econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

A sa lluna d’Eivissa

leave a comment »

DSC01681@econacionalitarisme

Anuncis

Written by econacionalitarisme

Octubre 23, 2015 at 10:11 pm

27S: Resultats de llibertat

leave a comment »

Èxit democràtic i econacionalitari sense precedents. Aquest és el meu resum de la jornada electoral del 27 de setembre. I ho fonamento en:

  • El 77,44 % de participació, és una xifra d’autèntic rècord a Catalunya, només superada per la que es produí amb motiu de les eleccions espanyoles de 1982 (80,7 %). Aquest interès extraordinari de la població catalana no ha fet més que corroborar el caràcter plebiscitari d’aquestes eleccions al Parlament, com era evident en el contingut de les campanyes de les candidatures que s’hi presentaven. Cap de la resta de referèndums celebrats, cinc d’ençà 1976, no havien despertat mai tant de vot, mantenint-se entre el 41 % de la Constitució Europea (2005) i el 73,9 % de la Reforma política (1976).
  • Els resultats indiquen que, malgrat el context d’inestabilitat vital permanent que ens regala dia a dia el capitalisme voraç dels nostres temps i en el que viu atrapada una gran part de la població, la amenaça de la por, que discursos plens de demagògia feien voleiar, ha estat olímpicament ignorada per bona part de la ciutadania.
  • Així mateix, la fermesa de la voluntat popular d’emancipació s’ha mostrat tan evident que ni els tacticismes de n’Artur Mas i companyia, posposant innecessàriament durant sis mesos la convocatòria de les eleccions, ni la poc atractiva llista de Junts pel Sí per alguns sectors de la població, han estat traves de cara a un magnífic resultat.
  • El pes de l’independentisme també ha batut rècords, multiplicant per 7,55 els vots de fa cinc anys, i per 17 els sufragis de fa 27 anys. La gràfica adjunta parla per si sola.
  • 27S

                                                                                   @econacionalitarisme

    Si comparem aquest legítim parareferèndum amb el d’autodeterminació d’Escòcia de l’any passat, el Sí, a Catalunya, ha aconseguit quasi 3 punts més. I això que a la terra del kilt i les gaites les amenaces i el joc brut de l’unionisme institucionalitzat van ser molt menys importants.

  • Continuant amb l’altre plebiscit homologable del segle XXI, és interessant conèixer que mentre que a Escòcia només va haver-hi majoria afirmativa en quatre de les trenta-dues circumscripcions, a Catalunya la victòria independentista es produeix en 33 de les 42 comarques. Una extensió territorial hegemònica, que només cedeix a les conurbacions de Barcelona i Tarragona i a la Val d’Aran.
  • Contràriament al que es preveia, l’altíssima participació no ha suposat un canvi significatiu de les proporcions entre l’opció independentista i l’espanyola, fet que anul·la la teoria de l’existència d’una “majoria silenciosa” favorable a la continuïtat dintre d’Espanya -que s’acabi expressant a les urnes, s’entén-.

    27Se

                                                @econacionalitarisme

Tot i aquest rial de democràcia cívica, tenim un problema, un problema que no és precisament menor. I no em refereixo, companyes de la CUP, conciutadans de Junts pel Sí, a qui serà el pròxim president de la Generalitat. Com ja us haurà passat pel cap, es tracta de que tenim una diferència de més de cent cinquanta mil catalans que s’estimen més seguir sota el jou espanyol que començar l’aventura d’autogovernar-se.

Ja sé que molts heu triat ignorar aquesta dada essencial, o, tot fent trampa de democràcia representativa, argumentar que el que valen són els escons, mentre que els més presentables han renunciat a la promesa DUI. Però això no s’hi val. No podem xiular i mirar cap a una altra banda, sobretot els que treballem des de fa molt de temps per una democràcia plena.

La meva posició a una setmana del plebiscit és que els seus resultats tan ajustats permeten continuar treballant per estructurar el nou Estat desitjat, però de cap manera és pot fer efectiva la independència respecte Espanya si no hi ha un pronunciament clar -via referèndum, o si l’opressió torna a no permetre-ho, d’unes eleccions plebiscitàries com les del 27S-, on els vots afirmatius siguin superiors als negatius, encara que la diferència sigui només d’una unitat. És una condició sine qua non en qualsevol democràcia real, una democràcia que es diferencia de la defectuosa democràcia exclusivament representativa en la que encara estem instal·lats. En aquella, la que hauria de dirigir les societats del segle XXI, les decisions preses pel sistema una persona-un vot tenen una preeminència inapel·lable damunt de les determinades pels elegits com a representants de la població. I el tema que ens ocupa, a més a més, és una qüestió estructural, que implica un canvi profund en la vida de la col·lectivitat i de cadascú dels seus membres. Així ho han respectat escocesos (44,7%-2015) i quebequesos (49,46%-1995).

I aquesta posició no és una qüestió de filar massa prim, ni de fair play decimonònic ni tan sols una ensopegada en el parany dels legalismes. Res de tot això. Penso que és ben clar que ens hi va la legitimitat davant la nostra població i l’excel·lència dels fonaments ètics i democràtics que han de bastir el nou Estat, que en això -i en moltes altres coses- ha de distingir-se dels Estats “normals”. Secundàriament, també hi ha motius pràctics, com el reconeixement internacional. Cal, doncs, seguir pel camí que portem, confiant que les nostres accions i propostes, combinades amb les, segures, reaccions antidemocràtiques, repressives, ràncies, obsoletes, de la contrapart, permetin que nova gent s’ho repensi i se sumi, en breu, al vent de llibertat.

Tirem pel dret, sense dubte… però amb la imprescindible legitimitat popular.

 

Written by econacionalitarisme

Octubre 4, 2015 at 9:52 pm

I, finalment, l’autodeterminació ha arribat

leave a comment »

Carpeta escolar de fa 30 anys @econacionalitarisme

Carpeta escolar de fa 30 anys @econacionalitarisme

“No necessitem cap pares que ens duguin de la mà.

No som nins de mel i sucre i ens sabem governar.”

Guillem d’Efak: “Siau qui sou”

(cantada actualment per Taverners)

A part de les variades amenaces en múltiples àmbits, de les clàssiques “trampetes” espanyoles, com ara la utilització de l’aparell judicial i consular per entrebancar els vots, esbiaixadament independentistes, dels catalans residents fora de l’Estat Espanyol, i de l’inestimable col·laboracionisme dels líders visibles del capitalisme europeu i americà, només una cosa està ben clara de cara al 27 de setembre: una victòria amplíssima de la llista del president.

I en aquest fet és, curiosament, on s’inicien els problemes. Efectivament, Junts pel Sí guanyarà molt clarament però sembla ser que es quedarà lluny del número màgic, el 68. Això és el que indiquen la majoria d’enquestes que li donen a aquesta formació entre 60 i 62 escons (Público/JM&A, El Periódico/Gesop, CIS), 65 com a molt (El Mundo/Sigma 2)  -si exceptuem la del procliu El Punt Avui (65-70) i, a l’altre extrem, els 57 que li adjudica La Razón-.

No obstant, si als escons de la llista d’en Mas se li sumen els de l’altre opció independentista, la de la CUP, és gairebé segur -si la participació no es dispara moltíssim- que el secessionisme traspassarà el llindar de la majoria absoluta en diputats.

Però si parlem estrictament de vots és quan el drama té molts números per esclatar. La demoscòpia electoral, que dóna entre un 44 i un 49 % de vots a les formacions independentistes, només fa que recordar-nos la increïble permanència d’una proporció que s’ha consolidat en el darrer any. El milió vuit-cents mil Sí-Sí del 9N vindríen a ser, amb una participació al voltant del 71% -la que preveuen les enquestes per al dia 27-, un 47% dels sufragis, o el 46,17% de la ciutadania que dóna suport a la independència  i que és molt similar al sumatori (48,2%) de la població que es considera “només catalana” i “més catalana que espanyola” (segons el Baròmetre d’Opinió Política del CEO- juliol 15), no es poden considerar simples coincidències.

