econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

Archive for the ‘Nacionalitarisme’ Category

12 d’octubre: Treballeu! treballeu! treballeu!

leave a comment »

Anuncis

Written by econacionalitarisme

Octubre 10, 2018 at 9:56 pm

La impossibilitat demoscòpica d’un referèndum pactat

leave a comment »

Quan les dades demoscòpiques son recurrents trimestre rere trimestre, en concret des de 2014 a 2018, potser cal concloure que son una bona aproximació a la realitat.

©econacionalitarisme

Doncs això és el que passa amb el percentatge de ciutadans amb carnet espanyol que pensa que el dret a l’autodeterminació ha de ser això, un dret. Durant aquest darrer quinquenni, aquesta xifra s’ha situat invariablement al voltant del 10% dels enquestats. D’una població que compta amb 38 milions de 18 o més anys, serien uns 3,8 milions de persones. És a dir, que son ben pocs els que es manifesten per una democràcia real en aquesta qüestió. Però si seguim fent comptes, i restem els més de 2 milions de catalans independentistes i els partidaris de l’autodeterminació (deien un 80% dels catalans, oi?) als Països Catalans, Euskal Herria i Galícia, potser queden poc més de mig milió d’espanyols estrictes que es manifesten favorables a acceptar aquest dret tan bàsic.

Si a aquest percentatge tan ínfim -que contrasta amb el 20% que s’estimaria més la supressió de les autonomies-, li sumem la impossibilitat constitucional de respectar l’autodeterminació dels pobles, pensar que el govern espanyol podria, ni que remotament volgués -que tampoc és el cas-, engegar un referèndum de debò com a resultat del diàleg amb el govern català, és voler, voluntàriament, esclafar-se contra un mur.

©econacionalitarisme

I si, a més a més, tenim en compte que la composició de forces, a hores d’ara, està notablement decantada de la banda espanyola, amb tota seguretat podríem arribar a considerar que no hi ha cap possibilitat d’aconseguir el referèndum acordat que l’independentisme benpensant ens està venent.

Sincerament, penso que ja n’hi ha prou d’explicar-nos més sopars de duro des del Govern i des de les cúpules dels dos principals partits sobiranistes.

 

Written by econacionalitarisme

Octubre 8, 2018 at 12:51 pm

1-O Ni oblit, ni perdó

leave a comment »

Written by econacionalitarisme

Setembre 30, 2018 at 11:15 pm

Miríades de preguntes a l’any que ha durat segles

leave a comment »

Som a tocar del primer aniversari d’un dia que modificà de forma traumàtica la visió sociopolítica de bona part de la població catalana, tant independentista com espanyola. El primer d’octubre la violència de l’Estat va sacsejar la ingenuïtat de molts i moltes, que donaven per suposat que en el seu entorn més immediat els drets humans bàsics estaven consolidats i que no hi havia marxa enrere en aquesta conquesta democràtica. Els dotze mesos següents han fet obrir progressivament els ulls a la ciutadania de Catalunya, que ha pogut corroborar que viuen en un país ocupat i que els seus drets son una entelèquia quan està en joc una modificació de l’status quo.

Han estat dies que han durat anys, dies que han significat anys d’un aprenentatge sobtat per comprendre com és el mon del segle XXI, per part d’una població que vivia anestesiada en el capitalisme benestant, enredada pensant que els seus drets fonamentals no serien mai qüestionats, ignorant inconscientment -alguns conscientment perquè no els tocava a ells- que el demofeixisme que s’està estenent arreu del món va promulgant lleis injustes, vulnerant drets, restringint llibertats des de fa un parell de dècades.

I en tot aquest llarguíssim any ens hem fet moltes preguntes, bona part de les quals no han trobat resposta. Aquí he encetat un recull de les que a mi m’han fet pensar més. Us proposo, primerament, que anem entre tots ampliant el llistat, però sobretot m’agradaria que intentéssim, si us ve de gust, rumiar respostes. Potser ens il·luminaran una miqueta en el nostre camí cap a alguna banda.

Aquí les teniu:

  • Podem considerar el conflicte del darrer any a Catalunya com un xoc entre la democràcia plena i la democràcia representativa?
  • Per què gent suposadament tan coneixedora dels ambients polítics (començant per la pràctica totalitat del Govern i la majoria de líders dels partits, però no només) va errar tan essencialment en pensar què era Espanya en termes democràtics, malgrat que història, legalitat, declaracions, tarannà recent.. assenyalava clarament el contrari?
  • L’actuació passiva o d’obert suport a la repressió per part de la gran majoria de la població espanyola, a què és deguda?
  • Per què la solidaritat internacional, fins i tot després de la violència exercida contra la població, ha estat tan minsa i pràcticament s’ha limitat als sectors d’esquerra nacionalitària?
  • Per què des de Catalunya la reacció més habitual davant la insolidaritat internacional ha estat de disculpa i de “comprensió”?
  • Per què tanta gent que es manifesta demòcrata ignora el percentatge de vot independentista que es va produir a les eleccions del 21 de desembre i, per tant, que fins que no es demostri el contrari a les urnes, és una opció lleugerament minoritària (47,5% dels votants) entre la població catalana?
  • La posició de molts catalans de no responsabilitzar a la població espanyola per no fer pràcticament res davant les vulneracions reiterades de drets a Catalunya és un autoengany per no perdre l’esperança?
  • 2,1 milions de vots, és el sostre de l’independentisme a curt i. potser, mitjà termini?
  • A què respon que la majoria d’entitats catalanes, exceptuant les estrictament nacionalitàries, hagin tingut una resposta tan mediocre davant de les agressions a la democràcia i els drets humans?
  • Les empreses que han fet boicot a l’autodeterminació, han patit gaire en els seus ingressos a Catalunya?
  • A què podem atribuir, fins que la repressió va assolir importants graus, que des de múltiples àmbits es parlés de que Espanya estava acabada, que no podria aguantar la pressió…?
  • La inactivitat del Parlament durant mesos, no és contradictòria amb dir que som els paladins de la democràcia?
  • Després de l’actuació del complex políticojudicialpolicialperiodístic espanyol durant aquest període, algú encara creu que vivim en un Estat de Dret?
  • Quina credibilitat tenen uns líders polítics que a les primeres de canvi amb la justícia manifesten que la declaració d’independència va ser simbòlica?
  • La ràpida desactivació dels CDRs a principis de 2018 només va ser deguda a la forta repressió espanyola o també hi van contribuir poders catalans que volien controlar el moviment independentista?
  • La inacció de les policies i de la justícia han contribuït a que el feixisme pensi que gaudeix d’impunitat?
  • Com cal interpretar majoritàriament els votants de Ciutadans del 21D, com a totalitaris espanyolistes o simplement com a catalans que no volen la independència?
  • El sector independentista s’ha sentit superior, europeu, civilitzat, demòcrata, culte… quan es comparava amb l’espanyolista?
  • Quines són les raons que expliquen que després d’almenys dos anys de recerca d’aliats per tot el món, no s’aconsegueixi cap mena de complicitat internacional?
  • Quina ha estat la grandària de l’escletxa entre les proclamacions radicals de la CUP i la seva actuació en tots aquests mesos, entre la teoria i la pràctica?
  • Com es pot qualificar el discurs de la facilitat en l’accés a la independència des de Junts pel Sí i el Govern abans del referèndum?
  • Per què tothom va acceptar les eleccions imposades per la metròpoli del 21 de desembre de 2017? Com lliga aquesta conformitat amb el reconeixement, manifestat per molts, dels resultats de l’1-O?
  • És possible que a Espanya se li escapés Puigdemont amb tot els recursos policials i d’intel·ligència desplegats a Catalunya? O potser és que els era més profitós deixar que se n’anés a l’exili?
  • Quin ha estat el paper dels intel·lectuals del mainstream en la creació i el creixement del missatge de la “independència màgica” anterior i posterior a l’1-O?
  • El reducte republicà a l’exili, té cap sentit polític o anirà diluint-se en poc temps?
  • Alguna vegada ha estat certa l’afirmació tan pronunciada de que Catalunya és un sol poble?
  • En quin grau la repressió espanyola ha traspassat els límits de l’Estat de Dret?
  • Per què encara no hi ha hagut un trencament entre els dirigents independentistes i la ciutadania que exigeix la República efectiva malgrat les renúncies i la falta de projecte dels líders dels partits i del Govern?
  • Els nou mesos d’inactivitat de la cúpula independentista han estat una acció estudiada per desactivar el carrer?
  • Fins a quin punt és certa l’afirmació de que la noviolència ha estat un fracàs en el conflicte català?
  • Voleu dir que el canvi en el Govern espanyol, de Rajoy a Sánchez, no va ser exigit des d’Europa i els lobbys per baixar la tensió i per aigualir la quasi majoria independentista, i, consegüentment, pactat pels dos principals partits espanyols amb la col·laboració de la resta de les formacions polítiques (Esquerra i PDCat incloses) amb representació al Congrés espanyol?
  • Com és que, en un país que almenys teòricament ha cultivat en significatius cercles la noviolència, no hi ha hagut pràcticament cap iniciativa en aquest sentit?
  • Malgrat tot, contextualitzant-ho dintre dels paràmetres espanyols i d’estat-nació demototalitari, no podem considerar l’actuació de Mariano Rajoy com la d’un moderat? Què hauria passat a França o Itàlia?
  • Hi ha pacte amb Espanya per aïllar el sector irreductible de l’independentisme i portar el país de nou cap a l’autonomisme?
  • Per què davant la gravetat de la situació, no hi ha hagut cap pla de no col·laboració amb l’ocupant? Per què s’han marginalitzat des del poder català les poques iniciatives que s’han iniciat en aquest sentit (dejunis, acampades…)?
  • Després del que hem vist en tot els mesos de repressió, les forces policials se senten impunes en la seva actuació?
  • Com és que la violència és un ingredient quasi imprescindible en les accions i mobilitzacions proEspanya?
  • És possible arribar a tenir mai una policia democràtica?
  • El dia 10 d’octubre, qui i què li ofereixen a Puigdemont per suspendre immediatament la independència que havia declarat un segons abans?
  • Fins a quin punt es pot assolir la independència amb multitud d’independentistes que segueixen dient “la resta de’Espanya” o amb mitjans de comunicació públics que han tornat a l’hispanocentrisme sense que gairebé ningú se n’adoni?
  • A què és degut que el Govern català no tingués absolutament cap pla preparat per després del referèndum? Incompetència aguda, sorpresa majúscula per la participació ciutadana o intenció de no seguir més enllà?
  • La focalització quasi exclusiva en l’aspecte dels presos polítics (llaços inclosos), ha estat un fenomen “natural” o ha estat orquestrada des de certs sectors independentistes per rebaixar els objectius del moviment i del país?
  • La independència “màgica” que ara critiquen certs líders independentistes, no era la que ells mateixos venien mesos i anys abans del referèndum?
  • TV3 ha estat tan neutral com diuen? O funcionava esbiaixada cap a les posicions independentistes abans de l’1-O i/o ara “acompanya” mediàticament la tornada a l’autonomisme dels darrers mesos?
  • Els nou mesos que comencen el 21-D en els quals la política institucional no ha fet pràcticament res, han estat expressament dissenyats per desmobilitzar el carrer o han sorgit així de manera no intencionada?
  • Per què costa tant que tanta gent admeti, malgrat les evidències de tot tipus, que fa molt de temps que no anem cap a la República?
  • En aquest últim any, els 40 anys de suposada educació democràtica de la ciutadania han servit de gaire?
  • Va ser l’autocreença en la superioritat moral de molts polítics independentistes la que va encegar-los per llençar-se de cap a la crua realitat sense cap precaució?
  • En quin grau la presència del procés independentista a l’opinió pública internacional ha estat magnificada des de Catalunya?
  • Fins a quin punt era ridícul dir i pensar que “el món ens mira” o que tal acció és una “jugada mestra”?
  • La relativament estesa voluntat de descarregar de qualsevol culpa a la ciutadania espanyola, fent recaure la responsabilitat de com s’ha portat el conflicte i la repressió als “reductes franquistes”, és un argument necessari per poder convèncer a la majoria que cal un diàleg?
  • L’ocultació de les veritats d’on som i cap a on ens dirigeixen, a què és deguda? És per por a la reacció de la població o bé per la consideració d’aquesta com a menors d’edat mentals que cal protegir -dintre de la tradició d’algunes concepcions de la democràcia parlamentària-?
  • Com s’hauria de qualificar tot plegat: d’enredada a la ciutadania, d’innocència política, d’autoengany, d’incompetència, de fita impossible, de primera fase d’un camí llarg…?

 

Written by econacionalitarisme

Setembre 26, 2018 at 11:10 pm

No col·laboració

leave a comment »

Written by econacionalitarisme

Abril 12, 2018 at 6:14 pm

Divide et Impera

leave a comment »

Divideix i venceràs!, la plurimil·lenària màxima que ha estat bàsica per l'”èxit” de la majoria d’imperis que han assolat la diversitat de la terra en el decurs dels segles, sembla que és el trumfo amagat d’Espanya per sortir del carreró sense sortida del cas català.

En uns escacs en els que cap dels dos bàndols sap, ni remotament, quin moviment ha de fer, el fruit bord de mesos i mesos de perdre el temps i d’autoenganyar-se des del cantó independentista pot ser la seva divisió. Aquesta trampa en la que tenim molts números de caure-hi de quatre potes, seria el desllorigador de la partida, la tirada que es lamenta per sempre, el moviment que és gairebé impossible d’adreçar, el mat que clou el campionat.

Una escissió en dues parts, sí. Un cisma, on una sana heterogeneïtat ha estat malejada per les agressions antidemocràtiques d’un Estat que ha abandonat definitivament el servei degut al poble, però encara més per la dèria del gruix de l’independentisme d’ignorar un parell de fets inqüestionables que, encara que tanquem els ulls, no desapareixeran.

Aquestes permanències obstinades són, d’una banda, que ha quedat palès que enfrontar-se a pit obert al totalitarisme és caure en un marasme de repressió en forma de presó i multes sense fi, poc assumible per una societat burgesa de l’Europa occidental i, per una altra, que el referèndum d’autodeterminació -que, degut a la insolidaritat de part de la població catalana a la diada de l’1-O, es va traslladar al 21-D, amb unes eleccions que, encara que Espanya no ho admeti, la població va votar exclusivament amb motivació identitària)- va tenir com a resultat el desig de la majoria de continuar sota la sinistra ombra espanyola.

La no assumpció d’aquest parell de fets és, segons la meva visió, el factor principal del perill de desmobilització de la ciutadania i del greu risc de trencament de l’independentisme en dues concepcions que passo a caracteritzar.

La primera respondria a la part més institucionalitzada, amb els seus líders que han rebut de ple la repressió i que serien candidats a tornar-la a patir si hi ha un enfrontament frontal amb Espanya. Per aquestes dues peculiaritats, potser, és el sector que sense gosar dir-ho obertament s’acosta al caducat autonomisme, que oculta amb la fantasia de l’eixamplament de la base, deixant la proclamada República només en el núvol retòric i en un futur indeterminat.

La segona, composta per nouvinguts a l’independentisme -tots puigdemonians convençuts- i gent de l’esquerra independentista de tota la vida, comparteix l’opció per tirar endavant immediatament la República Catalana. Una altra opció que topa amb la realitat; els primers pel seu breu bagatge polític, els segons perquè o bé són fora del radi de repressió de primera línia o bé pensen fer-li front sense fer-se enrere quan aquella es produeixi.

Com jo ho veig, totes dues opcions pateixen un desviament perillós de la realitat, uns per no dir la veritat del que pensen i del què volen aplicar i per no tenir cap alternativa de resistència, els altres per ignorar la voluntat majoritària -encara que poc majoritària, és indispensable respectar-la- i les conseqüències que emanarien d’un increment de la brutalitat espanyola.

I què es pot fer per evitar el trencament de l’independentisme català? Potser la via seria transitar per un terme mig: assumir la realitat i la voluntat democràtica però, alhora, desenvolupar un pla massiu i general de no col·laboració amb Espanya. Aquesta és la meva posició i intentaré anar-la bastint entre repressió del sistema i desorientació independentista.

 

Written by econacionalitarisme

Març 16, 2018 at 11:43 pm

Independència: 21 elements de reflexió

leave a comment »

 

  1. Mai reiterarem prou la impecable lliçó de ciutadania que va suposar la jornada de l’1 d’octubre, on més de dos milions de persones es van mobilitzar amb un civisme digne de les societats més excel·lents del planeta per exercir un dret col·lectiu bàsic per a qualsevol societat, el dret a l’autodeterminació. Si mirem enrere, aquest tarannà és una conseqüència lògica de les mobilitzacions totalment pacífiques i multitudinàries dels darrers anys. Cal, però, no oblidar la violència que s’exercí en aquella diada; és una data històrica que ens recorda, per enèsim cop, l’ancestral relació desigual de subordinació entre la nació catalana i Espanya. Però hi va haver un altre punt negre aquell primer d’octubre, i va ser la insolidaritat de la majoria de la població catalana que se sent espanyola en optar per boicotejar el referèndum convocat per una Generalitat que molts han sentit des de sempre com una institució secundària. Ni les imatges de les porres van dur-los als col·legis electorals per votar la seva opció.
  2. Des de l’endemà del referèndum, hem pogut comprovar com l’excelsitud de bona part de la població en tot aquest procés, no ha tingut una correspondència semblant en el lideratge polític. Tot i que l’organització del referèndum per part del Govern, malgrat els greus entrebancs judicials i policials, va ser molt bona, la gestió de la situació a partir del dia 2 ha estat mediocre. I davant aquests fets excepcionals, la mediocritat té conseqüències catastròfiques.
  3. El “tranquils, ho tenim tot controlat“, emès entre somriures un pèl superbs per membres del Govern, que ens va acompanyar insistentment els mesos abans del referèndum, no era només una cançoneta per obviar crítiques i dissidències, tranquil·litzar la gent i entretenir-la abans de la tempesta que havia de caure. Després de l’1-O vam veure que era molt més, era senzillament una manifestació del pensament naïf dels líders de Junts pel Sí i d’Esquerra. Una creença en la bondat humana inexplicable en gent amb màsters per parar un tren, amb almenys mig segle de vida patint la jurisdicció espanyola, i espectadors, com tothom, de quina manera encara la comunitat internacional i especialment els països de la Unió Europea, les vulneracions de drets humans. Una negació de la realitat impensable per qualsevol observador polític aficionat. Una de les evidències més doloroses del procés ha estat que amb l’aparició de la repressió no hi havia res preparat… perquè senzillament no se l’esperaven. Increïble. De fet, ha estat una imprevisió tan sincera que han estat els líders els que han rebut i rebran el màxim pes de la repressió, fet que no es dóna gaire sovint, ja que normalment és el poble ras qui rep la major part de les garrotades, mentre la majoria d’aquells tenen una alternativa a l’exterior.
  4. Al costat d’aquest “llirialamanisme”, l’altra actitud nefasta ha estat la de les simulacions. Una de les més greus generades pel Govern de Catalunya ha estat fer creure a la població que proclamar una secessió es podia fer de manera legal. Només cal llegir l’article 2 de la Constitució espanyola per copsar que impossibilitar l’autodeterminació és un dels seus motius d’existència, amb participació militar inclosa (art. 8). Diria que aquesta simulació del govern de Puigdemont no només tenia la població com a destinatària sinó que al final també s’ho van acabar creient ells mateixos.
  5. Una altra de les pífies importants del procés independentista ha estat l’acció exterior. I no -que també- precisament perquè la feina del conseller Romeva i el seu equip no hagi aconseguit en dos anys cap reconeixement de la nova república, ni entre els països europeus sorgits de les independències dels noranta ni entre els estats outsiders del món, ni tampoc entre els que aspiren a ser estats com Catalunya, sinó sobretot perquè aquest havia de ser un dels elements determinants -i diria que imprescindibles- per fer el pas de proclamar el nou estat sense que això suposés un salt al buit. I no ho va ser. I, consegüentment, es va produir l’estimbada pel penya-segat.
