econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

Archive for the ‘Llengua’ Category

T’estime, t’estimo, t’estim

leave a comment »

Des de ben jove, ja inoculat amb el virus de la diversitat i de la seva preservació, recordo que em preguntava perquè molts dels nostres escriptors de les Illes no feien servir l’article salat ni les seves formes verbals.

Trenta anys després les coses segueixen igual, literatura i premsa, i sovint la televisió, ignoren majoritàriament alguns dels dialectes que es parlen al carrer. Com a exemple recent, vam poder escoltar com un reportatge sobre el mestre, poeta i dramaturg mallorquí Pere Capellà, realitzat per TV3, era relatat en català central… per una veu balear.

De versatilitat en aquest tractament de les modalitats lingüístiques, poca. Potser fa por que la resta de la comunitat no entengui el missatge, concepció que seria d’un elitisme intolerable i d’una nul·la confiança en el sistema educatiu; o bé que els receptors ho percebin com un acte provincià, indigne d’una llengua amb “grandeur” que aspira a ser respectada.

Fa uns pocs anys, en el meu treball final de carrera, dedicat a l’actualitat del concepte Països Catalans, vaig entrevistar una sèrie de gent que s’havien manifestat a favor i en contra d’aquests. Entre moltes altres coses, vaig descobrir que, a part de l’espanyolisme camuflat dels seus capitosts, entre els seguidors gonelles i blavers hi ha una part de la base que coincidia amb mi en la preocupació de perdre els seus trets identitaris substituïts per uns altres. Una preocupació que crec era ben sincera. I, contràriament al que es pensa, la gran majoria tenia clara la unitat lingüística.

Com ens indiquen abundants evidències ben properes, l’ofec de la diversitat cultural impacta greument sobre les complicitats. I la identitat més immediata no pot quedar anorreada per la nacional, per ètica nacionalitària però també per pragmatisme. Contràriament, cal que ambdues coexisteixin i es complementin.

I, un cop més, em pregunto si la poca progressió de l’adhesió al projecte de Països Catalans, no ha estat fomentada des de dintre de la nostra nació, per pràctiques que, a partir de bones intencions, han esdevingut nocives per la consciència identitària comuna. Si no és així, per què gent que té unes preocupacions semblants a les del sector nacionalitari no només no dóna suport a aquest sinó que fins i tot hi milita radicalment en contra?

El que és evident a aquestes alçades és que, a banda de la continuada actuació culturicida i disgregadora d’Espanya i França, que, de lluny, n’és la causa principal, la qüestió dels Països Catalans s’ha portat fatal, tant des de Catalunya com des del País Valencià i les Illes. I, rumiant, rumiant, penso que des del nostre “centre” s’ha caigut en el que cauen la majoria de cultures del món: la por a la diversitat. La tendència humana a considerar la diversitat com a perillosa per a la unitat ha deixat petjada també als nostres països.

L’altra via, la plural, marginada sovint en les expressions escrites, ha estat practicada amb plena normalitat en altres àmbits que tenen la llengua com a mitjà, com ara la música. I ha estat tot un èxit, no només en l’àmbit més pròxim sinó també a nivell nacional: Antònia Font, Obrint Pas, Raimon, són grans músics que han optat per cantar amb el seu parlar dialectal, com ho fan els Manel, el Petit de Cal Eril o en Lluís Llach.

És per això, per anar construint  el “poble” que ens falta, que goso fer una proposta als nostres sociolingüistes, lingüistes i responsables culturals: l’establiment, amb voluntat de ser utilitzats massivament, de tres grans estàndards que continguin els trets principals i comuns de cadascun dels territoris històrics, i que alhora conviurien amb el general del sistema lingüístic català. L’objectiu seria que cada parlant fos competent tant en el seu estàndard territorial com amb el general, i que tingués un coneixement prou important de la resta de dialectes per poder llegir i escoltar còmodament totes les produccions de qualsevol racó de la nació.

D’aquesta manera, tot exorcitzant la por al secessionisme, i contràriament al que pensen la gran majoria de manaires dels estats, l’acostament de les formes usades a la literatura, a la premsa, a l’audiovisual, a la realitat de la parla de cada dia, contribuirem, al meu parer, a aconseguir dos objectius essencials per a un futur més ple. D’una banda vitalitzar el projecte de Països Catalans, afegint-hi cada cop més ciutadania, sobretot la més sensibilitzada per seguir parlant, vivint, escrivint, lluitant, cantant amb les seves pròpies paraules, amb les seves pròpies formes; i , per una altra, conservar el màxim de temps possible totes les formes que ens ha llegat la cultudiversitat, de la mateixa manera que vetllem per la biodiversitat.

Anuncis

Written by econacionalitarisme

Novembre 14, 2013 at 7:15 pm

El Diccionari Labèrnia

with 3 comments

L’any 1839 va sortir a la llum pública el treball que durant divuit anys donà feina a Pere Labèrnia i Esteller. Es tractava del Diccionari de la llengua Catalana ab la correspondencia castellana i llatina, una obra de referència per als escriptors de la Renaixença, publicada en dos volums i reeditada un parell de cops al llarg del segle XIX.

Ben casualment, fa uns dies, a la fira del llibre del passeig de Gràcia de Barcelona, vaig trobar entre una munt de llibres “de decoració” un exemplar del segon volum d’aquell Diccionari Labèrnia, considerat per diversos filòlegs una de les obres lexicogràfiques més importants del vuitcents.

El lingüista del Baix Maestrat ens ofereix delicioses definicions que podem quasi tocar amb els dits, com la de polsLa part mès menuda, y desfeta de la terra mòlt seca, que ab qualsevol moviment se alsa en lo ayre” o que ens aporten elements de les consideracions socials de l’època, com la de portería: “… també se diu axí en los palacios y casas principals la que está destinada pera enviar las donas separadament”. Algunes són ben directes: “forma de gobern en que mana un sol” (monarquía); d’altres confirmen la convicció de la unitat de la llengua com quan escriu que de la planta “semblant al blat de moro” anomenada meuca, “en Valencia se diu daxa”. Com és ben comprensible pel temps en el qual va ser escrit també hi ha lloc pels castellanismes com ara sortijaquissá. 

La inclusió de multitud de frases fetes és un factor que encara enriqueix més l’obra: dir plagasitats, estar la lluna en lo ple, bona mina y dolent joch…   I dites: de porch y de senyor sen ha de venir de mena; lo home que no sab sumar, may sabrá multiplicar; lo que no vullas pera tu, no vullas pera ningú.

Com heu pogut comprovar és un veritable plaer consultar aquest diccionari. Si no us sap greu, de tant en tant, no em podré estar de publicar algunes de les definicions del l’“individuo de la Academia de Bonas Lletras de Barcelona”, en Pere Labèrnia i Esteller. I, paral·lelament, seguiré la meva recerca per aconseguir el primer volum de tan insigne llegat.

 

Written by econacionalitarisme

Novembre 13, 2012 at 9:16 pm

Arxivat a genial, Llengua

%d bloggers like this: