Miríades de preguntes a l’any que ha durat segles

Som a tocar del primer aniversari d’un dia que modificà de forma traumàtica la visió sociopolítica de bona part de la població catalana, tant independentista com espanyola. El primer d’octubre la violència de l’Estat va sacsejar la ingenuïtat de molts i moltes, que donaven per suposat que en el seu entorn més immediat els drets humans bàsics estaven consolidats i que no hi havia marxa enrere en aquesta conquesta democràtica. Els dotze mesos següents han fet obrir progressivament els ulls a la ciutadania de Catalunya, que ha pogut corroborar que viuen en un país ocupat i que els seus drets son una entelèquia quan està en joc una modificació de l’status quo.

Han estat dies que han durat anys, dies que han significat anys d’un aprenentatge sobtat per comprendre com és el mon del segle XXI, per part d’una població que vivia anestesiada en el capitalisme benestant, enredada pensant que els seus drets fonamentals no serien mai qüestionats, ignorant inconscientment -alguns conscientment perquè no els tocava a ells- que el demofeixisme que s’està estenent arreu del món va promulgant lleis injustes, vulnerant drets, restringint llibertats des de fa un parell de dècades.

I en tot aquest llarguíssim any ens hem fet moltes preguntes, bona part de les quals no han trobat resposta. Aquí he encetat un recull de les que a mi m’han fet pensar més. Us proposo, primerament, que anem entre tots ampliant el llistat, però sobretot m’agradaria que intentéssim, si us ve de gust, rumiar respostes. Potser ens il·luminaran una miqueta en el nostre camí cap a alguna banda.

Aquí les teniu:

• Podem considerar el conflicte del darrer any a Catalunya com un xoc entre la democràcia plena i la democràcia representativa?
• Per què gent suposadament tan coneixedora dels ambients polítics (començant per la pràctica totalitat del Govern i la majoria de líders dels partits, però no només) va errar tan essencialment en pensar què era Espanya en termes democràtics, malgrat que història, legalitat, declaracions, tarannà recent.. assenyalava clarament el contrari?
• L’actuació passiva o d’obert suport a la repressió per part de la gran majoria de la població espanyola, a què és deguda?
• Per què la solidaritat internacional, fins i tot després de la violència exercida contra la població, ha estat tan minsa i pràcticament s’ha limitat als sectors d’esquerra nacionalitària?
• Per què des de Catalunya la reacció més habitual davant la insolidaritat internacional ha estat de disculpa i de “comprensió”?
• Per què tanta gent que es manifesta demòcrata ignora el percentatge de vot independentista que es va produir a les eleccions del 21 de desembre i, per tant, que fins que no es demostri el contrari a les urnes, és una opció lleugerament minoritària (47,5% dels votants) entre la població catalana?
• La posició de molts catalans de no responsabilitzar a la població espanyola per no fer pràcticament res davant les vulneracions reiterades de drets a Catalunya és un autoengany per no perdre l’esperança?
• 2,1 milions de vots, és el sostre de l’independentisme a curt i. potser, mitjà termini?
• A què respon que la majoria d’entitats catalanes, exceptuant les estrictament nacionalitàries, hagin tingut una resposta tan mediocre davant de les agressions a la democràcia i els drets humans?
• Les empreses que han fet boicot a l’autodeterminació, han patit gaire en els seus ingressos a Catalunya?
• A què podem atribuir, fins que la repressió va assolir importants graus, que des de múltiples àmbits es parlés de que Espanya estava acabada, que no podria aguantar la pressió…?
• La inactivitat del Parlament durant mesos, no és contradictòria amb dir que som els paladins de la democràcia?
• Després de l’actuació del complex políticojudicialpolicialperiodístic espanyol durant aquest període, algú encara creu que vivim en un Estat de Dret?
• Quina credibilitat tenen uns líders polítics que a les primeres de canvi amb la justícia manifesten que la declaració d’independència va ser simbòlica?
• La ràpida desactivació dels CDRs a principis de 2018 només va ser deguda a la forta repressió espanyola o també hi van contribuir poders catalans que volien controlar el moviment independentista?
• La inacció de les policies i de la justícia han contribuït a que el feixisme pensi que gaudeix d’impunitat?
• Com cal interpretar majoritàriament els votants de Ciutadans del 21D, com a totalitaris espanyolistes o simplement com a catalans que no volen la independència?
• El sector independentista s’ha sentit superior, europeu, civilitzat, demòcrata, culte… quan es comparava amb l’espanyolista?
• Quines són les raons que expliquen que després d’almenys dos anys de recerca d’aliats per tot el món, no s’aconsegueixi cap mena de complicitat internacional?
• Quina ha estat la grandària de l’escletxa entre les proclamacions radicals de la CUP i la seva actuació en tots aquests mesos, entre la teoria i la pràctica?
• Com es pot qualificar el discurs de la facilitat en l’accés a la independència des de Junts pel Sí i el Govern abans del referèndum?
• Per què tothom va acceptar les eleccions imposades per la metròpoli del 21 de desembre de 2017? Com lliga aquesta conformitat amb el reconeixement, manifestat per molts, dels resultats de l’1-O?
• És possible que a Espanya se li escapés Puigdemont amb tot els recursos policials i d’intel·ligència desplegats a Catalunya? O potser és que els era més profitós deixar que se n’anés a l’exili?
• Quin ha estat el paper dels intel·lectuals del mainstream en la creació i el creixement del missatge de la “independència màgica” anterior i posterior a l’1-O?
• El reducte republicà a l’exili, té cap sentit polític o anirà diluint-se en poc temps?
• Alguna vegada ha estat certa l’afirmació tan pronunciada de que Catalunya és un sol poble?
• En quin grau la repressió espanyola ha traspassat els límits de l’Estat de Dret?
• Per què encara no hi ha hagut un trencament entre els dirigents independentistes i la ciutadania que exigeix la República efectiva malgrat les renúncies i la falta de projecte dels líders dels partits i del Govern?
• Els nou mesos d’inactivitat de la cúpula independentista han estat una acció estudiada per desactivar el carrer?
• Fins a quin punt és certa l’afirmació de que la noviolència ha estat un fracàs en el conflicte català?
• Voleu dir que el canvi en el Govern espanyol, de Rajoy a Sánchez, no va ser exigit des d’Europa i els lobbys per baixar la tensió i per aigualir la quasi majoria independentista, i, consegüentment, pactat pels dos principals partits espanyols amb la col·laboració de la resta de les formacions polítiques (Esquerra i PDCat incloses) amb representació al Congrés espanyol?
• Com és que, en un país que almenys teòricament ha cultivat en significatius cercles la noviolència, no hi ha hagut pràcticament cap iniciativa en aquest sentit?
• Malgrat tot, contextualitzant-ho dintre dels paràmetres espanyols i d’estat-nació demototalitari, no podem considerar l’actuació de Mariano Rajoy com la d’un moderat? Què hauria passat a França o Itàlia?
• Hi ha pacte amb Espanya per aïllar el sector irreductible de l’independentisme i portar el país de nou cap a l’autonomisme?
• Per què davant la gravetat de la situació, no hi ha hagut cap pla de no col·laboració amb l’ocupant? Per què s’han marginalitzat des del poder català les poques iniciatives que s’han iniciat en aquest sentit (dejunis, acampades…)?
• Després del que hem vist en tot els mesos de repressió, les forces policials se senten impunes en la seva actuació?
• Com és que la violència és un ingredient quasi imprescindible en les accions i mobilitzacions proEspanya?
• És possible arribar a tenir mai una policia democràtica?
• El dia 10 d’octubre, qui i què li ofereixen a Puigdemont per suspendre immediatament la independència que havia declarat un segons abans?
• Fins a quin punt es pot assolir la independència amb multitud d’independentistes que segueixen dient “la resta de’Espanya” o amb mitjans de comunicació públics que han tornat a l’hispanocentrisme sense que gairebé ningú se n’adoni?
• A què és degut que el Govern català no tingués absolutament cap pla preparat per després del referèndum? Incompetència aguda, sorpresa majúscula per la participació ciutadana o intenció de no seguir més enllà?
• La focalització quasi exclusiva en l’aspecte dels presos polítics (llaços inclosos), ha estat un fenomen “natural” o ha estat orquestrada des de certs sectors independentistes per rebaixar els objectius del moviment i del país?
• La independència “màgica” que ara critiquen certs líders independentistes, no era la que ells mateixos venien mesos i anys abans del referèndum?
• TV3 ha estat tan neutral com diuen? O funcionava esbiaixada cap a les posicions independentistes abans de l’1-O i/o ara “acompanya” mediàticament la tornada a l’autonomisme dels darrers mesos?
• Els nou mesos que comencen el 21-D en els quals la política institucional no ha fet pràcticament res, han estat expressament dissenyats per desmobilitzar el carrer o han sorgit així de manera no intencionada?
• Per què costa tant que tanta gent admeti, malgrat les evidències de tot tipus, que fa molt de temps que no anem cap a la República?
• En aquest últim any, els 40 anys de suposada educació democràtica de la ciutadania han servit de gaire?
• Va ser l’autocreença en la superioritat moral de molts polítics independentistes la que va encegar-los per llençar-se de cap a la crua realitat sense cap precaució?
• En quin grau la presència del procés independentista a l’opinió pública internacional ha estat magnificada des de Catalunya?
• Fins a quin punt era ridícul dir i pensar que “el món ens mira” o que tal acció és una “jugada mestra”?
• La relativament estesa voluntat de descarregar de qualsevol culpa a la ciutadania espanyola, fent recaure la responsabilitat de com s’ha portat el conflicte i la repressió als “reductes franquistes”, és un argument necessari per poder convèncer a la majoria que cal un diàleg?
• L’ocultació de les veritats d’on som i cap a on ens dirigeixen, a què és deguda? És per por a la reacció de la població o bé per la consideració d’aquesta com a menors d’edat mentals que cal protegir -dintre de la tradició d’algunes concepcions de la democràcia parlamentària-?
• Com s’hauria de qualificar tot plegat: d’enredada a la ciutadania, d’innocència política, d’autoengany, d’incompetència, de fita impossible, de primera fase d’un camí llarg…?