  6. A l’altra banda ens trobem que, contràriament a la creença general en el sector independentista de que el president espanyol ha optat per la via més contundent, m’atreviria a dir que la seva reacció ha estat una política intermèdia, molt allunyada de les pràctiques nòrdiques o britàniques -en el cas d’Escòcia, almenys- però també distant de la duresa que hauria embogit França o Itàlia en un cas així (on, no en tingueu cap dubte, s’hauria tallat dràsticament la qüestió en els seus inicis). De fet, ha rebut moltes crítiques de la “caverna” per no haver esclafat el país com en temps passats. Hem de pensar que la qüestió és d’una magnitud colossal per un estat de democràcia estrictament representativa i penso que, des de la supèrbia espanyola ho veien tan, tan impossible, que no ho tenien ni desenvolupat en la legislació, cosa que ha obligat a improvisar repressions a marxes forçades amb poc aixopluc legal.
  7. Fruit d’aquesta gestió, que des d’una visió realment democràtica és d’una demofòbia esclatant, Espanya ha comptat amb recolzament internacional gairebé unànime (tan bèstia que ni tan sols Escòcia ni Flandes ni Eslovènia s’han atrevit a reconèixer la república); suport molt majoritari dintre d’Espanya, tant de la majoria de les formacions polítiques com de la població, que ha tancat files al voltant de la “rojigualda” (no en va, aquesta insígnia ha omplert balcons d’arreu del seu territori i molts dels Països Catalans); la meitat de la població de Catalunya ignorant, quan no aplaudint, la repressió exercida contra drets fonamentals; grans empreses abandonant el seus origens i la seva clientela per la crida a l’ordre… Davant de tot això, manifestar que “Espanya és un estat fallit”, “els hi queden quatre telediaris”, “ho tenim a tocar” i tantes altres ocurrències, no deixa de ser terriblement paradoxal i d’un irrealisme perillosíssim.
  8. En aquest context, la solidaritat internacional davant la proclamació de la república i les seves conseqüències ha estat extremadament minoritària. Només formacions polítiques de l’esquerra independentista (equivalents a la CUP, per entendre’ns) com ara Izquierda Castellana, els moviments nacionalistes corsos o sards, el Sinn Feinn irlandès o el Plaid Cymru gal·lès han donat un suport explícit a la revolta independentista. Manifestacions de 100 o 200 persones a Espanya, suports individuals d’alguns diputats europeus, alguns intel·lectuals que gairebé es poden comptar amb els dits. I poc més. Una soledat que ni els més pessimistes hauríem augurat.
  9. Tanmateix, a la resta dels Països Catalans el recolzament al procés ha estat significatiu, sobretot a les Balears (inclosa la coalició Més, en el govern, que s’ha manifestat solidàriament) i a la Catalunya Nord (amb un recolzament destacat pel que fa a la logística del referèndum). Aquesta solidaritat intercatalana ha estat menor al País Valencià, segurament per la virulència renovada de l’espanyolisme, que ha fet difícil manifestar-se a favor per por a patir agressions de l’extrema dreta, i per la poca empatia del sector no nacionalitari de Compromís.
  10. Finalment, un dels aspectes més positius de la revolta catalana ha estat la relegació temporal del capitalisme a la seva mínima expressió. Durant mesos, l’esperit que regeix la vida de la majoria de gent, amb els seus interessos materials, els seus egoismes, els seus enlluernaments, ha perdut el seu regnat davant el pur sentiment, davant la pura ideologia. Les poblacions catalana i espanyola han deixat de banda els seus quotidians impulsos consumistes per uns altres dominats per tot un seguit de sentiments extracapitalistes -i potser postcapitalistes- com ara la il·lusió col·lectiva, la creació d’una nova societat, la resistència davant l’opressió, la cooperació, la solidaritat, l’odi ideològic o la identitat. El vot del 21-D ha seguit aquesta mateixa línia.

 

  1. El govern espanyol amb la seva manera peculiar de portar la qüestió catalana, no ha pogut aconseguir la seva fita principal, que la ciutadania catalana no s’autodeterminés. Els resultats de les eleccions imposades del 21-D han estat clars, contundents i reiteratius: a Catalunya hi ha almenys 2.079.340 persones que volen deixar d’una vegada per totes de ser súbdits espanyol i esdevenir ciutadans i ciutadanes d’una nova república que es regeixi per uns valors sensiblement diferents als que ara pateixen. És important deixar clar que aquesta xifra confirma la netedat i rigor que va presidir el referèndum de l’1-O, desmentint rotundament les acusacions de frau que farcien els mitjans espanyols.
  2. El 21-D també ha transmès una dada encara més significativa: la falta de majoria social (50,01 % dels votants) per engegar la República. Els números ens diuen que els partidaris de la independència van emetre el 47,7 % dels sufragis (entre el 49,42 % de Quebec-95 i el 44,7 % d’Escòcia-14). Les irregularitat en el procés d’autodeterminació -amb una proclamació d’independència entre dos manifestacions de la voluntat popular (1-O i 21-D)- imposades per Espanya, no poden emmascarar els resultats. I aquests, per ara, són els que són, no els que molts creuen que haurien de ser. Validar l’1-D com a única i definitiva mostra de l’autodeterminació és temptador però, al meu parer, només és afegir una nova simulació a les que ja hem patit. La violència de l’Estat i l’actitud poc democràtica de la gran majoria d'”unionistes” aquell dia, no legitima una “revenja” independentista a l’hora de valorar majories.
  3. Els últims i intensos mesos del procés independentista ha comportat la visibilització d’una bipolarització social a Catalunya. Una bipolarització que molts pensen recent, causada per la distorsió sobiranista -diuen-, però que ha estat una constant cultural, social i política que fa decennis que existeix. Les propostes d’un sol poble del PSUC dels setantes i les proclames integradores pujolistes al voltant de qui és català, sembla que no han tingut un èxit remarcable. Al contrari, s’ha perpetuat l’existència de dues societats que han conviscut i conviuen, això sí, però sense deixar-ne de ser dues, una enquadrada en el marc estatal, homologable a qualsevol altre cos social de comunitat autònoma, amb la consideració estesa de que la Generalitat és un simple òrgan descentralitzador; l’altra, fidel a la resistència ancestral catalana, que, tirant de tòpic, veu TV3 i està associada a la xarxa d’entitats del país. I aquest fet sociològic primordial ha estat lamentablement ignorat i amagat per la intelligentsia nacional des de fa 40 anys. La menor implicació política i social del bloc espanyolista, i segurament un nivell socioeconòmic més modest de molts dels seus integrants han contribuït a consolidar aquesta divisió, afavorida per la instal·lació d’una part important d’aquesta població en barris poc heterogenis, portant al mainstream de classe mitjana catalana, que és la que ha conformat de manera prioritària el país des de la reinstauració de la democràcia, a considerar l’altre sector com un grup situat en els marges del sistema català, sense ni tan sols tenir en compte el seu volum demogràfic.
  4. Aquesta bipolarització influeix, en relació al procés independentista, no només en qui n’és partidari o detractor, sinó que, és tan profunda, que també comporta dues visions de quina ha de ser la qualitat de la democràcia i de quins són els valors que han de prevaldre. Així mentre el sector independentista és partidari de la democràcia real -no ho diguem molt fort, però només per aquest procés, després ja veurem quanta gent se’n despenja- i de la preeminència dels drets humans col·lectius i individuals, el sector espanyolista és fidel a les considerables limitacions de la democràcia representativa i justifica quasi tot amb la submissió a la legalitat vigent.
  5. La formació política guanyadora del 21-D també ha causat polèmica. Ciutadans per uns és un partit com qualsevol altre que ha concentrat el vot útil unionista però per uns altres és la manifestació del feixisme a Catalunya. A mi em sembla que ni una cosa ni l’altra; el seu vot no és un vot d’un espanyolisme tranquil (que tenia la seva opció en el PSC) sinó que té un punt de revenja contra els que suposadament han sacsejat l’arcàdia catalana amb les seves manipulacions nacionalistes. La immediata sortida a la llum del disbarat territorial anomenat Tabarnia és un element coherent amb aquesta militància antistablishment.
  6. Aquests diferents punts de vista es troben clarament manifestats en la qüestió dels presos polítics o de consciència, per posar un dels exemples més visibles. Mentre el gruix de l’àmbit independentista veu que els captius del procés, sobretot els “Jordis” són a la presó per ser fidels a la seva ideologia, l’espanyolisme veu que només s’està aplicant la llei i que si són entre reixes és perquè s’ho han buscat. És significatiu veure com Amnistia Internacional s’està jugant el seu bon nom a Catalunya pel seguidisme que sembla que fa de l’status quo internacional, demostrant una visió molt “legislocèntrica” dels fenomens polítics quan obvia que en la repressió d’un procés d’autodeterminació no violent es poden produir empresonaments causats per “conviccions polítiques”.

 

  1. Les renúncies dels líders davant l’acorralament judicial -que, tot sigui dit, ha escandalitzat per forçar el penediment ideològic- van començar titllant de simbòlica la declaració d’independència, van seguir amb l’abandonament de la via unilateral i continuen amb l’acatament de la constitució espanyola. Tot i les veus que la minoren (“tothom diria el que fos per sortir de la presó…“) aquesta és una actitud que torna a il·lustrar la imprevisió i la increïble confiança en considerar que la separació d’un país d’una metròpoli es tractava d’una mena de joc de cavallers on ningú sobrepassaria les regles del bon gust. Sense cap dubte, renúncies i irrealitats afecten la credibilitat del moviment independentista.
  2. El camí que s’està prefigurant per part de la majoria de veus independentistes, tot silenciant les majories actuals, intenta mantenir dialècticament la república però demanant realisme. La no concreció de cap on es dirigirà el procés comporta tot tipus de sospites per part d’observadors i ciutadania. Anem cap a la confrontació suïcida o cap a l’autonomisme camuflat? Dues vies contràries però que corren el risc de no solament no incrementar els partidaris de la causa sinó que comportaran abandonaments en les files independentistes.
  3. Tanmateix, al meu parer, l’ètica democràtica ens obliga inevitablement a aturar el proclamat nou Estat, la República Catalana, anhelada per tants centenars de milers de conciutadans, però a més de dos punts d’aconseguir la majoria dels votants catalans. Com ja he dit, les xifres són obstinades i clares: falten uns 100.000 independentistes per ser majoria i sembla que pràcticament tothom que ho ha volgut, s’ha manifestat. Penso que amb tot el clima de violència i prohibicions que ha desplegat Espanya, el transvasament de vots cap a l’independentisme es pot considerar que, a hores d’ara, ha tocat sostre -incloent-hi el mite dels “indepes” dels Comuns, que si no han canviat ja, difícilment ho faran en el futur pròxim-.
  4. Aquest viratge ètic, però també funcional, no vol dir ni de bon tros una rendició, com molts s’apressaran a pensar. És simplement un canvi d’objectiu per adaptar-lo a la realitat social i fer-lo resistent a la repressió. La clau seria que els més de dos milions de catalans que no se senten espanyols, exerceixin la no col·laboració amb Espanya. Així de senzill i així de complicat. Cal fer un pla ampli i general perquè aquesta població pugui viure en una nació catalana lliure tot i que encara no ho sigui plenament ni oficialment. I fer-ho en tots i cadascun dels àmbits on no suposi un risc penal o de sanció econòmica. Una campanya contundent i continuada en aquest sentit tindria segurament un alt seguiment internacional. Cal precisar que no es tracta d’un boicot a poblacions ni a territoris, sinó de considerar aquell país de la mateixa forma que qualsevol altre, al mateix nivell que Noruega o Vanuatu, posem per cas.
  5. Una de les incògnites més angoixants del futur més immediat és fins on arribarà la revenja i l’extensió de la por, quin grau de repressió s’exercirà contra un moviment que ha estat pacífic fins a les últimes conseqüències i com patiran els drets fonamentals de la ciutadania: a la lliure expressió, a la manifestació, a la protesta i la dissidència, a un judici just…

Written by econacionalitarisme

gener 15, 2018 at 11:41 pm

%d bloggers like this: