Archive for the ‘Música’ Category
El futur d’Esquirols ha arribat
Som a 12 de febrer de 2017.
Un dia qualsevol, pensareu. Doncs gens més allunyat de la realitat. Avui és precisament el dia exacte on els Esquirols situaven el futur.
©Wikimedia Commons
A la manera d’Orwell a 1984 o de Kubrik i Clark a 2001: una odissea de l’espai, aquest grup musical osonenc va assajar amb el seu propi estil una prospectiva de com podria ser el futur. Va ser el 1975, amb la cançó Any 2017, que pertanyia al seu segon disc (Fent camí).
Com moltes visions fetes el segle passat, s’apuntava que uns dels protagonistes del futur serien els robots. La d’Esquirols, tanmateix, és una construcció un pèl diferent de la resta:
“Resulta que és un xicotet/de mida natural,/cames i peus no n’hi veureu/són rodes de trial,/per mans claus angleses,/per boca un embut/i dins les orelles/ràdio-cassettes li han nascut.”
En aquests moments, a Manresa, s’està commemorant aquella visió de futur. Pels que no hem aconseguit entrades per aquest important esdeviment, quedi el nostre testimoni en forma de post.
Les 213 cançons
Quan tries sempre hi ha el risc de deixar-se coses interessants. Assumint aquest fet inevitable, aquí teniu les dues-centes una cançons que formen part de la meva llista d’Spotify, que he vingut confeccionant des de fa una llarga temporada.
És una mostra de la millor creació poèticomusical feta al nostre país en els últims 50 anys. Gaudim-ne.
| A cavall del vent – Lluís Llach |
| A l’estació – Lluís Llach |
| Abril 74 – Lluís Llach |
| Acompliment – Ramon Muntaner |
| Al final d’aquest viatge – Cesk Freixas |
| Al gran desert – Atzembla |
| Al mar! – Manel |
| Al vent – Raimon |
| Alacant -per interior- Feliu Ventura |
| Amb tot – El Petit de cal Eril |
| Anem – Roger Mas |
| Aniversari – Manel |
| Anòxia – Jordi Montañez |
| Aquest sol de la infància – Jordi Montañez |
| Aquesta remor – Ramon Muntaner |
| Arrels – Esquirols |
| Art de trair – Kitsch |
| Autocrítica i crítica – El Diluvi/Ovidi Montllor |
| Barricades de paper – Feliu Ventura |
| Batega la ciutat – Aspencat |
| Benvinguts al món – Oprimits |
| Benvinguts al paradís – Obrint Pas |
| Benvolgut – Manel |
| Bon dia – Els Pets |
| Bon senyor – Lluís Llach |
| Brindo per tu – Cesk Freixas |
| Cada dia és un nou pas – Esquirols |
| Cal que neixin flors a cada instant – Lluís Llach |
| Calgary 88 – Antònia Font |
| Camals mullats – La Gossa Sorda |
| Can – Pau Riba |
| Cançó XXI – Feliu Ventura |
| Cançó a Mahalta – Lluís Llach |
| Cançó de carrer – Ramon Muntaner |
| Cançó de la plaça del Diamant – Ramon Muntaner |
| Cançó de Nadal per a ningú – Lluís Llach |
| Cant de la Muixeranga – Al Tall |
| Cant de maulets – Al Tall |
| Cant miner – Lluís Llach |
| Cap motiu – Atzembla |
| Carpatio benevolentiae – Manel |
| Carrer Nou – Quimi Portet |
| Cau la neu – El Petit de cal Eril |
| Cendres – El Petit de cal Eril |
| Com ells – Leonmanso |
| Com tronc corrent avall – Leonmanso |
| Comandante – Lluís Llach |
| Companya – Jordi Montañez |
| Confessió – Kitsch |
| Coral·lí – Adrià Puntí |
| Correllengua – Oprimits |
| Cors armats – Atzembla |
| Crits als carrers – Atzembla |
| Damunt d’una terra – Lluís Llach |
| Darrer diumenge d’octubre – Al Tall |
| Darrer intent – Leonmanso |
| Decapitació XII – Ramon Muntaner |
| Del sud – Obrint Pas |
| Dessota dels àlbers – Feliu Ventura |
| Déu al nostre costat – Gerard Quintana/Jordi Batiste |
| Dia boig – Kitsch |
| Dies de carretera – Sopa de Cabra |
| Diguem no – Raimon |
| Disset anys – Enric Casasses/Pascal Comelade |
| El boig de la ciutat – Sopa de Cabra |
| El far del sud – Sopa de Cabra |
| El que diuen els arbres – Feliu Ventura |
| El rei de les coses – Roger Mas |
| El setè cel – Sisa |
| El vers d’abans d’ahir – Enric Casasses/Pascal Comelade |
| El vol de l’home ocell – Sangtraït |
| Els dies – Jordi Montañez |
| Els teus somnis – Sopa de Cabra |
| Em pregunten per què canto – Cesk Freixas |
| En companyia d’abisme – Pau Alabajos |
| En la que el Bernat se’t troba – Manel |
| En s’estiu – Antònia Font |
| En un segon – Atzembla |
| Endavant – Oprimits |
| Entre les mans – Jordi Montañez |
| Es tren – Leonmanso |
| Et dono casa meva – Cesk Freixas |
| Et vull lliure – Jordi Montañez |
| Fem el ximple – Quimi Portet |
| Fent camí – Esquirols |
| Final feliç – Joan Miquel Oliver |
| Finalment – Feliu Ventura |
| Flors de baladre – Uc |
| Flors i violes – Adrià Puntí |
| Flors i violes – Xavier Baró |
| Francesc Pujols – Quimi Portet |
| Frases fetes – Quimi Portet |
| Granaïna de Montaverner – Pep Gimeno “Botifarra” |
| Història d’un sofà – Feliu Ventura |
| Homes i dones del cap dret – Quimi Portet |
| I la pluja es va assecar – Roger Mas |
| I si canto trist – Lluís Llach |
| I tantes figues… – El Petit de cal Eril |
| Itaca – Lluís Llach |
| Jo ja m’entenc – Quimi portet |
| Jo mai mai – Joan Dausà |
| Jo també he dormit a l’alba – Lluís Llach |
| Jo tenc una enamorada – Uc |
| Jo tenia una caseta a Mallorca – Ocults |
| Jo vull ser – Pomada |
| Jota de son Arboç – Biel Majoral |
| Jota valenciana – Obrint Pas |
| La caiguda de Lleida – Xavier Baró |
| La caseta d’enlloc – Roger Mas |
| La donzella de les roses vermelles – Esquirols |
| La fruita més primerenca – Biel Majoral |
| La manera més salvatge – Enric Casasses/Pascal Comelade |
| La música dels astres – Quimi Portet |
| La petita rambla del Poble Sec – Cesk Freixas |
| La Rambla – Quimi Portet |
| La sandinga – Eva Dénia Trad Quartet |
| La terra és plana – Quimi Portet |
| La vida sense tu – Obrint Pas |
| L’arbre del demà – Cesk Freixas |
| L’eix de rotació – Sopa de Cabra |
| Les flors de l’estany – Xavier Baró |
| Les obagues de l’Eixample – Roger Mas |
| Les quatre banderes – Ramon Muntaner |
| L’estaca – Lluís Llach |
| L’estel – Atupa |
| L’exèrcit del fracàs – Cesk Freixas |
| L’herència – Aspencat |
| Llengua – Atupa/Atzembla |
| Llibertat – Feliu Ventura |
| Lo tio Pep – La Rondalla de la Costa |
| L’u d’Aielo – Pep Gimeno “Botifarra” |
| Mai trobaràs – Sopa de Cabra |
| Malaguenya de Barxeta – Pep Gimeno “Botifarra” |
| Malaguenya de Mutxamel – Carles Dénia i la Nova Rimaire |
| Mandolines tralarí – El Petit de cal Eril |
| Marxaràbiga – Companyia Elèctrica Dharma |
| Mirades – Aspencat |
| Miratges – Pau Alabajos |
| Motius – El Diluvi |
| Música per a cremar autobusos – Quimi Portet |
| Naixen primaveres – Aspencat |
| No tingues por – Obrint Pas |
| Noia, ja t’has fet gran – Gerard Quintana/Jordi Batiste |
| Oh my love – Quimi Portet |
| País de carretera – Feliu Ventura |
| Pantalons curts i els genolls pelats – Els Pets |
| Partícules de déu – El Petit de cal Eril |
| Per canviar-ho tot – Jordi Montañez |
| Per valls estranyes – Xavier Baró |
| Perquè un dia torni la cançó a Sinera – Ramon Muntaner |
| Perquè vull – Ovidi Montllor |
| Per tornar a començar – Feliu Ventura |
| Plus Ultra – Enric Casasses/Pascal Comelade |
| Poble – Atupa |
| Podré tornar enrera – Sopa de Cabra |
| Present – Feliu Ventura |
| Presó mental – Kitsch |
| Processó – Al Tall |
| Pujarem dalt dels cims – Esquirols |
| Qualsevol nit pot sortir el sol – Sisa |
| Quan caminàvem – Aspencat |
| Quan jo vaig nàixer – Raimon |
| Què sents? – Pomada |
| Que té aquesta terra nostra – Biel Majoral |
| Que tinguem sort – Lluís Llach |
| Què volen aquesta gent? – Maria del Mar Bonet |
| Què vos passa valencians? – Paco Muñoz |
| Queden matinades – Aspencat |
| Quitèria – Quimi Portet |
| Records – Atupa |
| Romanço del fill de vídua – Els 3 tambors |
| Sa Calera – Isidor Marí |
| Sa cara – Leonmanso |
| Sa carta que m’enviares – Uc |
| Sa nostra ciutat d’Eivissa – Ressonadors/Uc |
| Sa part neutra – Leonmanso |
| Sàvia i rebel – Ebri Knight |
| Seguirem – Obrint Pas |
| Setze jutges – Adrià Puntí |
| Sil·labes de vidre – Pau Alabajos |
| Solidaritat – Oprimits |
| Som (primavera del 14) – Jordi Montañez |
| Somnis entre boires – Sangtraït |
| Sota una col – Adrià Puntí |
| Stella Splendens (Llibre Vermell) – Companyia Elèctrica Dharma |
| Submergit en el riu (qui estima l’aigua) – Xavier Baró |
| Sunny day – Quimi Portet |
| Tanco els ulls/Obro els ulls – Roger Mas |
| Tatuatges a l’ànima – Atzembla |
| Tema d’Isàrnia – Roger Mas |
| Terminal B – Enric Casasses/Pascal Comelade |
| The Halucinogenic Espontex sinfonia – Pascal Comelade |
| Tinc una bèstia dintre meu – Quimi Portet |
| Tio Canya – Al Tall |
| Torn de preguntes – Feliu Ventura |
| Torna, torna Serrallonga – Esquirols |
| Tornaràs – Atzembla |
| Tot el qu arriba amb el vent – Feliu Ventura |
| Tot el que de veritat jo vull – Gerard Quintana /Jordi Batiste |
| Tot queda igual – Sopa de Cabra |
| Tots es motors – Antònia Font |
| Ull per ull – Adrià Puntí |
| Una cançó que no es cansa – Isidor Marí |
| Una gran pluja ben aviat caurà – Gerard Quintana/Jordi Batiste |
| Utòpics, idealistes i ingenus – Pau Alabajos |
| Va com va – Ovidi Montllor |
| Vaixell de Grècia – Lluís Llach |
| Vaixells de llibertat – Cesk Freixas |
| València, 9 d’octubre – Pau Alabajos |
| Veles e vents – Raimon |
| Venim del nord, venim del sud – Lluís Llach |
| Wa yeah! – Antònia Font |
| Zàpping – Pau Alabajos |
La sorpresa d’en Raimon
Amb el meu afecte, reconeixement i admiració.
Sorpresa és la paraula que defineix millor el que m’han provocat les declaracions d’en Raimon sobre el procés d’autodeterminació que es viu a Catalunya, poc abans dels quatre concerts antològics al Palau de la Música Catalana.
La declaració que ha provocat més enrenou, el que es definís com a no independentista, ha estat, per a mi, una sorpresa, però de moderada magnitud. Com a obvietat innecessàriament repetida fins al mai, està en el seu dret de votar sí, de votar no, de no votar, de considerar-se català, valencià, espanyol o austrohongarès, o tot alhora. Evidentment.
Però la sorpresa majúscula va produir-se quan vaig llegir -i, després de fregar-me els ulls, sentir- que el mateix Raimon deia que no s’havia plantejat mai la problemàtica. Aviam, em vaig preguntar: en un país on des de que naixem estem torturats -sí, aquest és el mot, ja que, per més que ho intentem, no ens deixen deslliurar-nos-en- per la qüestió identitària, tant si ens posicionem en una condició nacional com si ho fem en la contrària, o com si dissimulem que no ens interessa el problema, un dels pocs intel·lectuals competents que tenim, ens diu que en cap dels seus dies, en cap dels seus minuts de vida, ha pensat en si el país on viu hauria de ser independent o no. Torno a passar el video, potser una matisació equívoca, una mala passada periodística, una indisposició transitòria, ens pot aclarir la situació. Però no, tots els esforços són vans: queda clar que Raimon ha dit que no és independentista “perquè no s’ho havia plantejat mai“. Després d’aquest bany de realitat, l’apel·lació al tòpic i fàcil recurs a la tercera via o l’alerta a la poc previsible repercussió en la resta dels Països Catalans són, en aquest cas, qüestions menors.
Ho deixo aquí, no voldria que ningú pensés que aquesta actitud ha esborrat tot el que sempre he considerat de Raimon, un dels mantenidors de la dignitat cultural del país, un dels més seriosos llauradors de la nostra evolució política. Però no em puc fer trampa a mi mateix: la sorpresa ha estat colossal.
En canvi, el que sí que no ha estat gens sorprenent ha sigut la resposta que han tingut les declaracions en les “forces vives”. Mentre els mitjans espanyolistes han destacat que Raimon no és independentista, molts dels sobiranistes han intentat dissimular les seves paraules, posant l’èmfasi en la seva frase de que els arguments nacionalistes són més sòlids que els contraris. En els mateixos concerts, la gent s’ha contingut -contràriament al que s’ha dit, divendres només vam poder comptar tres estelades al Palau- i no ha cridat “independència” fins després de que el propi Raimon ho incités reiteradament amb les seves peces més combatives. Fins i tot la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, va intentar treure-li importància a l’afer, utilitzant l’argument ultrabàsic de que també el cantant de Xàtiva creu que s’ha de consultar al poble -si hagués dit el contrari, potser ja m’estaria traient el visat d’exiliat mental a Papua-Nova Guinea-. En fi, una part de la ciutadania que, en una espontània convergència, xiula mirant al cel o assenyala un passerell que passa volant, tot per intentar protegir un dels seus referents.
És ben curiós el nostre país… on si el sol surt a mitjanit, diem que enlluerna.
Patrimoni sonor
Obrint Pas, Uc, Lluís Llach, Ocults, La Gossa Sorda, Ramon Muntaner, Sopa de Cabra, Aspencat, Roger Mas, Joan Miquel Oliver, Quimi Portet, El Belda, Primera Nota, Feliu Ventura, Manel, Pau Alabajos, Esquirols, Jaume Sisa, Paco Muñoz, Pomada,
Pau Riba, Biel Majoral, Raimon, Els Pets, Xavier Baró, Pantaix, Al Tall, Sau, Brams, Sangtraït, Música Nostra, El Petit de cal Eril, Companyia Elèctrica Dharma, Ovidi Montllor, Kitsch, Jordi Batiste, Falsterbo 3, Maria del Mar Bonet, Pep Gimeno “Botifarra”, Urbàlia Rurana, Grup de Folk, Pascal Comelade, Isidor Marí, Miquel Gil, Antònia Font…
Hi ha qui persegueix els somnis
Ple a l’Auditori de Barcelona per sentir el nou àlbum del Feliu Ventura Música i lletra. Els que vam ser a la sala Tete Montoliu vam vibrar amb la contundència de música i lletres de les noves i velles -com la sorprenent versió d’El que diuen els arbres- peces. El directe va excel·lir amb la veu del Feliu i les guitarres comandades per Borja Penalba, amb un bon complement de cordes -violí i cello-; escenari, so i llums també van lluir.
Del nou disc, cal dir que és un bon treball amb, com és normal, alguna cançó obviable, com ara la que “clou el meu cicle amb en Lluís Llach” (Cor polissó). En destacaria el record de la infantesa d’Història d’un sofà, la reivindicació de les oblidades sahrauis a Lluna de safrà, els aires lleugerament “quimiportetians” de Finalment, i la inquietant visió de Borja del paisatge de les nostres grans ciutats a Tràfic i trànsit (València, Perpinyà, Barcelona i Palma). I, evidentment, Torn de preguntes, una magnífica composició amb tota la força que requereixen els temps que estem vivint. No us perdeu el videoclip a www.youtube.com/watch?v=5QKdYuMLV5s
Endavant Feliu, ets una bona mostra de com ha de ser un cantautor del segle XXI.
31 anys del “1r disc ecologista dels Països Catalans”
1980 no només va ser l’any que vam veure els Jocs Olímpics de Moscou per la “tele” i en el que molts no ens perdiem cap capítol dels dibuixos de l'”osito” Misha. També cal fer memòria del disc Torna, torna Serrallonga, cinquè treball d’Esquirols, un grup essencial, tan oblidat des de l’oficialitat políticomusical.
Moltes coses han canviat al món però el missatge econacionalitari de l’LP, ja definit aleshores com el “1r disc ecologista dels Països Catalans”, és ben actual. Aquí hi va una mostra amb el “Plany de Salses a Guardamar”:
Una cosa ens uneix ara
de Salses a Guardamar:
formigó, sorra i ciment,
una cinta vora el mar.
De Cotlliure a Macarella
la claror enterbolida.
D’Alacant a Sa Riera,
la mar resta sense vida.
De la Garrotxa a la Segarra
un solc i una ferida,
de Setcases a Viella
s’especula sense mida.
Del Conflent a l’Alcoià,
de Menorca a la Marina,
entre boscos mig cremats,
ja només s’alcen garrigues.
I d’Ascó i de Vandellòs
ni les runes quedaran,
cap Amposta i Vinaròs
el petroli a la mar sura.
A Barcelona tot fum.
A Tarragona poca aigua.
A Sagunt no es veu el sol.
A València no pas gaire.
(lletra: Josep Huguet)
Agosarada ignorància i malèfiques intencions
Encara que ho pugui semblar no són dos nous grups que pugen a l’escena musical del país. Més aviat són noms que no desmereixerien gens als que, al ritme d’uns quants crítics musicals, reprenen per enèsima vegada el discurs del frau del rock català. Subvencions a dojo donades pel poder convergent, promotors d’un nacionalisme embrutidor que emmascarava una música mediocre. Aquestes són les consignes que definien aquells foscos norantes per a la història de la música catalana.
I, per posar la cirereta a la gran tesi, només els calia que apareguessin uns xicots mig barbuts però arreglats, ben pareguts, uns cosmopolites de cap a peus. I a més a més -segons aquests saberuts musicals d’amagades intencions o de supina ignorància- parlen de coses absolutament intranscendents, no tenen com a referent aquella “xusma” del rock català i que, ingredient bàsic per a ser objecte de devoció, “alliberen el pop cantat en català de qualsevol connotació política” . Que bé, els Manel i els Antònia Font ens han acabat arrodonint la tesi, han degut pensar.
Doncs no, senyors. No en teniu ni idea. Ni els Sopa de Cabra o els Sangtraït eren uns furibunds “indepes” –contràriament, els primers van protagonitzar una forta polèmica més aviat pel contrari, però i si ho haguessin estat, què?- ni els grups pop folk actuals tenen un discurs tan poc compromès. I tampoc van sobreviure a cop de subvenció sinó per l’assistència als seus incomptables concerts (22.104 al Sant Jordi de 1991, ni més ni menys) i per la venda dels seus discos (100.000 còpies de Ben endins), és a dir, per la seva bona música.
La clau és, senzillament, la persistència d’una llei històrica que com a pretesos militants relativistes hauríeu de tenir clara: el rock català i el pop folk actual responen a situacions musicals i socials diferents. Així que deixeu viure i reviure els nostres grups favorits d’ara, de fa vint o de fa trenta anys. És la història de la música del nostre país i vosaltres, amb les vostres “connotacions polítiques”, no la fareu canviar als que l’hem viscut i la vivim.
N.: escrit sota els efectes dels àlbums Els millors professors europeus i Ben endins
