econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

Archive for the ‘Catalunya’ Category

I per quan deixem la noviolència?

leave a comment »

Entre diverses militàncies, des de ben joves hem passat moltes i moltes hores al voltant de la noviolència. Xerrades i tallers a la Universitat Internacional de la Pau, lectures de Gandhi, Lanza del Vasto, Martin Luther King o el nostre Xirinacs, anàlisis d’alliberaments exitosos a partir de la nocooperació amb l’opressor, confecció d’un discurs de rebuig a les lluites violentes per la seva errònia ètica, entusiasme davant de les campanyes de la impecable Crida a la Solidaritat. Fins i tot ens férem objectors de consciència per no haver de tocar armes ni obeir jerarquies surrealistes.

Ens atreia, ens fascinava, però més enllà de que la teoria, com passa sovint, quadrava bastant bé, hi havia dubtes sobre l’efectivitat de la noviolència en qualsevol situació d’opressió. Personalment, mai m’ha acabat de fer el pes la pretesa universalitat d’aquesta forma de lluita, ja que, en cas d’una opressió ferotge de debò, potser més aviat pot acabar sent un suïcidi col·lectiu.

Aquesta introducció, més enllà de mostrar una experiència personal ben enriquidora i una de les meves conviccions èticovitals, em serveix per recordar que la societat catalana més activa ha estat una de les que han valorat més la noviolència i que més l’ha treballat de manera teòrica. Però, com ja he dit, sempre hi havia aquell buit que cultivava els meus dubtes: la pràctica.

I, ves per on, ara i aquí, quan des de fa més d’un any que ens trobem en una situació intolerable d’opressió, no podríem trobar millor context per desplegar tot el coneixement acumulat. Tanmateix, ben estranyament, això no s’ha produït. Fins i tot les poques mostres de resistència noviolenta continuada que han intentat treure el cap -com els dejunis de primers d’any-, han estat ignorades no només pels mitjans de comunicació sinó també per les entitats i formacions polítiques que lideren el procés independentista, i per gairebé la totalitat de l’associacionisme i l’opinió pública. I, consegüentment, sense cap incidència social, ho han deixat córrer.

I com és això? Com és que no s’ha engegat cap pla seriós de resistència noviolenta davant de la situació més peluda que el país ha passat en els darrers quaranta anys? On és tot el seguit d’entitats que, diuen, formen una xarxa de societat civil extraordinària, a qui els correspondria dissenyar-lo i liderar-lo davant de la reiterada inoperància del govern i dels partits polítics?

Me’n faig creus que aquest forma activa i sense violència de fer front a la, segons paràmetres europeus, important opressió que patim des de fa més d’un any a Catalunya, no hagi estat activada amb tantes entitats i persones que s’hi han dedicat teòricament durant tants i tants anys.

Inevitablement -soc així- em pregunto manta vegades des de fa gairebé un any la següent qüestió: a què és deguda aquesta renúncia a la no col·laboració, a la desobediència civil?

Qui sap si és que no es considera prou greu la vulneració de drets humans desenvolupada al territori català o bé que fa por quedar malament amb la meitat de la població que no s’immuta i/o que dona suport a aquestes vulneracions. O bé és que s’ha sospesat que no hi ha prou massa crítica per poder fer una campanya contundent i continuada. O és que, davant els paranys del demofeixisme desenvolupat per algunes de les democràcies representatives del segle XXI, no s’hi veuen amb cor de poder aguantar els seus embats. O potser és que no ens van acabar d’explicar que la noviolència és d’aplicació exclusiva en societats no burgeses perquè pugui tenir èxit. O, tal vegada la importància del teixit social a casa nostra era molt menor del que se’ns repetia des de sempre. O bé a les altes esferes de les entitats no els convenç que el conflicte sigui en clau nacionalitària. O, espero que no, pateixin per la seva supervivència crematística que procedeix dels pressupostos espanyols o d’un govern català que ha claudicat.

Segons el meu parer, aquest abandonament del deure cívic per part de la majoria d’entitats del país, a banda de perdre una bona oportunitat per valoritzat la noviolència, tindrà conseqüències en, almenys, dues direccions. En primer lloc, la pèrdua generalitzada de confiança en la societat civil més institucionalitzada que pot ser fàcilment qualificada d’inoperant, teòrica, col·laboradora del sistema, i, en segon lloc, molt més greu, que la resistència s’acabi fent sense cap planificació, sense cap mètode, amb el risc que això implica davant la repressió, i amb actituds que poden sobreeixir els paràmetres democràtics profunds, com ja es pot començar a detectar fent un repàs superficial a les xarxes socials.

Així, doncs:

Si no és aquí, on?

Si no és ara, quan?

Anuncis

Written by econacionalitarisme

Octubre 18, 2018 at 10:35 pm

La impossibilitat demoscòpica d’un referèndum pactat

leave a comment »

Quan les dades demoscòpiques son recurrents trimestre rere trimestre, en concret des de 2014 a 2018, potser cal concloure que son una bona aproximació a la realitat.

©econacionalitarisme

Doncs això és el que passa amb el percentatge de ciutadans amb carnet espanyol que pensa que el dret a l’autodeterminació ha de ser això, un dret. Durant aquest darrer quinquenni, aquesta xifra s’ha situat invariablement al voltant del 10% dels enquestats. D’una població que compta amb 38 milions de 18 o més anys, serien uns 3,8 milions de persones. És a dir, que son ben pocs els que es manifesten per una democràcia real en aquesta qüestió. Però si seguim fent comptes, i restem els més de 2 milions de catalans independentistes i els partidaris de l’autodeterminació (deien un 80% dels catalans, oi?) als Països Catalans, Euskal Herria i Galícia, potser queden poc més de mig milió d’espanyols estrictes que es manifesten favorables a acceptar aquest dret tan bàsic.

Si a aquest percentatge tan ínfim -que contrasta amb el 20% que s’estimaria més la supressió de les autonomies-, li sumem la impossibilitat constitucional de respectar l’autodeterminació dels pobles, pensar que el govern espanyol podria, ni que remotament volgués -que tampoc és el cas-, engegar un referèndum de debò com a resultat del diàleg amb el govern català, és voler, voluntàriament, esclafar-se contra un mur.

©econacionalitarisme

I si, a més a més, tenim en compte que la composició de forces, a hores d’ara, està notablement decantada de la banda espanyola, amb tota seguretat podríem arribar a considerar que no hi ha cap possibilitat d’aconseguir el referèndum acordat que l’independentisme benpensant ens està venent.

Sincerament, penso que ja n’hi ha prou d’explicar-nos més sopars de duro des del Govern i des de les cúpules dels dos principals partits sobiranistes.

 

Written by econacionalitarisme

Octubre 8, 2018 at 12:51 pm

1-O Ni oblit, ni perdó

leave a comment »

Written by econacionalitarisme

Setembre 30, 2018 at 11:15 pm

Miríades de preguntes a l’any que ha durat segles

leave a comment »

Som a tocar del primer aniversari d’un dia que modificà de forma traumàtica la visió sociopolítica de bona part de la població catalana, tant independentista com espanyola. El primer d’octubre la violència de l’Estat va sacsejar la ingenuïtat de molts i moltes, que donaven per suposat que en el seu entorn més immediat els drets humans bàsics estaven consolidats i que no hi havia marxa enrere en aquesta conquesta democràtica. Els dotze mesos següents han fet obrir progressivament els ulls a la ciutadania de Catalunya, que ha pogut corroborar que viuen en un país ocupat i que els seus drets son una entelèquia quan està en joc una modificació de l’status quo.

Han estat dies que han durat anys, dies que han significat anys d’un aprenentatge sobtat per comprendre com és el mon del segle XXI, per part d’una població que vivia anestesiada en el capitalisme benestant, enredada pensant que els seus drets fonamentals no serien mai qüestionats, ignorant inconscientment -alguns conscientment perquè no els tocava a ells- que el demofeixisme que s’està estenent arreu del món va promulgant lleis injustes, vulnerant drets, restringint llibertats des de fa un parell de dècades.

I en tot aquest llarguíssim any ens hem fet moltes preguntes, bona part de les quals no han trobat resposta. Aquí he encetat un recull de les que a mi m’han fet pensar més. Us proposo, primerament, que anem entre tots ampliant el llistat, però sobretot m’agradaria que intentéssim, si us ve de gust, rumiar respostes. Potser ens il·luminaran una miqueta en el nostre camí cap a alguna banda.

Aquí les teniu:

  • Podem considerar el conflicte del darrer any a Catalunya com un xoc entre la democràcia plena i la democràcia representativa?
  • Per què gent suposadament tan coneixedora dels ambients polítics (començant per la pràctica totalitat del Govern i la majoria de líders dels partits, però no només) va errar tan essencialment en pensar què era Espanya en termes democràtics, malgrat que història, legalitat, declaracions, tarannà recent.. assenyalava clarament el contrari?
  • L’actuació passiva o d’obert suport a la repressió per part de la gran majoria de la població espanyola, a què és deguda?
  • Per què la solidaritat internacional, fins i tot després de la violència exercida contra la població, ha estat tan minsa i pràcticament s’ha limitat als sectors d’esquerra nacionalitària?
  • Per què des de Catalunya la reacció més habitual davant la insolidaritat internacional ha estat de disculpa i de “comprensió”?
  • Per què tanta gent que es manifesta demòcrata ignora el percentatge de vot independentista que es va produir a les eleccions del 21 de desembre i, per tant, que fins que no es demostri el contrari a les urnes, és una opció lleugerament minoritària (47,5% dels votants) entre la població catalana?
  • La posició de molts catalans de no responsabilitzar a la població espanyola per no fer pràcticament res davant les vulneracions reiterades de drets a Catalunya és un autoengany per no perdre l’esperança?
  • 2,1 milions de vots, és el sostre de l’independentisme a curt i. potser, mitjà termini?
  • A què respon que la majoria d’entitats catalanes, exceptuant les estrictament nacionalitàries, hagin tingut una resposta tan mediocre davant de les agressions a la democràcia i els drets humans?
  • Les empreses que han fet boicot a l’autodeterminació, han patit gaire en els seus ingressos a Catalunya?
  • A què podem atribuir, fins que la repressió va assolir importants graus, que des de múltiples àmbits es parlés de que Espanya estava acabada, que no podria aguantar la pressió…?
  • La inactivitat del Parlament durant mesos, no és contradictòria amb dir que som els paladins de la democràcia?
  • Després de l’actuació del complex políticojudicialpolicialperiodístic espanyol durant aquest període, algú encara creu que vivim en un Estat de Dret?
  • Quina credibilitat tenen uns líders polítics que a les primeres de canvi amb la justícia manifesten que la declaració d’independència va ser simbòlica?
  • La ràpida desactivació dels CDRs a principis de 2018 només va ser deguda a la forta repressió espanyola o també hi van contribuir poders catalans que volien controlar el moviment independentista?
  • La inacció de les policies i de la justícia han contribuït a que el feixisme pensi que gaudeix d’impunitat?
  • Com cal interpretar majoritàriament els votants de Ciutadans del 21D, com a totalitaris espanyolistes o simplement com a catalans que no volen la independència?
  • El sector independentista s’ha sentit superior, europeu, civilitzat, demòcrata, culte… quan es comparava amb l’espanyolista?
  • Quines són les raons que expliquen que després d’almenys dos anys de recerca d’aliats per tot el món, no s’aconsegueixi cap mena de complicitat internacional?
  • Quina ha estat la grandària de l’escletxa entre les proclamacions radicals de la CUP i la seva actuació en tots aquests mesos, entre la teoria i la pràctica?
  • Com es pot qualificar el discurs de la facilitat en l’accés a la independència des de Junts pel Sí i el Govern abans del referèndum?
  • Per què tothom va acceptar les eleccions imposades per la metròpoli del 21 de desembre de 2017? Com lliga aquesta conformitat amb el reconeixement, manifestat per molts, dels resultats de l’1-O?
  • És possible que a Espanya se li escapés Puigdemont amb tot els recursos policials i d’intel·ligència desplegats a Catalunya? O potser és que els era més profitós deixar que se n’anés a l’exili?
  • Quin ha estat el paper dels intel·lectuals del mainstream en la creació i el creixement del missatge de la “independència màgica” anterior i posterior a l’1-O?
  • El reducte republicà a l’exili, té cap sentit polític o anirà diluint-se en poc temps?
  • Alguna vegada ha estat certa l’afirmació tan pronunciada de que Catalunya és un sol poble?
  • En quin grau la repressió espanyola ha traspassat els límits de l’Estat de Dret?
  • Per què encara no hi ha hagut un trencament entre els dirigents independentistes i la ciutadania que exigeix la República efectiva malgrat les renúncies i la falta de projecte dels líders dels partits i del Govern?
  • Els nou mesos d’inactivitat de la cúpula independentista han estat una acció estudiada per desactivar el carrer?
  • Fins a quin punt és certa l’afirmació de que la noviolència ha estat un fracàs en el conflicte català?
  • Voleu dir que el canvi en el Govern espanyol, de Rajoy a Sánchez, no va ser exigit des d’Europa i els lobbys per baixar la tensió i per aigualir la quasi majoria independentista, i, consegüentment, pactat pels dos principals partits espanyols amb la col·laboració de la resta de les formacions polítiques (Esquerra i PDCat incloses) amb representació al Congrés espanyol?
  • Com és que, en un país que almenys teòricament ha cultivat en significatius cercles la noviolència, no hi ha hagut pràcticament cap iniciativa en aquest sentit?
  • Malgrat tot, contextualitzant-ho dintre dels paràmetres espanyols i d’estat-nació demototalitari, no podem considerar l’actuació de Mariano Rajoy com la d’un moderat? Què hauria passat a França o Itàlia?
  • Hi ha pacte amb Espanya per aïllar el sector irreductible de l’independentisme i portar el país de nou cap a l’autonomisme?
  • Per què davant la gravetat de la situació, no hi ha hagut cap pla de no col·laboració amb l’ocupant? Per què s’han marginalitzat des del poder català les poques iniciatives que s’han iniciat en aquest sentit (dejunis, acampades…)?
  • Després del que hem vist en tot els mesos de repressió, les forces policials se senten impunes en la seva actuació?
  • Com és que la violència és un ingredient quasi imprescindible en les accions i mobilitzacions proEspanya?
  • És possible arribar a tenir mai una policia democràtica?
  • El dia 10 d’octubre, qui i què li ofereixen a Puigdemont per suspendre immediatament la independència que havia declarat un segons abans?
  • Fins a quin punt es pot assolir la independència amb multitud d’independentistes que segueixen dient “la resta de’Espanya” o amb mitjans de comunicació públics que han tornat a l’hispanocentrisme sense que gairebé ningú se n’adoni?
  • A què és degut que el Govern català no tingués absolutament cap pla preparat per després del referèndum? Incompetència aguda, sorpresa majúscula per la participació ciutadana o intenció de no seguir més enllà?
  • La focalització quasi exclusiva en l’aspecte dels presos polítics (llaços inclosos), ha estat un fenomen “natural” o ha estat orquestrada des de certs sectors independentistes per rebaixar els objectius del moviment i del país?
  • La independència “màgica” que ara critiquen certs líders independentistes, no era la que ells mateixos venien mesos i anys abans del referèndum?
  • TV3 ha estat tan neutral com diuen? O funcionava esbiaixada cap a les posicions independentistes abans de l’1-O i/o ara “acompanya” mediàticament la tornada a l’autonomisme dels darrers mesos?
  • Els nou mesos que comencen el 21-D en els quals la política institucional no ha fet pràcticament res, han estat expressament dissenyats per desmobilitzar el carrer o han sorgit així de manera no intencionada?
  • Per què costa tant que tanta gent admeti, malgrat les evidències de tot tipus, que fa molt de temps que no anem cap a la República?
  • En aquest últim any, els 40 anys de suposada educació democràtica de la ciutadania han servit de gaire?
  • Va ser l’autocreença en la superioritat moral de molts polítics independentistes la que va encegar-los per llençar-se de cap a la crua realitat sense cap precaució?
  • En quin grau la presència del procés independentista a l’opinió pública internacional ha estat magnificada des de Catalunya?
  • Fins a quin punt era ridícul dir i pensar que “el món ens mira” o que tal acció és una “jugada mestra”?
  • La relativament estesa voluntat de descarregar de qualsevol culpa a la ciutadania espanyola, fent recaure la responsabilitat de com s’ha portat el conflicte i la repressió als “reductes franquistes”, és un argument necessari per poder convèncer a la majoria que cal un diàleg?
  • L’ocultació de les veritats d’on som i cap a on ens dirigeixen, a què és deguda? És per por a la reacció de la població o bé per la consideració d’aquesta com a menors d’edat mentals que cal protegir -dintre de la tradició d’algunes concepcions de la democràcia parlamentària-?
  • Com s’hauria de qualificar tot plegat: d’enredada a la ciutadania, d’innocència política, d’autoengany, d’incompetència, de fita impossible, de primera fase d’un camí llarg…?

 

Written by econacionalitarisme

Setembre 26, 2018 at 11:10 pm

Generadors d’energia elèctrica

leave a comment »

©econacionalitarisme (sobre mapa base ©ebrenc)

A Catalunya hi ha actualment 24 centrals de generació d’energia elèctrica amb una potència superior a 50 MW (dades de 2014, les últimes disponibles), de les quals tres superen el gigawatt, tretze se situen entre 100 i 1.000 megawatts, i la resta van de 50 a 100 MW.  Son de quatre tipus diferentsː centrals nuclears, de cicle combinat de gas natural, hidràuliques i de cogeneració.

Aquestes grans instal·lacions productores d’electricitat es localitzen en cinc zonesː Baix Camp/Ribera d’Ebre (nuclears i cicle combinat), àrees metropolitanes de Barcelona (cicle combinat) i de Tarragona (cicle combinat i cogeneració), Pirineu i Prepirineu occidentals (hidràuliques), i curs mig del Ter (hidràuliques).

 

Written by econacionalitarisme

Abril 4, 2018 at 6:19 pm

Tortosa com a indicador

with 3 comments

“Pareix que la democràcia només val quan surt lo que uno vol” 

(piulada de Laura Fernández @LauritaFB)

Tortosa_-_Monumento_a_la_Batalla_del_Ebro_5

©Wikimedia Commons

La consulta de dissabte a la capital del Baix Ebre representa un indicador excepcional per a prendre el pols sociopolític del país. Concretament, jo hi veig tres problemàtiques que s’exemplifiquen en diferent grau en aquest polèmic referèndum d’àmbit municipal.

La principal versaria al voltant de la pràctica de la democràcia. En aquest aspecte ha presentat els següents elements: consulta vinculant (no la típica i humiliant “consultiva”), pregunta i alternatives claríssimes (no recargolada ni dividida en dues fases com la que es va votar el 9N), respectuosa amb el text de la Llei  52/2007, de la Memòria Històrica (ja que aquest monument horrorós està catalogat com a BIPCC-“Bé integrant del patrimoni cultural català” i, per tant, exempt de ser retirat obligatòriament), aprovada per 19 dels 21 regidors del consistori (que representen quasi el 80% dels vots emesos a les municipals de 2015), compliment d’una promesa electoral de la formació que encapçala l’ajuntament, una participació de 8.464 veïns i veïnes (més d’un 29% del cens), un resultat clar (68,36% favorable a la no retirada del monument), un veredicte de democràcia directa diferent al que els representants sembla ser que haurien decidit (segons El Periódico -28/V/2016-, 14 dels regidors són partidaris de treure l’artefacte franquista).

Les reaccions davant aquest panorama ja les coneixeu; arriben a l’extrem de declarar que els resultats no han d’acatar-se i que van a recórrer als tribunals. Podríem dir que s’ha produït un linxament mediàtic que encara segueix. Els arguments dels crítics: consulta no necessària, consulta-trampa, manipulació de la població per part del batlle, mala concepció de l’autonomia municipal, pèrdua de la legitimitat del Parlament, i moltes altres andanades d’encara més calibre, expressades inclús el mateix dia de la votació. Les reaccions, paradoxalment i lamentablement, sorgien de manera preferent dels sectors que reclamen superar la democràcia representativa, que plantegen la insubmissió davant tribunals constitucionals, que invoquen repetidament el concepte “poble” -que en el cas tortosí, consideren tan fàcilment manipulable-, els que han pontificat que mai de mai consultar a la ciutadania és negatiu ni il·legítim.

Un segon element seria el de la tan esmentada “memòria històrica”. El seu imprescindible respecte i conreu no ha d’oblidar que la Història en majúscules i objectiva no existeix; ni tan sols els simples fets resisteixen la univocitat més enllà de quan es van produir i quins van ser els seus protagonistes. I si no hi ha una única “història” tampoc hi ha d’haver una única “memòria històrica”, com quan vam concloure, ja fa anys, declarant que no existia només la “dona” sinó que n’eren una rica pluralitat.

El tercer, també afectat pel reguitzell d’insults, té un caire territorial. Potser em titllareu de tenir la pell massa fina, però he percebut un cert tuf de ser davant l’enèsim retret del centre benpensant cap a les perifèries “ordinàries”.  Des de la gent que treballem per construir els Països Catalans, no es pot veure amb bons ulls que es qüestionin tan sovint iniciatives que des d’aquest “centre” sembla que no són ben vistes. Aquestes pràctiques, penso, han tingut històricament una incidència gens menyspreable en la situació d’autoodi i de negació de pertinença nacional, que han estat freqüents en els nostres territoris.

Evidentment estic d’acord amb que al feixisme cal combatre’l, però ha de ser dia a dia, amb polítiques coherents i responsables que no col·laborin al seu creixement, i no amb atzagaiades que neguen la mateixa essència de la democràcia, ben homologables a les de la “marca Espanya”.

Written by econacionalitarisme

Juny 2, 2016 at 5:33 pm

L’home del megàfon

leave a comment »

Per ells, eres l'”home del megàfon”, per nosaltres, eres i seràs el Lluís del Cànem.

Ells, et volien ben lluny dels seus projectes especulatius, nosaltres, al costat dels tractors i les bicicletes quan marxàvem al ritme de “Salvem Gallecs”.

anso

Divendres passat, un dels referents de l’ecologisme social català, es va morir amb 81 anys. En Lluís Ansó Landa, activista nat, va ser un dels ferms defensors de l’espai agroforestal de Gallecs i dels seus pobladors, greument amenaçats per l’antiga dictadura i, posteriorment, per molts dels poders del nou règim constitucional.

L’enyorat Vallès verd i agrícola s’ha reduït dramàticament en els quaranta anys de democràcia, però el balanç de la resistència de la Comissió de Defensa de Gallecs, del Cànem-Ecologistes en Acció de Catalunya i, més recentment, de la Plataforma en Defensa de Gallecs, grups on havia militat en Lluís, és força positiu davant de la magnitud de les forces que teníem davant. La meitat de les 1.741 hectàrees d’aquest pulmó resten lliures d’asfalt i ciment. La resta ha caigut a queixalades (en forma d’AVE, carreteres, autovies, polígons, nous barris…) dels que se’n vanagloriaven de ser els seus protectors.

La integritat d’en Lluís no temia les criminalitzacions comandades per una alcaldessa intransigent i ferida en el seu amor propi, que va judicialitzar la seva vida -i la d’altres companys- en una edat ja avançada, ni tampoc es venia pels cèntims de l’expropiació. El seu compromís i lucidesa fluïa nítidament a través de la seva boca, denunciant corrupcions, malbaratament de recursos públics, portes giratòries, enriquiment privat a partir del patrimoni comú i altres maldats que tants anys de sociovergència han significat per al territori i la vida dels catalans.

Res, Lluís, que sàpigues que aquests dies estem de dol. De dol des de la base, sense cobriment mediàtic, sense homenatges de les altes institucions, sense condecoracions àuries, però recordant intensament què has significat i signifiques per a nosaltres i per al país que volem. I, amb tu, ens venen també a la memòria l’Anna Bosch i tants altres ecologistes que ja no hi són.

 

Written by econacionalitarisme

febrer 17, 2016 at 10:22 pm

%d bloggers like this: