econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

I per quan deixem la noviolència?

leave a comment »

Entre diverses militàncies, des de ben joves hem passat moltes i moltes hores al voltant de la noviolència. Xerrades i tallers a la Universitat Internacional de la Pau, lectures de Gandhi, Lanza del Vasto, Martin Luther King o el nostre Xirinacs, anàlisis d’alliberaments exitosos a partir de la nocooperació amb l’opressor, confecció d’un discurs de rebuig a les lluites violentes per la seva errònia ètica, entusiasme davant de les campanyes de la impecable Crida a la Solidaritat. Fins i tot ens férem objectors de consciència per no haver de tocar armes ni obeir jerarquies surrealistes.

Ens atreia, ens fascinava, però més enllà de que la teoria, com passa sovint, quadrava bastant bé, hi havia dubtes sobre l’efectivitat de la noviolència en qualsevol situació d’opressió. Personalment, mai m’ha acabat de fer el pes la pretesa universalitat d’aquesta forma de lluita, ja que, en cas d’una opressió ferotge de debò, potser més aviat pot acabar sent un suïcidi col·lectiu.

Aquesta introducció, més enllà de mostrar una experiència personal ben enriquidora i una de les meves conviccions èticovitals, em serveix per recordar que la societat catalana més activa ha estat una de les que han valorat més la noviolència i que més l’ha treballat de manera teòrica. Però, com ja he dit, sempre hi havia aquell buit que cultivava els meus dubtes: la pràctica.

I, ves per on, ara i aquí, quan des de fa més d’un any que ens trobem en una situació intolerable d’opressió, no podríem trobar millor context per desplegar tot el coneixement acumulat. Tanmateix, ben estranyament, això no s’ha produït. Fins i tot les poques mostres de resistència noviolenta continuada que han intentat treure el cap -com els dejunis de primers d’any-, han estat ignorades no només pels mitjans de comunicació sinó també per les entitats i formacions polítiques que lideren el procés independentista, i per gairebé la totalitat de l’associacionisme i l’opinió pública. I, consegüentment, sense cap incidència social, ho han deixat córrer.

I com és això? Com és que no s’ha engegat cap pla seriós de resistència noviolenta davant de la situació més peluda que el país ha passat en els darrers quaranta anys? On és tot el seguit d’entitats que, diuen, formen una xarxa de societat civil extraordinària, a qui els correspondria dissenyar-lo i liderar-lo davant de la reiterada inoperància del govern i dels partits polítics?

Me’n faig creus que aquest forma activa i sense violència de fer front a la, segons paràmetres europeus, important opressió que patim des de fa més d’un any a Catalunya, no hagi estat activada amb tantes entitats i persones que s’hi han dedicat teòricament durant tants i tants anys.

Inevitablement -soc així- em pregunto manta vegades des de fa gairebé un any la següent qüestió: a què és deguda aquesta renúncia a la no col·laboració, a la desobediència civil?

Qui sap si és que no es considera prou greu la vulneració de drets humans desenvolupada al territori català o bé que fa por quedar malament amb la meitat de la població que no s’immuta i/o que dona suport a aquestes vulneracions. O bé és que s’ha sospesat que no hi ha prou massa crítica per poder fer una campanya contundent i continuada. O és que, davant els paranys del demofeixisme desenvolupat per algunes de les democràcies representatives del segle XXI, no s’hi veuen amb cor de poder aguantar els seus embats. O potser és que no ens van acabar d’explicar que la noviolència és d’aplicació exclusiva en societats no burgeses perquè pugui tenir èxit. O, tal vegada la importància del teixit social a casa nostra era molt menor del que se’ns repetia des de sempre. O bé a les altes esferes de les entitats no els convenç que el conflicte sigui en clau nacionalitària. O, espero que no, pateixin per la seva supervivència crematística que procedeix dels pressupostos espanyols o d’un govern català que ha claudicat.

Segons el meu parer, aquest abandonament del deure cívic per part de la majoria d’entitats del país, a banda de perdre una bona oportunitat per valoritzat la noviolència, tindrà conseqüències en, almenys, dues direccions. En primer lloc, la pèrdua generalitzada de confiança en la societat civil més institucionalitzada que pot ser fàcilment qualificada d’inoperant, teòrica, col·laboradora del sistema, i, en segon lloc, molt més greu, que la resistència s’acabi fent sense cap planificació, sense cap mètode, amb el risc que això implica davant la repressió, i amb actituds que poden sobreeixir els paràmetres democràtics profunds, com ja es pot començar a detectar fent un repàs superficial a les xarxes socials.

Així, doncs:

Si no és aquí, on?

Si no és ara, quan?

Anuncis

Written by econacionalitarisme

Octubre 18, 2018 a 10:35 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

%d bloggers like this: