econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

Archive for the ‘No anem bé’ Category

I per quan deixem la noviolència?

leave a comment »

Entre diverses militàncies, des de ben joves hem passat moltes i moltes hores al voltant de la noviolència. Xerrades i tallers a la Universitat Internacional de la Pau, lectures de Gandhi, Lanza del Vasto, Martin Luther King o el nostre Xirinacs, anàlisis d’alliberaments exitosos a partir de la nocooperació amb l’opressor, confecció d’un discurs de rebuig a les lluites violentes per la seva errònia ètica, entusiasme davant de les campanyes de la impecable Crida a la Solidaritat. Fins i tot ens férem objectors de consciència per no haver de tocar armes ni obeir jerarquies surrealistes.

Ens atreia, ens fascinava, però més enllà de que la teoria, com passa sovint, quadrava bastant bé, hi havia dubtes sobre l’efectivitat de la noviolència en qualsevol situació d’opressió. Personalment, mai m’ha acabat de fer el pes la pretesa universalitat d’aquesta forma de lluita, ja que, en cas d’una opressió ferotge de debò, potser més aviat pot acabar sent un suïcidi col·lectiu.

Aquesta introducció, més enllà de mostrar una experiència personal ben enriquidora i una de les meves conviccions èticovitals, em serveix per recordar que la societat catalana més activa ha estat una de les que han valorat més la noviolència i que més l’ha treballat de manera teòrica. Però, com ja he dit, sempre hi havia aquell buit que cultivava els meus dubtes: la pràctica.

I, ves per on, ara i aquí, quan des de fa més d’un any que ens trobem en una situació intolerable d’opressió, no podríem trobar millor context per desplegar tot el coneixement acumulat. Tanmateix, ben estranyament, això no s’ha produït. Fins i tot les poques mostres de resistència noviolenta continuada que han intentat treure el cap -com els dejunis de primers d’any-, han estat ignorades no només pels mitjans de comunicació sinó també per les entitats i formacions polítiques que lideren el procés independentista, i per gairebé la totalitat de l’associacionisme i l’opinió pública. I, consegüentment, sense cap incidència social, ho han deixat córrer.

I com és això? Com és que no s’ha engegat cap pla seriós de resistència noviolenta davant de la situació més peluda que el país ha passat en els darrers quaranta anys? On és tot el seguit d’entitats que, diuen, formen una xarxa de societat civil extraordinària, a qui els correspondria dissenyar-lo i liderar-lo davant de la reiterada inoperància del govern i dels partits polítics?

Me’n faig creus que aquest forma activa i sense violència de fer front a la, segons paràmetres europeus, important opressió que patim des de fa més d’un any a Catalunya, no hagi estat activada amb tantes entitats i persones que s’hi han dedicat teòricament durant tants i tants anys.

Inevitablement -soc així- em pregunto manta vegades des de fa gairebé un any la següent qüestió: a què és deguda aquesta renúncia a la no col·laboració, a la desobediència civil?

Qui sap si és que no es considera prou greu la vulneració de drets humans desenvolupada al territori català o bé que fa por quedar malament amb la meitat de la població que no s’immuta i/o que dona suport a aquestes vulneracions. O bé és que s’ha sospesat que no hi ha prou massa crítica per poder fer una campanya contundent i continuada. O és que, davant els paranys del demofeixisme desenvolupat per algunes de les democràcies representatives del segle XXI, no s’hi veuen amb cor de poder aguantar els seus embats. O potser és que no ens van acabar d’explicar que la noviolència és d’aplicació exclusiva en societats no burgeses perquè pugui tenir èxit. O, tal vegada la importància del teixit social a casa nostra era molt menor del que se’ns repetia des de sempre. O bé a les altes esferes de les entitats no els convenç que el conflicte sigui en clau nacionalitària. O, espero que no, pateixin per la seva supervivència crematística que procedeix dels pressupostos espanyols o d’un govern català que ha claudicat.

Segons el meu parer, aquest abandonament del deure cívic per part de la majoria d’entitats del país, a banda de perdre una bona oportunitat per valoritzat la noviolència, tindrà conseqüències en, almenys, dues direccions. En primer lloc, la pèrdua generalitzada de confiança en la societat civil més institucionalitzada que pot ser fàcilment qualificada d’inoperant, teòrica, col·laboradora del sistema, i, en segon lloc, molt més greu, que la resistència s’acabi fent sense cap planificació, sense cap mètode, amb el risc que això implica davant la repressió, i amb actituds que poden sobreeixir els paràmetres democràtics profunds, com ja es pot començar a detectar fent un repàs superficial a les xarxes socials.

Així, doncs:

Si no és aquí, on?

Si no és ara, quan?

Anuncis

Written by econacionalitarisme

Octubre 18, 2018 at 10:35 pm

La impossibilitat demoscòpica d’un referèndum pactat

leave a comment »

Quan les dades demoscòpiques son recurrents trimestre rere trimestre, en concret des de 2014 a 2018, potser cal concloure que son una bona aproximació a la realitat.

©econacionalitarisme

Doncs això és el que passa amb el percentatge de ciutadans amb carnet espanyol que pensa que el dret a l’autodeterminació ha de ser això, un dret. Durant aquest darrer quinquenni, aquesta xifra s’ha situat invariablement al voltant del 10% dels enquestats. D’una població que compta amb 38 milions de 18 o més anys, serien uns 3,8 milions de persones. És a dir, que son ben pocs els que es manifesten per una democràcia real en aquesta qüestió. Però si seguim fent comptes, i restem els més de 2 milions de catalans independentistes i els partidaris de l’autodeterminació (deien un 80% dels catalans, oi?) als Països Catalans, Euskal Herria i Galícia, potser queden poc més de mig milió d’espanyols estrictes que es manifesten favorables a acceptar aquest dret tan bàsic.

Si a aquest percentatge tan ínfim -que contrasta amb el 20% que s’estimaria més la supressió de les autonomies-, li sumem la impossibilitat constitucional de respectar l’autodeterminació dels pobles, pensar que el govern espanyol podria, ni que remotament volgués -que tampoc és el cas-, engegar un referèndum de debò com a resultat del diàleg amb el govern català, és voler, voluntàriament, esclafar-se contra un mur.

©econacionalitarisme

I si, a més a més, tenim en compte que la composició de forces, a hores d’ara, està notablement decantada de la banda espanyola, amb tota seguretat podríem arribar a considerar que no hi ha cap possibilitat d’aconseguir el referèndum acordat que l’independentisme benpensant ens està venent.

Sincerament, penso que ja n’hi ha prou d’explicar-nos més sopars de duro des del Govern i des de les cúpules dels dos principals partits sobiranistes.

 

Written by econacionalitarisme

Octubre 8, 2018 at 12:51 pm

Demofeixisme: el sistema polític del segle XXI?

with one comment

Ja en el segle IV abans de la nostra era, un savi parlava de degeneració dels sistemes polítics. I ho feia segons un criteri extremadament interessant, el de valorar quin era el bé que perseguien. Era un ciutadà de l’antiga Macedònia grega i el coneixem com Aristòtil.

Segons aquell pensador, les formes de govern positives, les que es basen en aconseguir el bé comú, poden degenerar en formes corruptes, on els seus integrants es mouen per interessos propis. Així, la positiva República podria acabar esdevenint, si la ciutadania badava, una depravada Demagògia.

En els nostres temps, especialment a partir del canvi de segle, estem experimentant directament aquest fenomen degeneratiu en el sistema polític hegemònic a Occident durant la segona meitat del XX. Contràriament al desig de molts, la democràcia representativa no ha mutat a una democràcia real, ans ha virat progressivament i amb vocació universal cap al que podríem anomenar demofeixisme. Malgrat les forces que arreu han treballat i treballen per un veritable aprofundiment democràtic, els règims representatius estan caient en el parany del totalitarisme disfressat, de manera barroera, de sistema democràtic.

La degradació teoritzada per la privilegiada ment aristotèl·lica guanya terreny arreu, sense que, per ara, topi amb una oposició massiva com es mereixeria una degradació d’aquest calibre en els drets humans bàsics, en la dignitat humana.

El quadre que segueix és un inici en l’intent de resumir les diferències entre els tres grups de sistemes que prenen el nom de democràcia a l’actualitat. Està de més dir que la democràcia real és, per suposat, la fórmula que proposem des de l’econacionalitarisme. Desplaçant-nos cap a la dreta del gràfic, anem progressivament degenerant cap a formes de govern que cada cop deixen més de banda el bé comú per servir la cobdícia particular de les elits pseudodemocràtiques.

 

 

 

 

 

 

Written by econacionalitarisme

Juny 6, 2018 at 9:26 pm

Divide et Impera

leave a comment »

Divideix i venceràs!, la plurimil·lenària màxima que ha estat bàsica per l'”èxit” de la majoria d’imperis que han assolat la diversitat de la terra en el decurs dels segles, sembla que és el trumfo amagat d’Espanya per sortir del carreró sense sortida del cas català.

En uns escacs en els que cap dels dos bàndols sap, ni remotament, quin moviment ha de fer, el fruit bord de mesos i mesos de perdre el temps i d’autoenganyar-se des del cantó independentista pot ser la seva divisió. Aquesta trampa en la que tenim molts números de caure-hi de quatre potes, seria el desllorigador de la partida, la tirada que es lamenta per sempre, el moviment que és gairebé impossible d’adreçar, el mat que clou el campionat.

Una escissió en dues parts, sí. Un cisma, on una sana heterogeneïtat ha estat malejada per les agressions antidemocràtiques d’un Estat que ha abandonat definitivament el servei degut al poble, però encara més per la dèria del gruix de l’independentisme d’ignorar un parell de fets inqüestionables que, encara que tanquem els ulls, no desapareixeran.

Aquestes permanències obstinades són, d’una banda, que ha quedat palès que enfrontar-se a pit obert al totalitarisme és caure en un marasme de repressió en forma de presó i multes sense fi, poc assumible per una societat burgesa de l’Europa occidental i, per una altra, que el referèndum d’autodeterminació -que, degut a la insolidaritat de part de la població catalana a la diada de l’1-O, es va traslladar al 21-D, amb unes eleccions que, encara que Espanya no ho admeti, la població va votar exclusivament amb motivació identitària)- va tenir com a resultat el desig de la majoria de continuar sota la sinistra ombra espanyola.

La no assumpció d’aquest parell de fets és, segons la meva visió, el factor principal del perill de desmobilització de la ciutadania i del greu risc de trencament de l’independentisme en dues concepcions que passo a caracteritzar.

La primera respondria a la part més institucionalitzada, amb els seus líders que han rebut de ple la repressió i que serien candidats a tornar-la a patir si hi ha un enfrontament frontal amb Espanya. Per aquestes dues peculiaritats, potser, és el sector que sense gosar dir-ho obertament s’acosta al caducat autonomisme, que oculta amb la fantasia de l’eixamplament de la base, deixant la proclamada República només en el núvol retòric i en un futur indeterminat.

La segona, composta per nouvinguts a l’independentisme -tots puigdemonians convençuts- i gent de l’esquerra independentista de tota la vida, comparteix l’opció per tirar endavant immediatament la República Catalana. Una altra opció que topa amb la realitat; els primers pel seu breu bagatge polític, els segons perquè o bé són fora del radi de repressió de primera línia o bé pensen fer-li front sense fer-se enrere quan aquella es produeixi.

Com jo ho veig, totes dues opcions pateixen un desviament perillós de la realitat, uns per no dir la veritat del que pensen i del què volen aplicar i per no tenir cap alternativa de resistència, els altres per ignorar la voluntat majoritària -encara que poc majoritària, és indispensable respectar-la- i les conseqüències que emanarien d’un increment de la brutalitat espanyola.

I què es pot fer per evitar el trencament de l’independentisme català? Potser la via seria transitar per un terme mig: assumir la realitat i la voluntat democràtica però, alhora, desenvolupar un pla massiu i general de no col·laboració amb Espanya. Aquesta és la meva posició i intentaré anar-la bastint entre repressió del sistema i desorientació independentista.

 

Written by econacionalitarisme

Març 16, 2018 at 11:43 pm

Peces de roba de nord enllà

leave a comment »

Abans d’entrar en matèria, i perquè no li busqueu un possible enlluernament com el que patien els informants d’Espriu, no em dol manifestar que he vist a la Renània septentrional diverses coses que ens acosten aquest nord en concret i, per tant, són lluny de les impressions reflectides a l’Assaig de càntic en el temple. Un parell d’exemples poden ser l’abundància de pidolaires, no només en les grans ciutats sinó també en les de mida mitjana, o la salut deficient del paisatge, molt urbanitzat i amb diversos punts “negres”.

Un cop fet l’aclariment passo a la descripció del cas, localitzat a Aachen (Aquisgrà en català), concretament en el seu centre.

En un forn pertanyent a una cadena, ens va atendre una noia ben amable i eficient. Era la cara visible de l’establiment i la gent que feia cua perquè la despatxessin no mostrava cap signe de sorpresa ni de que res fos fora d’allò que és normal.

Però a nosaltres sí que hi va haver un fet que ens va portar a encetar una reflexió. I vam començar les disquisicions: a la nostra ciutat es podria veure aquesta escena tan quotidiana en terres germàniques? El consens va ser ràpid. Tot i els sinistres efectes que la globalització ha causat en els paisatges urbans, com que el teixit comercial de les ciutats europees s’assembli cada cop més en totes elles, allò que havíem vist era inèdit a Barcelona.

I, el que és pitjor, amb la important població musulmana que hi viu, tot apunta a que trigarem temps a veure una dependenta d’un establiment cèntric del nostre país vestida amb un hijab.

Per què, malgrat tenir tanta gent favorable a l’acollida de refugiats i migrants, que es pensa tan tolerant, que es veu tan cosmopolita, hi ha una oposició soterrada -o no tan soterrada- a aquesta opció en la vestimenta femenina?

El fenomen és, a casa nostra, bastant general però s’aguditza entre els sectors més conservadors i en certs àmbit de l’esquerra; particularment significatiu és el rebuig que prové de certes files del feminisme militant.

I és tan arrelat que provoca sovint una irritació aguda. Bé, perquè us en feu càrrec, els efectes serien semblants als que es donen en certs àmbits del Països Catalans, particularment en el sector de la restauració, quan t’adreces a un empleat en un determinat idioma oficial i propi. La incomoditat i el retorn traduït del que tu li dius, encara que la distància lingüística sigui mínima, mostren una reacció de tipus al·lèrgic semblant a la causada per la visió d’un hijab.

Amb aquesta percepció social aviam qui és el guapo o la guapa que posa a despatxar la seva botiga a una noia amb aquesta peça de roba de l’Europa del nord… encara que sigui una de tan fashion com la de la imatge.

©Herman Yahaya

Written by econacionalitarisme

Juliol 19, 2017 at 4:27 pm

Valencianistes, vos diuen

leave a comment »

690px-senyera_del_nacionalisme_valencia-svg1

 

Us transcric unes poques línies que expliquen una part important de la nostra història recent.  Descriuen una evolució ideològica, escrita en primera persona, però que és un relat compartit amb molta altra gent, i no només al País Valencià.

És part del parlament d’en Rafael Company, quan va rebre el premi “Joan Baptista Basset” (XX Nit del Tirant, 19 de novembre de 2016)

 

 ©Wikimedia Commons

“Tot somni, és clar, s’ha de contrastar amb el dur asfalt de les vivències a la llum del dia. Ho duc fent des de 1976:

— primer, com a valencianista molt jovenet a qui no li faltava massa per a ser blavero (ai!, que propet de l’abisme!…);

— després, entre 1977 i 1985, com a pancatalanista que cridava «País Valencià! Països Catalans!» en l’Institut Sorolla i a la Universitat de València;

— entre 1985 i 1986, com un pancatalanista a qui esglaiava la coherència onomàstica extrema de Josep Guia ―recordeu: És molt senzill: digueu-li Catalunya― i, doncs, com un valencianista pancatalanista que mirava molt de reüll l’actualització del Qüestió de noms de Joan Fuster i del pensament en aquest vessant d’Enric Prat de la Riba i d’Antoni Rovira Virgili

— des de 1986, com un valencianista «estricte» però catalanòfil, que va tardar només uns dies a explorar les vies que obria Damià Mollà”

 

Com veieu, un itinerari circular de valencianisme a valencianisme, passant per l’entusiasme de la nació sencera i per la posterior fugida pel maltractament des del centre principatí.

Malgrat tot el que s’ha fet malament -sovint fatal- en els darrers trenta anys, no puc deixar d’escoltar “catalanista” quan sento “valencianista”. Suposo perquè també sento les flaires del reiterament ad infinitum de greuges diversos, amb el finançament com a motor de tot. Des de l’any 1980 fins al 2012, Sénia amunt hem viscut una pèrdua immensa de temps i recursos al ritme d’aquells catalanistes que ens van governar. I tot per tornar al mateix lloc de sortida: el desig d’independència.

Només espero que el valencianisme que s’està estenent no sigui tan “estricte” i es projecti d’una manera decidida cap al seu espai natural. Prometem -almenys alguns i algunes- una bona acollida.

 

Written by econacionalitarisme

febrer 9, 2017 at 8:57 pm

La socialdemocràcia dels residus

leave a comment »

L’aplicació de mesures mediambientals a la gestió dels residus als Països Catalans ha estat centrada des dels seus inicis només en una de les famoses 3 erres: la del reciclatge.

dsc04679I no només ho ha estat a casa nostra sinó que aquesta ha estat una constant arreu d’Europa. La creu d’aquesta opció generalitzada ha estat la marginació de les altres dues, la reutilització i, molt més important, la reducció de la producció del que esdevindrà un residu molt ràpidament.

I per què es va produir aquesta tria que encara dura?

La raó per la qual s’ha privilegiat el reciclatge és nítida: era l’única R que no qüestionava el sistema d’hiperconsum de material, l’autèntic motor econòmic del capitalisme de tombant de segle, que estava cridat a consolidar la globalització.

El reciclatge no tan sols no ho posava en qüestió sinó que, a més a més, revestia el sistema de sostenibilitat i modernitat. Ja no es tractava només d’omplir abocadors i cremar deixalles sinó que oferia a la societat la cara amable de tornar a usar els materials per a un nou cicle productiu. Si em permeteu la llicència, aquesta pràctica ha estat l’aplicació de la socialdemocràcia a la gestió de residus. Sense qüestionar el sistema, li ha ofert una bona imatge, amb resultats que no paraven de millorar per la progressiva extensió en la seva implantació territorial.

Però, com la socialdemocràcia política, fa anys que ha arribat al seu sostre, fet que ha fet més visibles les seves mancances, que abans romanien ocultes darrere el creixement progressiu de la recollida selectiva. La més important d’aquestes mancances és el percentatge de recuperació real de materials que resulta d’aquesta tria separada, una xifra poc clara que darrerament s’ha volgut fixar mitjançant un indicador, el DREC, que caldrà analitzar si respon fidelment a la realitat.

A Catalunya, per exemple, portem uns set anys d’estancament en la recollida selectiva -cosa que reconeix obertament en Josep Maria Tost, director de l’ARC-, situant-nos en una xifra del 40% dels residus municipals generats. Fins i tot darrerament s’ha produït una alarmant tendència a la baixa.

Es pot pensar que amb sistemes més efectius, aquells que els governs de la majoria dels municipis mitjans i grans, amb la passiva complicitat dels governs de la Generalitat es neguen a aplicar des de fa una pila d’anys, faríem un salt important en la recollida selectiva. Ben cert; comportaria un bon avanç però encara estaríem ben lluny d’una sostenibilitat real.

De la mateixa manera que la socialdemocràcia política ha quedat totalment obsoleta com alternativa al capitalisme ferotge, la socialdemocràcia en els residus tampoc no té futur en el segle XXI. Calen, doncs, altres vies per situar-se de veritat en una línia de decreixement en l’ús de materials i de reducció contundent en el consum energètic en els processos de fabricació de productes i en la seva gestió posterior.

El paral·lelisme queda corroborat si ens plantegem situar-nos més enllà de les dues socialdemocràcies. Les barreres establertes en moltes constitucions, que fan pràcticament impossible la sortida del capitalisme -com també veten l’autodeterminació de les nacions o, en el nostre cas particular, la simple federació dels territoris dels Països Catalans-, tindrien la seva rèplica en el cas que vulguessim implantar un sistema que portés a la mínima expressió el plàstic destinat a envasos i embalatges, la reutilització de tot el que sigui reutilitzable, l’eliminació dels productes d’usar i tirar i la supressió de l’obsolescència programada en totes les seves versions. Obtendríem una contundent negativa en forma de normativa europea, tot apel·lant a la llibertat de mercat i d’empresa. Europea però totalment intocable, ja que prové d’un àmbit que queda preservat de l’abast democràtic.

I això que, quantificant aquest pas, podríem reduir més d’un 25% de les deixalles produïdes i, a més a més, reduïríem considerablement el potencial tòxic dels residus, que tornarien a tenir una fracció orgànica molt més important. I, consegüentment, necessitaríem menys metres cúbics d’abocadors i encara menys forns d’incineració.

Llàstima que, com amb els altres canvis radicals, ens ho posin impossible, fora dels marges de la seva estimada democràcia representativa, un sistema que, com les socialdemocràcies, també fa catúfols.

Written by econacionalitarisme

gener 23, 2017 at 11:02 pm

Arxivat a No anem bé, residus

%d bloggers like this: