econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

Archive for the ‘No anem bé’ Category

Demofeixisme: el sistema polític del segle XXI?

leave a comment »

Ja en el segle IV abans de la nostra era, un savi parlava de degeneració dels sistemes polítics. I ho feia segons un criteri extremadament interessant, el de valorar quin era el bé que perseguien. Era un ciutadà de l’antiga Macedònia grega i el coneixem com Aristòtil.

Segons aquell pensador, les formes de govern positives, les que es basen en aconseguir el bé comú, poden degenerar en formes corruptes, on els seus integrants es mouen per interessos propis. Així, la positiva República podria acabar esdevenint, si la ciutadania badava, una depravada Demagògia.

En els nostres temps, especialment a partir del canvi de segle, estem experimentant directament aquest fenomen degeneratiu en el sistema polític hegemònic a Occident durant la segona meitat del XX. Contràriament al desig de molts, la democràcia representativa no ha mutat a una democràcia real, ans ha virat progressivament i amb vocació universal cap al que podríem anomenar demofeixisme. Malgrat les forces que arreu han treballat i treballen per un veritable aprofundiment democràtic, els règims representatius estan caient en el parany del totalitarisme disfressat, de manera barroera, de sistema democràtic.

La degradació teoritzada per la privilegiada ment aristotèl·lica guanya terreny arreu, sense que, per ara, topi amb una oposició massiva com es mereixeria una degradació d’aquest calibre en els drets humans bàsics, en la dignitat humana.

El quadre que segueix és un inici en l’intent de resumir les diferències entre els tres grups de sistemes que prenen el nom de democràcia a l’actualitat. Està de més dir que la democràcia real és, per suposat, la fórmula que proposem des de l’econacionalitarisme. Desplaçant-nos cap a la dreta del gràfic, anem progressivament degenerant cap a formes de govern que cada cop deixen més de banda el bé comú per servir la cobdícia particular de les elits pseudodemocràtiques.

 

 

 

 

 

 

Anuncis

Written by econacionalitarisme

Juny 6, 2018 at 9:26 pm

Divide et Impera

leave a comment »

Divideix i venceràs!, la plurimil·lenària màxima que ha estat bàsica per l'”èxit” de la majoria d’imperis que han assolat la diversitat de la terra en el decurs dels segles, sembla que és el trumfo amagat d’Espanya per sortir del carreró sense sortida del cas català.

En uns escacs en els que cap dels dos bàndols sap, ni remotament, quin moviment ha de fer, el fruit bord de mesos i mesos de perdre el temps i d’autoenganyar-se des del cantó independentista pot ser la seva divisió. Aquesta trampa en la que tenim molts números de caure-hi de quatre potes, seria el desllorigador de la partida, la tirada que es lamenta per sempre, el moviment que és gairebé impossible d’adreçar, el mat que clou el campionat.

Una escissió en dues parts, sí. Un cisma, on una sana heterogeneïtat ha estat malejada per les agressions antidemocràtiques d’un Estat que ha abandonat definitivament el servei degut al poble, però encara més per la dèria del gruix de l’independentisme d’ignorar un parell de fets inqüestionables que, encara que tanquem els ulls, no desapareixeran.

Aquestes permanències obstinades són, d’una banda, que ha quedat palès que enfrontar-se a pit obert al totalitarisme és caure en un marasme de repressió en forma de presó i multes sense fi, poc assumible per una societat burgesa de l’Europa occidental i, per una altra, que el referèndum d’autodeterminació -que, degut a la insolidaritat de part de la població catalana a la diada de l’1-O, es va traslladar al 21-D, amb unes eleccions que, encara que Espanya no ho admeti, la població va votar exclusivament amb motivació identitària)- va tenir com a resultat el desig de la majoria de continuar sota la sinistra ombra espanyola.

La no assumpció d’aquest parell de fets és, segons la meva visió, el factor principal del perill de desmobilització de la ciutadania i del greu risc de trencament de l’independentisme en dues concepcions que passo a caracteritzar.

La primera respondria a la part més institucionalitzada, amb els seus líders que han rebut de ple la repressió i que serien candidats a tornar-la a patir si hi ha un enfrontament frontal amb Espanya. Per aquestes dues peculiaritats, potser, és el sector que sense gosar dir-ho obertament s’acosta al caducat autonomisme, que oculta amb la fantasia de l’eixamplament de la base, deixant la proclamada República només en el núvol retòric i en un futur indeterminat.

La segona, composta per nouvinguts a l’independentisme -tots puigdemonians convençuts- i gent de l’esquerra independentista de tota la vida, comparteix l’opció per tirar endavant immediatament la República Catalana. Una altra opció que topa amb la realitat; els primers pel seu breu bagatge polític, els segons perquè o bé són fora del radi de repressió de primera línia o bé pensen fer-li front sense fer-se enrere quan aquella es produeixi.

Com jo ho veig, totes dues opcions pateixen un desviament perillós de la realitat, uns per no dir la veritat del que pensen i del què volen aplicar i per no tenir cap alternativa de resistència, els altres per ignorar la voluntat majoritària -encara que poc majoritària, és indispensable respectar-la- i les conseqüències que emanarien d’un increment de la brutalitat espanyola.

I què es pot fer per evitar el trencament de l’independentisme català? Potser la via seria transitar per un terme mig: assumir la realitat i la voluntat democràtica però, alhora, desenvolupar un pla massiu i general de no col·laboració amb Espanya. Aquesta és la meva posició i intentaré anar-la bastint entre repressió del sistema i desorientació independentista.

 

Written by econacionalitarisme

Març 16, 2018 at 11:43 pm

Peces de roba de nord enllà

leave a comment »

Abans d’entrar en matèria, i perquè no li busqueu un possible enlluernament com el que patien els informants d’Espriu, no em dol manifestar que he vist a la Renània septentrional diverses coses que ens acosten aquest nord en concret i, per tant, són lluny de les impressions reflectides a l’Assaig de càntic en el temple. Un parell d’exemples poden ser l’abundància de pidolaires, no només en les grans ciutats sinó també en les de mida mitjana, o la salut deficient del paisatge, molt urbanitzat i amb diversos punts “negres”.

Un cop fet l’aclariment passo a la descripció del cas, localitzat a Aachen (Aquisgrà en català), concretament en el seu centre.

En un forn pertanyent a una cadena, ens va atendre una noia ben amable i eficient. Era la cara visible de l’establiment i la gent que feia cua perquè la despatxessin no mostrava cap signe de sorpresa ni de que res fos fora d’allò que és normal.

Però a nosaltres sí que hi va haver un fet que ens va portar a encetar una reflexió. I vam començar les disquisicions: a la nostra ciutat es podria veure aquesta escena tan quotidiana en terres germàniques? El consens va ser ràpid. Tot i els sinistres efectes que la globalització ha causat en els paisatges urbans, com que el teixit comercial de les ciutats europees s’assembli cada cop més en totes elles, allò que havíem vist era inèdit a Barcelona.

I, el que és pitjor, amb la important població musulmana que hi viu, tot apunta a que trigarem temps a veure una dependenta d’un establiment cèntric del nostre país vestida amb un hijab.

Per què, malgrat tenir tanta gent favorable a l’acollida de refugiats i migrants, que es pensa tan tolerant, que es veu tan cosmopolita, hi ha una oposició soterrada -o no tan soterrada- a aquesta opció en la vestimenta femenina?

El fenomen és, a casa nostra, bastant general però s’aguditza entre els sectors més conservadors i en certs àmbit de l’esquerra; particularment significatiu és el rebuig que prové de certes files del feminisme militant.

I és tan arrelat que provoca sovint una irritació aguda. Bé, perquè us en feu càrrec, els efectes serien semblants als que es donen en certs àmbits del Països Catalans, particularment en el sector de la restauració, quan t’adreces a un empleat en un determinat idioma oficial i propi. La incomoditat i el retorn traduït del que tu li dius, encara que la distància lingüística sigui mínima, mostren una reacció de tipus al·lèrgic semblant a la causada per la visió d’un hijab.

Amb aquesta percepció social aviam qui és el guapo o la guapa que posa a despatxar la seva botiga a una noia amb aquesta peça de roba de l’Europa del nord… encara que sigui una de tan fashion com la de la imatge.

©Herman Yahaya

Written by econacionalitarisme

Juliol 19, 2017 at 4:27 pm

Valencianistes, vos diuen

leave a comment »

690px-senyera_del_nacionalisme_valencia-svg1

 

Us transcric unes poques línies que expliquen una part important de la nostra història recent.  Descriuen una evolució ideològica, escrita en primera persona, però que és un relat compartit amb molta altra gent, i no només al País Valencià.

És part del parlament d’en Rafael Company, quan va rebre el premi “Joan Baptista Basset” (XX Nit del Tirant, 19 de novembre de 2016)

 

 ©Wikimedia Commons

“Tot somni, és clar, s’ha de contrastar amb el dur asfalt de les vivències a la llum del dia. Ho duc fent des de 1976:

— primer, com a valencianista molt jovenet a qui no li faltava massa per a ser blavero (ai!, que propet de l’abisme!…);

— després, entre 1977 i 1985, com a pancatalanista que cridava «País Valencià! Països Catalans!» en l’Institut Sorolla i a la Universitat de València;

— entre 1985 i 1986, com un pancatalanista a qui esglaiava la coherència onomàstica extrema de Josep Guia ―recordeu: És molt senzill: digueu-li Catalunya― i, doncs, com un valencianista pancatalanista que mirava molt de reüll l’actualització del Qüestió de noms de Joan Fuster i del pensament en aquest vessant d’Enric Prat de la Riba i d’Antoni Rovira Virgili

— des de 1986, com un valencianista «estricte» però catalanòfil, que va tardar només uns dies a explorar les vies que obria Damià Mollà”

 

Com veieu, un itinerari circular de valencianisme a valencianisme, passant per l’entusiasme de la nació sencera i per la posterior fugida pel maltractament des del centre principatí.

Malgrat tot el que s’ha fet malament -sovint fatal- en els darrers trenta anys, no puc deixar d’escoltar “catalanista” quan sento “valencianista”. Suposo perquè també sento les flaires del reiterament ad infinitum de greuges diversos, amb el finançament com a motor de tot. Des de l’any 1980 fins al 2012, Sénia amunt hem viscut una pèrdua immensa de temps i recursos al ritme d’aquells catalanistes que ens van governar. I tot per tornar al mateix lloc de sortida: el desig d’independència.

Només espero que el valencianisme que s’està estenent no sigui tan “estricte” i es projecti d’una manera decidida cap al seu espai natural. Prometem -almenys alguns i algunes- una bona acollida.

 

Written by econacionalitarisme

febrer 9, 2017 at 8:57 pm

La socialdemocràcia dels residus

leave a comment »

L’aplicació de mesures mediambientals a la gestió dels residus als Països Catalans ha estat centrada des dels seus inicis només en una de les famoses 3 erres: la del reciclatge.

dsc04679I no només ho ha estat a casa nostra sinó que aquesta ha estat una constant arreu d’Europa. La creu d’aquesta opció generalitzada ha estat la marginació de les altres dues, la reutilització i, molt més important, la reducció de la producció del que esdevindrà un residu molt ràpidament.

I per què es va produir aquesta tria que encara dura?

La raó per la qual s’ha privilegiat el reciclatge és nítida: era l’única R que no qüestionava el sistema d’hiperconsum de material, l’autèntic motor econòmic del capitalisme de tombant de segle, que estava cridat a consolidar la globalització.

El reciclatge no tan sols no ho posava en qüestió sinó que, a més a més, revestia el sistema de sostenibilitat i modernitat. Ja no es tractava només d’omplir abocadors i cremar deixalles sinó que oferia a la societat la cara amable de tornar a usar els materials per a un nou cicle productiu. Si em permeteu la llicència, aquesta pràctica ha estat l’aplicació de la socialdemocràcia a la gestió de residus. Sense qüestionar el sistema, li ha ofert una bona imatge, amb resultats que no paraven de millorar per la progressiva extensió en la seva implantació territorial.

Però, com la socialdemocràcia política, fa anys que ha arribat al seu sostre, fet que ha fet més visibles les seves mancances, que abans romanien ocultes darrere el creixement progressiu de la recollida selectiva. La més important d’aquestes mancances és el percentatge de recuperació real de materials que resulta d’aquesta tria separada, una xifra poc clara que darrerament s’ha volgut fixar mitjançant un indicador, el DREC, que caldrà analitzar si respon fidelment a la realitat.

A Catalunya, per exemple, portem uns set anys d’estancament en la recollida selectiva -cosa que reconeix obertament en Josep Maria Tost, director de l’ARC-, situant-nos en una xifra del 40% dels residus municipals generats. Fins i tot darrerament s’ha produït una alarmant tendència a la baixa.

Es pot pensar que amb sistemes més efectius, aquells que els governs de la majoria dels municipis mitjans i grans, amb la passiva complicitat dels governs de la Generalitat es neguen a aplicar des de fa una pila d’anys, faríem un salt important en la recollida selectiva. Ben cert; comportaria un bon avanç però encara estaríem ben lluny d’una sostenibilitat real.

De la mateixa manera que la socialdemocràcia política ha quedat totalment obsoleta com alternativa al capitalisme ferotge, la socialdemocràcia en els residus tampoc no té futur en el segle XXI. Calen, doncs, altres vies per situar-se de veritat en una línia de decreixement en l’ús de materials i de reducció contundent en el consum energètic en els processos de fabricació de productes i en la seva gestió posterior.

El paral·lelisme queda corroborat si ens plantegem situar-nos més enllà de les dues socialdemocràcies. Les barreres establertes en moltes constitucions, que fan pràcticament impossible la sortida del capitalisme -com també veten l’autodeterminació de les nacions o, en el nostre cas particular, la simple federació dels territoris dels Països Catalans-, tindrien la seva rèplica en el cas que vulguessim implantar un sistema que portés a la mínima expressió el plàstic destinat a envasos i embalatges, la reutilització de tot el que sigui reutilitzable, l’eliminació dels productes d’usar i tirar i la supressió de l’obsolescència programada en totes les seves versions. Obtendríem una contundent negativa en forma de normativa europea, tot apel·lant a la llibertat de mercat i d’empresa. Europea però totalment intocable, ja que prové d’un àmbit que queda preservat de l’abast democràtic.

I això que, quantificant aquest pas, podríem reduir més d’un 25% de les deixalles produïdes i, a més a més, reduïríem considerablement el potencial tòxic dels residus, que tornarien a tenir una fracció orgànica molt més important. I, consegüentment, necessitaríem menys metres cúbics d’abocadors i encara menys forns d’incineració.

Llàstima que, com amb els altres canvis radicals, ens ho posin impossible, fora dels marges de la seva estimada democràcia representativa, un sistema que, com les socialdemocràcies, també fa catúfols.

Written by econacionalitarisme

gener 23, 2017 at 11:02 pm

Arxivat a No anem bé, residus

Les maratons són per als Jocs Olímpics

leave a comment »

Un milió de persones, diuen, i milers d’entitats hi participen, 25 anys d’existència, divulgació i aprofundiment en el coneixement de malalties greus, àmplia participació de professionals i famosos. Aquest èxit continuat sembla que és dificilment contestable, si, a més a més, hi ha una participació solidària i totalment altruista en multitud d’actes convocats arreu de Catalunya.

Però, sap greu, la Marató de TV3, a mi em grinyola des de sempre. I ho fa perquè em serveix d’indicador de que el nostre país és ben lluny de l’excel·lència que alguns insisteixen a predicar. Ja ho intuïa aquest vídeo fet per l’esquerra real que qüestionava la marató que es va dedicar a la pobresa l’any 2012.

Perquè, aviam, si les patologies que presenten les diferents maratons tenen una incidència tan important en la salut de la població, el seu tractament ha de ser un dret bàsic de la ciutadania, fet que comporta inevitablement que la investigació d’aquestes malalties també ho ha de ser, fins i tot si continuem sota la jurisdicció d’un sistema capitalista. I, per tant, cal que aquesta estigui comandada i garantida per l’administració i finançada per fons públics. El contrari, el món que supura de la Marató, per moltes raons neoliberals que ens donin i molts exemples internacionals que ens ensenyin, és un retorn al sistema caritatiu, que funcionava quan encara els drets humans eren pura utopia, i la salut i la dignitat de les dones i els homes depenia de l’almoina, que també experimentava un increment quan s’acostava Nadal.

I és que, per molt que trenqui el consens, no puc deixar de dir, amb la Marató ressonant a la televisió i a la ràdio, que no anem bé. Perquè aquest no és un cas aïllat sinó que és la punta de l’iceberg, el benestar elemental no pot dependre de cors entendrits per l’ambient ni de la llagrimeta mediàtica sinó que ha d’estar garantit pel cos social, és a dir per l’Estat. I potser ens estalviaríem de posar-nos vermells com un pigot amb els “pro infància” (expressió que em fa recordar alguns segells del franquista Sàhara espanyol dels anys 60) o “Nadal solidari”, noms que duen les dues últimes caminades de l’any de Barnatresc -organitzades per l’Ajuntament de Barcelona- .

Com dèiem fa tres anys i mig: no hi falten cadires! Tanmateix encara ens obliguen a seguir triant entre caritat o solidaritat ciutadana, entre maratons o drets.

Written by econacionalitarisme

Desembre 18, 2016 at 8:00 pm

Ep, companyes, que som en un món “hard”!

leave a comment »

Casualment, l’endemà de llegir el breu text de Voltaire Sobre l’horrible perill de la lectura, s’esdevé l'”inesperat” triomf d’en Donald Trump a les presidencials nordamericanes.

Tot i que jo també engruixia les files dels que preveien una victòria de la prepotent candidata demòcrata, la notícia m’ha obert sobtadament la ment.

I em pregunto: és un fenomen tan estrany, en els temps que vivim, que un individu d’aquest nivell ètic i intel·lectual arribi a ser el cap de la primera potència mundial?

Doncs em sembla que no gens. En el fons, si ens sincerem i deixem de banda consignes mediàtiques i benpensants, tot quadra.

Com quan erem petits i uníem dues paraules per la correspondència que podíem establir entre elles, queda clar que cada societat es mereix els governants que tria. En quatre ratlles: a un món on són valors en alça l’agressivitat, el mal gust, la grolleria amb amplificació mediàtica, en el qual el paper de moltes dones ha reculat uns quants decennis, i on el que segueix primant és l’estrena de cotxes i qui és el més espavilat trepitjant els altres, no tindríem cap dubte que li correspondria un líder barroer, fatxenda, racista, masclista, conquistador i faedor de diners com a xurros… en fi, una desferra humana.

I davant d’un món que ha retornat al “hard”, on l’hostilitat ens espera a cada racó, l’esquerra segueix funcionant molt majoritàriament com si fóssim encara en el “soft”, en el món amable de l’estat del benestar, caminant cap a un progrés il·lustrat, exquisit, humà.

Potser el que cal és baixar de la torre d’ivori i fer front a aquests adoradors de la incultura, la violència, la desigualtat, l’ordinariesa, el totalitarisme i la mala educació. Però, com?

En un món “hard” calen actuacions en coherència amb aquest context, tot i que tinguem com a nord un planeta “soft” -atenció!, no fofo sinó amb una ànima ben potent-. Així que no estaria malament que d’una vegada per totes deixessim de llepar-nos les ferides i lamentar-nos de com és la gent, i enfiléssim un camí decidit: el de proposar un canvi real deixant per a la història l’experiència socialdemòcrata, que ha estat ben profitosa però que fa temps que ja no fa fred ni calor a ningú.

Davant de la revolució conservadora del bòtox i els tatuatges, del mori la intel·ligència i dels programes de la televisió brossa, que, això sí, “parla dels problemes que preocupen a la gent” (com va fer notar Noam Chomsky a una pregunta sobre la campanya de Trump), cal oposar-li amb una contundència equivalent una revolució que treballi per un profund canvi d’estructures, basant-se en un pensament fort -sense abandonar la honestitat que ens proporciona el relativisme- en drets humans i nacionals, en justícia, en solidaritat sincera, en sostenibilitat, en democràcia. Cal davallar de les càtedres i tractar sobre el que importa a la gent, però oferint-los una alternativa trencadora viable, oposant el bé comú al retorn a la llei del més fort.

O sigui, res a veure amb la mediocritat dels vuit anys d’Obama i menys amb l’evident proximitat a l’establishment de Clinton.

 

Written by econacionalitarisme

Novembre 9, 2016 at 10:53 pm

%d bloggers like this: