econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

Archive for the ‘No anem bé’ Category

Valencianistes, vos diuen

leave a comment »

690px-senyera_del_nacionalisme_valencia-svg1

 

Us transcric unes poques línies que expliquen una part important de la nostra història recent.  Descriuen una evolució ideològica, escrita en primera persona, però que és un relat compartit amb molta altra gent, i no només al País Valencià.

És part del parlament d’en Rafael Company, quan va rebre el premi “Joan Baptista Basset” (XX Nit del Tirant, 19 de novembre de 2016)

 

 ©Wikimedia Commons

“Tot somni, és clar, s’ha de contrastar amb el dur asfalt de les vivències a la llum del dia. Ho duc fent des de 1976:

— primer, com a valencianista molt jovenet a qui no li faltava massa per a ser blavero (ai!, que propet de l’abisme!…);

— després, entre 1977 i 1985, com a pancatalanista que cridava «País Valencià! Països Catalans!» en l’Institut Sorolla i a la Universitat de València;

— entre 1985 i 1986, com un pancatalanista a qui esglaiava la coherència onomàstica extrema de Josep Guia ―recordeu: És molt senzill: digueu-li Catalunya― i, doncs, com un valencianista pancatalanista que mirava molt de reüll l’actualització del Qüestió de noms de Joan Fuster i del pensament en aquest vessant d’Enric Prat de la Riba i d’Antoni Rovira Virgili

— des de 1986, com un valencianista «estricte» però catalanòfil, que va tardar només uns dies a explorar les vies que obria Damià Mollà”

 

Com veieu, un itinerari circular de valencianisme a valencianisme, passant per l’entusiasme de la nació sencera i per la posterior fugida pel maltractament des del centre principatí.

Malgrat tot el que s’ha fet malament -sovint fatal- en els darrers trenta anys, no puc deixar d’escoltar “catalanista” quan sento “valencianista”. Suposo perquè també sento les flaires del reiterament ad infinitum de greuges diversos, amb el finançament com a motor de tot. Des de l’any 1980 fins al 2012, Sénia amunt hem viscut una pèrdua immensa de temps i recursos al ritme d’aquells catalanistes que ens van governar. I tot per tornar al mateix lloc de sortida: el desig d’independència.

Només espero que el valencianisme que s’està estenent no sigui tan “estricte” i es projecti d’una manera decidida cap al seu espai natural. Prometem -almenys alguns i algunes- una bona acollida.

 

Written by econacionalitarisme

febrer 9, 2017 at 8:57 pm

La socialdemocràcia dels residus

leave a comment »

L’aplicació de mesures mediambientals a la gestió dels residus als Països Catalans ha estat centrada des dels seus inicis només en una de les famoses 3 erres: la del reciclatge.

dsc04679I no només ho ha estat a casa nostra sinó que aquesta ha estat una constant arreu d’Europa. La creu d’aquesta opció generalitzada ha estat la marginació de les altres dues, la reutilització i, molt més important, la reducció de la producció del que esdevindrà un residu molt ràpidament.

I per què es va produir aquesta tria que encara dura?

La raó per la qual s’ha privilegiat el reciclatge és nítida: era l’única R que no qüestionava el sistema d’hiperconsum de material, l’autèntic motor econòmic del capitalisme de tombant de segle, que estava cridat a consolidar la globalització.

El reciclatge no tan sols no ho posava en qüestió sinó que, a més a més, revestia el sistema de sostenibilitat i modernitat. Ja no es tractava només d’omplir abocadors i cremar deixalles sinó que oferia a la societat la cara amable de tornar a usar els materials per a un nou cicle productiu. Si em permeteu la llicència, aquesta pràctica ha estat l’aplicació de la socialdemocràcia a la gestió de residus. Sense qüestionar el sistema, li ha ofert una bona imatge, amb resultats que no paraven de millorar per la progressiva extensió en la seva implantació territorial.

Però, com la socialdemocràcia política, fa anys que ha arribat al seu sostre, fet que ha fet més visibles les seves mancances, que abans romanien ocultes darrere el creixement progressiu de la recollida selectiva. La més important d’aquestes mancances és el percentatge de recuperació real de materials que resulta d’aquesta tria separada, una xifra poc clara que darrerament s’ha volgut fixar mitjançant un indicador, el DREC, que caldrà analitzar si respon fidelment a la realitat.

A Catalunya, per exemple, portem uns set anys d’estancament en la recollida selectiva -cosa que reconeix obertament en Josep Maria Tost, director de l’ARC-, situant-nos en una xifra del 40% dels residus municipals generats. Fins i tot darrerament s’ha produït una alarmant tendència a la baixa.

Es pot pensar que amb sistemes més efectius, aquells que els governs de la majoria dels municipis mitjans i grans, amb la passiva complicitat dels governs de la Generalitat es neguen a aplicar des de fa una pila d’anys, faríem un salt important en la recollida selectiva. Ben cert; comportaria un bon avanç però encara estaríem ben lluny d’una sostenibilitat real.

De la mateixa manera que la socialdemocràcia política ha quedat totalment obsoleta com alternativa al capitalisme ferotge, la socialdemocràcia en els residus tampoc no té futur en el segle XXI. Calen, doncs, altres vies per situar-se de veritat en una línia de decreixement en l’ús de materials i de reducció contundent en el consum energètic en els processos de fabricació de productes i en la seva gestió posterior.

El paral·lelisme queda corroborat si ens plantegem situar-nos més enllà de les dues socialdemocràcies. Les barreres establertes en moltes constitucions, que fan pràcticament impossible la sortida del capitalisme -com també veten l’autodeterminació de les nacions o, en el nostre cas particular, la simple federació dels territoris dels Països Catalans-, tindrien la seva rèplica en el cas que vulguessim implantar un sistema que portés a la mínima expressió el plàstic destinat a envasos i embalatges, la reutilització de tot el que sigui reutilitzable, l’eliminació dels productes d’usar i tirar i la supressió de l’obsolescència programada en totes les seves versions. Obtendríem una contundent negativa en forma de normativa europea, tot apel·lant a la llibertat de mercat i d’empresa. Europea però totalment intocable, ja que prové d’un àmbit que queda preservat de l’abast democràtic.

I això que, quantificant aquest pas, podríem reduir més d’un 25% de les deixalles produïdes i, a més a més, reduïríem considerablement el potencial tòxic dels residus, que tornarien a tenir una fracció orgànica molt més important. I, consegüentment, necessitaríem menys metres cúbics d’abocadors i encara menys forns d’incineració.

Llàstima que, com amb els altres canvis radicals, ens ho posin impossible, fora dels marges de la seva estimada democràcia representativa, un sistema que, com les socialdemocràcies, també fa catúfols.

Written by econacionalitarisme

gener 23, 2017 at 11:02 pm

Arxivat a No anem bé, residus

Les maratons són per als Jocs Olímpics

leave a comment »

Un milió de persones, diuen, i milers d’entitats hi participen, 25 anys d’existència, divulgació i aprofundiment en el coneixement de malalties greus, àmplia participació de professionals i famosos. Aquest èxit continuat sembla que és dificilment contestable, si, a més a més, hi ha una participació solidària i totalment altruista en multitud d’actes convocats arreu de Catalunya.

Però, sap greu, la Marató de TV3, a mi em grinyola des de sempre. I ho fa perquè em serveix d’indicador de que el nostre país és ben lluny de l’excel·lència que alguns insisteixen a predicar. Ja ho intuïa aquest vídeo fet per l’esquerra real que qüestionava la marató que es va dedicar a la pobresa l’any 2012.

Perquè, aviam, si les patologies que presenten les diferents maratons tenen una incidència tan important en la salut de la població, el seu tractament ha de ser un dret bàsic de la ciutadania, fet que comporta inevitablement que la investigació d’aquestes malalties també ho ha de ser, fins i tot si continuem sota la jurisdicció d’un sistema capitalista. I, per tant, cal que aquesta estigui comandada i garantida per l’administració i finançada per fons públics. El contrari, el món que supura de la Marató, per moltes raons neoliberals que ens donin i molts exemples internacionals que ens ensenyin, és un retorn al sistema caritatiu, que funcionava quan encara els drets humans eren pura utopia, i la salut i la dignitat de les dones i els homes depenia de l’almoina, que també experimentava un increment quan s’acostava Nadal.

I és que, per molt que trenqui el consens, no puc deixar de dir, amb la Marató ressonant a la televisió i a la ràdio, que no anem bé. Perquè aquest no és un cas aïllat sinó que és la punta de l’iceberg, el benestar elemental no pot dependre de cors entendrits per l’ambient ni de la llagrimeta mediàtica sinó que ha d’estar garantit pel cos social, és a dir per l’Estat. I potser ens estalviaríem de posar-nos vermells com un pigot amb els “pro infància” (expressió que em fa recordar alguns segells del franquista Sàhara espanyol dels anys 60) o “Nadal solidari”, noms que duen les dues últimes caminades de l’any de Barnatresc -organitzades per l’Ajuntament de Barcelona- .

Com dèiem fa tres anys i mig: no hi falten cadires! Tanmateix encara ens obliguen a seguir triant entre caritat o solidaritat ciutadana, entre maratons o drets.

Written by econacionalitarisme

Desembre 18, 2016 at 8:00 pm

Ep, companyes, que som en un món “hard”!

leave a comment »

Casualment, l’endemà de llegir el breu text de Voltaire Sobre l’horrible perill de la lectura, s’esdevé l'”inesperat” triomf d’en Donald Trump a les presidencials nordamericanes.

Tot i que jo també engruixia les files dels que preveien una victòria de la prepotent candidata demòcrata, la notícia m’ha obert sobtadament la ment.

I em pregunto: és un fenomen tan estrany, en els temps que vivim, que un individu d’aquest nivell ètic i intel·lectual arribi a ser el cap de la primera potència mundial?

Doncs em sembla que no gens. En el fons, si ens sincerem i deixem de banda consignes mediàtiques i benpensants, tot quadra.

Com quan erem petits i uníem dues paraules per la correspondència que podíem establir entre elles, queda clar que cada societat es mereix els governants que tria. En quatre ratlles: a un món on són valors en alça l’agressivitat, el mal gust, la grolleria amb amplificació mediàtica, en el qual el paper de moltes dones ha reculat uns quants decennis, i on el que segueix primant és l’estrena de cotxes i qui és el més espavilat trepitjant els altres, no tindríem cap dubte que li correspondria un líder barroer, fatxenda, racista, masclista, conquistador i faedor de diners com a xurros… en fi, una desferra humana.

I davant d’un món que ha retornat al “hard”, on l’hostilitat ens espera a cada racó, l’esquerra segueix funcionant molt majoritàriament com si fóssim encara en el “soft”, en el món amable de l’estat del benestar, caminant cap a un progrés il·lustrat, exquisit, humà.

Potser el que cal és baixar de la torre d’ivori i fer front a aquests adoradors de la incultura, la violència, la desigualtat, l’ordinariesa, el totalitarisme i la mala educació. Però, com?

En un món “hard” calen actuacions en coherència amb aquest context, tot i que tinguem com a nord un planeta “soft” -atenció!, no fofo sinó amb una ànima ben potent-. Així que no estaria malament que d’una vegada per totes deixessim de llepar-nos les ferides i lamentar-nos de com és la gent, i enfiléssim un camí decidit: el de proposar un canvi real deixant per a la història l’experiència socialdemòcrata, que ha estat ben profitosa però que fa temps que ja no fa fred ni calor a ningú.

Davant de la revolució conservadora del bòtox i els tatuatges, del mori la intel·ligència i dels programes de la televisió brossa, que, això sí, “parla dels problemes que preocupen a la gent” (com va fer notar Noam Chomsky a una pregunta sobre la campanya de Trump), cal oposar-li amb una contundència equivalent una revolució que treballi per un profund canvi d’estructures, basant-se en un pensament fort -sense abandonar la honestitat que ens proporciona el relativisme- en drets humans i nacionals, en justícia, en solidaritat sincera, en sostenibilitat, en democràcia. Cal davallar de les càtedres i tractar sobre el que importa a la gent, però oferint-los una alternativa trencadora viable, oposant el bé comú al retorn a la llei del més fort.

O sigui, res a veure amb la mediocritat dels vuit anys d’Obama i menys amb l’evident proximitat a l’establishment de Clinton.

 

Written by econacionalitarisme

Novembre 9, 2016 at 10:53 pm

I la ideologia, què?

leave a comment »

22 de març de 2016

Atemptats gihadistes a Brussel·les

Poc després, i paral·lelament a la necessària crònica dels fets, comença l’allau analítica en totes les formes mediàtiques possibles.

I què diuen aquestes veus? El de sempre, a l’enèsima matança, corresponen les mateixes teories a càrrec de tota mena d’opinadors. Unes teories que comencen, ben sovint, preguntant-se de com és possible que sorgeixen aquests monstres de l’interior de les nostres societats opulentes i, encara més important, farcides de les prestacions de l’estat de benestar. I les preguntes i respostes a aquesta constatació són, molt majoritàriament, d'”autofustigació sociològica”. A problemàtiques que creuen socials i educatives, proposen incidir encara més en la mobilització de les forces del benestar social i d’escoles i instituts -per cert, ben fallides fins avui-, a banda de les evidents actuacions dels cossos policials.

Des de la seva talaia d’occidental benpensant el que veuen en els gihadistes europeus són simple pobretalla que viu en guetos, carn de fracàs escolar i atur. En fi, una més de les situacions de marginació que el capitalisme madur té en el seu si; i les bombes són una reacció extraordinària d’un sector juvenil “diferent”, per la seva reactivitat, de la resta, ben adormida. El problema és, pensen, com en gairebé qualsevol situació: de diners. L’equació seria: aquests dissidents violents el que volen és estar dintre del sistema comú de consum i pensament únic que caracteritza els territoris de la Unió Europea; per tant, la solució és esmerçar més recursos en “integrar-los” i permetre’ls gaudir del paradís capitalista. Aquesta visió ve acompanyada del menyspreu intel·lectual per aquesta gent; amb una visió predemocràtica, els veuen com a simples xitxarel·los, amb el cervell buit, que cauen a les primeres de canvi davant unes imatges impactants al youtube.

Tanmateix, hi han dades que no quadren en aquesta diapositiva tan repetida. I és que hi ha estudis sobre el perfil dels militants islamistes -no se’n publiquen gaires, sorprenentment- que, a més dels oriünds de Molembeek i llocs afins, indiquen que un percentatge gens menyspreable dels europeus i americans que s’enrolen a les files de l’ISIS, com ja es produia amb Al Qaeda, no són els marginals econòmics que centren moltes de les opinions que es manifesten després de cada atemptat. Contràriament, hi ha nombroses biografies de gent instruïda en les universitats d’Occident i de classe mitjana.

Si a la infravaloració del rival li afegim que els elements sobre el que s’ha d’emetre judici són parcialment erronis, tenim assegurat que les solucions que sorgeixin per aplicar a una problemàtica de la magnitud de la que ens enfrontem seran ben deficients.

Jo diria que hi ha un element que molt poca gent té en compte. I no m’estranya, perquè gairebé tothom veu el món -encara que una petita part d’aquests ho dissimulin- des de la visió fukuyàmica de la fi de la Història. En unes societats que només fluctuen entre els matisos quasiestètics que van de la socialdemocràcia descafeïnada al conservadurisme moderat o, en el terreny nacional, entre el centralisme i l’estat federal, és a dir, qüestions que pràcticament només giren al voltant de com es reparteixen els calers, qui creu que pugui existir un concepte anomenat “ideologia”, que trascendeix l’àmbit crematístic. Si en la seva majoria no han entès que puguin existir les reivindicacions nacionalitàries del poble kurd ni dels Països Catalans, per exemple, amb tot el seu important component cultural i lingüístic, com volem que arribin ni tan sols a sospitar que hi ha joves sorgits dels nostres carrers que, lluny de voler l’últim model de cotxe o de matar-se a fer hores extres per poder portar un estatus de vida homologable, es moguin per idees, encara que siguin tan parafeixistes com les de les diferents fraccions islamistes.

Torna a ser la ideologia, un element que ens ha acompanyat i ens acompanyarà, tot i que molesti a molts dels polemistes de saló, còmodament parapetats darrere les càmeres, de l’iPod o de les sobretaules familiars. I ho seguirà sent perquè la ideologia, al costat de les condicions materials, també ha estat el motor de la història, dels canvis que han  succeït a les societats humanes, i que, per sort, encara no han arribat a la seva fi.

Written by econacionalitarisme

Març 24, 2016 at 12:46 pm

CUP, país, democràcia: 104 dies

leave a comment »

A l’esquerra independentista, des de l’esquerra independentista.

M’agradaria posar en comú una sèrie de punts de reflexió que m’han anat sorgit en els quatre mesos i mig de pràctica política de la CUP-Crida Constituent, que van des del 28 de setembre, l’endemà de les eleccions plebiscitàries al Parlament, fins al dia d’avui. I aquest rumiament proposo que es faci per valorar què han suposat per a l’esquerra independentista els 104 dies de negociacions amb Junts pel Sí  i el mes posterior a la signatura de l'”Acord parlamentari”, i també per assajar una mica de prospectiva de què poden significar per al futur d’aquest moviment polític. Però també, i no menys important, per copsar què ha suposat per al desitjable procés de substitució de la democràcia restrictivament representativa que tenim per una democràcia plena, tot això en un context de construcció de la Catalunya independent.

Amb aquests objectius, doncs, plantejo les següents preguntes:

  • Com es resol la contradicció entre la literalitat de l’apartat 1 de l'”Acord parlamentari” amb Junts pel Sí, i les declaracions generals de que aquest pacte només inclou qüestions del procés independentista? Qualsevol altra qüestió no pot posar “en risc l’estabilitat parlamentària”? Aquesta incoherència no es podria haver evitat amb un redactat més precís?
  • Segons el segon punt de l'”Acord parlamentari”, que reforça l’equívoc punt 1, les dues diputades cupaires que s’incorporen a la dinàmica de Junts pel Sí “actuaran conjuntament en les preses de decisió del grup” (com diu el text) o hi seran per “garantir el compliment dels acords” (com s’interpreta des de la CUP)?
  • Fins a quin punt els dos paràgrafs anteriors no mostren formes ben genuïnes de la caducada democràcia estrictament representativa, en la seva doble vessant d’escrits ambigus per fer el que convingui quan convingui i d’un respecte relatiu al que han manifestat els votants?
  • Quina és la raó de no desmarcar-se clarament de la posició de substituir un referèndum (on només cal respondre una pregunta), imprescindible per saber honestament i democràticament si hi ha una majoria superior al 50% que vol la independència, per la tramposa pseudoalternativa (dues preguntes s’han de dirimir amb un sol sufragi) de votar la constitució del nou estat?
  • Per què es volien evitar tant sí com no unes noves eleccions? Els motius estaven relacionats, com a Junts pel Sí, per la possibilitat de perdre percentatge de votants per la independència? Tan poc sòlida és la parròquia independentista que no aguantaria unes noves eleccions? No podem abandonar la foto fixa del 27S per la por típica de l’elit “representativa” a que la ciutadania es manifesti massa sovint?
  • Han valgut la pena aquests més de tres mesos de “negociació” per arribar on s’ha arribat? Calia estressar la ciutadania d’aquesta manera?
  • Com ha evolucionat l’opinió popular respecte l’assemblearisme amb el procés que ha seguit la CUP-Crida constituent des del 27S? Ha patit gaire la valoració ciutadana al voltant del concepte de democràcia plena?
  • L’empat a 1.515 de l’assemblea de Sabadell, només s’ha de llegir com una simple casualitat?
  • Abans del 27S era tan improbable que la CUP fos decisiva per poder investir president que no s’havia previst cap estratègia per poder procedir d’una manera més adequada estudiada prèviament?
  • Amb la gran fita aconseguida: el pas al costat d’Artur Mas, realment s’ha posat punt final a l’antic panorama de corrupció i neoliberalisme del poder català, o simplement s’ha practicat una mena de damnatio memoriae, però sense que el fons es variï gaire?
  • Què significa la unanimitat quasi absoluta en l’àmbit de l’esquerra independentista després de l’Acord? És gaire sa que pràcticament ningú critiqui aquesta entesa tan poc reeixida? Hi ha indicis de pensament únic dintre l’esquerra anticapitalista?
  • Només la CUP ha de demanar perdó a la població catalana? No haurien de fer-ho amb més raó els que han fet perdre no tres sinó sis mesos per a celebrar unes eleccions que es podrien haver fet el mes de febrer de 2015?
  • Ampliarem la majoria social favorable a la independència amb el president Puigdemont, el seu govern i aquesta CUP?
  • La CUP ha estat prou transparent en aquests tres mesos i mig de negociacions?

Written by econacionalitarisme

febrer 4, 2016 at 11:35 pm

Democràcia, com pots arribar a ser de feixuga!

with one comment

Hi ha moments que la pràctica democràtica es torna ben penosa, fins i tot pels que estem ben convençuts de la seva validesa per a la progressió de les societats humanes.

I un d’aquests moments serà precisament la jornada electoral de diumenge que ve.

I ho és en primer lloc perquè aquestes eleccions mal dites “generals” -inclús per alguns dels que diuen que cal canviar de marc estatal-, segueixen sent les que trien un parlament aliè, en el qual, nacionalment parlant, el màxim que s’ha aconseguit és el dret a esbravar-se estèrilment de tant en tant davant un auditori tan sensible a aquesta qüestió com aquell qui sent ploure.

Però també, com un agreujant més per si calia, per les opcions que s’hi presenten des de l’independentisme. Són les de sempre, però amb una de les seves cares més lamentables. Un exportaveu burleta i bastant demagog, un jove “integrat” d’aquella manera tan nostra, un orador necessari però amb un llenguatge amb tuf militarista -“alta traïció”- i un exjutge amb unes ganes horroroses de notorietat formen una quadriga ben indigna per representar un país que presumeix d’excel·lència.

Aquesta setmana, doncs, no puc deixar de veure’ns reflectits en els pobres nord-americans d’esquerres als quals només se’ls ofereix un bipartidisme etern, que escanya la mateixa essència de la democràcia; o en els canacs que s’han de veure amb les paperetes a la mà per triar el president d’una república culturicida situada més o menys als seus antípodes.

Davant d’aquest panorama, em plantejo si em puc permetre el que em demana el cos. Penso que no fallaria a la meva ètica democràtica quedant-me a casa, però em ronda una sensació que em diu que m’he de tapar el nas i anar al col·legi a omplir les urnes. La raó que em dóna: que l’independentisme, sempre alerta, no baixi de xifra.

Per cert, voleu dir que no hauria quedat bé a la passarel·la mundial una abstenció, ara sí, general, del sector independentista; un 65 % d’abstenció en unes eleccions posen en qüestió la democràcia representativa més pintada. Bé, ja ho sé, seria una foguerada efímera però… no és això la vida. I a més a més, què s’ha d’anar a fer, a aquestes alçades, a les corts de Madrid?

 

Written by econacionalitarisme

Desembre 16, 2015 at 8:42 pm

%d bloggers like this: