econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

Bifurcacions nacionalitàries

leave a comment »

©Ben Kerckx

 

La fi d’ETAEn diàleg són els títols de dos reportatges que ens va oferir TV3 fa un parell de setmanes.

Moltes coses tenien en comú els dos documentals: tractaven d’un conflicte nacionalitari contemporani, d’uns conflictes que, a més a més, han aconseguit desfer-se de la xacra de la violència que els ha malejat i enquistat durant decennis; i també compartien la mediocritat de la seva qualitat, ja sigui per patir un cert biaix ideològic, amb la consideració del PSE com a responsable principal del cessament de la violència -explicable si considerem que el guió està basat en un llibre coescrit per Jesús Eguiguren, però molt qüestionable de cara a confeccionar un bon estudi històric- o amb l’oblit de la proposta radicalment democràtica del lehendakari Ibarretxe, en el cas basc; o per la poca traça de la conductora del diàleg entre membres dels diferents sectors implicats, en el reportatge sobre el nord d’Irlanda.

Ara, més enllà dels elements aprofitables dels dos reportatges, que n’hi havia, aquesta coincidència m’ha fet pensar en les dues vies que ens han ensenyat les dues experiències. Dues vies que, paradoxalment, han esdevingut radicalment diferents i que, com a models per al futur, no podem ignorar.

Mentre que a Irlanda, tot i les immenses dificultats que presenta la reconciliació, la pau ha obert de bat a bat les portes a la democràcia, amb el reconeixement implícit del dret a l’autodeterminació expressat en els Acords de Divendres Sant; a Euskal Herria, aquest desenvolupament democràtic no s’ha produït, ans al contrari: hi ha hagut una recessió en la legislació que ha fet possible il·legalitzar formacions polítiques o empresonar gent per exercir la llibertat d’expressió. Els camins, certament, s’han anat allunyant: quan uns han tornat a l’autonomisme de poca dignitat, amb la típica recompensa crematística -en forma de concert econòmic privilegiat- , els altres segueixen reivindicant la seva opció republicana -com ens indiquen clarament els resultats de les eleccions nordirlandeses de fa uns dies-.

Afortunadament, la pau s’ha consolidat als carrers i als paisatges bascos i irlandesos, però caldrà seguir analitzant l’evolució dels dos processos i els resultats que vagin oferint per valorar la salut nacionalitària i democràtica dels dos models.

 

Anuncis

Written by econacionalitarisme

Març 12, 2017 at 10:27 pm

Punt final al Verkami. El Bacàvia continua

with one comment

Com a cloenda de la campanya de micromecenatge que ha fet possible el Bacàvia, aquí teniu un balanç de com ha anat aquest projecte col·lectiu, que ha acabat exitosament, gràcies al suport de moltes persones de bona part dels Països Catalans.

En total, durant els quaranta dies de campanya, van ser 83 persones les que van fer aportacions al Bacàvia, i moltes més les que han difòs el projecte en els seus àmbits.

L’assoliment de la quantitat fixada com a primer objectiu es va produir a la meitat del període (21è dia) establert per al micromecenatge. Llavors, va ser el moment de pensar amb un segon objectiu: situar el Bacàvia en com més casals de joves millor. Finalment, les noves aportacions han permès fer arribar un exemplar del joc al Casal de Joves d’Es Castell, al de Riudellots de la Selva i a la Casa de la Joventut la Maranya, de Benicàssim, tots ells centres que disposen d’un fons de jocs de taula per als seus usuaris.

Tot plegat, la campanya ha suposat el lliurament de 97 Bacàvies i 50 bosses amb el seu logo.

La important acceptació del joc ha fet que ens decidíssim a fer una tirada doble (200 exemplars) de la compromesa en el micromecenatge. Per a dur-ho a terme, hem fet una inversió complementària d’uns 1.500 euros amb fons propis, amb l’objectiu de poder estendre el Bacàvia i arribar a unes altres cent persones o entitats.

 

mecenes-vinculacio

Dels 83 mecenes. la gran majoria (4 de cada 5) eren persones sense cap vincle d’amistat ni familiar amb l’autor .

L’anàlisi sobre la localització geogràfica que segueix es refereix exclusivament a aquestes 66 mecenes “desconegudes”.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Written by econacionalitarisme

febrer 22, 2017 at 11:47 pm

El futur d’Esquirols ha arribat

leave a comment »

Som a 12 de febrer de 2017.

Un dia qualsevol, pensareu. Doncs gens més allunyat de la realitat. Avui és precisament el dia exacte on els Esquirols situaven el futur.

schylling_-_sparkling_mike_waling_tin_robot_-_front

©Wikimedia Commons

A la manera d’Orwell a 1984 o de Kubrik i Clark a 2001: una odissea de l’espai, aquest grup musical osonenc va assajar amb el seu propi estil una prospectiva de com podria ser el futur. Va ser el 1975, amb la cançó Any 2017, que pertanyia al seu segon disc (Fent camí). 

Com moltes visions fetes el segle passat, s’apuntava que uns dels protagonistes del futur serien els robots. La d’Esquirols, tanmateix, és una construcció un pèl diferent de la resta:

“Resulta que és un xicotet/de mida natural,/cames i peus no n’hi veureu/són rodes de trial,/per mans claus angleses,/per boca un embut/i dins les orelles/ràdio-cassettes li han nascut.”

En aquests moments, a Manresa, s’està commemorant aquella visió de futur. Pels que no hem aconseguit entrades per aquest important esdeviment, quedi el nostre testimoni en forma de post.

 

 

Written by econacionalitarisme

febrer 12, 2017 at 10:51 pm

Arxivat a genial, Música, Pensaments

Valencianistes, vos diuen

leave a comment »

690px-senyera_del_nacionalisme_valencia-svg1

 

Us transcric unes poques línies que expliquen una part important de la nostra història recent.  Descriuen una evolució ideològica, escrita en primera persona, però que és un relat compartit amb molta altra gent, i no només al País Valencià.

És part del parlament d’en Rafael Company, quan va rebre el premi “Joan Baptista Basset” (XX Nit del Tirant, 19 de novembre de 2016)

 

 ©Wikimedia Commons

“Tot somni, és clar, s’ha de contrastar amb el dur asfalt de les vivències a la llum del dia. Ho duc fent des de 1976:

— primer, com a valencianista molt jovenet a qui no li faltava massa per a ser blavero (ai!, que propet de l’abisme!…);

— després, entre 1977 i 1985, com a pancatalanista que cridava «País Valencià! Països Catalans!» en l’Institut Sorolla i a la Universitat de València;

— entre 1985 i 1986, com un pancatalanista a qui esglaiava la coherència onomàstica extrema de Josep Guia ―recordeu: És molt senzill: digueu-li Catalunya― i, doncs, com un valencianista pancatalanista que mirava molt de reüll l’actualització del Qüestió de noms de Joan Fuster i del pensament en aquest vessant d’Enric Prat de la Riba i d’Antoni Rovira Virgili

— des de 1986, com un valencianista «estricte» però catalanòfil, que va tardar només uns dies a explorar les vies que obria Damià Mollà”

 

Com veieu, un itinerari circular de valencianisme a valencianisme, passant per l’entusiasme de la nació sencera i per la posterior fugida pel maltractament des del centre principatí.

Malgrat tot el que s’ha fet malament -sovint fatal- en els darrers trenta anys, no puc deixar d’escoltar “catalanista” quan sento “valencianista”. Suposo perquè també sento les flaires del reiterament ad infinitum de greuges diversos, amb el finançament com a motor de tot. Des de l’any 1980 fins al 2012, Sénia amunt hem viscut una pèrdua immensa de temps i recursos al ritme d’aquells catalanistes que ens van governar. I tot per tornar al mateix lloc de sortida: el desig d’independència.

Només espero que el valencianisme que s’està estenent no sigui tan “estricte” i es projecti d’una manera decidida cap al seu espai natural. Prometem -almenys alguns i algunes- una bona acollida.

 

Written by econacionalitarisme

febrer 9, 2017 at 8:57 pm

Les 213 cançons

leave a comment »

Quan tries sempre hi ha el risc de deixar-se coses interessants. Assumint aquest fet inevitable, aquí teniu les dues-centes una cançons que formen part de la meva llista d’Spotify, que he vingut confeccionant des de fa una llarga temporada.

És una mostra de la millor creació poèticomusical feta al nostre país en els últims 50 anys. Gaudim-ne.

A cavall del vent – Lluís Llach
A l’estació – Lluís Llach
Abril 74 – Lluís Llach
Acompliment – Ramon Muntaner
Al final d’aquest viatge – Cesk Freixas
Al gran desert – Atzembla
Al mar! – Manel
Al vent – Raimon
Alacant -per interior- Feliu Ventura
Amb tot – El Petit de cal Eril
Anem – Roger Mas
Aniversari – Manel
Anòxia – Jordi Montañez
Aquest sol de la infància – Jordi Montañez
Aquesta remor – Ramon Muntaner
Arrels – Esquirols
Art de trair – Kitsch
Autocrítica i crítica – El Diluvi/Ovidi Montllor
Barricades de paper – Feliu Ventura
Batega la ciutat – Aspencat
Benvinguts al món – Oprimits
Benvinguts al paradís – Obrint Pas
Benvolgut – Manel
Bon dia – Els Pets
Bon senyor – Lluís Llach
Brindo per tu – Cesk Freixas
Cada dia és un nou pas – Esquirols
Cal que neixin flors a cada instant – Lluís Llach
Calgary 88 – Antònia Font
Camals mullats – La Gossa Sorda
Can – Pau Riba
Cançó XXI – Feliu Ventura
Cançó a Mahalta – Lluís Llach
Cançó de carrer – Ramon Muntaner
Cançó de la plaça del Diamant – Ramon Muntaner
Cançó de Nadal per a ningú – Lluís Llach
Cant de la Muixeranga – Al Tall
Cant de maulets – Al Tall
Cant miner – Lluís Llach
Cap motiu – Atzembla
Carpatio benevolentiae – Manel
Carrer Nou – Quimi Portet
Cau la neu – El Petit de cal Eril
Cendres – El Petit de cal Eril
Com ells – Leonmanso
Com tronc corrent avall – Leonmanso
Comandante – Lluís Llach
Companya – Jordi Montañez
Confessió – Kitsch
Coral·lí – Adrià Puntí
Correllengua – Oprimits
Cors armats – Atzembla
Crits als carrers – Atzembla
Damunt d’una terra – Lluís Llach
Darrer diumenge d’octubre – Al Tall
Darrer intent – Leonmanso
Decapitació XII – Ramon Muntaner
Del sud – Obrint Pas
Dessota dels àlbers – Feliu Ventura
Déu al nostre costat – Gerard Quintana/Jordi Batiste
Dia boig – Kitsch
Dies de carretera – Sopa de Cabra
Diguem no – Raimon
Disset anys – Enric Casasses/Pascal Comelade
El boig de la ciutat – Sopa de Cabra
El far del sud – Sopa de Cabra
El que diuen els arbres – Feliu Ventura
El rei de les coses – Roger Mas
El setè cel – Sisa
El vers d’abans d’ahir – Enric Casasses/Pascal Comelade
El vol de l’home ocell – Sangtraït
Els dies – Jordi Montañez
Els teus somnis – Sopa de Cabra
Em pregunten per què canto – Cesk Freixas
En companyia d’abisme – Pau Alabajos
En la que el Bernat se’t troba – Manel
En s’estiu – Antònia Font
En un segon – Atzembla
Endavant – Oprimits
Entre les mans – Jordi Montañez
Es tren – Leonmanso
Et dono casa meva – Cesk Freixas
Et vull lliure – Jordi Montañez
Fem el ximple – Quimi Portet
Fent camí – Esquirols
Final feliç – Joan Miquel Oliver
Finalment – Feliu Ventura
Flors de baladre – Uc
Flors i violes – Adrià Puntí
Flors i violes – Xavier Baró
Francesc Pujols – Quimi Portet
Frases fetes – Quimi Portet
Granaïna de Montaverner – Pep Gimeno “Botifarra”
Història d’un sofà – Feliu Ventura
Homes i dones del cap dret – Quimi Portet
I la pluja es va assecar – Roger Mas
I si canto trist – Lluís Llach
I tantes figues… – El Petit de cal Eril
Itaca – Lluís Llach
Jo ja m’entenc – Quimi portet
Jo mai mai – Joan Dausà
Jo també he dormit a l’alba – Lluís Llach
Jo tenc una enamorada – Uc
Jo tenia una caseta a Mallorca – Ocults
Jo vull ser – Pomada
Jota de son Arboç – Biel Majoral
Jota valenciana – Obrint Pas
La caiguda de Lleida – Xavier Baró
La caseta d’enlloc – Roger Mas
La donzella de les roses vermelles – Esquirols
La fruita més primerenca – Biel Majoral
La manera més salvatge – Enric Casasses/Pascal Comelade
La música dels astres – Quimi Portet
La petita rambla del Poble Sec – Cesk Freixas
La Rambla – Quimi Portet
La sandinga – Eva Dénia Trad Quartet
La terra és plana – Quimi Portet
La vida sense tu – Obrint Pas
L’arbre del demà – Cesk Freixas
L’eix de rotació – Sopa de Cabra
Les flors de l’estany – Xavier Baró
Les obagues de l’Eixample – Roger Mas
Les quatre banderes – Ramon Muntaner
L’estaca – Lluís Llach
L’estel – Atupa
L’exèrcit del fracàs – Cesk Freixas
L’herència – Aspencat
Llengua – Atupa/Atzembla
Llibertat – Feliu Ventura
Lo tio Pep – La Rondalla de la Costa
L’u d’Aielo – Pep Gimeno “Botifarra”
Mai trobaràs – Sopa de Cabra
Malaguenya de Barxeta – Pep Gimeno “Botifarra”
Malaguenya de Mutxamel – Carles Dénia i la Nova Rimaire
Mandolines tralarí – El Petit de cal Eril
Marxaràbiga – Companyia Elèctrica Dharma
Mirades – Aspencat
Miratges – Pau Alabajos
Motius – El Diluvi
Música per a cremar autobusos – Quimi Portet
Naixen primaveres – Aspencat
No tingues por – Obrint Pas
Noia, ja t’has fet gran – Gerard Quintana/Jordi Batiste
Oh my love – Quimi Portet
País de carretera – Feliu Ventura
Pantalons curts i els genolls pelats – Els Pets
Partícules de déu – El Petit de cal Eril
Per canviar-ho tot – Jordi Montañez
Per valls estranyes – Xavier Baró
Perquè un dia torni la cançó a Sinera – Ramon Muntaner
Perquè vull – Ovidi Montllor
Per tornar a començar – Feliu Ventura
Plus Ultra – Enric Casasses/Pascal Comelade
Poble – Atupa
Podré tornar enrera – Sopa de Cabra
Present – Feliu Ventura
Presó mental – Kitsch
Processó – Al Tall
Pujarem dalt dels cims – Esquirols
Qualsevol nit pot sortir el sol – Sisa
Quan caminàvem – Aspencat
Quan jo vaig nàixer – Raimon
Què sents? – Pomada
Que té aquesta terra nostra – Biel Majoral
Que tinguem sort – Lluís Llach
Què volen aquesta gent? – Maria del Mar Bonet
Què vos passa valencians? – Paco Muñoz
Queden matinades – Aspencat
Quitèria – Quimi Portet
Records – Atupa
Romanço del fill de vídua – Els 3 tambors
Sa Calera – Isidor Marí
Sa cara – Leonmanso
Sa carta que m’enviares – Uc
Sa nostra ciutat d’Eivissa – Ressonadors/Uc
Sa part neutra – Leonmanso
Sàvia i rebel – Ebri Knight
Seguirem – Obrint Pas
Setze jutges – Adrià Puntí
Sil·labes de vidre – Pau Alabajos
Solidaritat – Oprimits
Som (primavera del 14) – Jordi Montañez
Somnis entre boires – Sangtraït
Sota una col – Adrià Puntí
Stella Splendens (Llibre Vermell) – Companyia Elèctrica Dharma
Submergit en el riu (qui estima l’aigua) – Xavier Baró
Sunny day – Quimi Portet
Tanco els ulls/Obro els ulls – Roger Mas
Tatuatges a l’ànima – Atzembla
Tema d’Isàrnia – Roger Mas
Terminal B – Enric Casasses/Pascal Comelade
The Halucinogenic Espontex sinfonia – Pascal Comelade
Tinc una bèstia dintre meu – Quimi Portet
Tio Canya – Al Tall
Torn de preguntes – Feliu Ventura
Torna, torna Serrallonga – Esquirols
Tornaràs – Atzembla
Tot el qu arriba amb el vent – Feliu Ventura
Tot el que de veritat jo vull – Gerard Quintana /Jordi Batiste
Tot queda igual – Sopa de Cabra
Tots es motors – Antònia Font
Ull per ull – Adrià Puntí
Una cançó que no es cansa – Isidor Marí
Una gran pluja ben aviat caurà – Gerard Quintana/Jordi Batiste
Utòpics, idealistes i ingenus – Pau Alabajos
Va com va – Ovidi Montllor
Vaixell de Grècia – Lluís Llach
Vaixells de llibertat – Cesk Freixas
València, 9 d’octubre – Pau Alabajos
Veles e vents – Raimon
Venim del nord, venim del sud – Lluís Llach
Wa yeah! – Antònia Font
Zàpping – Pau Alabajos

 

Written by econacionalitarisme

febrer 1, 2017 at 5:18 pm

La socialdemocràcia dels residus

leave a comment »

L’aplicació de mesures mediambientals a la gestió dels residus als Països Catalans ha estat centrada des dels seus inicis només en una de les famoses 3 erres: la del reciclatge.

dsc04679I no només ho ha estat a casa nostra sinó que aquesta ha estat una constant arreu d’Europa. La creu d’aquesta opció generalitzada ha estat la marginació de les altres dues, la reutilització i, molt més important, la reducció de la producció del que esdevindrà un residu molt ràpidament.

I per què es va produir aquesta tria que encara dura?

La raó per la qual s’ha privilegiat el reciclatge és nítida: era l’única R que no qüestionava el sistema d’hiperconsum de material, l’autèntic motor econòmic del capitalisme de tombant de segle, que estava cridat a consolidar la globalització.

El reciclatge no tan sols no ho posava en qüestió sinó que, a més a més, revestia el sistema de sostenibilitat i modernitat. Ja no es tractava només d’omplir abocadors i cremar deixalles sinó que oferia a la societat la cara amable de tornar a usar els materials per a un nou cicle productiu. Si em permeteu la llicència, aquesta pràctica ha estat l’aplicació de la socialdemocràcia a la gestió de residus. Sense qüestionar el sistema, li ha ofert una bona imatge, amb resultats que no paraven de millorar per la progressiva extensió en la seva implantació territorial.

Però, com la socialdemocràcia política, fa anys que ha arribat al seu sostre, fet que ha fet més visibles les seves mancances, que abans romanien ocultes darrere el creixement progressiu de la recollida selectiva. La més important d’aquestes mancances és el percentatge de recuperació real de materials que resulta d’aquesta tria separada, una xifra poc clara que darrerament s’ha volgut fixar mitjançant un indicador, el DREC, que caldrà analitzar si respon fidelment a la realitat.

A Catalunya, per exemple, portem uns set anys d’estancament en la recollida selectiva -cosa que reconeix obertament en Josep Maria Tost, director de l’ARC-, situant-nos en una xifra del 40% dels residus municipals generats. Fins i tot darrerament s’ha produït una alarmant tendència a la baixa.

Es pot pensar que amb sistemes més efectius, aquells que els governs de la majoria dels municipis mitjans i grans, amb la passiva complicitat dels governs de la Generalitat es neguen a aplicar des de fa una pila d’anys, faríem un salt important en la recollida selectiva. Ben cert; comportaria un bon avanç però encara estaríem ben lluny d’una sostenibilitat real.

De la mateixa manera que la socialdemocràcia política ha quedat totalment obsoleta com alternativa al capitalisme ferotge, la socialdemocràcia en els residus tampoc no té futur en el segle XXI. Calen, doncs, altres vies per situar-se de veritat en una línia de decreixement en l’ús de materials i de reducció contundent en el consum energètic en els processos de fabricació de productes i en la seva gestió posterior.

El paral·lelisme queda corroborat si ens plantegem situar-nos més enllà de les dues socialdemocràcies. Les barreres establertes en moltes constitucions, que fan pràcticament impossible la sortida del capitalisme -com també veten l’autodeterminació de les nacions o, en el nostre cas particular, la simple federació dels territoris dels Països Catalans-, tindrien la seva rèplica en el cas que vulguessim implantar un sistema que portés a la mínima expressió el plàstic destinat a envasos i embalatges, la reutilització de tot el que sigui reutilitzable, l’eliminació dels productes d’usar i tirar i la supressió de l’obsolescència programada en totes les seves versions. Obtendríem una contundent negativa en forma de normativa europea, tot apel·lant a la llibertat de mercat i d’empresa. Europea però totalment intocable, ja que prové d’un àmbit que queda preservat de l’abast democràtic.

I això que, quantificant aquest pas, podríem reduir més d’un 25% de les deixalles produïdes i, a més a més, reduïríem considerablement el potencial tòxic dels residus, que tornarien a tenir una fracció orgànica molt més important. I, consegüentment, necessitaríem menys metres cúbics d’abocadors i encara menys forns d’incineració.

Llàstima que, com amb els altres canvis radicals, ens ho posin impossible, fora dels marges de la seva estimada democràcia representativa, un sistema que, com les socialdemocràcies, també fa catúfols.

Written by econacionalitarisme

gener 23, 2017 at 11:02 pm

Arxivat a No anem bé, residus

Bon Nadal

leave a comment »

dsc04673

 

 

És una de les coses més alegres

veure entre núvols els estels brillar.

Tenebres de Nadal, no sou tenebres;

més hi veig en vosaltres

que no en el dia clar.

 

Joan Maragall:

Els núvols de Nadal

 

 

Written by econacionalitarisme

Desembre 24, 2016 at 12:02 am

Arxivat a Pensaments

%d bloggers like this: