econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

Archive for the ‘Catalunya’ Category

Tortosa com a indicador

with 3 comments

“Pareix que la democràcia només val quan surt lo que uno vol” 

(piulada de Laura Fernández @LauritaFB)

Tortosa_-_Monumento_a_la_Batalla_del_Ebro_5

©Wikimedia Commons

La consulta de dissabte a la capital del Baix Ebre representa un indicador excepcional per a prendre el pols sociopolític del país. Concretament, jo hi veig tres problemàtiques que s’exemplifiquen en diferent grau en aquest polèmic referèndum d’àmbit municipal.

La principal versaria al voltant de la pràctica de la democràcia. En aquest aspecte ha presentat els següents elements: consulta vinculant (no la típica i humiliant “consultiva”), pregunta i alternatives claríssimes (no recargolada ni dividida en dues fases com la que es va votar el 9N), respectuosa amb el text de la Llei  52/2007, de la Memòria Històrica (ja que aquest monument horrorós està catalogat com a BIPCC-“Bé integrant del patrimoni cultural català” i, per tant, exempt de ser retirat obligatòriament), aprovada per 19 dels 21 regidors del consistori (que representen quasi el 80% dels vots emesos a les municipals de 2015), compliment d’una promesa electoral de la formació que encapçala l’ajuntament, una participació de 8.464 veïns i veïnes (més d’un 29% del cens), un resultat clar (68,36% favorable a la no retirada del monument), un veredicte de democràcia directa diferent al que els representants sembla ser que haurien decidit (segons El Periódico -28/V/2016-, 14 dels regidors són partidaris de treure l’artefacte franquista).

Les reaccions davant aquest panorama ja les coneixeu; arriben a l’extrem de declarar que els resultats no han d’acatar-se i que van a recórrer als tribunals. Podríem dir que s’ha produït un linxament mediàtic que encara segueix. Els arguments dels crítics: consulta no necessària, consulta-trampa, manipulació de la població per part del batlle, mala concepció de l’autonomia municipal, pèrdua de la legitimitat del Parlament, i moltes altres andanades d’encara més calibre, expressades inclús el mateix dia de la votació. Les reaccions, paradoxalment i lamentablement, sorgien de manera preferent dels sectors que reclamen superar la democràcia representativa, que plantegen la insubmissió davant tribunals constitucionals, que invoquen repetidament el concepte “poble” -que en el cas tortosí, consideren tan fàcilment manipulable-, els que han pontificat que mai de mai consultar a la ciutadania és negatiu ni il·legítim.

Un segon element seria el de la tan esmentada “memòria històrica”. El seu imprescindible respecte i conreu no ha d’oblidar que la Història en majúscules i objectiva no existeix; ni tan sols els simples fets resisteixen la univocitat més enllà de quan es van produir i quins van ser els seus protagonistes. I si no hi ha una única “història” tampoc hi ha d’haver una única “memòria històrica”, com quan vam concloure, ja fa anys, declarant que no existia només la “dona” sinó que n’eren una rica pluralitat.

El tercer, també afectat pel reguitzell d’insults, té un caire territorial. Potser em titllareu de tenir la pell massa fina, però he percebut un cert tuf de ser davant l’enèsim retret del centre benpensant cap a les perifèries “ordinàries”.  Des de la gent que treballem per construir els Països Catalans, no es pot veure amb bons ulls que es qüestionin tan sovint iniciatives que des d’aquest “centre” sembla que no són ben vistes. Aquestes pràctiques, penso, han tingut històricament una incidència gens menyspreable en la situació d’autoodi i de negació de pertinença nacional, que han estat freqüents en els nostres territoris.

Evidentment estic d’acord amb que al feixisme cal combatre’l, però ha de ser dia a dia, amb polítiques coherents i responsables que no col·laborin al seu creixement, i no amb atzagaiades que neguen la mateixa essència de la democràcia, ben homologables a les de la “marca Espanya”.

Anuncis

Written by econacionalitarisme

Juny 2, 2016 at 5:33 pm

L’home del megàfon

leave a comment »

Per ells, eres l'”home del megàfon”, per nosaltres, eres i seràs el Lluís del Cànem.

Ells, et volien ben lluny dels seus projectes especulatius, nosaltres, al costat dels tractors i les bicicletes quan marxàvem al ritme de “Salvem Gallecs”.

anso

Divendres passat, un dels referents de l’ecologisme social català, es va morir amb 81 anys. En Lluís Ansó Landa, activista nat, va ser un dels ferms defensors de l’espai agroforestal de Gallecs i dels seus pobladors, greument amenaçats per l’antiga dictadura i, posteriorment, per molts dels poders del nou règim constitucional.

L’enyorat Vallès verd i agrícola s’ha reduït dramàticament en els quaranta anys de democràcia, però el balanç de la resistència de la Comissió de Defensa de Gallecs, del Cànem-Ecologistes en Acció de Catalunya i, més recentment, de la Plataforma en Defensa de Gallecs, grups on havia militat en Lluís, és força positiu davant de la magnitud de les forces que teníem davant. La meitat de les 1.741 hectàrees d’aquest pulmó resten lliures d’asfalt i ciment. La resta ha caigut a queixalades (en forma d’AVE, carreteres, autovies, polígons, nous barris…) dels que se’n vanagloriaven de ser els seus protectors.

La integritat d’en Lluís no temia les criminalitzacions comandades per una alcaldessa intransigent i ferida en el seu amor propi, que va judicialitzar la seva vida -i la d’altres companys- en una edat ja avançada, ni tampoc es venia pels cèntims de l’expropiació. El seu compromís i lucidesa fluïa nítidament a través de la seva boca, denunciant corrupcions, malbaratament de recursos públics, portes giratòries, enriquiment privat a partir del patrimoni comú i altres maldats que tants anys de sociovergència han significat per al territori i la vida dels catalans.

Res, Lluís, que sàpigues que aquests dies estem de dol. De dol des de la base, sense cobriment mediàtic, sense homenatges de les altes institucions, sense condecoracions àuries, però recordant intensament què has significat i signifiques per a nosaltres i per al país que volem. I, amb tu, ens venen també a la memòria l’Anna Bosch i tants altres ecologistes que ja no hi són.

 

Written by econacionalitarisme

febrer 17, 2016 at 10:22 pm

27S: Resultats de llibertat

leave a comment »

Èxit democràtic i econacionalitari sense precedents. Aquest és el meu resum de la jornada electoral del 27 de setembre. I ho fonamento en:

  • El 77,44 % de participació, és una xifra d’autèntic rècord a Catalunya, només superada per la que es produí amb motiu de les eleccions espanyoles de 1982 (80,7 %). Aquest interès extraordinari de la població catalana no ha fet més que corroborar el caràcter plebiscitari d’aquestes eleccions al Parlament, com era evident en el contingut de les campanyes de les candidatures que s’hi presentaven. Cap de la resta de referèndums celebrats, cinc d’ençà 1976, no havien despertat mai tant de vot, mantenint-se entre el 41 % de la Constitució Europea (2005) i el 73,9 % de la Reforma política (1976).
  • Els resultats indiquen que, malgrat el context d’inestabilitat vital permanent que ens regala dia a dia el capitalisme voraç dels nostres temps i en el que viu atrapada una gran part de la població, la amenaça de la por, que discursos plens de demagògia feien voleiar, ha estat olímpicament ignorada per bona part de la ciutadania.
  • Així mateix, la fermesa de la voluntat popular d’emancipació s’ha mostrat tan evident que ni els tacticismes de n’Artur Mas i companyia, posposant innecessàriament durant sis mesos la convocatòria de les eleccions, ni la poc atractiva llista de Junts pel Sí per alguns sectors de la població, han estat traves de cara a un magnífic resultat.
  • El pes de l’independentisme també ha batut rècords, multiplicant per 7,55 els vots de fa cinc anys, i per 17 els sufragis de fa 27 anys. La gràfica adjunta parla per si sola.
  • 27S

                                                                                   @econacionalitarisme

    Si comparem aquest legítim parareferèndum amb el d’autodeterminació d’Escòcia de l’any passat, el Sí, a Catalunya, ha aconseguit quasi 3 punts més. I això que a la terra del kilt i les gaites les amenaces i el joc brut de l’unionisme institucionalitzat van ser molt menys importants.

  • Continuant amb l’altre plebiscit homologable del segle XXI, és interessant conèixer que mentre que a Escòcia només va haver-hi majoria afirmativa en quatre de les trenta-dues circumscripcions, a Catalunya la victòria independentista es produeix en 33 de les 42 comarques. Una extensió territorial hegemònica, que només cedeix a les conurbacions de Barcelona i Tarragona i a la Val d’Aran.
  • Contràriament al que es preveia, l’altíssima participació no ha suposat un canvi significatiu de les proporcions entre l’opció independentista i l’espanyola, fet que anul·la la teoria de l’existència d’una “majoria silenciosa” favorable a la continuïtat dintre d’Espanya -que s’acabi expressant a les urnes, s’entén-.

    27Se

                                                @econacionalitarisme

Tot i aquest rial de democràcia cívica, tenim un problema, un problema que no és precisament menor. I no em refereixo, companyes de la CUP, conciutadans de Junts pel Sí, a qui serà el pròxim president de la Generalitat. Com ja us haurà passat pel cap, es tracta de que tenim una diferència de més de cent cinquanta mil catalans que s’estimen més seguir sota el jou espanyol que començar l’aventura d’autogovernar-se.

Ja sé que molts heu triat ignorar aquesta dada essencial, o, tot fent trampa de democràcia representativa, argumentar que el que valen són els escons, mentre que els més presentables han renunciat a la promesa DUI. Però això no s’hi val. No podem xiular i mirar cap a una altra banda, sobretot els que treballem des de fa molt de temps per una democràcia plena.

La meva posició a una setmana del plebiscit és que els seus resultats tan ajustats permeten continuar treballant per estructurar el nou Estat desitjat, però de cap manera és pot fer efectiva la independència respecte Espanya si no hi ha un pronunciament clar -via referèndum, o si l’opressió torna a no permetre-ho, d’unes eleccions plebiscitàries com les del 27S-, on els vots afirmatius siguin superiors als negatius, encara que la diferència sigui només d’una unitat. És una condició sine qua non en qualsevol democràcia real, una democràcia que es diferencia de la defectuosa democràcia exclusivament representativa en la que encara estem instal·lats. En aquella, la que hauria de dirigir les societats del segle XXI, les decisions preses pel sistema una persona-un vot tenen una preeminència inapel·lable damunt de les determinades pels elegits com a representants de la població. I el tema que ens ocupa, a més a més, és una qüestió estructural, que implica un canvi profund en la vida de la col·lectivitat i de cadascú dels seus membres. Així ho han respectat escocesos (44,7%-2015) i quebequesos (49,46%-1995).

I aquesta posició no és una qüestió de filar massa prim, ni de fair play decimonònic ni tan sols una ensopegada en el parany dels legalismes. Res de tot això. Penso que és ben clar que ens hi va la legitimitat davant la nostra població i l’excel·lència dels fonaments ètics i democràtics que han de bastir el nou Estat, que en això -i en moltes altres coses- ha de distingir-se dels Estats “normals”. Secundàriament, també hi ha motius pràctics, com el reconeixement internacional. Cal, doncs, seguir pel camí que portem, confiant que les nostres accions i propostes, combinades amb les, segures, reaccions antidemocràtiques, repressives, ràncies, obsoletes, de la contrapart, permetin que nova gent s’ho repensi i se sumi, en breu, al vent de llibertat.

Tirem pel dret, sense dubte… però amb la imprescindible legitimitat popular.