Tot plegat, tenint en compte aquesta persistència de xifres molt semblants des de diverses fonts i formes d’abordar la qüestió, crec que hi ha força elements per pensar que el suport a la independència està a hores d’ara lleugerament per sota del cinquanta per cent de la població de Catalunya. I sembla que el president Mas també té la mateixa sensació, com ha demostrat quan diu que considerarà una victòria si es guanya per en escons encara que aquesta no s’aconsegueixi en vots.

Al meu parer, però, el resultat de les eleccions plebiscitàries anirà estretament lligat a l’índex de participació, que esdevindrà inversament proporcional al percentatge de vots independentistes. En altres paraules, serà clau el grau en que es produirà la mobilització electoral de la tan cantada franja “silenciosa” proespanyola. Aquí és on està la gran incògnita dels indecisos, molt més que en el suposat transvasament de vots cap a l’independentisme. Els errors del govern actual com l’excés d’expressions patriòtiques de tot tipus (una mostra, l’acte institucional de la Diada) juntament amb la demagògia expressada reiteradament per l’entorn de Junts pel Sí en el sentit de que viurem en el millor dels móns, evidentment del món dels països “normals” (els quals, en la seva excel·lència, han estat ben gasius en el suport al nostre procés d’autodeterminació, quan no s’hi han mostrat obertament en contra), poden despertar, almenys parcialment, la població abstencionista que sent sense massa problemes que viu a Espanya, i que, a la vista dels prohoms que conformen la llista d’en Mas, potser no els plau fer el canvi d’Estat.

Però el drama de debò, el patirem a partir del dilluns 28. Si deixem a banda, per poc probable, una clara majoria independentista en vots, només se’ns presenten dos escenaris possibles. Un seria la derrota en vots i el no assoliment de la majoria absoluta d’escons amb la suma de Junts pel Sí i la CUP; l’altre, el més probable, el traspàs del llindar dels 68 escons per a l’independentisme però amb menys del 50% dels sufragis.

En aquests dos darrers casos, la continuació planificada del procés d’independència queda sensiblement qüestionada. Si la majoria de la ciutadania, encara que de manera poc majoritària, decideix, ignorant l’opressió nacional, cultural, lingüística i de la democràcia plena que patim, seguir sent súbdits espanyols, doncs com a bons demòcrates -com els quebequesos, com els escocesos- haurem de replantejar el camí cap a l’alliberament, que no podrà ser immediat com hauria de ser en el cas que el plebiscit, en forma d’eleccions al Parlament, es guanyés.

Tant de bo ens equivoquem tots plegats i les catalanes i els catalans decidim, per majoria de vots, crear un nou estat per a la nostra nació. Però cal estar preparats per si es confirma més o menys la previsió quasi general, i la ciutadania catalana rebutja el canvi, i Artur Mas no es retira ni convoca noves eleccions, entrarem un altre cop en el “dia de la marmota”. És a dir, en l’intercanvi diari de retrets i bajanades amb el govern espanyol a ritme de federalisme, balances fiscals, constitució i altres termes extremadament irritants, en un renovat marc neoliberal i amb un “boiruizisme” encara més crescut. El nostre particular infern a la terra.

Governem-nos a partir del 28 de setembre… o, si així ho decidim, que ens segueixin governant pels segles dels segles.

El 27, ens autodeterminem!

 

 

Written by econacionalitarisme

Setembre 17, 2015 at 8:27 pm

Manar obeint: una crida

with one comment

“Per primera vegada l’esquerra ha guanyat Barcelona”

 

Aquest seria el meu titular, penso que inèdit, després de la celebració de les eleccions municipals del 24 de maig.

I ha de quedar ben clar, perquè malgrat l’excessivament moderat entusiasme que ha despertat, la qüestió és històrica: mai l’esquerra de veritat, la que aspira a transformar societat, democràcia i governança, havia aconseguit 14 dels 41 regidors ni, tampoc, un de cada tres vots, que és el que sumen els sufragis aconseguits per Barcelona en Comú (BeC) i CUP Capgirem Barcelona.

Es pot objectar que la victòria ha estat per la mínima. Ben cert, el bloc de la dreta “clara” (CiU i PP) ha quedat ben aprop (a un regidor i a poc més d’un punt). La resta, el bloc socialdemòcrata (Esquerra i PSC) i el centre dreta de Ciutadans, queden enrere (20, 6% i 11,1%, respectivament).

O que la democràcia interna de la formació guanyadora ha estat manifestament deficient -analitzeu les seves “primàries”- o que la cara d’Ada Colau ha regnat en carrers i paperetes -anomalia aquesta última d’un “tercermundisme” mai vist des de l’inici de la democràcia actual-.

O que Barcelona en Comú té bastants elements per poder sospitar que és una marca blanca d’Iniciativa. Després de moltíssims anys, sembla que aquesta ha estat l’única manera que ICV trenqués el seu sostre de vidre i sumés al sector il·lustrat i fashion que l’havia sostingut durant dècades, importants sectors del nou proletariat; les taques vermelles a Nou Barris, a la Zona Franca, a Ciutat Vella, al Carmel i a la Verneda en són testimoni.

O que el cap central de Podemos, una de les forces polítiques aplegades a BeC, faci afirmacions que no se li perdonarien -com sí que ha passat, i reiteradament, en aquest cas- a quasi ningú més, ja sigui en declaracions dubtant de la unitat de la llengua o en les seves ambigüitats amb el dret a decidir o la monarquia.

O que una part gens menyspreable dels votants de BeC hagin decidit no en clau municipal, ni catalana, sinó espanyola; una decisió impulsada, a més,  per la insistent presència televisiva dels líders de Podemos.

Tot això sembla bastant versemblant. És el nivell que ofereix la ciutat i el país. Però el que és indiscutible és que el vot del malestar social, de l’anhel de canvis estructurals, el del desig d’una democràcia plena, ha superat a les fórmules de sempre, tant de dreta com socialdemòcrates, caducades, corporativistes, corruptes, i sense intenció real d’esmena.

Com ha expressat Ada Colau, els barcelonins i barcelonines han votat pel canvi. Però la tragèdia també està servida: Barcelona en Comú, ignorant el missatge de la majoria de la ciutadania, està apropant-se perillosament a les urpes socialdemòcrates, per comptes del més natural acostament a la CUP. Si només pensem en termes matemàtics sembla que seria imprescindible, per a tenir un govern estable, un acord amb PSC i Esquerra, ja que es fregaria la majoria absoluta. Ara, si hi afegim una visió politològica, potser un govern en minoria de 14 regidors (BeC+CUP) podria tenir viabilitat, sobretot si tenim en compte que el que quedaria a l’oposició, per la seva diversitat en els dos eixos ideològics -i per la mala premsa que tindrien certes aliances i posicionaments-, seria a la pràctica una oposició amb poc poder bloquejador.

Després de la victòria, és possible, desitjable i just un govern d’esquerra real a la capital catalana. Aquesta seria la meva aposta, i penso la de la majoria de votants de BeC i la CUP, un govern municipal que aprofundiria en democràcia, socialisme i nacionalitarisme -si BeC es manté en el seu autodeterminisme-. L’alternativa és una rància reedició dels governs socialistes preTrias. I, a més a més, seria donar-li la raó a en Salvador Cardús, quan deia a El Temps -núm. 1.614- “que la “nova” política s’assembla tremendament a la vella”.

 

Written by econacionalitarisme

Juny 8, 2015 at 7:56 pm

%d bloggers like this: