econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

Archive for the ‘Intolerable’ Category

Keep smiling

leave a comment »

La preDiada dels últims anys ha donat a la inspiració amplis motius per un escrit. No és el cas d’enguany. El tedi al que ens ha condemnat la nostra parentela política, anorreant l’estimulant passat més pròxim per una finta de retorn als temps de vaques magres, no ofereix joc. El format de les mobilitzacions que ens esperen n’és un bon mirall.

©UBC Library

©UBC Library

Així que, encara que també podria encaixar, el Keep smiling que encapçala l’entrada ve de la intenció d’explicar una situació més perversa. És el títol d’una pel·lícula que ens proposa la directora georgiana Rusudan Chkonia, que vaig veure abans d’ahir per un atzar audiovisual.

La història se centra en el desenvolupament d’un concurs per a triar la millor de les mares de Geòrgia. Chkonia dissecciona, des del seu raconet de món, la televisió-fem, una de les formes característiques del capitalisme del segle XXI. No conformant-se amb l’increment de la desigualtat social, la precarietat laboral o la monetarització de tot allò que hi ha al planeta, la prepotència del sistema ha assaltat el lleure de la ciutadania dintre de les seves pròpies cases, deixant sota mínims la dignitat de les persones a banda i banda de la pantalla.

Davant d’això, sense necessitat de mostrar-nos horribles màfies ni altres recursos fàcils, la directora georgiana ens retrata l’escalada d’un concurs televisiu, que conforme van passant els minuts intensifica progressivament el sexisme, l’engany, el tot per una audiència assedegada de morbositat, l’explotació del sentimentalisme (per exemple, fent menjars per als refugiats d’Abkhàzia), l’extorsió de la misèria econòmica per convertir-la en misèria moral. I, per a més inri, mantenint sempre el somriure.

A la pel·lícula, el concurs era emès per la televisió georgiana però segurament no queda gaire llunyà de multituds de programes de la majoria de cadenes televisives, farcides de falsos concursos (i altres formats) dedicats al que els clàssics deien “baixes passions” i que certs intel·lectuals anomenen “cultura mediàtica popular” (denigrant, pel meu gust, els termes “cultura” i “popular”), que, per cert, tenen una popularitat que posa en qüestió l’efectivitat de la gran inversió pública en educació de les darreres dècades.

Qui sap si el bust de Lenin que es veu uns instants durant els primers compassos de la pel·lícula és simplement pura estètica o potser un punt de reflexió que ens planteja Chkonia.

Written by econacionalitarisme

Setembre 9, 2016 at 10:00 pm

Tortosa com a indicador

with 3 comments

“Pareix que la democràcia només val quan surt lo que uno vol” 

(piulada de Laura Fernández @LauritaFB)

Tortosa_-_Monumento_a_la_Batalla_del_Ebro_5

©Wikimedia Commons

La consulta de dissabte a la capital del Baix Ebre representa un indicador excepcional per a prendre el pols sociopolític del país. Concretament, jo hi veig tres problemàtiques que s’exemplifiquen en diferent grau en aquest polèmic referèndum d’àmbit municipal.

La principal versaria al voltant de la pràctica de la democràcia. En aquest aspecte ha presentat els següents elements: consulta vinculant (no la típica i humiliant “consultiva”), pregunta i alternatives claríssimes (no recargolada ni dividida en dues fases com la que es va votar el 9N), respectuosa amb el text de la Llei  52/2007, de la Memòria Històrica (ja que aquest monument horrorós està catalogat com a BIPCC-“Bé integrant del patrimoni cultural català” i, per tant, exempt de ser retirat obligatòriament), aprovada per 19 dels 21 regidors del consistori (que representen quasi el 80% dels vots emesos a les municipals de 2015), compliment d’una promesa electoral de la formació que encapçala l’ajuntament, una participació de 8.464 veïns i veïnes (més d’un 29% del cens), un resultat clar (68,36% favorable a la no retirada del monument), un veredicte de democràcia directa diferent al que els representants sembla ser que haurien decidit (segons El Periódico -28/V/2016-, 14 dels regidors són partidaris de treure l’artefacte franquista).

Les reaccions davant aquest panorama ja les coneixeu; arriben a l’extrem de declarar que els resultats no han d’acatar-se i que van a recórrer als tribunals. Podríem dir que s’ha produït un linxament mediàtic que encara segueix. Els arguments dels crítics: consulta no necessària, consulta-trampa, manipulació de la població per part del batlle, mala concepció de l’autonomia municipal, pèrdua de la legitimitat del Parlament, i moltes altres andanades d’encara més calibre, expressades inclús el mateix dia de la votació. Les reaccions, paradoxalment i lamentablement, sorgien de manera preferent dels sectors que reclamen superar la democràcia representativa, que plantegen la insubmissió davant tribunals constitucionals, que invoquen repetidament el concepte “poble” -que en el cas tortosí, consideren tan fàcilment manipulable-, els que han pontificat que mai de mai consultar a la ciutadania és negatiu ni il·legítim.

Un segon element seria el de la tan esmentada “memòria històrica”. El seu imprescindible respecte i conreu no ha d’oblidar que la Història en majúscules i objectiva no existeix; ni tan sols els simples fets resisteixen la univocitat més enllà de quan es van produir i quins van ser els seus protagonistes. I si no hi ha una única “història” tampoc hi ha d’haver una única “memòria històrica”, com quan vam concloure, ja fa anys, declarant que no existia només la “dona” sinó que n’eren una rica pluralitat.

El tercer, també afectat pel reguitzell d’insults, té un caire territorial. Potser em titllareu de tenir la pell massa fina, però he percebut un cert tuf de ser davant l’enèsim retret del centre benpensant cap a les perifèries “ordinàries”.  Des de la gent que treballem per construir els Països Catalans, no es pot veure amb bons ulls que es qüestionin tan sovint iniciatives que des d’aquest “centre” sembla que no són ben vistes. Aquestes pràctiques, penso, han tingut històricament una incidència gens menyspreable en la situació d’autoodi i de negació de pertinença nacional, que han estat freqüents en els nostres territoris.

Evidentment estic d’acord amb que al feixisme cal combatre’l, però ha de ser dia a dia, amb polítiques coherents i responsables que no col·laborin al seu creixement, i no amb atzagaiades que neguen la mateixa essència de la democràcia, ben homologables a les de la “marca Espanya”.

Written by econacionalitarisme

Juny 2, 2016 at 5:33 pm

Heralds de la llibertat d’expressió

leave a comment »

P1150955
Atemptat sagnant, primeres reaccions socials i polítiques, rebombori periodístic, mediàtic i tertulià, mobilització massiva, dirigents europeus anunciant mesures perquè no es torni a repetir, i silenci.

Aquesta ha estat la seqüència de l’assassinat múltiple a la redacció de Charlie Hebdo i les seves seqüeles. Com ja s’ha dit fins a la sacietat, un atac directe a la llibertat d’expressió.

Una violència ferotge que, paradoxalment, ha evidenciat clarament les brutals incoherències de la majoria de democràcies europees en matèria de drets humans. Una qüestió que ja era un clàssic de les relacions internacionals però que des de fa anys s’està enquistant perillosament dintre de les fronteres de la majoria de països regits per la democràcia representativa.

És un fet inqüestionable que molts dels caps de govern i líders polítics occidentals, que haurien de garantir els drets humans fonamentals per sobre d’altres qüestions, han estat i són responsables de tot el contrari: violacions de la privacitat de les comunicacions per internet de manera generalitzada, prohibició de partits polítics i de consultes a la ciutadania, multes per mobilitzacions ciutadanes pacífiques, eliminació de freqüències de televisions i ràdios, criminalització -amb exili inclòs- de qui denuncia pràctiques il·legals dels aparells estatals, judicialització d’opinions incòmodes al poder, empresonament de periodistes… I eren alguns dels que cínicament encapçalaven la mobilització parisenca que va aplegar més d’un milió de persones!

Penso que la qüestió no es pot quedar aquí. Una ciutadania que vol viure en una democràcia plena no pot tolerar la violència directa del feixisme individual o grupal. Però tampoc el totalitarisme quotidià, encara que sigui tramposament recolzat en l’estat de dret, que, com una gota malaia, va retallant dia rere dia les llibertats, des de la talaia privilegiada dels governs.

Aquesta pinça, a la qual és urgent posar fre, prefigura com poden ser les pròximes dècades, un escenari en el qual els règims capitalistes s’estan situant per combatre les dissidències no convencionals ni desitjades, unes dissidències que haurien de créixer en un context d’un sistema que no atura, sinó que més aviat promou, la creixent desigualtat i pobresa entre la ciutadania.

Ja ho proclamava en Llach fa quasi quaranta anys:

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

Perquè en qualsevol latitud, en qualsevol sistema, en qualsevol legislació, els drets humans no són negociables.

Written by econacionalitarisme

febrer 4, 2015 at 6:52 pm

Decepció

leave a comment »

“La nostra generació no s’haurà lamentat tant dels crims dels perversos com de l’estremidor silenci dels bondadosos”

 Martin Luther King

Segurament heu sentit les consideracions, els precs podríem dir, de diversos companys que us explicaven per enèsima vegada la situació de conculcació de la voluntat popular que pateix el nostre país, i que s’ha manifestat encara d’una manera més crua amb la impugnació de la democràcia feta pel govern espanyol, i la consegüent necessitat de tornar a una situació de respecte dels drets humans bàsics, com són els drets d’expressió i de decisió. Aquestes crides pretenien fer-vos veure, per si encara no éreu conscients de la clara i vella evidència, que la qüestió que estem vivint els vostres veïns i veïnes és d’una importància cabdal i d’una gravetat importantíssima.

Em direu que teniu molta feina, potser com nosaltres, molts altres problemes, més o menys com nosaltres, que el capitalisme no us deixa alçar el cap, també com a nosaltres, però si voleu el meu parer us he de dir que heu passat olímpicament -amb algunes, poques, excepcions-, com qui sent ploure, sense cap concessió, del què passa al vostre llevant. I a mi, personalment, tot i que ja en tenia lleugeres sospites, m’heu decebut profundament. Sóc conscient de la duresa de les meves paraules però penso que és imprescindible per un món on es pugui viure amb uns mínims de decència, un cert grau de solidaritat. Una solidaritat que sovint té dues cares: l’altruista, la que s’exerceix sense una contraprestació directa, però també la del retorn, la de fer front als totalitarismes que, amb seguretat, no es limitaran a exercir-se només sobre els altres. La lluita per la democràcia, per l’autodeterminació, per la dignitat humana és nostra però també és vostra. O ho hauria de ser. Ai de qui les abandoni!

Tanmateix, tot i que no comportaria el vostre descàrrec, tindríeu raó d’assenyalar a un altre col·lectiu que també suma milions de ciutadans, catalanes i catalans, que, portes endins, tenen la vostra mateixa actitud i que no han mogut ni un dit per reivindicar la democràcia, per poder exercir la seva opció ben legítima pel No.

Jo, ja us ho avanço, seguiré, malgrat tot, donant suport a la vostra lluita contra sàtrapes i especuladors, contra privatitzadors de tota mena, contra la corrupció, emocionant-me amb els relats dels Comuneros que ens ofereix el Nuevo Mester, i considerant els vostres boscos, paisatges, viles i cultures com a pròpies, com a patrimoni de la Humanitat que cal preservar sense cap pèrdua.

Per finalitzar, no puc deixar de compartir amb vosaltres una pregunta que em retorna repetidament: quina serà la vostra reacció si el per tants assumit totalitarisme quotidià passa a un nivell més important, on la repressió davant qui demana llibertat per decidir es desferma més oberta i contundent. Seguireu tan enfeinats, mirant cap a l’altra banda, autodisculpant-vos amb l’argument que ens compliquem la vida o recitant mantres constitucionals?

En aquestes vigílies del tan esperat 9N, ressona, aquí i  terra enllà, un silenci còmplice, eloqüent, revelador, amarg, decebedor.

Written by econacionalitarisme

Novembre 7, 2014 at 8:15 pm

Galeta de fang (Pica)

leave a comment »

P1130379

Tros d’una galeta de fang, cuita al sol, que es ven a Haití per a alimentació humana, constituint una aportació a la dieta que comporta malnutrició i patologies intestinals. La galeta rep el nom de pica.

juliol de 2013

40 x 35 mm aprox.

fang, mantega vegetal i sal

obsequi de Maria Pau Trayner

Written by econacionalitarisme

Novembre 30, 2013 at 6:11 pm

El desgel islandès

leave a comment »

P1060548 Érem pocs, millor dit ben pocs, els que ens atrevíem a qüestionar en els àmbits alternatius i en els convencionals la suposada conversió del poble islandès. La contrapart ens mirava com a dissidents del mantra que s’havia estès arreu, preguntant-se com és que algú crític podia no veure en aquells nòrdics el camí de la salvació.

Les sospites anaven en dues direccions. Per una banda, no deixàvem de preguntar-nos com és que els totalitaris manaires de la Unió Europea, implacables amb grecs i xipriotes, fins a destruir la seva economia, i abolidors temporals, sense que tampoc els tremolés la mà, de la sobirania popular italiana, entre altres proeses, permetien de manera plàcida que una illa nordatlàntica deixés unilateralment de pagar el seu deute, sense massa crítiques malgrat que els damnificats eren sobretot britànics i holandesos. Vam concloure que, tot i l’enorme endeutament que havien acumulat, potser era pel seu poc pes demogràfic que els europeus i l’FMI havien fet la vista grossa –cal dir que a mi, massa malpensat, encara em ronda pel cap que també hi va contribuir que fossin alts i rossos-.

L’altre element que no ens quadrava de la “revolució” islandesa era com un poble tan poc predisposat a la dissidència –per trobar-ne l’anterior mostra ens havíem de remuntar a l’any 1944, quan van pactar la independència amb els “colonitzadors” danesos-, ens passés a tots per la cara unes mesures tan agosarades i trencadores. Era cert que les “grans” manifestacions que ens oferien els mitjans de comunicació eren irrisòries encara que es tingués en compte la poca població de l’illa, ja que no arribaven ni a omplir la més aviat petita plaça on està situat el parlament de la república nòrdica; però davant el pes feixuc del lloc comú no gosàvem alçar la veu per por a ficar la pota.

No ha estat fins al desgel d’enguany que s’ha deixat veure clarament què hi havia sota de la bufona blancor del paisatge islandès. Primeres eleccions i guanya directament el partit de dretes -el Partit de la Independència– i, no només això, sinó que precisament són els mateixos -en coalició amb el Partit Progressista, que ha quedat segon- que van dur a la ruïna a la “pobre” Islàndia. Cap “revolució” no havia estat tan falsa. Ens havien venut que els havien enganyat durant anys i que volien establir unes noves regles econòmiques i canviar tots els individus que els havien portar al desastre i resulta que, com alguns sospitàvem, el que volien és, majoritàriament, seguir sent uns aprofitats del més penós neoliberalisme, tornar a renovar els seus Hummers i les seves limusines, que poblaven els jardins de les seves cases, i seguir baixant per la Laugavegur amb els últims models d’automòbil els dissabtes cap al tard.

La primavera ha transformat el camp islandès i l’ha omplert de colors, moment en el que molts dels seus pobladors han aprofitat per desfer-se de la disfressa roja i han tornat a les coloraines estridents i ridícules dels nous rics.

Un cop més queda clar que qualsevol canvi social decent ha de començar, indefectiblement, per una transformació individual.

Written by econacionalitarisme

Abril 28, 2013 at 7:46 pm

Tals entitats, tal país

leave a comment »

Després d’uns quants anys recollint el tarannà quotidià del Centre Unesco de Catalunya, penso que ja ha arribat el moment de plantejar els trets bàsics que ha donat de si l’anàlisi consegüent. La motivació principal per fer-ho ha estat copçar com respira l’associacionisme del nostres temps, des d’una perspectiva externa però propera alhora. És veritat que es pot objectar que el Centre ha estat una entitat extrema en molts dels seus trets distintius, tanmateix penso que moltes altres associacions s’hi poden veure parcialment reflectides.

Com advertiment previ vull deixar clar que durant tota la seva singladura, el Centre Unesco ha desenvolupat una tasca ben important per a l’evolució del nostre país en diferents temàtiques, fins i tot constituint l’única entitat de referència en algunes d’elles. Evidentment això no hauria estat possible sense una bona colla de vàlids professionals que l’han fet possible. Però la meva anàlisi no va per aquí, el que m’ha interessat és l’organització de l’entitat: democràcia interna, coherència ideològica, mètodes de funcionar, governança…

Per començar, el que em vaig anar trobant era realment esfereïdor per a una entitat amb un gruix ideològic tan potent. Una estructura de federació, quan no ho era, amb una junta composada per representant de diverses entitats afins, amb l’extensió d’una suposada “assemblea” que torna a repetir procedència de les persones que la formen; una entitat sense cap soci, totalment depenent econòmicament de les administracions, especialment de la Generalitat de Catalunya -amb importants aportacions garantides durant massa anys-; un encara president honorari, fundador i  director del Centre durant 18 anys. En fi, un bon llast per arribar a ser una associació amb uns mínims democràtics.

Quant a la gestió, com difícilment podia ser d’una altra forma amb aquells precedents, he detectat múltiples i marcats dèficits que són poc compatibles amb l’ambiciós corpus ideològic que teòricament assumia l’entitat. Una diferència molt important en les retribucions dels diferents treballadors; ocultació dels comptes de l’entitat, incloent-hi els balanços anuals; menysteniment dels representants dels treballadors, negant-los informació reiteradament; despropòsit en la gestió econòmica i de personal per part del darrer director; deixadesa de la junta en les seves obligacions de seguiment i supervisió del funcionament de l’organització i de la direcció, especialment en el darrer any de vida de l’entitat, són els trets principals que, juntament amb l’incompliment de les obligacions per part de la Generalitat, han contribuït a dur aquesta entitat de referència a la fallida final.

I, pel que fa a la liquidació del Centre, l’absència de transparència i compromís ferm -res s’ha fet per escrit-, la simulació de que tot estava sota control quan tot estava caient a trossos, la prepotència i l’elitisme que ha impedit una solució col·lectiva  i coresponsabilitzada amb la plantilla; la rebaixa progressiva de les indemnitzacions promeses als treballadors (30, 20, 12 fins al 9,5 dies per any); mètodes de neoliberalisme de manual per a l’acomiadament dels treballadors, com ara la negativa a una negociació decent; o l’incompliment dels acords de conciliació i de les sentències judicials.

Tot plegat m’inspira unes quantes qüestions, com ara:  la conveniència ètica de sostenir amb diner públic entitats d’aquestes característiques, o on hem de situar el biaix màxim entre la teoria i la pràctica en les organitzacions, o quina és la seva representativitat real, o quin tipus de societat és la que engendra associacions amb aquest tipus de pràctiques.

Sense voler estendre’m més, el meu parer és que cal concloure que, com hem vist, les estructures i la gestió del Centre Unesco s’han assemblat i s’assemblen més a una empresa capitalista -de la gamma baixa, m’atreviria a afegir- que no pas al que hauria de ser una entitat sense ànim de lucre finançada per fons públics.

Fins aquí, la meva percepció d’una de les entitats catalanes més importants, que deixà les seves activitats a principis d’octubre de l’any passat. I que, per cert, poca gent ha trobat a faltar. Tot un avís per a navegants.

Written by econacionalitarisme

febrer 28, 2013 at 7:09 pm

%d bloggers like this: