econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

Les 213 cançons

leave a comment »

Quan tries sempre hi ha el risc de deixar-se coses interessants. Assumint aquest fet inevitable, aquí teniu les dues-centes una cançons que formen part de la meva llista d’Spotify, que he vingut confeccionant des de fa una llarga temporada.

És una mostra de la millor creació poèticomusical feta al nostre país en els últims 50 anys. Gaudim-ne.

A cavall del vent – Lluís Llach
A l’estació – Lluís Llach
Abril 74 – Lluís Llach
Acompliment – Ramon Muntaner
Al final d’aquest viatge – Cesk Freixas
Al gran desert – Atzembla
Al mar! – Manel
Al vent – Raimon
Alacant -per interior- Feliu Ventura
Amb tot – El Petit de cal Eril
Anem – Roger Mas
Aniversari – Manel
Anòxia – Jordi Montañez
Aquest sol de la infància – Jordi Montañez
Aquesta remor – Ramon Muntaner
Arrels – Esquirols
Art de trair – Kitsch
Autocrítica i crítica – El Diluvi/Ovidi Montllor
Barricades de paper – Feliu Ventura
Batega la ciutat – Aspencat
Benvinguts al món – Oprimits
Benvinguts al paradís – Obrint Pas
Benvolgut – Manel
Bon dia – Els Pets
Bon senyor – Lluís Llach
Brindo per tu – Cesk Freixas
Cada dia és un nou pas – Esquirols
Cal que neixin flors a cada instant – Lluís Llach
Calgary 88 – Antònia Font
Camals mullats – La Gossa Sorda
Can – Pau Riba
Cançó XXI – Feliu Ventura
Cançó a Mahalta – Lluís Llach
Cançó de carrer – Ramon Muntaner
Cançó de la plaça del Diamant – Ramon Muntaner
Cançó de Nadal per a ningú – Lluís Llach
Cant de la Muixeranga – Al Tall
Cant de maulets – Al Tall
Cant miner – Lluís Llach
Cap motiu – Atzembla
Carpatio benevolentiae – Manel
Carrer Nou – Quimi Portet
Cau la neu – El Petit de cal Eril
Cendres – El Petit de cal Eril
Com ells – Leonmanso
Com tronc corrent avall – Leonmanso
Comandante – Lluís Llach
Companya – Jordi Montañez
Confessió – Kitsch
Coral·lí – Adrià Puntí
Correllengua – Oprimits
Cors armats – Atzembla
Crits als carrers – Atzembla
Damunt d’una terra – Lluís Llach
Darrer diumenge d’octubre – Al Tall
Darrer intent – Leonmanso
Decapitació XII – Ramon Muntaner
Del sud – Obrint Pas
Dessota dels àlbers – Feliu Ventura
Déu al nostre costat – Gerard Quintana/Jordi Batiste
Dia boig – Kitsch
Dies de carretera – Sopa de Cabra
Diguem no – Raimon
Disset anys – Enric Casasses/Pascal Comelade
El boig de la ciutat – Sopa de Cabra
El far del sud – Sopa de Cabra
El que diuen els arbres – Feliu Ventura
El rei de les coses – Roger Mas
El setè cel – Sisa
El vers d’abans d’ahir – Enric Casasses/Pascal Comelade
El vol de l’home ocell – Sangtraït
Els dies – Jordi Montañez
Els teus somnis – Sopa de Cabra
Em pregunten per què canto – Cesk Freixas
En companyia d’abisme – Pau Alabajos
En la que el Bernat se’t troba – Manel
En s’estiu – Antònia Font
En un segon – Atzembla
Endavant – Oprimits
Entre les mans – Jordi Montañez
Es tren – Leonmanso
Et dono casa meva – Cesk Freixas
Et vull lliure – Jordi Montañez
Fem el ximple – Quimi Portet
Fent camí – Esquirols
Final feliç – Joan Miquel Oliver
Finalment – Feliu Ventura
Flors de baladre – Uc
Flors i violes – Adrià Puntí
Flors i violes – Xavier Baró
Francesc Pujols – Quimi Portet
Frases fetes – Quimi Portet
Granaïna de Montaverner – Pep Gimeno “Botifarra”
Història d’un sofà – Feliu Ventura
Homes i dones del cap dret – Quimi Portet
I la pluja es va assecar – Roger Mas
I si canto trist – Lluís Llach
I tantes figues… – El Petit de cal Eril
Itaca – Lluís Llach
Jo ja m’entenc – Quimi portet
Jo mai mai – Joan Dausà
Jo també he dormit a l’alba – Lluís Llach
Jo tenc una enamorada – Uc
Jo tenia una caseta a Mallorca – Ocults
Jo vull ser – Pomada
Jota de son Arboç – Biel Majoral
Jota valenciana – Obrint Pas
La caiguda de Lleida – Xavier Baró
La caseta d’enlloc – Roger Mas
La donzella de les roses vermelles – Esquirols
La fruita més primerenca – Biel Majoral
La manera més salvatge – Enric Casasses/Pascal Comelade
La música dels astres – Quimi Portet
La petita rambla del Poble Sec – Cesk Freixas
La Rambla – Quimi Portet
La sandinga – Eva Dénia Trad Quartet
La terra és plana – Quimi Portet
La vida sense tu – Obrint Pas
L’arbre del demà – Cesk Freixas
L’eix de rotació – Sopa de Cabra
Les flors de l’estany – Xavier Baró
Les obagues de l’Eixample – Roger Mas
Les quatre banderes – Ramon Muntaner
L’estaca – Lluís Llach
L’estel – Atupa
L’exèrcit del fracàs – Cesk Freixas
L’herència – Aspencat
Llengua – Atupa/Atzembla
Llibertat – Feliu Ventura
Lo tio Pep – La Rondalla de la Costa
L’u d’Aielo – Pep Gimeno “Botifarra”
Mai trobaràs – Sopa de Cabra
Malaguenya de Barxeta – Pep Gimeno “Botifarra”
Malaguenya de Mutxamel – Carles Dénia i la Nova Rimaire
Mandolines tralarí – El Petit de cal Eril
Marxaràbiga – Companyia Elèctrica Dharma
Mirades – Aspencat
Miratges – Pau Alabajos
Motius – El Diluvi
Música per a cremar autobusos – Quimi Portet
Naixen primaveres – Aspencat
No tingues por – Obrint Pas
Noia, ja t’has fet gran – Gerard Quintana/Jordi Batiste
Oh my love – Quimi Portet
País de carretera – Feliu Ventura
Pantalons curts i els genolls pelats – Els Pets
Partícules de déu – El Petit de cal Eril
Per canviar-ho tot – Jordi Montañez
Per valls estranyes – Xavier Baró
Perquè un dia torni la cançó a Sinera – Ramon Muntaner
Perquè vull – Ovidi Montllor
Per tornar a començar – Feliu Ventura
Plus Ultra – Enric Casasses/Pascal Comelade
Poble – Atupa
Podré tornar enrera – Sopa de Cabra
Present – Feliu Ventura
Presó mental – Kitsch
Processó – Al Tall
Pujarem dalt dels cims – Esquirols
Qualsevol nit pot sortir el sol – Sisa
Quan caminàvem – Aspencat
Quan jo vaig nàixer – Raimon
Què sents? – Pomada
Que té aquesta terra nostra – Biel Majoral
Que tinguem sort – Lluís Llach
Què volen aquesta gent? – Maria del Mar Bonet
Què vos passa valencians? – Paco Muñoz
Queden matinades – Aspencat
Quitèria – Quimi Portet
Records – Atupa
Romanço del fill de vídua – Els 3 tambors
Sa Calera – Isidor Marí
Sa cara – Leonmanso
Sa carta que m’enviares – Uc
Sa nostra ciutat d’Eivissa – Ressonadors/Uc
Sa part neutra – Leonmanso
Sàvia i rebel – Ebri Knight
Seguirem – Obrint Pas
Setze jutges – Adrià Puntí
Sil·labes de vidre – Pau Alabajos
Solidaritat – Oprimits
Som (primavera del 14) – Jordi Montañez
Somnis entre boires – Sangtraït
Sota una col – Adrià Puntí
Stella Splendens (Llibre Vermell) – Companyia Elèctrica Dharma
Submergit en el riu (qui estima l’aigua) – Xavier Baró
Sunny day – Quimi Portet
Tanco els ulls/Obro els ulls – Roger Mas
Tatuatges a l’ànima – Atzembla
Tema d’Isàrnia – Roger Mas
Terminal B – Enric Casasses/Pascal Comelade
The Halucinogenic Espontex sinfonia – Pascal Comelade
Tinc una bèstia dintre meu – Quimi Portet
Tio Canya – Al Tall
Torn de preguntes – Feliu Ventura
Torna, torna Serrallonga – Esquirols
Tornaràs – Atzembla
Tot el qu arriba amb el vent – Feliu Ventura
Tot el que de veritat jo vull – Gerard Quintana /Jordi Batiste
Tot queda igual – Sopa de Cabra
Tots es motors – Antònia Font
Ull per ull – Adrià Puntí
Una cançó que no es cansa – Isidor Marí
Una gran pluja ben aviat caurà – Gerard Quintana/Jordi Batiste
Utòpics, idealistes i ingenus – Pau Alabajos
Va com va – Ovidi Montllor
Vaixell de Grècia – Lluís Llach
Vaixells de llibertat – Cesk Freixas
València, 9 d’octubre – Pau Alabajos
Veles e vents – Raimon
Venim del nord, venim del sud – Lluís Llach
Wa yeah! – Antònia Font
Zàpping – Pau Alabajos

 

Written by econacionalitarisme

febrer 1, 2017 at 5:18 pm

La socialdemocràcia dels residus

leave a comment »

L’aplicació de mesures mediambientals a la gestió dels residus als Països Catalans ha estat centrada des dels seus inicis només en una de les famoses 3 erres: la del reciclatge.

dsc04679I no només ho ha estat a casa nostra sinó que aquesta ha estat una constant arreu d’Europa. La creu d’aquesta opció generalitzada ha estat la marginació de les altres dues, la reutilització i, molt més important, la reducció de la producció del que esdevindrà un residu molt ràpidament.

I per què es va produir aquesta tria que encara dura?

La raó per la qual s’ha privilegiat el reciclatge és nítida: era l’única R que no qüestionava el sistema d’hiperconsum de material, l’autèntic motor econòmic del capitalisme de tombant de segle, que estava cridat a consolidar la globalització.

El reciclatge no tan sols no ho posava en qüestió sinó que, a més a més, revestia el sistema de sostenibilitat i modernitat. Ja no es tractava només d’omplir abocadors i cremar deixalles sinó que oferia a la societat la cara amable de tornar a usar els materials per a un nou cicle productiu. Si em permeteu la llicència, aquesta pràctica ha estat l’aplicació de la socialdemocràcia a la gestió de residus. Sense qüestionar el sistema, li ha ofert una bona imatge, amb resultats que no paraven de millorar per la progressiva extensió en la seva implantació territorial.

Però, com la socialdemocràcia política, fa anys que ha arribat al seu sostre, fet que ha fet més visibles les seves mancances, que abans romanien ocultes darrere el creixement progressiu de la recollida selectiva. La més important d’aquestes mancances és el percentatge de recuperació real de materials que resulta d’aquesta tria separada, una xifra poc clara que darrerament s’ha volgut fixar mitjançant un indicador, el DREC, que caldrà analitzar si respon fidelment a la realitat.

A Catalunya, per exemple, portem uns set anys d’estancament en la recollida selectiva -cosa que reconeix obertament en Josep Maria Tost, director de l’ARC-, situant-nos en una xifra del 40% dels residus municipals generats. Fins i tot darrerament s’ha produït una alarmant tendència a la baixa.

Es pot pensar que amb sistemes més efectius, aquells que els governs de la majoria dels municipis mitjans i grans, amb la passiva complicitat dels governs de la Generalitat es neguen a aplicar des de fa una pila d’anys, faríem un salt important en la recollida selectiva. Ben cert; comportaria un bon avanç però encara estaríem ben lluny d’una sostenibilitat real.

De la mateixa manera que la socialdemocràcia política ha quedat totalment obsoleta com alternativa al capitalisme ferotge, la socialdemocràcia en els residus tampoc no té futur en el segle XXI. Calen, doncs, altres vies per situar-se de veritat en una línia de decreixement en l’ús de materials i de reducció contundent en el consum energètic en els processos de fabricació de productes i en la seva gestió posterior.

El paral·lelisme queda corroborat si ens plantegem situar-nos més enllà de les dues socialdemocràcies. Les barreres establertes en moltes constitucions, que fan pràcticament impossible la sortida del capitalisme -com també veten l’autodeterminació de les nacions o, en el nostre cas particular, la simple federació dels territoris dels Països Catalans-, tindrien la seva rèplica en el cas que vulguessim implantar un sistema que portés a la mínima expressió el plàstic destinat a envasos i embalatges, la reutilització de tot el que sigui reutilitzable, l’eliminació dels productes d’usar i tirar i la supressió de l’obsolescència programada en totes les seves versions. Obtendríem una contundent negativa en forma de normativa europea, tot apel·lant a la llibertat de mercat i d’empresa. Europea però totalment intocable, ja que prové d’un àmbit que queda preservat de l’abast democràtic.

I això que, quantificant aquest pas, podríem reduir més d’un 25% de les deixalles produïdes i, a més a més, reduïríem considerablement el potencial tòxic dels residus, que tornarien a tenir una fracció orgànica molt més important. I, consegüentment, necessitaríem menys metres cúbics d’abocadors i encara menys forns d’incineració.

Llàstima que, com amb els altres canvis radicals, ens ho posin impossible, fora dels marges de la seva estimada democràcia representativa, un sistema que, com les socialdemocràcies, també fa catúfols.

Written by econacionalitarisme

gener 23, 2017 at 11:02 pm

Arxivat a No anem bé, residus

Bon Nadal

leave a comment »

dsc04673

 

 

És una de les coses més alegres

veure entre núvols els estels brillar.

Tenebres de Nadal, no sou tenebres;

més hi veig en vosaltres

que no en el dia clar.

 

Joan Maragall:

Els núvols de Nadal

 

 

Written by econacionalitarisme

Desembre 24, 2016 at 12:02 am

Arxivat a Pensaments

Les maratons són per als Jocs Olímpics

leave a comment »

Un milió de persones, diuen, i milers d’entitats hi participen, 25 anys d’existència, divulgació i aprofundiment en el coneixement de malalties greus, àmplia participació de professionals i famosos. Aquest èxit continuat sembla que és dificilment contestable, si, a més a més, hi ha una participació solidària i totalment altruista en multitud d’actes convocats arreu de Catalunya.

Però, sap greu, la Marató de TV3, a mi em grinyola des de sempre. I ho fa perquè em serveix d’indicador de que el nostre país és ben lluny de l’excel·lència que alguns insisteixen a predicar. Ja ho intuïa aquest vídeo fet per l’esquerra real que qüestionava la marató que es va dedicar a la pobresa l’any 2012.

Perquè, aviam, si les patologies que presenten les diferents maratons tenen una incidència tan important en la salut de la població, el seu tractament ha de ser un dret bàsic de la ciutadania, fet que comporta inevitablement que la investigació d’aquestes malalties també ho ha de ser, fins i tot si continuem sota la jurisdicció d’un sistema capitalista. I, per tant, cal que aquesta estigui comandada i garantida per l’administració i finançada per fons públics. El contrari, el món que supura de la Marató, per moltes raons neoliberals que ens donin i molts exemples internacionals que ens ensenyin, és un retorn al sistema caritatiu, que funcionava quan encara els drets humans eren pura utopia, i la salut i la dignitat de les dones i els homes depenia de l’almoina, que també experimentava un increment quan s’acostava Nadal.

I és que, per molt que trenqui el consens, no puc deixar de dir, amb la Marató ressonant a la televisió i a la ràdio, que no anem bé. Perquè aquest no és un cas aïllat sinó que és la punta de l’iceberg, el benestar elemental no pot dependre de cors entendrits per l’ambient ni de la llagrimeta mediàtica sinó que ha d’estar garantit pel cos social, és a dir per l’Estat. I potser ens estalviaríem de posar-nos vermells com un pigot amb els “pro infància” (expressió que em fa recordar alguns segells del franquista Sàhara espanyol dels anys 60) o “Nadal solidari”, noms que duen les dues últimes caminades de l’any de Barnatresc -organitzades per l’Ajuntament de Barcelona- .

Com dèiem fa tres anys i mig: no hi falten cadires! Tanmateix encara ens obliguen a seguir triant entre caritat o solidaritat ciutadana, entre maratons o drets.

Written by econacionalitarisme

Desembre 18, 2016 at 8:00 pm

Ep, companyes, que som en un món “hard”!

leave a comment »

Casualment, l’endemà de llegir el breu text de Voltaire Sobre l’horrible perill de la lectura, s’esdevé l'”inesperat” triomf d’en Donald Trump a les presidencials nordamericanes.

Tot i que jo també engruixia les files dels que preveien una victòria de la prepotent candidata demòcrata, la notícia m’ha obert sobtadament la ment.

I em pregunto: és un fenomen tan estrany, en els temps que vivim, que un individu d’aquest nivell ètic i intel·lectual arribi a ser el cap de la primera potència mundial?

Doncs em sembla que no gens. En el fons, si ens sincerem i deixem de banda consignes mediàtiques i benpensants, tot quadra.

Com quan erem petits i uníem dues paraules per la correspondència que podíem establir entre elles, queda clar que cada societat es mereix els governants que tria. En quatre ratlles: a un món on són valors en alça l’agressivitat, el mal gust, la grolleria amb amplificació mediàtica, en el qual el paper de moltes dones ha reculat uns quants decennis, i on el que segueix primant és l’estrena de cotxes i qui és el més espavilat trepitjant els altres, no tindríem cap dubte que li correspondria un líder barroer, fatxenda, racista, masclista, conquistador i faedor de diners com a xurros… en fi, una desferra humana.

I davant d’un món que ha retornat al “hard”, on l’hostilitat ens espera a cada racó, l’esquerra segueix funcionant molt majoritàriament com si fóssim encara en el “soft”, en el món amable de l’estat del benestar, caminant cap a un progrés il·lustrat, exquisit, humà.

Potser el que cal és baixar de la torre d’ivori i fer front a aquests adoradors de la incultura, la violència, la desigualtat, l’ordinariesa, el totalitarisme i la mala educació. Però, com?

En un món “hard” calen actuacions en coherència amb aquest context, tot i que tinguem com a nord un planeta “soft” -atenció!, no fofo sinó amb una ànima ben potent-. Així que no estaria malament que d’una vegada per totes deixessim de llepar-nos les ferides i lamentar-nos de com és la gent, i enfiléssim un camí decidit: el de proposar un canvi real deixant per a la història l’experiència socialdemòcrata, que ha estat ben profitosa però que fa temps que ja no fa fred ni calor a ningú.

Davant de la revolució conservadora del bòtox i els tatuatges, del mori la intel·ligència i dels programes de la televisió brossa, que, això sí, “parla dels problemes que preocupen a la gent” (com va fer notar Noam Chomsky a una pregunta sobre la campanya de Trump), cal oposar-li amb una contundència equivalent una revolució que treballi per un profund canvi d’estructures, basant-se en un pensament fort -sense abandonar la honestitat que ens proporciona el relativisme- en drets humans i nacionals, en justícia, en solidaritat sincera, en sostenibilitat, en democràcia. Cal davallar de les càtedres i tractar sobre el que importa a la gent, però oferint-los una alternativa trencadora viable, oposant el bé comú al retorn a la llei del més fort.

O sigui, res a veure amb la mediocritat dels vuit anys d’Obama i menys amb l’evident proximitat a l’establishment de Clinton.

 

Written by econacionalitarisme

Novembre 9, 2016 at 10:53 pm

Bacàvia. El joc dels Països Catalans

leave a comment »

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Bacàvia és un projecte que es proposa engrescar-vos a jugar al voltant d’una realitat nacional ben viva, que volem plural, conscient i descaradament visible.

Ho intentarem combinant els tres ingredients per excel•lència d’un joc de taula: l’estratègia, els coneixements i l’atzar.

El nostre objectiu és estendre el Bacàvia al màxim de racons dels nostres països, començant pels àmbits més actius culturalment i lúdicament, ja sigui de manera mediàtica com presencial (amb partides de presentació, per exemple).

10 raons per ser mecenes

1. per aguditzar la teva estratègia i ponderar els teus coneixements en un joc de taula inèdit, exigent però sense excessives complicacions
2. per gaudir d’un disseny net i minimalista que contrasta amb l’estil recarregat de molts jocs de taula
3. per contribuir a la visibilització del nostre àmbit cultural i nacional
4. per incrementar el teu coneixement de la societat on vius i de la seva gent
5. per ajudar a que circuli la creativitat i el coneixement humà a través d’una llicència creative commons no comercial
6. per donar suport a un producte cultural 100% quilòmetre zero, finançat en bona part per micromecenatge i sense ànim de lucre
7. per fer créixer la minsa presència de la llengua catalana en el món dels jocs de taula
8. per poder encetar una xerrada postpartida amb nous temes
9. per reivindicar en positiu la voluntat de continuar sent Països Catalans
10. en definitiva, per passar-t’ho bé en companyia

 

Coneguem el Bacàvia >

 

al verkami del Bacàvia >

 

 

Written by econacionalitarisme

Octubre 1, 2016 at 10:35 am

Elogi de la brevetat en el viatge

leave a comment »

Al contrari que altres facetes de l’existència humana, un dels elements més valorats en un viatge és la seva prolongada durada. El paral·lelisme clàssic viatge-existència, en el sentit de progressiu enriquiment vital, porta implícit un temps llarg, que possibiliti un recull de les diferents experiències que la vida pot oferir.

Els viatgers contemporanis solen ser també uns apologistes del viatge llarg, gastant, si la butxaca ho permet, tot el mes de vacances al destí triat. Les raons que esgrimeixen són fonamentalment d’aprofitar com més temps millor el contacte amb la cultura, la terra i la gent d’on han escollit anar, però també ho defensen amb arguments de caire sostenibilista, de produir menys petjada ecològica.

Jo discrepo d’aquesta posició que sembla tan sòlida. No tant en pla racional sinó sobretot des de la vivència viatgera de molts anys, que en realitat referma les meves impressions de quan vaig començar a anar pel món.

Deixant al marge d’aquesta anàlisi els viatges que serien més “temàtics” (com els que tenen com a objectiu veure un monument concret, una espècie animal o vegetal endèmica, un museu, o els que es proposen experimentar l'”anar a viure” a aquella ciutat, durant mesos, simulant ser un autòcton més), la meva sensació és que no calen gaires dies per captar l’essència d’un país, per aclimatar-te a l’ambient social que s’hi respira, fites que manifesten buscar els viatgers més conscients. En el fons, les nacions del nostre món segueixen cadascuna un patró general bastant repetit al llarg de la seva geografia. Realitats aquestes que xoquen frontalment amb un dels desitjos de tot viatger: la novetat.

Quins són els símptomes en què ho percebo?

Doncs un dels que podria semblar anecdòtic, em dóna un bon indicador de l’evolució viatgera: cada dia que passa, el nombre de fotos que faig es va reduint i  se centra més en monuments més o menys emblemàtics que en paisatges, gent o maneres de viure autòctones, que és el que dominava en les primeres jornades. L’enciclopedisme gràfic va substituint ràpidament la sorpresa.

També és indubtable que hi ha un moment on comença a aparèixer la fatiga i, el que és més definitiu, la saturació unida amb les ganes de tornar a casa. Un retorn ben agradable que ajudarà a pair millor tot el que s’ha rebut en el viatge, recreant-lo en la quotidianitat més casolana, tot revisant els materials recollits, triant les fotos que val la pena guardar, llegint sobre les cultures que hem visitat, tot alternant aquesta activitat amb altres experiències més properes. Quan hi passin uns anys potser hi tornarem, al mateix país, fins i tot a llocs on ja hi hem estat, i la perspectiva serà diferent; l’ànsia de sorpresa canviarà per una sensació de que ja sabem de què va aquella societat, una situació de comoditat, que serà la clau per aprofundir en temes concrets.

Com a indicador personal us diré que un bon viatge ha de durar entre 10 i 15 dies. Bé, i al cap d’un temps, també relativament breu, tornar a emprendre el vol.

 

Written by econacionalitarisme

Setembre 22, 2016 at 7:41 pm

%d bloggers like this: