econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

Archive for the ‘Excursions i geografia’ Category

Elogi de la brevetat en el viatge

leave a comment »

Al contrari que altres facetes de l’existència humana, un dels elements més valorats en un viatge és la seva prolongada durada. El paral·lelisme clàssic viatge-existència, en el sentit de progressiu enriquiment vital, porta implícit un temps llarg, que possibiliti un recull de les diferents experiències que la vida pot oferir.

Els viatgers contemporanis solen ser també uns apologistes del viatge llarg, gastant, si la butxaca ho permet, tot el mes de vacances al destí triat. Les raons que esgrimeixen són fonamentalment d’aprofitar com més temps millor el contacte amb la cultura, la terra i la gent d’on han escollit anar, però també ho defensen amb arguments de caire sostenibilista, de produir menys petjada ecològica.

Jo discrepo d’aquesta posició que sembla tan sòlida. No tant en pla racional sinó sobretot des de la vivència viatgera de molts anys, que en realitat referma les meves impressions de quan vaig començar a anar pel món.

Deixant al marge d’aquesta anàlisi els viatges que serien més “temàtics” (com els que tenen com a objectiu veure un monument concret, una espècie animal o vegetal endèmica, un museu, o els que es proposen experimentar l'”anar a viure” a aquella ciutat, durant mesos, simulant ser un autòcton més), la meva sensació és que no calen gaires dies per captar l’essència d’un país, per aclimatar-te a l’ambient social que s’hi respira, fites que manifesten buscar els viatgers més conscients. En el fons, les nacions del nostre món segueixen cadascuna un patró general bastant repetit al llarg de la seva geografia. Realitats aquestes que xoquen frontalment amb un dels desitjos de tot viatger: la novetat.

Quins són els símptomes en què ho percebo?

Doncs un dels que podria semblar anecdòtic, em dóna un bon indicador de l’evolució viatgera: cada dia que passa, el nombre de fotos que faig es va reduint i  se centra més en monuments més o menys emblemàtics que en paisatges, gent o maneres de viure autòctones, que és el que dominava en les primeres jornades. L’enciclopedisme gràfic va substituint ràpidament la sorpresa.

També és indubtable que hi ha un moment on comença a aparèixer la fatiga i, el que és més definitiu, la saturació unida amb les ganes de tornar a casa. Un retorn ben agradable que ajudarà a pair millor tot el que s’ha rebut en el viatge, recreant-lo en la quotidianitat més casolana, tot revisant els materials recollits, triant les fotos que val la pena guardar, llegint sobre les cultures que hem visitat, tot alternant aquesta activitat amb altres experiències més properes. Quan hi passin uns anys potser hi tornarem, al mateix país, fins i tot a llocs on ja hi hem estat, i la perspectiva serà diferent; l’ànsia de sorpresa canviarà per una sensació de que ja sabem de què va aquella societat, una situació de comoditat, que serà la clau per aprofundir en temes concrets.

Com a indicador personal us diré que un bon viatge ha de durar entre 10 i 15 dies. Bé, i al cap d’un temps, també relativament breu, tornar a emprendre el vol.

 

Written by econacionalitarisme

Setembre 22, 2016 at 7:41 pm

A sa lluna d’Eivissa

leave a comment »

Written by econacionalitarisme

Octubre 23, 2015 at 10:11 pm

Per la Tebaida montserratina

leave a comment »

montserrat

 

 

Monestir de Montserrat-plaça de Santa Anna-ermita de la Trinitat-ermita de Sant Benet-ermita de Santa Anna-monestir de Montserrat

FGC a Monistrol de Montserrat  + cremallera al monestir o  FGC a Aeri de Montserrat + aeri al monestir
Temps de recorregut: 1h 55 
conglomerat, relleu montserratí, cisternes i altres estructures hídriques, vida eremítica, vistes “aèries” del santuari

 

Aquesta és una passejada per la zona de la Tebaida de Montserrat, topònim que evoca la regió d’Egipte on eremites cristians van establir-s’hi a partir del segle III i fins al VII. I amb raó ha pres aquest nom, ja que hi ha una gran densitat d’ermites; fent aquest recorregut en visitarem tres.

L’excursió comença a l’estació del cremallera. Prenem direcció oest, deixant a la nostra dreta la portalada que duu al monestir. Tot seguit ens atiparem de pujar escales, a banda i banda del pont sobre el torrent de Santa Maria, que passem. El perill de riuades que puguin afectar els edificis montserratins s’ha volgut combatre amb una actuació dura de formigó, que queda ben clara des d’aquest pont. Durant una estona seguirem l’anomenada “drecera de Sant Jeroni”, un camí, agraonat, que puja, deixant en el primer tram el torrent a la nostra esquerra. Aquí tindrem la primera evidència de construcció hídrica tradicional: un safareig amb un canal que li fa de sobreeixidor. Anirem seguint el GR que ens menaria cap a Santa Cecília, en un paisatge de conglomerat amb còdols ben enganxats per un “ciment” força resistent.

0:10: tornem a passar el torrent per un pont. Més endavant, vista sobre el monestir, amb la Mola de Sant Llorenç del Munt darrere, i, seguidament, traspassem un altre cop el torrent, ara per la mateixa llera. El camí gira a dreta (direcció nord), tot allunyant-se del torrent, que aigües amunt s’engorja encara més. Més amunt se’ns obre la vista cap a l’oest, amb tota l’esplendor geològica de la zona de Tebes (Santa Magdalena), amb el Gorro Frigi com a emblema.

0:25: plaça de Santa Anna (895 m), on hi ha una bifurcació amb estaca indicadora. Prenem a dreta, deixant la Drecera de Sant Jeroni, per endinsar-nos en la regió de la Tebaida o de Sant Salvador. Continuem seguint els senyals vermells i blancs dels GR-4 i GR-172. En cinc minuts arribem a un mirador amb barana que ens ofereix una panoràmica aèria del monestir de Montserrat; a l’horitzó Sant Llorenç i a la seva dreta la plana vallesana amb Terrassa i Sabadell. Un parell de minuts i deixem un trencall a dreta, apareixent senyals de PR. Seguim pujant per dintre del bosc, alternant escales amb sòl conglomerat o de terra.

0:35: nova bifurcació. El PRC-19 segueix pujant a esquerra cap a l’ermita de Sant Benet, però la nostra ruta continua planejant pel GR cap a “can Maçana” (indicador). Al primer tombant, la vista es completa amb el Montcau a esquerra i el mar i el Tibidabo a dreta. Abundància d’estepes florides de color lila.

1:00: després de passar un trencall a dreta poc evident, arribem al Pla de la Trinitat (946 m). És una cruïlla, on triarem anar cap a l’oest, cap a l’ermita de la Trinitat, pel PR.

1:05: ermita de la Trinitat, en ruïnes i amb el Pebrot i la Mòmia al seu darrere. Hi trobarem infraestructures hídriques, com ara les restes d’un safareig, una cisterna tapada amb una reixa i, si seguim cap a l’esquerra, un pou, just abans de l’única construcció que ens pot aixoplugar, una ermiteta amb sostre de volta i oberta, que serveix de refugi als escaladors. Segurament avui, si mirem amunt, cap els rocs de conglomerat. en veurem alguns allí enfilats. Seguim camí de Sant Benet per dins del bosc, desfent, per una cota més elevada, el que havíem fet abans.

1:25: trencall que surt a la dreta que ens duria a Sant Salvador, que avui ignorem. En un parell de minuts arribem a l’ermita de Sant Benet, avui convertida en refugi. A continuació baixem, majoritàriament per escales, a trobar el camí de l’anada, on ens hi plantem en cinc minuts. Darrere nostre hi ha les magnífiques formacions pètries de la Mòmia i l’Elefant. Desfem el camí fins a la plaça de Santa Anna. Seguim uns metres a dreta i ens topem amb les restes de la que fou ermita d’aquesta advocació, amb una cisterna magníficament integrada en la roca arrodonida que li aporta la preuada aigua. Tornem enrere pel mateix itinerari d’escales que ens durà al santuari-monestir de Montserrat (1:55), situat a 720 m d’altitud.

Written by econacionalitarisme

Juny 2, 2013 at 4:38 pm

Filferro del nord

with one comment

Les Inclosure Acts van ser una sèrie de lleis aprovades pel parlament britànic, la majoria durant els segles XVIII i XIX. Amb elles es pretenia canviar el paisatge habitual dels openfields per un territori dividit per infinites tanques per a, entre d’altres objectius, evitar que l’accés comú a certs recursos (pastura, llenya de mida petita, pesca…) continués sent possible.

Com gairebé sempre, aquestes grans decisions tenen una llarguíssima permanència, una petjada que, en aquest cas, és ben perceptible dos o tres centúries després, i que deixen empremta en els territoris i les gents que els habiten.

Així, doncs, Irlanda, Escòcia, Anglaterra, tenen actualment un paisatge fortament marcat per aquella legislació, on el verd es veu obligat a compartir espai amb el filferro amb punxes.

És obvi que la ramaderia extensiva que, sortosament, encara és ben viva i productiva en aquelles latituds, necessita, en les zones més habitades, d’uns terrenys tancats per poder preservar el bestiar. Ara bé, uns dies a les Shetland m’han tornat a fer reflexionar que això no ha de comportar l’agressivitat d’uns filats de punxes ni la conculcació del dret de pas –ben fàcil de solucionar, si és vol, amb senzills passos que superin els filferros-. En altres paraules, no es pot convertir un territori fantàstic en una postal claustrofòbica on només es pugui fer una foto i marxar, en cotxe per suposat, sense poder trepitjar la torba ni recórre’l tranquil·lament.

Encara fa rumiar més com una gent acollidora, que viu en cases amb recintes oberts o només lleugerament perimetrats, pot col·laborar a mantenir una enclosure tan poc humana en el seu paisatge.

Només se m’acut que sigui el virus de l’abús del dret de propietat el que els faci obrar d’aquesta manera. I potser també la feblesa de l’Estat com a garant dels drets col·lectius, i no només dels individuals, hi contribueixi en bon grau.

Per sort, aquesta patologia no s’ha establert significativament a les nostres terres –i on s’ha intentat, com a Mallorca o Menorca, ha tingut un fort rebuig -, que segueixen oferint als vianants murs envoltant les cases però uns camins, prats, estanys, platges, penya-segats i boscos ben accessibles.

Written by econacionalitarisme

Setembre 4, 2012 at 8:16 pm

El viatge dels romàntics

leave a comment »

La lectura del Viatge a l’illa de Rügen, de Carl Gustav Carus ens transporta a una dimensió peculiar del viatge.

Carus dibuixa un canvi d’espai que cal fer en un aparentment contradictori “ritme intens i pausat, mitjançant el qual, a través de la contemplació reposada i fent servir tota la capacitat receptiva dels sentits, s’arribarà a una experiència vital intensa, que amb tota probabilitat deixarà el seu pòsit en l’existència de cadascú. El romàntic, en els seus periples pel món, ha d’observar, ha de deixar que sorgeixi allò inesperat, allò imprevist, per a poder “beure a petits glops aquesta copa de romanticisme” que ofereix el viatge a l’estil kavafià, on el camí acaba sent més important que el destí final.

Les emocions de les terres visitades provenen, a més a més de la saviesa popular, dels vestigis històrics i de la naturalesa. Aquesta, element central per als romàntics, ofereix també una curiosa paradoxa. És, alhora, un lloc plàcid i furiós, relaxant i ple de força telúrica, on es lliura el “combat grandiós dels elements”, que “feia vibrar d’emoció i deixava commocionat” a l’amic del gran Friedrich.

I, com ja s’ha suggerit, els efectes del viatge no acaben a l’arribar a casa, sinó que romandran en el subjecte fins a l’acabament de la seva vida. Carus mateix triga quasi cinquanta anys en publicar aquest relat i aquest lapse de temps, més que distorsionar els esdeveniments viscuts, permetrà, segons ell, que el record converteixi el que podrien ser unes simples dades en la descripció d’unes vivències que han contribuït a construir la seva evolució interior.

Carus, metge, pintor i pensador alemany, no perd l’ocasió de girar els seus ulls romàntics cap a l’antigor idealitzada, caracteritzada per la “franca bonhomia, la sensibilitat contemplativa, la discreció en els gustos i les necessitats, i el sentiment de l’austeritat“, confrontant-la amb els valors del vuitcents avançat, pragmàtic, calculador, prosaic, on el que domina és la recerca del luxe i del plaer immediat, preludi del que seran els nostres temps.

Written by econacionalitarisme

Abril 17, 2012 at 10:41 pm

Carenejada nostàlgica pel Tibidabo

leave a comment »

Vallvidrera-Tibidabo-coll d’Erola-turó de Sant Cebrià-parc del Laberint d’Horta

Funicular a Vallvidrera Superior
temps de recorregut: 2 h 35
funicular, casa i biblioteca d’en Valentí Almirall, restes “nostàlgiques” del Tibidabo dels setanta, vistes de Barcelona, arboços

 

L’inici de l’excursió és l’estació “superior” del funicular de Vallvidrera. Sortim i anem a la dreta per agafar el carrer de les Alberes. Quan acaben les cases, continuem per un camí asfaltat reservat exclusivament per a vianants, que ocupa l’antiga vorera de la carretera i està separat d’aquesta per una tanca de fusta. Damunt mateix tenim la mola imponent de la torre de Collserola … Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Written by econacionalitarisme

febrer 17, 2011 at 8:47 pm

Una excursió pel Torrent d’en Puig, per començar

with one comment

Arenys de Munt-Torrent d’en Puig-Corral d’en Forn-Turó de ca l’Amar-Arenys de Munt-Arenys de Mar

Renfe a Arenys de Mar + bus a Arenys de Munt
temps de recorregut: 3 h 40 (3 h si s’acaba a Arenys de Munt)
alzinar en bon estat, sureres, diferents parts d’un torrent, urbanització, casa abandonada del Corral, cim del turó de ca l’Amar, vista del Montseny, riera d’Arenys coberta

 

Comencem al Casal de Joves “L’Escorxador”, situat en el torrent d’en Puig. Creuem l’avinguda, que és en el polígon industrial,  i anem una mica a la dreta. Prenem el primer carrer a esquerra, anomenat “Hostal del Sol”, que pugem fins al seu final. Ignorem el camí que puja recte i anem a dreta per un altre camí que també puja però on hi ha una estaca metàl·lica del Parc del Montnegre …   Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Written by econacionalitarisme

gener 15, 2011 at 6:29 pm

%d bloggers like this: