Archive for the ‘Referents essencials’ Category
Les 213 cançons
Quan tries sempre hi ha el risc de deixar-se coses interessants. Assumint aquest fet inevitable, aquí teniu les dues-centes una cançons que formen part de la meva llista d’Spotify, que he vingut confeccionant des de fa una llarga temporada.
És una mostra de la millor creació poèticomusical feta al nostre país en els últims 50 anys. Gaudim-ne.
| A cavall del vent – Lluís Llach |
| A l’estació – Lluís Llach |
| Abril 74 – Lluís Llach |
| Acompliment – Ramon Muntaner |
| Al final d’aquest viatge – Cesk Freixas |
| Al gran desert – Atzembla |
| Al mar! – Manel |
| Al vent – Raimon |
| Alacant -per interior- Feliu Ventura |
| Amb tot – El Petit de cal Eril |
| Anem – Roger Mas |
| Aniversari – Manel |
| Anòxia – Jordi Montañez |
| Aquest sol de la infància – Jordi Montañez |
| Aquesta remor – Ramon Muntaner |
| Arrels – Esquirols |
| Art de trair – Kitsch |
| Autocrítica i crítica – El Diluvi/Ovidi Montllor |
| Barricades de paper – Feliu Ventura |
| Batega la ciutat – Aspencat |
| Benvinguts al món – Oprimits |
| Benvinguts al paradís – Obrint Pas |
| Benvolgut – Manel |
| Bon dia – Els Pets |
| Bon senyor – Lluís Llach |
| Brindo per tu – Cesk Freixas |
| Cada dia és un nou pas – Esquirols |
| Cal que neixin flors a cada instant – Lluís Llach |
| Calgary 88 – Antònia Font |
| Camals mullats – La Gossa Sorda |
| Can – Pau Riba |
| Cançó XXI – Feliu Ventura |
| Cançó a Mahalta – Lluís Llach |
| Cançó de carrer – Ramon Muntaner |
| Cançó de la plaça del Diamant – Ramon Muntaner |
| Cançó de Nadal per a ningú – Lluís Llach |
| Cant de la Muixeranga – Al Tall |
| Cant de maulets – Al Tall |
| Cant miner – Lluís Llach |
| Cap motiu – Atzembla |
| Carpatio benevolentiae – Manel |
| Carrer Nou – Quimi Portet |
| Cau la neu – El Petit de cal Eril |
| Cendres – El Petit de cal Eril |
| Com ells – Leonmanso |
| Com tronc corrent avall – Leonmanso |
| Comandante – Lluís Llach |
| Companya – Jordi Montañez |
| Confessió – Kitsch |
| Coral·lí – Adrià Puntí |
| Correllengua – Oprimits |
| Cors armats – Atzembla |
| Crits als carrers – Atzembla |
| Damunt d’una terra – Lluís Llach |
| Darrer diumenge d’octubre – Al Tall |
| Darrer intent – Leonmanso |
| Decapitació XII – Ramon Muntaner |
| Del sud – Obrint Pas |
| Dessota dels àlbers – Feliu Ventura |
| Déu al nostre costat – Gerard Quintana/Jordi Batiste |
| Dia boig – Kitsch |
| Dies de carretera – Sopa de Cabra |
| Diguem no – Raimon |
| Disset anys – Enric Casasses/Pascal Comelade |
| El boig de la ciutat – Sopa de Cabra |
| El far del sud – Sopa de Cabra |
| El que diuen els arbres – Feliu Ventura |
| El rei de les coses – Roger Mas |
| El setè cel – Sisa |
| El vers d’abans d’ahir – Enric Casasses/Pascal Comelade |
| El vol de l’home ocell – Sangtraït |
| Els dies – Jordi Montañez |
| Els teus somnis – Sopa de Cabra |
| Em pregunten per què canto – Cesk Freixas |
| En companyia d’abisme – Pau Alabajos |
| En la que el Bernat se’t troba – Manel |
| En s’estiu – Antònia Font |
| En un segon – Atzembla |
| Endavant – Oprimits |
| Entre les mans – Jordi Montañez |
| Es tren – Leonmanso |
| Et dono casa meva – Cesk Freixas |
| Et vull lliure – Jordi Montañez |
| Fem el ximple – Quimi Portet |
| Fent camí – Esquirols |
| Final feliç – Joan Miquel Oliver |
| Finalment – Feliu Ventura |
| Flors de baladre – Uc |
| Flors i violes – Adrià Puntí |
| Flors i violes – Xavier Baró |
| Francesc Pujols – Quimi Portet |
| Frases fetes – Quimi Portet |
| Granaïna de Montaverner – Pep Gimeno “Botifarra” |
| Història d’un sofà – Feliu Ventura |
| Homes i dones del cap dret – Quimi Portet |
| I la pluja es va assecar – Roger Mas |
| I si canto trist – Lluís Llach |
| I tantes figues… – El Petit de cal Eril |
| Itaca – Lluís Llach |
| Jo ja m’entenc – Quimi portet |
| Jo mai mai – Joan Dausà |
| Jo també he dormit a l’alba – Lluís Llach |
| Jo tenc una enamorada – Uc |
| Jo tenia una caseta a Mallorca – Ocults |
| Jo vull ser – Pomada |
| Jota de son Arboç – Biel Majoral |
| Jota valenciana – Obrint Pas |
| La caiguda de Lleida – Xavier Baró |
| La caseta d’enlloc – Roger Mas |
| La donzella de les roses vermelles – Esquirols |
| La fruita més primerenca – Biel Majoral |
| La manera més salvatge – Enric Casasses/Pascal Comelade |
| La música dels astres – Quimi Portet |
| La petita rambla del Poble Sec – Cesk Freixas |
| La Rambla – Quimi Portet |
| La sandinga – Eva Dénia Trad Quartet |
| La terra és plana – Quimi Portet |
| La vida sense tu – Obrint Pas |
| L’arbre del demà – Cesk Freixas |
| L’eix de rotació – Sopa de Cabra |
| Les flors de l’estany – Xavier Baró |
| Les obagues de l’Eixample – Roger Mas |
| Les quatre banderes – Ramon Muntaner |
| L’estaca – Lluís Llach |
| L’estel – Atupa |
| L’exèrcit del fracàs – Cesk Freixas |
| L’herència – Aspencat |
| Llengua – Atupa/Atzembla |
| Llibertat – Feliu Ventura |
| Lo tio Pep – La Rondalla de la Costa |
| L’u d’Aielo – Pep Gimeno “Botifarra” |
| Mai trobaràs – Sopa de Cabra |
| Malaguenya de Barxeta – Pep Gimeno “Botifarra” |
| Malaguenya de Mutxamel – Carles Dénia i la Nova Rimaire |
| Mandolines tralarí – El Petit de cal Eril |
| Marxaràbiga – Companyia Elèctrica Dharma |
| Mirades – Aspencat |
| Miratges – Pau Alabajos |
| Motius – El Diluvi |
| Música per a cremar autobusos – Quimi Portet |
| Naixen primaveres – Aspencat |
| No tingues por – Obrint Pas |
| Noia, ja t’has fet gran – Gerard Quintana/Jordi Batiste |
| Oh my love – Quimi Portet |
| País de carretera – Feliu Ventura |
| Pantalons curts i els genolls pelats – Els Pets |
| Partícules de déu – El Petit de cal Eril |
| Per canviar-ho tot – Jordi Montañez |
| Per valls estranyes – Xavier Baró |
| Perquè un dia torni la cançó a Sinera – Ramon Muntaner |
| Perquè vull – Ovidi Montllor |
| Per tornar a començar – Feliu Ventura |
| Plus Ultra – Enric Casasses/Pascal Comelade |
| Poble – Atupa |
| Podré tornar enrera – Sopa de Cabra |
| Present – Feliu Ventura |
| Presó mental – Kitsch |
| Processó – Al Tall |
| Pujarem dalt dels cims – Esquirols |
| Qualsevol nit pot sortir el sol – Sisa |
| Quan caminàvem – Aspencat |
| Quan jo vaig nàixer – Raimon |
| Què sents? – Pomada |
| Que té aquesta terra nostra – Biel Majoral |
| Que tinguem sort – Lluís Llach |
| Què volen aquesta gent? – Maria del Mar Bonet |
| Què vos passa valencians? – Paco Muñoz |
| Queden matinades – Aspencat |
| Quitèria – Quimi Portet |
| Records – Atupa |
| Romanço del fill de vídua – Els 3 tambors |
| Sa Calera – Isidor Marí |
| Sa cara – Leonmanso |
| Sa carta que m’enviares – Uc |
| Sa nostra ciutat d’Eivissa – Ressonadors/Uc |
| Sa part neutra – Leonmanso |
| Sàvia i rebel – Ebri Knight |
| Seguirem – Obrint Pas |
| Setze jutges – Adrià Puntí |
| Sil·labes de vidre – Pau Alabajos |
| Solidaritat – Oprimits |
| Som (primavera del 14) – Jordi Montañez |
| Somnis entre boires – Sangtraït |
| Sota una col – Adrià Puntí |
| Stella Splendens (Llibre Vermell) – Companyia Elèctrica Dharma |
| Submergit en el riu (qui estima l’aigua) – Xavier Baró |
| Sunny day – Quimi Portet |
| Tanco els ulls/Obro els ulls – Roger Mas |
| Tatuatges a l’ànima – Atzembla |
| Tema d’Isàrnia – Roger Mas |
| Terminal B – Enric Casasses/Pascal Comelade |
| The Halucinogenic Espontex sinfonia – Pascal Comelade |
| Tinc una bèstia dintre meu – Quimi Portet |
| Tio Canya – Al Tall |
| Torn de preguntes – Feliu Ventura |
| Torna, torna Serrallonga – Esquirols |
| Tornaràs – Atzembla |
| Tot el qu arriba amb el vent – Feliu Ventura |
| Tot el que de veritat jo vull – Gerard Quintana /Jordi Batiste |
| Tot queda igual – Sopa de Cabra |
| Tots es motors – Antònia Font |
| Ull per ull – Adrià Puntí |
| Una cançó que no es cansa – Isidor Marí |
| Una gran pluja ben aviat caurà – Gerard Quintana/Jordi Batiste |
| Utòpics, idealistes i ingenus – Pau Alabajos |
| Va com va – Ovidi Montllor |
| Vaixell de Grècia – Lluís Llach |
| Vaixells de llibertat – Cesk Freixas |
| València, 9 d’octubre – Pau Alabajos |
| Veles e vents – Raimon |
| Venim del nord, venim del sud – Lluís Llach |
| Wa yeah! – Antònia Font |
| Zàpping – Pau Alabajos |
L’home del megàfon
Per ells, eres l'”home del megàfon”, per nosaltres, eres i seràs el Lluís del Cànem.
Ells, et volien ben lluny dels seus projectes especulatius, nosaltres, al costat dels tractors i les bicicletes quan marxàvem al ritme de “Salvem Gallecs”.
Divendres passat, un dels referents de l’ecologisme social català, es va morir amb 81 anys. En Lluís Ansó Landa, activista nat, va ser un dels ferms defensors de l’espai agroforestal de Gallecs i dels seus pobladors, greument amenaçats per l’antiga dictadura i, posteriorment, per molts dels poders del nou règim constitucional.
L’enyorat Vallès verd i agrícola s’ha reduït dramàticament en els quaranta anys de democràcia, però el balanç de la resistència de la Comissió de Defensa de Gallecs, del Cànem-Ecologistes en Acció de Catalunya i, més recentment, de la Plataforma en Defensa de Gallecs, grups on havia militat en Lluís, és força positiu davant de la magnitud de les forces que teníem davant. La meitat de les 1.741 hectàrees d’aquest pulmó resten lliures d’asfalt i ciment. La resta ha caigut a queixalades (en forma d’AVE, carreteres, autovies, polígons, nous barris…) dels que se’n vanagloriaven de ser els seus protectors.
La integritat d’en Lluís no temia les criminalitzacions comandades per una alcaldessa intransigent i ferida en el seu amor propi, que va judicialitzar la seva vida -i la d’altres companys- en una edat ja avançada, ni tampoc es venia pels cèntims de l’expropiació. El seu compromís i lucidesa fluïa nítidament a través de la seva boca, denunciant corrupcions, malbaratament de recursos públics, portes giratòries, enriquiment privat a partir del patrimoni comú i altres maldats que tants anys de sociovergència han significat per al territori i la vida dels catalans.
Res, Lluís, que sàpigues que aquests dies estem de dol. De dol des de la base, sense cobriment mediàtic, sense homenatges de les altes institucions, sense condecoracions àuries, però recordant intensament què has significat i signifiques per a nosaltres i per al país que volem. I, amb tu, ens venen també a la memòria l’Anna Bosch i tants altres ecologistes que ja no hi són.
Patrimoni sonor
Obrint Pas, Uc, Lluís Llach, Ocults, La Gossa Sorda, Ramon Muntaner, Sopa de Cabra, Aspencat, Roger Mas, Joan Miquel Oliver, Quimi Portet, El Belda, Primera Nota, Feliu Ventura, Manel, Pau Alabajos, Esquirols, Jaume Sisa, Paco Muñoz, Pomada,
Pau Riba, Biel Majoral, Raimon, Els Pets, Xavier Baró, Pantaix, Al Tall, Sau, Brams, Sangtraït, Música Nostra, El Petit de cal Eril, Companyia Elèctrica Dharma, Ovidi Montllor, Kitsch, Jordi Batiste, Falsterbo 3, Maria del Mar Bonet, Pep Gimeno “Botifarra”, Urbàlia Rurana, Grup de Folk, Pascal Comelade, Isidor Marí, Miquel Gil, Antònia Font…
Econacioquè?
Quan ja fa més de dos anys que funciona aquest bloc, hi ha encara gent que em pregunta què significa exactament el seu nom. Teniu raó que ja seria hora d’aclarir què vull dir amb la paraula “econacionalitarisme”.
El terme prové de la unió de dos conceptes de naturalesa política que, a més a més, necessiten d’un marc ètic, metodològic, per poder funcionar correctament.
D’una banda hi ha l’ecologisme, una ideologia sorgida en l’últim terç del segle passat, que pretén aconseguir una societat on l’impacte dels humans sobre la terra sigui el mínim possible. En essència, l’ecologisme preconitza una nova relació entre els humans i el medi on viuen, amb la resta d’éssers vius i amb els elements no vius, però també una relació diferent entre els mateixos membres de l’espècie humana.
El segon concepte bàsic és el nacionalitarisme. Si en l’ecologisme tractem de conservar la biodiversitat, com a garantia d’una vida plena, en el nacionalitarisme també es vol preservar l’altra gran diversitat existent en el planeta: la cultural i lingüística. Aquest terme que, estranyament, no ha gaudit de gaire fortuna, va néixer per diferenciar l’ideari dels moviments d’alliberament nacional de les que s’han vingut anomenant nacions sense estat, del dels nacionalismes de caràcter expansionista i dominador que practiquen molts estats i nacions. La meva aportació al nacionalitarisme ha estat ampliar el concepte per incloure en el seu si els esforços de moltes nacions ja constituïdes en estats per a recuperar la seva plena sobirania, especialment econòmica -amb el manteniment del domini públic dels seus principals recursos, per exemple- però també política.
Ambdues diversitats han patit, pateixen i patiran constants agressions per part d’uns sistemes sociopolítics que les tenen poc en compte quan no actuen per eliminar-les.
En aquest disseny programàtic, que inclou també els nexes entre els dos grans elements anteriors, li calia inexorablement una sèrie de condicionants imprescindibles perquè la qualitat ètica de la pràctica política validi i possibiliti el viratge cap a l’econacionalitarisme. Democràcia radical, respecte escrupolós dels drets humans i de les minories, preponderància d’allò públic, d’allò que és de tothom, per sobre dels interessos privats, coresponsabilitat de la ciutadania, i revitalització de les relacions extraeconòmiques entre els éssers humans, són els principals factors que possibiliten i alhora complementen ecologisme i nacionalitarisme.
Fins aquí una introducció bàsica a la meva proposta ideològica, utòpica si voleu, que he anat construint, modelant i modificant durant pràcticament tota la vida. El fruit de tota aquesta construcció ideològica, basada en infinitud d’experiències, aprenentatges, realitats analitzades, ha estat el que he batejat com a econacionalitarisme. És la meva proposta per anar cap a un món, uns Països Catalans, on tothom pugui viure millor, amb dignitat. I, evidentment, és el motiu principal de l’existència del meu bloc, que vol servir, entre d’altres coses, de compilació i de difusió de l’econacionalitarisme.
This land is your land
L’any 2012 ha acabat i, amb ell, dos aniversaris. Els homenatjats van néixer i van viure en terres ben allunyades però són dos bons referents de l’econacionalitarisme. No en va els uneix la seva actitud de reivindicació de realitats quotidianes fortíssimes i evidents però silenciades i menystingudes pel poder.
Per una banda, ha fet cent anys del naixement de Woody Guthrie, músic d’Oklahoma que, a través dels seus ritmes folk, va cantar els durs temps de la Gran Depressió i el Dust Bowl. Les seves lletres donen valor el món del treball per damunt de la supèrbia dels diners, recordant a la gran majoria de nordamericans, treballadors de tots els àmbits, que el país era seu, que precisament eren ells els que l’han fet i el fan dia a dia des dels camps, des de les fàbriques, des de les botigues, des de les oficines. El pensament i la vida de Guthrie, en pugna perpètua amb el feixisme del seu temps i amb l’explotació desbocada del capitalisme dels anys trenta, ha tingut una gran influència, sobretot en el món anglosaxó i molt especialment en els àmbits artístics. Pete Seeger, Bob Dylan i Bruce Springsteen, per exemple, han begut de la seva deu.
L’altre personatge essencial que hem commemorat l’any passat ha estat el pensador suecà Joan Fuster. Ja fa cinquanta anys de la seva obra cabdal, Nosaltres, els valencians, i també vint de la seva mort. La seva proposta ideològica se centrà en la reconstrucció nacional del País Valencià dintre del seu marc natural, els Països Catalans, una iniciativa que va aconseguir despertar consciències en una societat caracteritzada pel provincianisme, per la vergonya lingüística i cultural, pel caciquisme i per l’autoodi. Al mateix temps, alertava els catalans del Principat del perill i de l’empobriment que suposava un projecte nacional isolat, parcial, que no comptés amb la resta de la nació.
Com dèiem, Fuster i Guthrie, dos referents bàsics en la història contemporània de la llibertat dels pobles i dels individus. Tots dos van voler deixar la seva petjada per aconseguir un país més just i més real malgrat la furibunda i violenta oposició que van alçar.
A nosaltres ens toca recrear i difondre el missatge d’aquest parell de clàssics ben vigents.