 

Written by econacionalitarisme

Octubre 4, 2015 at 9:52 pm

Junts pel Sí: transversalitat i inclusivitat?

leave a comment »

Finalment, després de moltes anades i vingudes, tenim la llista anomenada “unitària” per a les eleccions del 27S. Una llista desitjada per molta gent i que ha estat elogiada des del sector central de l’independentisme. De la seva composició ha arribat a dir-se que frega el cel” (sic) (Vicent Sanchis a El Temps, 21-VII-2015, p. 20).

Les preguntes al seu voltant se m’amunteguen.

És tan neutre en l’eix dreta-esquerra com es diu repetidament? Els partits polítics que han donat suport a la idea defineixen clarament l’espectre que cobreix: de la dreta de Convergència a la socialdemocràcia d’Esquerra; una franja ideològica que es torna a repetir, amb comptadíssimes excepcions, quan coneixem quines són les persones que formaran Junts pel Sí.

Quin pes hi tindrà la societat civil? Si exceptuem les dues entitats que han liderat el “procés” (ANC i Òmnium Cultural), sembla que el gruix dels candidats seran militants de Convergència i Esquerra i “personalitats” de les seves òrbites, algunes de les quals ja han ocupat càrrecs de representació política en el passat.

Encara més important: quina és la “societat civil” que serà a la llista? Tot apunta a que la participació de la tan lloada -de manera excessiva, pel meu gust- societat civil catalana es limitarà a les associacions que treballen molt preferentment al voltant de la temàtica “nacional”. En altres paraules, les que podrien qüestionar les polítiques dels partits promotors de la llista, no hi han estat incloses en ella. Per ara, ni ecologisme, ni feminisme, ni altres moviments socials de l’ampli cosmos “altermundista” ni hi són ni se’ls espera.

Qui ha triat persones i llocs per a fer les llistes? Sense cap concessió a la voluntat popular a l’hora de confeccionar-les -ni primàries, que ara es porten tant-, no m’ha quedat del tot clar qui en fa la tria. A més a més, el suspens -segurament per motivacions mediàtiques- que suposa que vagin apareixent candidats amb comptagotes, ve a donar el toc pel·liculer a la nul·la transparència del sistema d’elaboració de les llistes.

En conclusió, és evident que Junts pel Sí és una opció ben calibrada per aconseguir, si es dóna l’avinentesa, un país “normal”, un país ben ancorat en el capitalisme, amb la promesa d’una arcàdia amb pretensions de situar-se ben a prop de l’Europa més benestant. I, per tant, ben lluny de la icària transformadora, d’un país amb possibilitats de ser “anormal”, amb una població dotada de la capacitat de decidir en quin sistema socioeconòmic vol situar el nou Estat.

La transversalitat anunciada, doncs, és ben limitada i, consegüentment, la potencialitat de captar nous votants per a aquest sector de l’independentisme és molt minsa. Malgrat aprofitar millor els beneficis per als grans partits o coalicions que ofereix la llei d’Hont, difícilment sumarà més escons que els que ha tingut la suma de CiU i Esquerra en la legislatura que ha acabat. Segurament guanyarà les eleccions però la desitjada majoria absoluta quedarà lluny de ser assolida, tant en escons com, més important, en vots.

Casualment, o no, el mateix dia que s’anuncia l’acord per tirar endavant Junts pel Sí, el Govern autoritza la creació del consorci Hospital Clínic de Barcelona. Un indicatiu ben clar de com de normal serà el nou país si qui el dissenya són els partits i persones que integren Junts pel Sí.

Sort que des de l’independentisme, sector econacionalitari, tenim opció alternativa per al 27S.

Written by econacionalitarisme

Juliol 26, 2015 at 11:54 pm

Manar obeint: una crida

with one comment

“Per primera vegada l’esquerra ha guanyat Barcelona”

 

Aquest seria el meu titular, penso que inèdit, després de la celebració de les eleccions municipals del 24 de maig.

I ha de quedar ben clar, perquè malgrat l’excessivament moderat entusiasme que ha despertat, la qüestió és històrica: mai l’esquerra de veritat, la que aspira a transformar societat, democràcia i governança, havia aconseguit 14 dels 41 regidors ni, tampoc, un de cada tres vots, que és el que sumen els sufragis aconseguits per Barcelona en Comú (BeC) i CUP Capgirem Barcelona.

Es pot objectar que la victòria ha estat per la mínima. Ben cert, el bloc de la dreta “clara” (CiU i PP) ha quedat ben aprop (a un regidor i a poc més d’un punt). La resta, el bloc socialdemòcrata (Esquerra i PSC) i el centre dreta de Ciutadans, queden enrere (20, 6% i 11,1%, respectivament).

O que la democràcia interna de la formació guanyadora ha estat manifestament deficient -analitzeu les seves “primàries”- o que la cara d’Ada Colau ha regnat en carrers i paperetes -anomalia aquesta última d’un “tercermundisme” mai vist des de l’inici de la democràcia actual-.

O que Barcelona en Comú té bastants elements per poder sospitar que és una marca blanca d’Iniciativa. Després de moltíssims anys, sembla que aquesta ha estat l’única manera que ICV trenqués el seu sostre de vidre i sumés al sector il·lustrat i fashion que l’havia sostingut durant dècades, importants sectors del nou proletariat; les taques vermelles a Nou Barris, a la Zona Franca, a Ciutat Vella, al Carmel i a la Verneda en són testimoni.

O que el cap central de Podemos, una de les forces polítiques aplegades a BeC, faci afirmacions que no se li perdonarien -com sí que ha passat, i reiteradament, en aquest cas- a quasi ningú més, ja sigui en declaracions dubtant de la unitat de la llengua o en les seves ambigüitats amb el dret a decidir o la monarquia.

O que una part gens menyspreable dels votants de BeC hagin decidit no en clau municipal, ni catalana, sinó espanyola; una decisió impulsada, a més,  per la insistent presència televisiva dels líders de Podemos.

Tot això sembla bastant versemblant. És el nivell que ofereix la ciutat i el país. Però el que és indiscutible és que el vot del malestar social, de l’anhel de canvis estructurals, el del desig d’una democràcia plena, ha superat a les fórmules de sempre, tant de dreta com socialdemòcrates, caducades, corporativistes, corruptes, i sense intenció real d’esmena.

Com ha expressat Ada Colau, els barcelonins i barcelonines han votat pel canvi. Però la tragèdia també està servida: Barcelona en Comú, ignorant el missatge de la majoria de la ciutadania, està apropant-se perillosament a les urpes socialdemòcrates, per comptes del més natural acostament a la CUP. Si només pensem en termes matemàtics sembla que seria imprescindible, per a tenir un govern estable, un acord amb PSC i Esquerra, ja que es fregaria la majoria absoluta. Ara, si hi afegim una visió politològica, potser un govern en minoria de 14 regidors (BeC+CUP) podria tenir viabilitat, sobretot si tenim en compte que el que quedaria a l’oposició, per la seva diversitat en els dos eixos ideològics -i per la mala premsa que tindrien certes aliances i posicionaments-, seria a la pràctica una oposició amb poc poder bloquejador.

Després de la victòria, és possible, desitjable i just un govern d’esquerra real a la capital catalana. Aquesta seria la meva aposta, i penso la de la majoria de votants de BeC i la CUP, un govern municipal que aprofundiria en democràcia, socialisme i nacionalitarisme -si BeC es manté en el seu autodeterminisme-. L’alternativa és una rància reedició dels governs socialistes preTrias. I, a més a més, seria donar-li la raó a en Salvador Cardús, quan deia a El Temps -núm. 1.614- “que la “nova” política s’assembla tremendament a la vella”.

 

Written by econacionalitarisme

Juny 8, 2015 at 7:56 pm

Barcelona en comú però capgirant-la

leave a comment »

He anat seguint de prop l’evolució de la proposta de Barcelona En Comú, des del seu començament com a Guanyem fins avui, i considero arribat el moment de valorar aquesta opció de l’esquerra per governar la ciutat més poblada dels Països Catalans.

Començant pel titular, aquest seria que, malgrat proclamar la seva alternativitat, Barcelona En Comú ve a ser una reedició de la majoria dels tics que han caracteritzat bona part de l’esquerra del país en els darrers anys. Els més importants al meu parer són els que segueixen:

  1. Les importants reticències a una democràcia plena. Els vernissos que s’hi han aplicat no poden amagar que en el seu interior regna la caducada pràctica del que ells mateixos anomenen els “partits del règim”. Una mostra n’és la clara aplicació de quotes –dels partits i agrupacions que donen suport a Barcelona En Comú- en la que sense dubte serà la seva candidatura definitiva a la municipalitat barcelonina, malgrat repetir fins al mai que no són una coalició, ni una sopa de sigles. L’escenificació d’unes pseudoprimàries neutralitzades per un sistema de llistes -que han acabat sent de llista única- on inevitablement guanyarà el que han previst d’antuvi, no deixa dubtes de la poca convicció democràtica amb que comencen la seva trajectòria.
  2. La poca ambició ideològica del projecte. Reitera, ja sigui per la por a com ho rebi la ciutadania o per no creure en ell, la renúncia a un canvi sistèmic real, profund –que tot i ser una contesa municipal, caldria que constituís un referent per il·lusionar la ciutadania i posicionar-se clarament per obtenir una majoria de l’esquerra en les pròximes eleccions al Parlament-. Aquesta, en el fons, no és més que una constant de l’actuació d’ICV-EUiA, ossada de la candidatura, que transmet allà on va la por atàvica a pronunciar el mot “anticapitalista”.
  3. La indefinició nacional, que els produeix una incomoditat constant, segueix encotillant aquesta part de l’esquerra. La no consideració de la més gran mobilització ciutadana de la Catalunya del segle XXI –la independentista- com a esmentable en una relació dels moviments ciutadans actuals feta per la líder Ada Colau –en l’entrevista a El Temps núm. 1.603- o el que denota el dibuix de la presentació de la candidatura, amb un ajuntament presidit per la bandera espanyola, poden deixar alleugerits els esquerranosos cosmopolites però també traspuen quin és l’àmbit on es mou l’imaginari de la majoria dels de Barcelona En Comú.

En fi, sense negar les interessants propostes que s’inclouen en el seu manifest, cal dir que l’enèsim intent d’aplegar totes les forces de l’esquerra, ni les agrupa totes –l’esquerra independentista ha decidit no participar-hi-, ni té un ànim transformador massa creïble i, consegüentment, no sembla que engresqui excessivament.

Intentar guanyar actius incloent els intel·lectuals de sempre no pot amagar que, per a molts dels que aspirem a un veritable canvi sistèmic a la ciutat i al país, Barcelona En Comú no representi més que una avorrida opció de vot útil davant les dificultats que pot tenir la candidatura de Capgirem Barcelona –l’abrigall de la CUP per al 24 de maig- d’obtenir representació al consistori de la plaça de sant Jaume.  La sensació és novament d’ofec, per la impotència de no poder trencar el sostre que capitalisme i Espanya ens imposen, i seguir rodant eternament en els “caballitus” de la reforma del que és essencialment irreformable.

Written by econacionalitarisme

Març 11, 2015 at 10:53 pm

Viatge extraordinari

leave a comment »

bitllet

Bitllet de l’autobús de la línia Ribes de Freser-Toses, tram Ribes-Dòrria (entroncament), servida per Autocars Mir

16 d’agost de 2013

55 x 26 mm

paper fi

escrit en castellà

Imprès a València (Nebot Ortega)

Amb aquest bitllet vam arribar a Dòrria, el poble més alt del Ripollès, que compta amb una petita església on s’hi han trobat unes valuoses pintures murals romàniques.

I aquest “viatge extraordinari” també em permet obrir-vos el meu “Gabinet de curiositats”, el meu museu personal, on s’hi pot trobar una variada tipologia d’objectes.

Written by econacionalitarisme

Agost 20, 2013 at 10:25 am

%d bloggers like this: