum d’autodeterminació. Aquest factor conflueix amb el -poc, en el cas que ens ocupa- respecte pels drets de la ciutadania que qualsevol sistema democràtic ha de mantenir.

Però també pot haver-hi un importantíssim element de tipus emancipatori. En la negació dels drets nacionals que Espanya segueix exercint, una abstenció elevada seria un factor clau de deslegitimització d’un sistema que no ens inclou, tant de cara a l’interior com internacionalment, i potser un revulsiu per la desimflada -pels líders i formacions polítiques, fonamentalment- parròquia independentista. Calculo que, pel cap baix, es podria arribar a una abstenció d’un 55 %. Si ens basem en els resultats de desembre passat, la suma de l’abstenció -l’habitual més l’atiada per la CUP: 29,02%-, les dues formacions independentistes que s’hi presentaren -22,04% sobre el total dels cens- i un percentatge no gaire elevat dels que van votar En Comú Podem, podria arribar-se, si es plantegés seriosament, a una afluència a les urnes de poc més del 40% dels potencials electors. Un bon cop a la legitimitat del poder espanyol a Catalunya.

La qüestió funcional també hi juga a favor. Per què, de què ha servit i de què pot servir una presència nacionalment catalana al Congrés i al Senat, si no és per manifestar la nostrada queixa reiterada i seguidista.

També hi hauria, si em permeteu, una qüestió de bon gust: molta gent s’estalviaria de tornar a votar unes candidatures altament lamentables.

En resum, aquí i ara, l’abstenció electoral pot ser la més democràtica de les opcions.

Written by econacionalitarisme

Mai 24, 2016 at 7:01 pm

Dilluns de Pasqua

leave a comment »

Insurrection

Written by econacionalitarisme

Març 27, 2016 at 9:58 pm

Saps distingir l’econacionalitarisme?

with one comment

El repte d’avui seria esbrinar quina d’aquestes dues etiquetes correspondria a una mentalitat nacionalista i quina a una d’econacionalitària.

argecanada

 

Com expliques la teva resposta?

Written by econacionalitarisme

febrer 26, 2016 at 7:30 pm

%d bloggers like this: