Demofeixisme: el sistema polític del segle XXI?

Ja en el segle IV abans de la nostra era, un savi parlava de degeneració dels sistemes polítics. I ho feia segons un criteri extremadament interessant, el de valorar quin era el bé que perseguien. Era un ciutadà de l’antiga Macedònia grega i el coneixem com Aristòtil.

Segons aquell pensador, les formes de govern positives, les que es basen en aconseguir el bé comú, poden degenerar en formes corruptes, on els seus integrants es mouen per interessos propis. Així, la positiva República podria acabar esdevenint, si la ciutadania badava, una depravada Demagògia.

En els nostres temps, especialment a partir del canvi de segle, estem experimentant directament aquest fenomen degeneratiu en el sistema polític hegemònic a Occident durant la segona meitat del XX. Contràriament al desig de molts, la democràcia representativa no ha mutat a una democràcia real, ans ha virat progressivament i amb vocació universal cap al que podríem anomenar demofeixisme. Malgrat les forces que arreu han treballat i treballen per un veritable aprofundiment democràtic, els règims representatius estan caient en el parany del totalitarisme disfressat, de manera barroera, de sistema democràtic.

La degradació teoritzada per la privilegiada ment aristotèl·lica guanya terreny arreu, sense que, per ara, topi amb una oposició massiva com es mereixeria una degradació d’aquest calibre en els drets humans bàsics, en la dignitat humana.

El quadre que segueix és un inici en l’intent de resumir les diferències entre els tres grups de sistemes que prenen el nom de democràcia a l’actualitat. Està de més dir que la democràcia real és, per suposat, la fórmula que proposem des de l’econacionalitarisme. Desplaçant-nos cap a la dreta del gràfic, anem progressivament degenerant cap a formes de govern que cada cop deixen més de banda el bé comú per servir la cobdícia particular de les elits pseudodemocràtiques.

 

 

 

 

 

 

Anuncis

No col·laboració

El 21-d i les seves conseqüències

 

 

Situa’t a la Catalunya del 12 de novembre de 2017

Aquesta entrada sorgeix de la darrera reunió d’una entitat a la que pertanyo, on es plantejà on ens havíem de situar com a associació en el temps i espai que estem vivint.

Per intentar aclarir-nos tots plegats, he dissenyat un simple esquema de posicionament que va des de l’unionisme més immobilista fins a l’independentisme més agosarat, per si us ve de gust situar-vos-hi. Per exemple, ens podem col·locar entre “Jordis, presos polítics” i “vulneració àmplia de drets”, cosa que voldrà dir que assumim la primera proposició però no pensem que la segona sigui certa.

Amb el benentès que la posició és a dia d’avui. Perquè tot pot canviar en dies, fins i tot en hores…

 

 

1-O: Els daus estan llançats

 

Ep, companyes, que som en un món “hard”!

Casualment, l’endemà de llegir el breu text de Voltaire Sobre l’horrible perill de la lectura, s’esdevé l'”inesperat” triomf d’en Donald Trump a les presidencials nordamericanes.

Tot i que jo també engruixia les files dels que preveien una victòria de la prepotent candidata demòcrata, la notícia m’ha obert sobtadament la ment.

I em pregunto: és un fenomen tan estrany, en els temps que vivim, que un individu d’aquest nivell ètic i intel·lectual arribi a ser el cap de la primera potència mundial?

Doncs em sembla que no gens. En el fons, si ens sincerem i deixem de banda consignes mediàtiques i benpensants, tot quadra.

Com quan erem petits i uníem dues paraules per la correspondència que podíem establir entre elles, queda clar que cada societat es mereix els governants que tria. En quatre ratlles: a un món on són valors en alça l’agressivitat, el mal gust, la grolleria amb amplificació mediàtica, en el qual el paper de moltes dones ha reculat uns quants decennis, i on el que segueix primant és l’estrena de cotxes i qui és el més espavilat trepitjant els altres, no tindríem cap dubte que li correspondria un líder barroer, fatxenda, racista, masclista, conquistador i faedor de diners com a xurros… en fi, una desferra humana.

I davant d’un món que ha retornat al “hard”, on l’hostilitat ens espera a cada racó, l’esquerra segueix funcionant molt majoritàriament com si fóssim encara en el “soft”, en el món amable de l’estat del benestar, caminant cap a un progrés il·lustrat, exquisit, humà.

Potser el que cal és baixar de la torre d’ivori i fer front a aquests adoradors de la incultura, la violència, la desigualtat, l’ordinariesa, el totalitarisme i la mala educació. Però, com?

En un món “hard” calen actuacions en coherència amb aquest context, tot i que tinguem com a nord un planeta “soft” -atenció!, no fofo sinó amb una ànima ben potent-. Així que no estaria malament que d’una vegada per totes deixessim de llepar-nos les ferides i lamentar-nos de com és la gent, i enfiléssim un camí decidit: el de proposar un canvi real deixant per a la història l’experiència socialdemòcrata, que ha estat ben profitosa però que fa temps que ja no fa fred ni calor a ningú.

Davant de la revolució conservadora del bòtox i els tatuatges, del mori la intel·ligència i dels programes de la televisió brossa, que, això sí, “parla dels problemes que preocupen a la gent” (com va fer notar Noam Chomsky a una pregunta sobre la campanya de Trump), cal oposar-li amb una contundència equivalent una revolució que treballi per un profund canvi d’estructures, basant-se en un pensament fort -sense abandonar la honestitat que ens proporciona el relativisme- en drets humans i nacionals, en justícia, en solidaritat sincera, en sostenibilitat, en democràcia. Cal davallar de les càtedres i tractar sobre el que importa a la gent, però oferint-los una alternativa trencadora viable, oposant el bé comú al retorn a la llei del més fort.

O sigui, res a veure amb la mediocritat dels vuit anys d’Obama i menys amb l’evident proximitat a l’establishment de Clinton.

 

Tortosa com a indicador

“Pareix que la democràcia només val quan surt lo que uno vol” 

(piulada de Laura Fernández @LauritaFB)

©Wikimedia Commons

La consulta de dissabte a la capital del Baix Ebre representa un indicador excepcional per a prendre el pols sociopolític del país. Concretament, jo hi veig tres problemàtiques que s’exemplifiquen en diferent grau en aquest polèmic referèndum d’àmbit municipal.

La principal versaria al voltant de la pràctica de la democràcia. En aquest aspecte ha presentat els següents elements: consulta vinculant (no la típica i humiliant “consultiva”), pregunta i alternatives claríssimes (no recargolada ni dividida en dues fases com la que es va votar el 9N), respectuosa amb el text de la Llei  52/2007, de la Memòria Històrica (ja que aquest monument horrorós està catalogat com a BIPCC-“Bé integrant del patrimoni cultural català” i, per tant, exempt de ser retirat obligatòriament), aprovada per 19 dels 21 regidors del consistori (que representen quasi el 80% dels vots emesos a les municipals de 2015), compliment d’una promesa electoral de la formació que encapçala l’ajuntament, una participació de 8.464 veïns i veïnes (més d’un 29% del cens), un resultat clar (68,36% favorable a la no retirada del monument), un veredicte de democràcia directa diferent al que els representants sembla ser que haurien decidit (segons El Periódico -28/V/2016-, 14 dels regidors són partidaris de treure l’artefacte franquista).

Les reaccions davant aquest panorama ja les coneixeu; arriben a l’extrem de declarar que els resultats no han d’acatar-se i que van a recórrer als tribunals. Podríem dir que s’ha produït un linxament mediàtic que encara segueix. Els arguments dels crítics: consulta no necessària, consulta-trampa, manipulació de la població per part del batlle, mala concepció de l’autonomia municipal, pèrdua de la legitimitat del Parlament, i moltes altres andanades d’encara més calibre, expressades inclús el mateix dia de la votació. Les reaccions, paradoxalment i lamentablement, sorgien de manera preferent dels sectors que reclamen superar la democràcia representativa, que plantegen la insubmissió davant tribunals constitucionals, que invoquen repetidament el concepte “poble” -que en el cas tortosí, consideren tan fàcilment manipulable-, els que han pontificat que mai de mai consultar a la ciutadania és negatiu ni il·legítim.

Un segon element seria el de la tan esmentada “memòria històrica”. El seu imprescindible respecte i conreu no ha d’oblidar que la Història en majúscules i objectiva no existeix; ni tan sols els simples fets resisteixen la univocitat més enllà de quan es van produir i quins van ser els seus protagonistes. I si no hi ha una única “història” tampoc hi ha d’haver una única “memòria històrica”, com quan vam concloure, ja fa anys, declarant que no existia només la “dona” sinó que n’eren una rica pluralitat.

El tercer, també afectat pel reguitzell d’insults, té un caire territorial. Potser em titllareu de tenir la pell massa fina, però he percebut un cert tuf de ser davant l’enèsim retret del centre benpensant cap a les perifèries “ordinàries”.  Des de la gent que treballem per construir els Països Catalans, no es pot veure amb bons ulls que es qüestionin tan sovint iniciatives que des d’aquest “centre” sembla que no són ben vistes. Aquestes pràctiques, penso, han tingut històricament una incidència gens menyspreable en la situació d’autoodi i de negació de pertinença nacional, que han estat freqüents en els nostres territoris.

Evidentment estic d’acord amb que al feixisme cal combatre’l, però ha de ser dia a dia, amb polítiques coherents i responsables que no col·laborin al seu creixement, i no amb atzagaiades que neguen la mateixa essència de la democràcia, ben homologables a les de la “marca Espanya”.