econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

Archive for the ‘Esport’ Category

Esport de quilòmetre zero

leave a comment »

Que com ens plantegem la pràctica esportiva en una societat econacionalitària? Doncs evidentment a les antípodes de la situació actual.

L’esport de base, el de cada dia, el que practica el gruix de la població, seria una de les activitats principals, juntament amb l’enriquiment cultural, per ocupar l’ampli lleure que generaria la implantació d’una feina de jornades moderades, que eliminaria l’atur i possibilitaria una vida multiactiva i un món del treball emmarcat en un decreixement sostenible i solidari.

Si el de base canviaria, el d’elit ho faria d’una manera substancial. Un canvi que comportaria l’eliminació de les servituds del capitalisme en un dels àmbits on ha manifestat més vistosament el seu rastre. Com molts pensem, l’esport en els seus nivells més elevats és activitat físicomental però també és un àmbit identitari, on es recreen pertinences. En aquests moments, s’ha arribat a una profunda perversió en aquests dos nivells, una perversió covada des de fa molts anys però que en aquest segle de regnat neoliberal ha arribat a unes cotes intolerables.gimnasta

En l’aspecte esportiu, la pressió sobre els esportistes és denigrant, arribant sovint a atemptar contra la seva salut. Els immensos guanys econòmics esperats han sotragat tot el que envolta l’esport de competició contemporani: pressió sobre menors adolescents per no decebre les expectatives dipositades per entrenadors, directius, intermediaris i les mateixes famílies, que senten com l’olor de milions és aprop; acceptació sense amagar-se’n de que els lesionats juguin infiltrats sense que compleixin els terminis de recuperació adequats; sobreexigència d’espectacle que duu a un dopatge molt estès; en fi, unes carreres professionals massa precoces i excessivament curtes i intenses, que fan certament difícil la formació en professions alternatives per a quan la vida de l’esportista segueixi, després de penjar les botes, l’estic o l’arc.

L’aberració continua si girem la vista cap al vessant del sentiment de pertinença a un club o a una selecció. Aquesta alienació es manifesta, entre d’altres, en els canvis de nom dels equips cada pocs anys, depenent de qui posi els doblers; en la compra de clubs per milionaris de l’altra banda del planeta; en la hiperpublicitat en qualsevol faceta pública; en els drets televisius descomunals que impedeixen a molts aficionats seguir les competicions més importants; en deutes elevadíssims amagats per l’Estat… i el més escandalós, la qüestió dels fitxatges, que començà per desvirtuar progressivament la vinculació dels jugadors amb els clubs del seu entorn i que ara ja s’ha estès fins i tot a les seleccions i els representants internacionals de la majoria de països, confonent els seguidors, que han d’aigualir i relativitzar identitats i pertinences pel capritx del capitalisme dur que senyoreja en el món de l’esport.

En un marc econacionalitari s’imposa, per tant, un decreixement també en l’esport d’elit, un retorn a les arrels de l’activitat esportiva, sense sous estratosfèrics ni simulacions d’amateurisme. El citius, altius, fortius haurà d’assegurar una inserció de l’esportista en el cos social, abans, durant i després de l’alta competició, un creixement  integral de la seva persona, i la supressió del comerç amb humans de calça curta que fa malbé moltes vides i omple d’indignitat la majoria dels elements identitaris de l’esport.

Comptat i debatut, l’aposta és per un  esport participatiu, formatiu, saludable, ètic, èpic… i de quilòmetre zero.

Anuncis

Written by econacionalitarisme

Juliol 8, 2014 at 6:08 pm

%d bloggers like this: