econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

Archive for the ‘Feminisme’ Category

L’esport escapçat de TV3 i d’IB3

leave a comment »

Fa una pila de temps que es venen succeint les denúncies que les nostres dues televisions públiques més importants tenen un biaix polític determinat i que aquesta irregularitat pot incidir en la percepció de la realitat dels qui les veuen.

Tot i que tothom pensarà que, amb aquest prolegomen, tornem a insistir amb el tema de sempre, us equivoqueu. Avui parlaré d’una altra problemàtica. D’un desequilibri que no és de matís, i que tampoc no és subjectiu sinó que, gràcies a la quantificació feta per la magnífica revista Fosbury , en el seu darrer número, ens ofereix dades esfereïdores de com es tracta l’esport en els informatius i la necessitat d’una sacsejada forta per capgirar la situació que, per la seva gravetat, podem parlar tranquil·lament de desinformació.

I, parafrasejant a la Maria Mercè Marçal, tenim tres greus àmbits de discriminacions perpetrades per TV3 i, en un grau un xic menor, per IB3 contra la diversitat de l’esport dels nostres països.

  ©Tsutomu Takasu

La primera marginació, la més greu, que la Marçal no dubtaria a combatre, és la dedicació totalment aclaparadora de la informació esportiva a la pràctica masculina. Les xifres són contundents: a TV3,  l’esport d’homes ocupa un 96,52% del temps esportiu als informatius, mentre que a IB3 aquest percentatge és del 91,92%.

La segona discriminació televisivoesportiva procedeix de la diferència marcada entre disciplines. L’estudi de la Fosbury ens objectivitza el que tothom intuïa: que l’esport-rei domina de llarg, amb més d’un 70% a la “tele” principatina i un 60% a la illenca. Exceptuant el tennis, el bàsquet o el futbol sala (aquest només a la IB3), la resta d’especialitats han de conformar-se amb cobertures de vergonya en els informatius, fins i tot quan tenen nivell de campiones i campions mundials, com ara l’hoquei patins (amb un trist 1,19%).

I, finalment, la tercera marginació ve donada per la preponderància dels clubs grans,  que anorrea la resta d’entitats. Com és obvi, el FC Barcelona és el pes pesant, ocupant gairebé un quaranta per cent del temps dedicat a l’esport en els Telenotícies. Però la cosa està tan mal muntada que un club foraster, el Real Madrid, es menja un 5,43% de la quota de pantalla dels TN de TV3, més que tot el bàsquet (4,82%) o tot el ciclisme (1,55%).

Tot i la potència de l’estudi, potser quedaria pendent una altra qüestió: tota la informació esportiva és de debò esportiva o hi ha un desviament exagerat cap a qüestions econòmiques -piles de minuts dedicades als fitxatges, per exemple-, polèmiques i disputes personals i morbo en general. I això sense voler entrar en discussió de si els anomenats esports del motor es poden considerar per les seves característiques una pràctica esportiva, tenint en compte, a més, que són dels més susceptibles d’estar al servei d’interessos publicitaris.

L’estudi, publicat en el número 28, no aprofundeix en quines son les causes d’aquest tractament informatiu tan incorrecte. Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions però penso que és obvi que el patriarcat existent, també, al voltant de l’esport, considerant-lo una activitat fonamentalment masculina, i el capitalisme, que considera els esports segons els dividends que ofereixen als que s’enriqueixen desmesuradament al voltant del fenomen esportiu, -incloent en aquest punt els drets d’imatge televisiva, que obliga a jugar en horaris surrealistes-,  són els principals responsables de la situació .

És esperable d’una televisió pública com cal que ofereixi continguts que tendeixin a l’equilibri, tot intentant capgirar, dintre de les seves possibilitats, les desigualtats socials  i no que les agreugin, com passa actualment. Així, doncs, cal exigir tant a TV3 com a IB3, i com la futura à Punt valenciana, que canviïn de manera radical la cobertura de la informació esportiva vers una diversificació enriquidora i més justa. En benefici de l’esport i del dret a la igualtat.

Anuncis

Written by econacionalitarisme

Març 6, 2018 at 8:01 pm

Peces de roba de nord enllà

leave a comment »

Abans d’entrar en matèria, i perquè no li busqueu un possible enlluernament com el que patien els informants d’Espriu, no em dol manifestar que he vist a la Renània septentrional diverses coses que ens acosten aquest nord en concret i, per tant, són lluny de les impressions reflectides a l’Assaig de càntic en el temple. Un parell d’exemples poden ser l’abundància de pidolaires, no només en les grans ciutats sinó també en les de mida mitjana, o la salut deficient del paisatge, molt urbanitzat i amb diversos punts “negres”.

Un cop fet l’aclariment passo a la descripció del cas, localitzat a Aachen (Aquisgrà en català), concretament en el seu centre.

En un forn pertanyent a una cadena, ens va atendre una noia ben amable i eficient. Era la cara visible de l’establiment i la gent que feia cua perquè la despatxessin no mostrava cap signe de sorpresa ni de que res fos fora d’allò que és normal.

Però a nosaltres sí que hi va haver un fet que ens va portar a encetar una reflexió. I vam començar les disquisicions: a la nostra ciutat es podria veure aquesta escena tan quotidiana en terres germàniques? El consens va ser ràpid. Tot i els sinistres efectes que la globalització ha causat en els paisatges urbans, com que el teixit comercial de les ciutats europees s’assembli cada cop més en totes elles, allò que havíem vist era inèdit a Barcelona.

I, el que és pitjor, amb la important població musulmana que hi viu, tot apunta a que trigarem temps a veure una dependenta d’un establiment cèntric del nostre país vestida amb un hijab.

Per què, malgrat tenir tanta gent favorable a l’acollida de refugiats i migrants, que es pensa tan tolerant, que es veu tan cosmopolita, hi ha una oposició soterrada -o no tan soterrada- a aquesta opció en la vestimenta femenina?

El fenomen és, a casa nostra, bastant general però s’aguditza entre els sectors més conservadors i en certs àmbit de l’esquerra; particularment significatiu és el rebuig que prové de certes files del feminisme militant.

I és tan arrelat que provoca sovint una irritació aguda. Bé, perquè us en feu càrrec, els efectes serien semblants als que es donen en certs àmbits del Països Catalans, particularment en el sector de la restauració, quan t’adreces a un empleat en un determinat idioma oficial i propi. La incomoditat i el retorn traduït del que tu li dius, encara que la distància lingüística sigui mínima, mostren una reacció de tipus al·lèrgic semblant a la causada per la visió d’un hijab.

Amb aquesta percepció social aviam qui és el guapo o la guapa que posa a despatxar la seva botiga a una noia amb aquesta peça de roba de l’Europa del nord… encara que sigui una de tan fashion com la de la imatge.

©Herman Yahaya

Written by econacionalitarisme

Juliol 19, 2017 at 4:27 pm

Keep smiling

leave a comment »

La preDiada dels últims anys ha donat a la inspiració amplis motius per un escrit. No és el cas d’enguany. El tedi al que ens ha condemnat la nostra parentela política, anorreant l’estimulant passat més pròxim per una finta de retorn als temps de vaques magres, no ofereix joc. El format de les mobilitzacions que ens esperen n’és un bon mirall.

©UBC Library

©UBC Library

Així que, encara que també podria encaixar, el Keep smiling que encapçala l’entrada ve de la intenció d’explicar una situació més perversa. És el títol d’una pel·lícula que ens proposa la directora georgiana Rusudan Chkonia, que vaig veure abans d’ahir per un atzar audiovisual.

La història se centra en el desenvolupament d’un concurs per a triar la millor de les mares de Geòrgia. Chkonia dissecciona, des del seu raconet de món, la televisió-fem, una de les formes característiques del capitalisme del segle XXI. No conformant-se amb l’increment de la desigualtat social, la precarietat laboral o la monetarització de tot allò que hi ha al planeta, la prepotència del sistema ha assaltat el lleure de la ciutadania dintre de les seves pròpies cases, deixant sota mínims la dignitat de les persones a banda i banda de la pantalla.

Davant d’això, sense necessitat de mostrar-nos horribles màfies ni altres recursos fàcils, la directora georgiana ens retrata l’escalada d’un concurs televisiu, que conforme van passant els minuts intensifica progressivament el sexisme, l’engany, el tot per una audiència assedegada de morbositat, l’explotació del sentimentalisme (per exemple, fent menjars per als refugiats d’Abkhàzia), l’extorsió de la misèria econòmica per convertir-la en misèria moral. I, per a més inri, mantenint sempre el somriure.

A la pel·lícula, el concurs era emès per la televisió georgiana però segurament no queda gaire llunyà de multituds de programes de la majoria de cadenes televisives, farcides de falsos concursos (i altres formats) dedicats al que els clàssics deien “baixes passions” i que certs intel·lectuals anomenen “cultura mediàtica popular” (denigrant, pel meu gust, els termes “cultura” i “popular”), que, per cert, tenen una popularitat que posa en qüestió l’efectivitat de la gran inversió pública en educació de les darreres dècades.

Qui sap si el bust de Lenin que es veu uns instants durant els primers compassos de la pel·lícula és simplement pura estètica o potser un punt de reflexió que ens planteja Chkonia.

Written by econacionalitarisme

Setembre 9, 2016 at 10:00 pm

Antígona, d’Espriu

leave a comment »

El retrobament amb l’Antígona de Salvador Espriu, aquesta vegada llegida en paper, m’ha permès aprofundir més en el missatge del mite.

A Antígona jo destacaria, per sobre de tot, el protagonisme inequívoc d’un personatge femení. Una dona és el centre de l’obra i, el que és més important, no brilla pels atributs típics que se li han donat a les dones, fins i tot des de certes posicions progressistes, com ara l’amor, la maternitat, la cura dels altres. No. Antígona representa atributs que s’han reservat gairebé exclusivament al gènere masculí, com ara el manteniment de l’honor de l’estirp i la rebel·lia contra la injustícia. Que Sòfocles elevi una dona a defensar qüestions tan valorades en el seu temps és altament significatiu, i deixa en entredit la suposada evolució ètica lineal de la espècie humana. Ella és qui ha de prendre una determinació que, ja ho sap, la portarà a la seva destrucció, un desenllaç causat per l’ambició de dos dels seus germans, homes.

Una altra idea força d’aquesta tragèdia és la defensa de la identitat -representada per la necessitat de fer complir la tradició funerària- que va de la mà del progrés i de la justícia. Antígona és una autèntica heroïna política que, davant de l’ambició i el càlcul dels líders, s’atreveix a dir prou i a plantar cara al mal govern amb un clar “tots ens devem primer a les lleis eternes“.

El que podria ser un alter ego de l’autor, l’anomenat “Lúcid Conseller”, és el segon personatge a destacar. Afegit per Espriu, posa en evidència les actituds mesquines i totalment previsibles dels prohoms, davant la injustícia que es cometrà. Avisa, anticipa, però no actua: l’heroïna és Antígona mentre el Lúcid Conseller és el “sociòleg” que diu “em reservo el que penso“. Aquest conseller és el tòpic nostrat, ben espriuà, amb  que el poeta català fa de contrapès a l’antitòpic femení encarnat en la filla de Iocasta i Edip.

Com ja ens tenen acostumats, en aquest cas en una recreació de Sòfocles, els clàssics grecs ens porten indefectiblement a que ens qüestionem si després d’ells encara és possible plantejar-se preguntes essencials inèdites.

Antígona i Espriu es mostren imprescindibles en aquest text de senzilla comprensió i d’increïble actualitat.                                                                                                Llegiu-la!

 

Written by econacionalitarisme

Juny 11, 2014 at 9:44 pm

%d bloggers like this: