econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

Archive for the ‘Socialisme’ Category

Les maratons són per als Jocs Olímpics

leave a comment »

Un milió de persones, diuen, i milers d’entitats hi participen, 25 anys d’existència, divulgació i aprofundiment en el coneixement de malalties greus, àmplia participació de professionals i famosos. Aquest èxit continuat sembla que és dificilment contestable, si, a més a més, hi ha una participació solidària i totalment altruista en multitud d’actes convocats arreu de Catalunya.

Però, sap greu, la Marató de TV3, a mi em grinyola des de sempre. I ho fa perquè em serveix d’indicador de que el nostre país és ben lluny de l’excel·lència que alguns insisteixen a predicar. Ja ho intuïa aquest vídeo fet per l’esquerra real que qüestionava la marató que es va dedicar a la pobresa l’any 2012.

Perquè, aviam, si les patologies que presenten les diferents maratons tenen una incidència tan important en la salut de la població, el seu tractament ha de ser un dret bàsic de la ciutadania, fet que comporta inevitablement que la investigació d’aquestes malalties també ho ha de ser, fins i tot si continuem sota la jurisdicció d’un sistema capitalista. I, per tant, cal que aquesta estigui comandada i garantida per l’administració i finançada per fons públics. El contrari, el món que supura de la Marató, per moltes raons neoliberals que ens donin i molts exemples internacionals que ens ensenyin, és un retorn al sistema caritatiu, que funcionava quan encara els drets humans eren pura utopia, i la salut i la dignitat de les dones i els homes depenia de l’almoina, que també experimentava un increment quan s’acostava Nadal.

I és que, per molt que trenqui el consens, no puc deixar de dir, amb la Marató ressonant a la televisió i a la ràdio, que no anem bé. Perquè aquest no és un cas aïllat sinó que és la punta de l’iceberg, el benestar elemental no pot dependre de cors entendrits per l’ambient ni de la llagrimeta mediàtica sinó que ha d’estar garantit pel cos social, és a dir per l’Estat. I potser ens estalviaríem de posar-nos vermells com un pigot amb els “pro infància” (expressió que em fa recordar alguns segells del franquista Sàhara espanyol dels anys 60) o “Nadal solidari”, noms que duen les dues últimes caminades de l’any de Barnatresc -organitzades per l’Ajuntament de Barcelona- .

Com dèiem fa tres anys i mig: no hi falten cadires! Tanmateix encara ens obliguen a seguir triant entre caritat o solidaritat ciutadana, entre maratons o drets.

Written by econacionalitarisme

Desembre 18, 2016 at 8:00 pm

Ep, companyes, que som en un món “hard”!

leave a comment »

Casualment, l’endemà de llegir el breu text de Voltaire Sobre l’horrible perill de la lectura, s’esdevé l'”inesperat” triomf d’en Donald Trump a les presidencials nordamericanes.

Tot i que jo també engruixia les files dels que preveien una victòria de la prepotent candidata demòcrata, la notícia m’ha obert sobtadament la ment.

I em pregunto: és un fenomen tan estrany, en els temps que vivim, que un individu d’aquest nivell ètic i intel·lectual arribi a ser el cap de la primera potència mundial?

Doncs em sembla que no gens. En el fons, si ens sincerem i deixem de banda consignes mediàtiques i benpensants, tot quadra.

Com quan erem petits i uníem dues paraules per la correspondència que podíem establir entre elles, queda clar que cada societat es mereix els governants que tria. En quatre ratlles: a un món on són valors en alça l’agressivitat, el mal gust, la grolleria amb amplificació mediàtica, en el qual el paper de moltes dones ha reculat uns quants decennis, i on el que segueix primant és l’estrena de cotxes i qui és el més espavilat trepitjant els altres, no tindríem cap dubte que li correspondria un líder barroer, fatxenda, racista, masclista, conquistador i faedor de diners com a xurros… en fi, una desferra humana.

I davant d’un món que ha retornat al “hard”, on l’hostilitat ens espera a cada racó, l’esquerra segueix funcionant molt majoritàriament com si fóssim encara en el “soft”, en el món amable de l’estat del benestar, caminant cap a un progrés il·lustrat, exquisit, humà.

Potser el que cal és baixar de la torre d’ivori i fer front a aquests adoradors de la incultura, la violència, la desigualtat, l’ordinariesa, el totalitarisme i la mala educació. Però, com?

En un món “hard” calen actuacions en coherència amb aquest context, tot i que tinguem com a nord un planeta “soft” -atenció!, no fofo sinó amb una ànima ben potent-. Així que no estaria malament que d’una vegada per totes deixessim de llepar-nos les ferides i lamentar-nos de com és la gent, i enfiléssim un camí decidit: el de proposar un canvi real deixant per a la història l’experiència socialdemòcrata, que ha estat ben profitosa però que fa temps que ja no fa fred ni calor a ningú.

Davant de la revolució conservadora del bòtox i els tatuatges, del mori la intel·ligència i dels programes de la televisió brossa, que, això sí, “parla dels problemes que preocupen a la gent” (com va fer notar Noam Chomsky a una pregunta sobre la campanya de Trump), cal oposar-li amb una contundència equivalent una revolució que treballi per un profund canvi d’estructures, basant-se en un pensament fort -sense abandonar la honestitat que ens proporciona el relativisme- en drets humans i nacionals, en justícia, en solidaritat sincera, en sostenibilitat, en democràcia. Cal davallar de les càtedres i tractar sobre el que importa a la gent, però oferint-los una alternativa trencadora viable, oposant el bé comú al retorn a la llei del més fort.

O sigui, res a veure amb la mediocritat dels vuit anys d’Obama i menys amb l’evident proximitat a l’establishment de Clinton.

 

Written by econacionalitarisme

Novembre 9, 2016 at 10:53 pm

De fantasies i utopies (Intro)

leave a comment »

Un dels arguments típics per menysprear el pensament radical és dir que allò que proposa potser no estaria malament però que no és possible arribar a assolir-ho. Seria un fer volar coloms mentre la realitat corre per una altra banda.

En el fons, aquesta mena de “satisfacció” argumental sorgeix d’una premissa: el món tal com està muntat en aquests moments. No contempla, doncs, cap altre tauler sobre el qual moure les peces.

Davant d’aquest plantejament netament ideològic, quines alternatives tenim?

Un cop rumiat, em sembla veure dos grans grups de respostes. I les anomenaria així: utopies i fantasies.

Les primeres, les utopies, són essencialment construccions intel·lectuals que intenten establir noves regles socials i que, sovint, són elements que exigeixen un altre marc per funcionar, ben diferent del que tenim ara. És veritat que poden ser castells a l’aire però tenen l’avantatge de que no han estat encara provades i, per tant, la seva no idoneïtat també és pura entelèquia. Són senyals que ens indiquen cap on anar per poder sortir d’un sistema fallit.

Les segones, les que anomeno fantasies, en canvi, són propostes que, generalment, tenen la majoria dels seus components ja provats i, a més a més, sovint es volen aplicar en l’ordre existent. També solen ser proposicions que necessiten ignorar fets passats o presents per poder quadrar-les materialment i èticament. Venen a ser un còctel d’autoengany i frau, amb un bon raig d’empobriment de la raó humana. Les fantasies se situarien més enllà de la saníssima pluralitat de realitats, de la relativitat de punts de vista, amb clars i profunds forats negres en les seves argumentacions.

De fantasies, en podríem catalogar, almenys, de tres tipus:

  • de capacitat
  • geogràfiques
  • històriques

Com ja haureu deduït totes dues se situen fonamentalment en el camp esquerre del vano ideològic i, si una és imprescindible per a arribar a un veritable progrés social, l’altra és un rèmora ètica i pràctica importantíssima per la legitimitat i credibilitat del desitjat canvi sistèmic.

Written by econacionalitarisme

Abril 21, 2016 at 7:56 pm

Junts pel Sí: transversalitat i inclusivitat?

leave a comment »

Finalment, després de moltes anades i vingudes, tenim la llista anomenada “unitària” per a les eleccions del 27S. Una llista desitjada per molta gent i que ha estat elogiada des del sector central de l’independentisme. De la seva composició ha arribat a dir-se que frega el cel” (sic) (Vicent Sanchis a El Temps, 21-VII-2015, p. 20).

Les preguntes al seu voltant se m’amunteguen.

És tan neutre en l’eix dreta-esquerra com es diu repetidament? Els partits polítics que han donat suport a la idea defineixen clarament l’espectre que cobreix: de la dreta de Convergència a la socialdemocràcia d’Esquerra; una franja ideològica que es torna a repetir, amb comptadíssimes excepcions, quan coneixem quines són les persones que formaran Junts pel Sí.

Quin pes hi tindrà la societat civil? Si exceptuem les dues entitats que han liderat el “procés” (ANC i Òmnium Cultural), sembla que el gruix dels candidats seran militants de Convergència i Esquerra i “personalitats” de les seves òrbites, algunes de les quals ja han ocupat càrrecs de representació política en el passat.

Encara més important: quina és la “societat civil” que serà a la llista? Tot apunta a que la participació de la tan lloada -de manera excessiva, pel meu gust- societat civil catalana es limitarà a les associacions que treballen molt preferentment al voltant de la temàtica “nacional”. En altres paraules, les que podrien qüestionar les polítiques dels partits promotors de la llista, no hi han estat incloses en ella. Per ara, ni ecologisme, ni feminisme, ni altres moviments socials de l’ampli cosmos “altermundista” ni hi són ni se’ls espera.

Qui ha triat persones i llocs per a fer les llistes? Sense cap concessió a la voluntat popular a l’hora de confeccionar-les -ni primàries, que ara es porten tant-, no m’ha quedat del tot clar qui en fa la tria. A més a més, el suspens -segurament per motivacions mediàtiques- que suposa que vagin apareixent candidats amb comptagotes, ve a donar el toc pel·liculer a la nul·la transparència del sistema d’elaboració de les llistes.

En conclusió, és evident que Junts pel Sí és una opció ben calibrada per aconseguir, si es dóna l’avinentesa, un país “normal”, un país ben ancorat en el capitalisme, amb la promesa d’una arcàdia amb pretensions de situar-se ben a prop de l’Europa més benestant. I, per tant, ben lluny de la icària transformadora, d’un país amb possibilitats de ser “anormal”, amb una població dotada de la capacitat de decidir en quin sistema socioeconòmic vol situar el nou Estat.

La transversalitat anunciada, doncs, és ben limitada i, consegüentment, la potencialitat de captar nous votants per a aquest sector de l’independentisme és molt minsa. Malgrat aprofitar millor els beneficis per als grans partits o coalicions que ofereix la llei d’Hont, difícilment sumarà més escons que els que ha tingut la suma de CiU i Esquerra en la legislatura que ha acabat. Segurament guanyarà les eleccions però la desitjada majoria absoluta quedarà lluny de ser assolida, tant en escons com, més important, en vots.

Casualment, o no, el mateix dia que s’anuncia l’acord per tirar endavant Junts pel Sí, el Govern autoritza la creació del consorci Hospital Clínic de Barcelona. Un indicatiu ben clar de com de normal serà el nou país si qui el dissenya són els partits i persones que integren Junts pel Sí.

Sort que des de l’independentisme, sector econacionalitari, tenim opció alternativa per al 27S.

Written by econacionalitarisme

Juliol 26, 2015 at 11:54 pm

Manar obeint: una crida

with one comment

“Per primera vegada l’esquerra ha guanyat Barcelona”

 

Aquest seria el meu titular, penso que inèdit, després de la celebració de les eleccions municipals del 24 de maig.

I ha de quedar ben clar, perquè malgrat l’excessivament moderat entusiasme que ha despertat, la qüestió és històrica: mai l’esquerra de veritat, la que aspira a transformar societat, democràcia i governança, havia aconseguit 14 dels 41 regidors ni, tampoc, un de cada tres vots, que és el que sumen els sufragis aconseguits per Barcelona en Comú (BeC) i CUP Capgirem Barcelona.

Es pot objectar que la victòria ha estat per la mínima. Ben cert, el bloc de la dreta “clara” (CiU i PP) ha quedat ben aprop (a un regidor i a poc més d’un punt). La resta, el bloc socialdemòcrata (Esquerra i PSC) i el centre dreta de Ciutadans, queden enrere (20, 6% i 11,1%, respectivament).

O que la democràcia interna de la formació guanyadora ha estat manifestament deficient -analitzeu les seves “primàries”- o que la cara d’Ada Colau ha regnat en carrers i paperetes -anomalia aquesta última d’un “tercermundisme” mai vist des de l’inici de la democràcia actual-.

O que Barcelona en Comú té bastants elements per poder sospitar que és una marca blanca d’Iniciativa. Després de moltíssims anys, sembla que aquesta ha estat l’única manera que ICV trenqués el seu sostre de vidre i sumés al sector il·lustrat i fashion que l’havia sostingut durant dècades, importants sectors del nou proletariat; les taques vermelles a Nou Barris, a la Zona Franca, a Ciutat Vella, al Carmel i a la Verneda en són testimoni.

O que el cap central de Podemos, una de les forces polítiques aplegades a BeC, faci afirmacions que no se li perdonarien -com sí que ha passat, i reiteradament, en aquest cas- a quasi ningú més, ja sigui en declaracions dubtant de la unitat de la llengua o en les seves ambigüitats amb el dret a decidir o la monarquia.

O que una part gens menyspreable dels votants de BeC hagin decidit no en clau municipal, ni catalana, sinó espanyola; una decisió impulsada, a més,  per la insistent presència televisiva dels líders de Podemos.

Tot això sembla bastant versemblant. És el nivell que ofereix la ciutat i el país. Però el que és indiscutible és que el vot del malestar social, de l’anhel de canvis estructurals, el del desig d’una democràcia plena, ha superat a les fórmules de sempre, tant de dreta com socialdemòcrates, caducades, corporativistes, corruptes, i sense intenció real d’esmena.

Com ha expressat Ada Colau, els barcelonins i barcelonines han votat pel canvi. Però la tragèdia també està servida: Barcelona en Comú, ignorant el missatge de la majoria de la ciutadania, està apropant-se perillosament a les urpes socialdemòcrates, per comptes del més natural acostament a la CUP. Si només pensem en termes matemàtics sembla que seria imprescindible, per a tenir un govern estable, un acord amb PSC i Esquerra, ja que es fregaria la majoria absoluta. Ara, si hi afegim una visió politològica, potser un govern en minoria de 14 regidors (BeC+CUP) podria tenir viabilitat, sobretot si tenim en compte que el que quedaria a l’oposició, per la seva diversitat en els dos eixos ideològics -i per la mala premsa que tindrien certes aliances i posicionaments-, seria a la pràctica una oposició amb poc poder bloquejador.

Després de la victòria, és possible, desitjable i just un govern d’esquerra real a la capital catalana. Aquesta seria la meva aposta, i penso la de la majoria de votants de BeC i la CUP, un govern municipal que aprofundiria en democràcia, socialisme i nacionalitarisme -si BeC es manté en el seu autodeterminisme-. L’alternativa és una rància reedició dels governs socialistes preTrias. I, a més a més, seria donar-li la raó a en Salvador Cardús, quan deia a El Temps -núm. 1.614- “que la “nova” política s’assembla tremendament a la vella”.

 

Written by econacionalitarisme

Juny 8, 2015 at 7:56 pm

Cooperació versus competició?

leave a comment »

@Wikimedia Commons

@Wikimedia Commons

Dedicat a la Marta Casbas, que treballa diàriament per la integració i la cooperació

 

Competir o cooperar. Aquesta ha estat una parella que ha omplert i omple moltes discussions i debats, però, al meu parer, aquesta controvèrsia pateix un biaix pertorbador de la qüestió.

M’explicaré. En aquesta part del món el domini de la competició en moltes facetes de la vida és aclaparador, ja sigui manifestant-se de manera explícita o de forma més o menys velada . Això va estretament lligat a que, en el capitalisme, la competitivitat equival sovint a èxit, a diners, a derrota de l’altre, a lluita per la supervivència.

I si ens ho mirem des d’una altra perspectiva, des d’un altre tipus de societat, des d’una societat on tothom tingui assegurada una vida digna? En tindríem la mateixa opinió?

El panorama en una societat econacionalitària, centrada en el bé comú, capgiraria la situació actual, la cooperació no seria l’alternativa al tarannà dominant sinó l’eina bàsica de funcionament social, de la producció, de la feina, de la governança.

Així doncs, en aquest desitjable futur comunitarista, que seguim impulsant, on quedaria la competitivitat?

Evidentment no constituiria un dels mètodes habituals de funcionar, com passa en les activitats essencials de les nostres societats actuals, però, lluny de renunciar-hi, veig almenys tres àmbits on la competitivitat hi tindria un paper important. Són els que segueixen:

– l’assignació dels llocs de feina: per aquesta tasca, essencial en una de les activitats més importants en les vides de la població, la forma més justa que conec, i que alhora busca la idoneïtat del candidat, és la que s’ha vingut utilitzant per accedir a molts llocs de la Funció Pública, la de l’oposició, que té totes les característiques d’una competició. L’alternativa a la competitivitat, en aquest cas, l’hem vist actuar en forma d'”endollament”, de tria per influències i per la intercessió de padrins, que cada cop més s’està estenent en l’accés a l’Administració, tot vulnerant el principis de d’igualtat, mèrit i capacitat que haurien de continuar regint l’accés a tot lloc de treball finançat per diner públic.

– el funcionament democràtic: una democràcia plena, sense delegació de decisió sempre que la ciutadania ho cregui necessari, necessita cert grau de competitivitat per confrontar els punts de vista i decidir-se per les opcions que compten amb més suport. Votar, ja sigui als representants en els parlaments o en un referèndum, no deixa de ser una forma de competir.

– l’esport i el lleure: aquestes activitats, emancipades de la mercantilització repugnant en la qual es troben immerses actualment, podran tornar a exercir-se com en els seus inicis, barreja d’una competició per superar-se a un mateix -“més lluny, més ràpid, més fort”- però també per aconseguir la romàntica glòria, tot superant els altres concursants.

Si la pensem diferent, baixant-la del pòdium social i deslliurada de moltes de les conseqüències que comporta actualment -en forma de marginació, desigualtat, humiliació o injustícia-, la competitivitat no és tan dolenta com podria semblar a ulls d’ara. A més a més, en certs espais serà necessària per a l’organització social, la idoneïtat de certes activitats i el progrés comú.

Written by econacionalitarisme

Març 20, 2015 at 8:57 pm

Barcelona en comú però capgirant-la

leave a comment »

He anat seguint de prop l’evolució de la proposta de Barcelona En Comú, des del seu començament com a Guanyem fins avui, i considero arribat el moment de valorar aquesta opció de l’esquerra per governar la ciutat més poblada dels Països Catalans.

Començant pel titular, aquest seria que, malgrat proclamar la seva alternativitat, Barcelona En Comú ve a ser una reedició de la majoria dels tics que han caracteritzat bona part de l’esquerra del país en els darrers anys. Els més importants al meu parer són els que segueixen:

  1. Les importants reticències a una democràcia plena. Els vernissos que s’hi han aplicat no poden amagar que en el seu interior regna la caducada pràctica del que ells mateixos anomenen els “partits del règim”. Una mostra n’és la clara aplicació de quotes –dels partits i agrupacions que donen suport a Barcelona En Comú- en la que sense dubte serà la seva candidatura definitiva a la municipalitat barcelonina, malgrat repetir fins al mai que no són una coalició, ni una sopa de sigles. L’escenificació d’unes pseudoprimàries neutralitzades per un sistema de llistes -que han acabat sent de llista única- on inevitablement guanyarà el que han previst d’antuvi, no deixa dubtes de la poca convicció democràtica amb que comencen la seva trajectòria.
  2. La poca ambició ideològica del projecte. Reitera, ja sigui per la por a com ho rebi la ciutadania o per no creure en ell, la renúncia a un canvi sistèmic real, profund –que tot i ser una contesa municipal, caldria que constituís un referent per il·lusionar la ciutadania i posicionar-se clarament per obtenir una majoria de l’esquerra en les pròximes eleccions al Parlament-. Aquesta, en el fons, no és més que una constant de l’actuació d’ICV-EUiA, ossada de la candidatura, que transmet allà on va la por atàvica a pronunciar el mot “anticapitalista”.
  3. La indefinició nacional, que els produeix una incomoditat constant, segueix encotillant aquesta part de l’esquerra. La no consideració de la més gran mobilització ciutadana de la Catalunya del segle XXI –la independentista- com a esmentable en una relació dels moviments ciutadans actuals feta per la líder Ada Colau –en l’entrevista a El Temps núm. 1.603- o el que denota el dibuix de la presentació de la candidatura, amb un ajuntament presidit per la bandera espanyola, poden deixar alleugerits els esquerranosos cosmopolites però també traspuen quin és l’àmbit on es mou l’imaginari de la majoria dels de Barcelona En Comú.

En fi, sense negar les interessants propostes que s’inclouen en el seu manifest, cal dir que l’enèsim intent d’aplegar totes les forces de l’esquerra, ni les agrupa totes –l’esquerra independentista ha decidit no participar-hi-, ni té un ànim transformador massa creïble i, consegüentment, no sembla que engresqui excessivament.

Intentar guanyar actius incloent els intel·lectuals de sempre no pot amagar que, per a molts dels que aspirem a un veritable canvi sistèmic a la ciutat i al país, Barcelona En Comú no representi més que una avorrida opció de vot útil davant les dificultats que pot tenir la candidatura de Capgirem Barcelona –l’abrigall de la CUP per al 24 de maig- d’obtenir representació al consistori de la plaça de sant Jaume.  La sensació és novament d’ofec, per la impotència de no poder trencar el sostre que capitalisme i Espanya ens imposen, i seguir rodant eternament en els “caballitus” de la reforma del que és essencialment irreformable.

Written by econacionalitarisme

Març 11, 2015 at 10:53 pm

%d bloggers like this: