econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

Archive for the ‘Política’ Category

Ep, companyes, que som en un món “hard”!

leave a comment »

Casualment, l’endemà de llegir el breu text de Voltaire Sobre l’horrible perill de la lectura, s’esdevé l'”inesperat” triomf d’en Donald Trump a les presidencials nordamericanes.

Tot i que jo també engruixia les files dels que preveien una victòria de la prepotent candidata demòcrata, la notícia m’ha obert sobtadament la ment.

I em pregunto: és un fenomen tan estrany, en els temps que vivim, que un individu d’aquest nivell ètic i intel·lectual arribi a ser el cap de la primera potència mundial?

Doncs em sembla que no gens. En el fons, si ens sincerem i deixem de banda consignes mediàtiques i benpensants, tot quadra.

Com quan erem petits i uníem dues paraules per la correspondència que podíem establir entre elles, queda clar que cada societat es mereix els governants que tria. En quatre ratlles: a un món on són valors en alça l’agressivitat, el mal gust, la grolleria amb amplificació mediàtica, en el qual el paper de moltes dones ha reculat uns quants decennis, i on el que segueix primant és l’estrena de cotxes i qui és el més espavilat trepitjant els altres, no tindríem cap dubte que li correspondria un líder barroer, fatxenda, racista, masclista, conquistador i faedor de diners com a xurros… en fi, una desferra humana.

I davant d’un món que ha retornat al “hard”, on l’hostilitat ens espera a cada racó, l’esquerra segueix funcionant molt majoritàriament com si fóssim encara en el “soft”, en el món amable de l’estat del benestar, caminant cap a un progrés il·lustrat, exquisit, humà.

Potser el que cal és baixar de la torre d’ivori i fer front a aquests adoradors de la incultura, la violència, la desigualtat, l’ordinariesa, el totalitarisme i la mala educació. Però, com?

En un món “hard” calen actuacions en coherència amb aquest context, tot i que tinguem com a nord un planeta “soft” -atenció!, no fofo sinó amb una ànima ben potent-. Així que no estaria malament que d’una vegada per totes deixessim de llepar-nos les ferides i lamentar-nos de com és la gent, i enfiléssim un camí decidit: el de proposar un canvi real deixant per a la història l’experiència socialdemòcrata, que ha estat ben profitosa però que fa temps que ja no fa fred ni calor a ningú.

Davant de la revolució conservadora del bòtox i els tatuatges, del mori la intel·ligència i dels programes de la televisió brossa, que, això sí, “parla dels problemes que preocupen a la gent” (com va fer notar Noam Chomsky a una pregunta sobre la campanya de Trump), cal oposar-li amb una contundència equivalent una revolució que treballi per un profund canvi d’estructures, basant-se en un pensament fort -sense abandonar la honestitat que ens proporciona el relativisme- en drets humans i nacionals, en justícia, en solidaritat sincera, en sostenibilitat, en democràcia. Cal davallar de les càtedres i tractar sobre el que importa a la gent, però oferint-los una alternativa trencadora viable, oposant el bé comú al retorn a la llei del més fort.

O sigui, res a veure amb la mediocritat dels vuit anys d’Obama i menys amb l’evident proximitat a l’establishment de Clinton.

 

Written by econacionalitarisme

Novembre 9, 2016 at 10:53 pm

Tortosa com a indicador

with 3 comments

“Pareix que la democràcia només val quan surt lo que uno vol” 

(piulada de Laura Fernández @LauritaFB)

Tortosa_-_Monumento_a_la_Batalla_del_Ebro_5

©Wikimedia Commons

La consulta de dissabte a la capital del Baix Ebre representa un indicador excepcional per a prendre el pols sociopolític del país. Concretament, jo hi veig tres problemàtiques que s’exemplifiquen en diferent grau en aquest polèmic referèndum d’àmbit municipal.

La principal versaria al voltant de la pràctica de la democràcia. En aquest aspecte ha presentat els següents elements: consulta vinculant (no la típica i humiliant “consultiva”), pregunta i alternatives claríssimes (no recargolada ni dividida en dues fases com la que es va votar el 9N), respectuosa amb el text de la Llei  52/2007, de la Memòria Històrica (ja que aquest monument horrorós està catalogat com a BIPCC-“Bé integrant del patrimoni cultural català” i, per tant, exempt de ser retirat obligatòriament), aprovada per 19 dels 21 regidors del consistori (que representen quasi el 80% dels vots emesos a les municipals de 2015), compliment d’una promesa electoral de la formació que encapçala l’ajuntament, una participació de 8.464 veïns i veïnes (més d’un 29% del cens), un resultat clar (68,36% favorable a la no retirada del monument), un veredicte de democràcia directa diferent al que els representants sembla ser que haurien decidit (segons El Periódico -28/V/2016-, 14 dels regidors són partidaris de treure l’artefacte franquista).

Les reaccions davant aquest panorama ja les coneixeu; arriben a l’extrem de declarar que els resultats no han d’acatar-se i que van a recórrer als tribunals. Podríem dir que s’ha produït un linxament mediàtic que encara segueix. Els arguments dels crítics: consulta no necessària, consulta-trampa, manipulació de la població per part del batlle, mala concepció de l’autonomia municipal, pèrdua de la legitimitat del Parlament, i moltes altres andanades d’encara més calibre, expressades inclús el mateix dia de la votació. Les reaccions, paradoxalment i lamentablement, sorgien de manera preferent dels sectors que reclamen superar la democràcia representativa, que plantegen la insubmissió davant tribunals constitucionals, que invoquen repetidament el concepte “poble” -que en el cas tortosí, consideren tan fàcilment manipulable-, els que han pontificat que mai de mai consultar a la ciutadania és negatiu ni il·legítim.

Un segon element seria el de la tan esmentada “memòria històrica”. El seu imprescindible respecte i conreu no ha d’oblidar que la Història en majúscules i objectiva no existeix; ni tan sols els simples fets resisteixen la univocitat més enllà de quan es van produir i quins van ser els seus protagonistes. I si no hi ha una única “història” tampoc hi ha d’haver una única “memòria històrica”, com quan vam concloure, ja fa anys, declarant que no existia només la “dona” sinó que n’eren una rica pluralitat.

El tercer, també afectat pel reguitzell d’insults, té un caire territorial. Potser em titllareu de tenir la pell massa fina, però he percebut un cert tuf de ser davant l’enèsim retret del centre benpensant cap a les perifèries “ordinàries”.  Des de la gent que treballem per construir els Països Catalans, no es pot veure amb bons ulls que es qüestionin tan sovint iniciatives que des d’aquest “centre” sembla que no són ben vistes. Aquestes pràctiques, penso, han tingut històricament una incidència gens menyspreable en la situació d’autoodi i de negació de pertinença nacional, que han estat freqüents en els nostres territoris.

Evidentment estic d’acord amb que al feixisme cal combatre’l, però ha de ser dia a dia, amb polítiques coherents i responsables que no col·laborin al seu creixement, i no amb atzagaiades que neguen la mateixa essència de la democràcia, ben homologables a les de la “marca Espanya”.

Written by econacionalitarisme

Juny 2, 2016 at 5:33 pm

Abstenció democràtica

with one comment

Quantes vegades, en els primers temps, vam proclamar la poca gràcia de l’abstenció electoral per la bona salut democràtica. Això fins que ja vam veure de quin pal anava el sistema representatiu: llavors ja no semblava tan important el percentatge de gent que emetia el vot; en el fons, qui exerceix aquest dret és perquè vol, perquè s’hi sent implicat, perquè hi veu una utilitat, perquè percep un respecte als seus drets i deures des de les institucions. Estava clar que l’augment de l’abstenció anava essencialment lligat a la crisi de legitimitat de la democràcia representativa.

Ara, a Catalunya, en un context d’autoaturada del procés independentista, quan ja hem cremat cinc dels divuit mesos [com]promesos, sense fer pràcticament res, si no és anar enrere, se’ns planteja tornar a participar en unes noves eleccions espanyoles.

Davant d’aquest panorama tan galdós, se m’apareix amb força la possibilitat de l’abstenció. Jo, que quasi mai he faltat a la crida de les urnes, tot i la meva desafecció pel tipus de democràcia de calça curta que patim, he decidit que em planto davant el pròxim 26-J.

La causa d’aquest canvi personal és l’existència d’una confluència de tota una sèrie de factors que penso que fan que, paradoxalment, tingui més sentit democràtic no votar que fer-ho.

Un primer element seria la materialització de la desconnexió d’un estat aliè, que ja hauria d’haver fet efectiu en les darreres eleccions però que finalment no vaig fer, tot i haver de votar a una candidatura penosa, per ajudar a visibilitzar per enèsim cop la força independentista. Aquesta funció “comptable”, exercida reiteradament en els últims anys, va concloure per mi aquell dia, i no tornarà a ser vigent fins que, més d’hora o més tard, legalment o no, es faci l’imprescindible referèndum d’autodeterminació. Aquest factor conflueix amb el -poc, en el cas que ens ocupa- respecte pels drets de la ciutadania que qualsevol sistema democràtic ha de mantenir.

Però també pot haver-hi un importantíssim element de tipus emancipatori. En la negació dels drets nacionals que Espanya segueix exercint, una abstenció elevada seria un factor clau de deslegitimització d’un sistema que no ens inclou, tant de cara a l’interior com internacionalment, i potser un revulsiu per la desimflada -pels líders i formacions polítiques, fonamentalment- parròquia independentista. Calculo que, pel cap baix, es podria arribar a una abstenció d’un 55 %. Si ens basem en els resultats de desembre passat, la suma de l’abstenció -l’habitual més l’atiada per la CUP: 29,02%-, les dues formacions independentistes que s’hi presentaren -22,04% sobre el total dels cens- i un percentatge no gaire elevat dels que van votar En Comú Podem, podria arribar-se, si es plantegés seriosament, a una afluència a les urnes de poc més del 40% dels potencials electors. Un bon cop a la legitimitat del poder espanyol a Catalunya.

La qüestió funcional també hi juga a favor. Per què, de què ha servit i de què pot servir una presència nacionalment catalana al Congrés i al Senat, si no és per manifestar la nostrada queixa reiterada i seguidista.

També hi hauria, si em permeteu, una qüestió de bon gust: molta gent s’estalviaria de tornar a votar unes candidatures altament lamentables.

En resum, aquí i ara, l’abstenció electoral pot ser la més democràtica de les opcions.

Written by econacionalitarisme

Mai 24, 2016 at 7:01 pm

De fantasies i utopies (Intro)

leave a comment »

Un dels arguments típics per menysprear el pensament radical és dir que allò que proposa potser no estaria malament però que no és possible arribar a assolir-ho. Seria un fer volar coloms mentre la realitat corre per una altra banda.

En el fons, aquesta mena de “satisfacció” argumental sorgeix d’una premissa: el món tal com està muntat en aquests moments. No contempla, doncs, cap altre tauler sobre el qual moure les peces.

Davant d’aquest plantejament netament ideològic, quines alternatives tenim?

Un cop rumiat, em sembla veure dos grans grups de respostes. I les anomenaria així: utopies i fantasies.

Les primeres, les utopies, són essencialment construccions intel·lectuals que intenten establir noves regles socials i que, sovint, són elements que exigeixen un altre marc per funcionar, ben diferent del que tenim ara. És veritat que poden ser castells a l’aire però tenen l’avantatge de que no han estat encara provades i, per tant, la seva no idoneïtat també és pura entelèquia. Són senyals que ens indiquen cap on anar per poder sortir d’un sistema fallit.

Les segones, les que anomeno fantasies, en canvi, són propostes que, generalment, tenen la majoria dels seus components ja provats i, a més a més, sovint es volen aplicar en l’ordre existent. També solen ser proposicions que necessiten ignorar fets passats o presents per poder quadrar-les materialment i èticament. Venen a ser un còctel d’autoengany i frau, amb un bon raig d’empobriment de la raó humana. Les fantasies se situarien més enllà de la saníssima pluralitat de realitats, de la relativitat de punts de vista, amb clars i profunds forats negres en les seves argumentacions.

De fantasies, en podríem catalogar, almenys, de tres tipus:

  • de capacitat
  • geogràfiques
  • històriques

Com ja haureu deduït totes dues se situen fonamentalment en el camp esquerre del vano ideològic i, si una és imprescindible per a arribar a un veritable progrés social, l’altra és un rèmora ètica i pràctica importantíssima per la legitimitat i credibilitat del desitjat canvi sistèmic.

Written by econacionalitarisme

Abril 21, 2016 at 7:56 pm

I la ideologia, què?

leave a comment »

22 de març de 2016

Atemptats gihadistes a Brussel·les

Poc després, i paral·lelament a la necessària crònica dels fets, comença l’allau analítica en totes les formes mediàtiques possibles.

I què diuen aquestes veus? El de sempre, a l’enèsima matança, corresponen les mateixes teories a càrrec de tota mena d’opinadors. Unes teories que comencen, ben sovint, preguntant-se de com és possible que sorgeixen aquests monstres de l’interior de les nostres societats opulentes i, encara més important, farcides de les prestacions de l’estat de benestar. I les preguntes i respostes a aquesta constatació són, molt majoritàriament, d'”autofustigació sociològica”. A problemàtiques que creuen socials i educatives, proposen incidir encara més en la mobilització de les forces del benestar social i d’escoles i instituts -per cert, ben fallides fins avui-, a banda de les evidents actuacions dels cossos policials.

Des de la seva talaia d’occidental benpensant el que veuen en els gihadistes europeus són simple pobretalla que viu en guetos, carn de fracàs escolar i atur. En fi, una més de les situacions de marginació que el capitalisme madur té en el seu si; i les bombes són una reacció extraordinària d’un sector juvenil “diferent”, per la seva reactivitat, de la resta, ben adormida. El problema és, pensen, com en gairebé qualsevol situació: de diners. L’equació seria: aquests dissidents violents el que volen és estar dintre del sistema comú de consum i pensament únic que caracteritza els territoris de la Unió Europea; per tant, la solució és esmerçar més recursos en “integrar-los” i permetre’ls gaudir del paradís capitalista. Aquesta visió ve acompanyada del menyspreu intel·lectual per aquesta gent; amb una visió predemocràtica, els veuen com a simples xitxarel·los, amb el cervell buit, que cauen a les primeres de canvi davant unes imatges impactants al youtube.

Tanmateix, hi han dades que no quadren en aquesta diapositiva tan repetida. I és que hi ha estudis sobre el perfil dels militants islamistes -no se’n publiquen gaires, sorprenentment- que, a més dels oriünds de Molembeek i llocs afins, indiquen que un percentatge gens menyspreable dels europeus i americans que s’enrolen a les files de l’ISIS, com ja es produia amb Al Qaeda, no són els marginals econòmics que centren moltes de les opinions que es manifesten després de cada atemptat. Contràriament, hi ha nombroses biografies de gent instruïda en les universitats d’Occident i de classe mitjana.

Si a la infravaloració del rival li afegim que els elements sobre el que s’ha d’emetre judici són parcialment erronis, tenim assegurat que les solucions que sorgeixin per aplicar a una problemàtica de la magnitud de la que ens enfrontem seran ben deficients.

Jo diria que hi ha un element que molt poca gent té en compte. I no m’estranya, perquè gairebé tothom veu el món -encara que una petita part d’aquests ho dissimulin- des de la visió fukuyàmica de la fi de la Història. En unes societats que només fluctuen entre els matisos quasiestètics que van de la socialdemocràcia descafeïnada al conservadurisme moderat o, en el terreny nacional, entre el centralisme i l’estat federal, és a dir, qüestions que pràcticament només giren al voltant de com es reparteixen els calers, qui creu que pugui existir un concepte anomenat “ideologia”, que trascendeix l’àmbit crematístic. Si en la seva majoria no han entès que puguin existir les reivindicacions nacionalitàries del poble kurd ni dels Països Catalans, per exemple, amb tot el seu important component cultural i lingüístic, com volem que arribin ni tan sols a sospitar que hi ha joves sorgits dels nostres carrers que, lluny de voler l’últim model de cotxe o de matar-se a fer hores extres per poder portar un estatus de vida homologable, es moguin per idees, encara que siguin tan parafeixistes com les de les diferents fraccions islamistes.

Torna a ser la ideologia, un element que ens ha acompanyat i ens acompanyarà, tot i que molesti a molts dels polemistes de saló, còmodament parapetats darrere les càmeres, de l’iPod o de les sobretaules familiars. I ho seguirà sent perquè la ideologia, al costat de les condicions materials, també ha estat el motor de la història, dels canvis que han  succeït a les societats humanes, i que, per sort, encara no han arribat a la seva fi.

Written by econacionalitarisme

Març 24, 2016 at 12:46 pm

CUP, país, democràcia: 104 dies

leave a comment »

A l’esquerra independentista, des de l’esquerra independentista.

M’agradaria posar en comú una sèrie de punts de reflexió que m’han anat sorgit en els quatre mesos i mig de pràctica política de la CUP-Crida Constituent, que van des del 28 de setembre, l’endemà de les eleccions plebiscitàries al Parlament, fins al dia d’avui. I aquest rumiament proposo que es faci per valorar què han suposat per a l’esquerra independentista els 104 dies de negociacions amb Junts pel Sí  i el mes posterior a la signatura de l'”Acord parlamentari”, i també per assajar una mica de prospectiva de què poden significar per al futur d’aquest moviment polític. Però també, i no menys important, per copsar què ha suposat per al desitjable procés de substitució de la democràcia restrictivament representativa que tenim per una democràcia plena, tot això en un context de construcció de la Catalunya independent.

Amb aquests objectius, doncs, plantejo les següents preguntes:

  • Com es resol la contradicció entre la literalitat de l’apartat 1 de l'”Acord parlamentari” amb Junts pel Sí, i les declaracions generals de que aquest pacte només inclou qüestions del procés independentista? Qualsevol altra qüestió no pot posar “en risc l’estabilitat parlamentària”? Aquesta incoherència no es podria haver evitat amb un redactat més precís?
  • Segons el segon punt de l'”Acord parlamentari”, que reforça l’equívoc punt 1, les dues diputades cupaires que s’incorporen a la dinàmica de Junts pel Sí “actuaran conjuntament en les preses de decisió del grup” (com diu el text) o hi seran per “garantir el compliment dels acords” (com s’interpreta des de la CUP)?
  • Fins a quin punt els dos paràgrafs anteriors no mostren formes ben genuïnes de la caducada democràcia estrictament representativa, en la seva doble vessant d’escrits ambigus per fer el que convingui quan convingui i d’un respecte relatiu al que han manifestat els votants?
  • Quina és la raó de no desmarcar-se clarament de la posició de substituir un referèndum (on només cal respondre una pregunta), imprescindible per saber honestament i democràticament si hi ha una majoria superior al 50% que vol la independència, per la tramposa pseudoalternativa (dues preguntes s’han de dirimir amb un sol sufragi) de votar la constitució del nou estat?
  • Per què es volien evitar tant sí com no unes noves eleccions? Els motius estaven relacionats, com a Junts pel Sí, per la possibilitat de perdre percentatge de votants per la independència? Tan poc sòlida és la parròquia independentista que no aguantaria unes noves eleccions? No podem abandonar la foto fixa del 27S per la por típica de l’elit “representativa” a que la ciutadania es manifesti massa sovint?
  • Han valgut la pena aquests més de tres mesos de “negociació” per arribar on s’ha arribat? Calia estressar la ciutadania d’aquesta manera?
  • Com ha evolucionat l’opinió popular respecte l’assemblearisme amb el procés que ha seguit la CUP-Crida constituent des del 27S? Ha patit gaire la valoració ciutadana al voltant del concepte de democràcia plena?
  • L’empat a 1.515 de l’assemblea de Sabadell, només s’ha de llegir com una simple casualitat?
  • Abans del 27S era tan improbable que la CUP fos decisiva per poder investir president que no s’havia previst cap estratègia per poder procedir d’una manera més adequada estudiada prèviament?
  • Amb la gran fita aconseguida: el pas al costat d’Artur Mas, realment s’ha posat punt final a l’antic panorama de corrupció i neoliberalisme del poder català, o simplement s’ha practicat una mena de damnatio memoriae, però sense que el fons es variï gaire?
  • Què significa la unanimitat quasi absoluta en l’àmbit de l’esquerra independentista després de l’Acord? És gaire sa que pràcticament ningú critiqui aquesta entesa tan poc reeixida? Hi ha indicis de pensament únic dintre l’esquerra anticapitalista?
  • Només la CUP ha de demanar perdó a la població catalana? No haurien de fer-ho amb més raó els que han fet perdre no tres sinó sis mesos per a celebrar unes eleccions que es podrien haver fet el mes de febrer de 2015?
  • Ampliarem la majoria social favorable a la independència amb el president Puigdemont, el seu govern i aquesta CUP?
  • La CUP ha estat prou transparent en aquests tres mesos i mig de negociacions?

Written by econacionalitarisme

febrer 4, 2016 at 11:35 pm

El ring independentista

leave a comment »

A la meva dreta, els de sempre, les converses impacients i els independentistes socialdemòcrates, les “tietes”, els del país que frega el xovinisme i els gossos lligats amb llonganisses, les que ens volen a l’Europa del capital, els del “catalunyisme”, les de la ferum de corrupció, els de les quasi privatitzacions, les que amenacen de trencar les cartes i tornar a les mans d’Espanya, els de la mística nascuda a Esade, les que volen enllestir ràpid però que obliden que han ajornat sis mesos les eleccions plebiscitàries -no penseu que al febrer de 2015 potser hauríem superat el 50% de sís?-, les que sumen amb uns “integrats” que només parlen castellà, els que no entenen ni ho volen els de l’altre racó, les que no les arribaven a menysprear perquè ni les tenien en compte, els de la política caducada, les de la democràcia representativa, els del president que ha complert i que és insubstituïble, les que no s’immuten si incompleixen els seu programa electoral, els que només veuen conflicte amb l’exterior, les que diuen “guanyem la guerra” i després ja veurem, els que ja tornen a parlar del FLA i no de la desconnexió, les del #pressingCUP,  els d’ordre, les que van saltar del catalanisme al sobiranisme, els que no havien previst els resultats del 27S.

                                                                                                       @pixabay.com

A la meva esquerra, les minoritàries de sempre, els ‘”indepes” i/o anticapitalistes que han criat cabells blancs entre repressió i baralles internes barrejats amb les joves que ho volen tot, els que se’n recorden del sud i del nord i de les nostres terres insulars, les del país i del poble que anem fent, els del discurs purista fins a la irritació, les de la mística acríticament revolucionària, els de la parsimònia enervant, les que no són enteses perquè parlen un sociodialecte diferent, els que entenen massa bé les intencions amagades dels de l’altra banda, les de la nova política, els de la democràcia assambleària, les de la presidència insòlitament compartida, els que no han de vulnerar les seves màximes preplebiscitàries, les de la clàssica “revolució -actualment, només apuntada- i guerra alhora”, els que de vegades freguen la prepotència des de l’altivesa ètica,  les que s’atreveixen a complir les seves promeses electorals, els que no havien previst els resultats del 27S.

Doncs així estem des de les plebiscitàries. Entre els 62 i els 10, som els que han pagat -perdó, han votat- i volen resultats ja, les que ja no volen tornar a fer una Diada-espectacle, els que no volen tornar a votar al març i els que no els hi fa res, les del diàleg inacabable, els del negativisme des de fa quatre anys, les del positivisme fins al final, els que volen un nou país, les que a més a més el volen just i amb democràcia plena, els que…

 

Written by econacionalitarisme

Novembre 18, 2015 at 6:56 pm

%d bloggers like this: