Camí de Vidabona

En Valtònyc agafa l’autobús

No estic gens d’acord amb el que vós dieu…

afirmava, apòcrif, Voltaire.

Incondicionals del capitalisme,

esquerranoses de tòpic pujat,

gurús de les dietes saludables,

llibertaris de censura fàcil,

rapers renegaires,

opinadores i tertulians,

predicadors i fanàtiques,

hooligans i feixistes,

integristes i populistes,

ecocides i culturicides,

esotèrics setciències,

coaches d’autoajuda,

apologistes de la violència,

conreadores del mal gust,

futbolistes en roda de premsa,

malcriadores de noves generacions,

polítics de democràcia representativa,

i tantes -incomptables- bestioles de déu.

I Voltaire, recreat per Hall, rematava:

… però defensaria fins a la mort el vostre dret a dir-ho.

 

 (poema premiat amb un accèssit

al 29è Concurs Literari de Nou Barris)

 

El futur d’Esquirols ha arribat

Som a 12 de febrer de 2017.

Un dia qualsevol, pensareu. Doncs gens més allunyat de la realitat. Avui és precisament el dia exacte on els Esquirols situaven el futur.

©Wikimedia Commons

A la manera d’Orwell a 1984 o de Kubrik i Clark a 2001: una odissea de l’espai, aquest grup musical osonenc va assajar amb el seu propi estil una prospectiva de com podria ser el futur. Va ser el 1975, amb la cançó Any 2017, que pertanyia al seu segon disc (Fent camí). 

Com moltes visions fetes el segle passat, s’apuntava que uns dels protagonistes del futur serien els robots. La d’Esquirols, tanmateix, és una construcció un pèl diferent de la resta:

“Resulta que és un xicotet/de mida natural,/cames i peus no n’hi veureu/són rodes de trial,/per mans claus angleses,/per boca un embut/i dins les orelles/ràdio-cassettes li han nascut.”

En aquests moments, a Manresa, s’està commemorant aquella visió de futur. Pels que no hem aconseguit entrades per aquest important esdeviment, quedi el nostre testimoni en forma de post.

 

 

Bon Nadal

 

 

És una de les coses més alegres

veure entre núvols els estels brillar.

Tenebres de Nadal, no sou tenebres;

més hi veig en vosaltres

que no en el dia clar.

 

Joan Maragall:

Els núvols de Nadal

 

 

Elogi de la brevetat en el viatge

Al contrari que altres facetes de l’existència humana, un dels elements més valorats en un viatge és la seva prolongada durada. El paral·lelisme clàssic viatge-existència, en el sentit de progressiu enriquiment vital, porta implícit un temps llarg, que possibiliti un recull de les diferents experiències que la vida pot oferir.

Els viatgers contemporanis solen ser també uns apologistes del viatge llarg, gastant, si la butxaca ho permet, tot el mes de vacances al destí triat. Les raons que esgrimeixen són fonamentalment d’aprofitar com més temps millor el contacte amb la cultura, la terra i la gent d’on han escollit anar, però també ho defensen amb arguments de caire sostenibilista, de produir menys petjada ecològica.

Jo discrepo d’aquesta posició que sembla tan sòlida. No tant en pla racional sinó sobretot des de la vivència viatgera de molts anys, que en realitat referma les meves impressions de quan vaig començar a anar pel món.

Deixant al marge d’aquesta anàlisi els viatges que serien més “temàtics” (com els que tenen com a objectiu veure un monument concret, una espècie animal o vegetal endèmica, un museu, o els que es proposen experimentar l'”anar a viure” a aquella ciutat, durant mesos, simulant ser un autòcton més), la meva sensació és que no calen gaires dies per captar l’essència d’un país, per aclimatar-te a l’ambient social que s’hi respira, fites que manifesten buscar els viatgers més conscients. En el fons, les nacions del nostre món segueixen cadascuna un patró general bastant repetit al llarg de la seva geografia. Realitats aquestes que xoquen frontalment amb un dels desitjos de tot viatger: la novetat.

Quins són els símptomes en què ho percebo?

Doncs un dels que podria semblar anecdòtic, em dóna un bon indicador de l’evolució viatgera: cada dia que passa, el nombre de fotos que faig es va reduint i  se centra més en monuments més o menys emblemàtics que en paisatges, gent o maneres de viure autòctones, que és el que dominava en les primeres jornades. L’enciclopedisme gràfic va substituint ràpidament la sorpresa.

També és indubtable que hi ha un moment on comença a aparèixer la fatiga i, el que és més definitiu, la saturació unida amb les ganes de tornar a casa. Un retorn ben agradable que ajudarà a pair millor tot el que s’ha rebut en el viatge, recreant-lo en la quotidianitat més casolana, tot revisant els materials recollits, triant les fotos que val la pena guardar, llegint sobre les cultures que hem visitat, tot alternant aquesta activitat amb altres experiències més properes. Quan hi passin uns anys potser hi tornarem, al mateix país, fins i tot a llocs on ja hi hem estat, i la perspectiva serà diferent; l’ànsia de sorpresa canviarà per una sensació de que ja sabem de què va aquella societat, una situació de comoditat, que serà la clau per aprofundir en temes concrets.

Com a indicador personal us diré que un bon viatge ha de durar entre 10 i 15 dies. Bé, i al cap d’un temps, també relativament breu, tornar a emprendre el vol.

 

De fantasies i utopies (Intro)

Un dels arguments típics per menysprear el pensament radical és dir que allò que proposa potser no estaria malament però que no és possible arribar a assolir-ho. Seria un fer volar coloms mentre la realitat corre per una altra banda.

En el fons, aquesta mena de “satisfacció” argumental sorgeix d’una premissa: el món tal com està muntat en aquests moments. No contempla, doncs, cap altre tauler sobre el qual moure les peces.

Davant d’aquest plantejament netament ideològic, quines alternatives tenim?

Un cop rumiat, em sembla veure dos grans grups de respostes. I les anomenaria així: utopies i fantasies.

Les primeres, les utopies, són essencialment construccions intel·lectuals que intenten establir noves regles socials i que, sovint, són elements que exigeixen un altre marc per funcionar, ben diferent del que tenim ara. És veritat que poden ser castells a l’aire però tenen l’avantatge de que no han estat encara provades i, per tant, la seva no idoneïtat també és pura entelèquia. Són senyals que ens indiquen cap on anar per poder sortir d’un sistema fallit.

Les segones, les que anomeno fantasies, en canvi, són propostes que, generalment, tenen la majoria dels seus components ja provats i, a més a més, sovint es volen aplicar en l’ordre existent. També solen ser proposicions que necessiten ignorar fets passats o presents per poder quadrar-les materialment i èticament. Venen a ser un còctel d’autoengany i frau, amb un bon raig d’empobriment de la raó humana. Les fantasies se situarien més enllà de la saníssima pluralitat de realitats, de la relativitat de punts de vista, amb clars i profunds forats negres en les seves argumentacions.

De fantasies, en podríem catalogar, almenys, de tres tipus:

• de capacitat
• geogràfiques
• històriques

Com ja haureu deduït totes dues se situen fonamentalment en el camp esquerre del vano ideològic i, si una és imprescindible per a arribar a un veritable progrés social, l’altra és un rèmora ètica i pràctica importantíssima per la legitimitat i credibilitat del desitjat canvi sistèmic.

Bon Nadal!

 

Amb vosaltres, sap greu, l’Ovidi s’equivocà.

Solqueu, guiats per l’estel, senders d’utopia.

Universals i exquisidament locals com sou,

feu servir saviesa, il·lusió i justícia

per portar-nos, cada any sens falta,

les essències de la vida.

Sou, no en tinc cap dubte, els únics reis que existeixen.