econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

Archive for the ‘Esport’ Category

L’esport escapçat de TV3 i d’IB3

leave a comment »

Fa una pila de temps que es venen succeint les denúncies que les nostres dues televisions públiques més importants tenen un biaix polític determinat i que aquesta irregularitat pot incidir en la percepció de la realitat dels qui les veuen.

Tot i que tothom pensarà que, amb aquest prolegomen, tornem a insistir amb el tema de sempre, us equivoqueu. Avui parlaré d’una altra problemàtica. D’un desequilibri que no és de matís, i que tampoc no és subjectiu sinó que, gràcies a la quantificació feta per la magnífica revista Fosbury , en el seu darrer número, ens ofereix dades esfereïdores de com es tracta l’esport en els informatius i la necessitat d’una sacsejada forta per capgirar la situació que, per la seva gravetat, podem parlar tranquil·lament de desinformació.

I, parafrasejant a la Maria Mercè Marçal, tenim tres greus àmbits de discriminacions perpetrades per TV3 i, en un grau un xic menor, per IB3 contra la diversitat de l’esport dels nostres països.

  ©Tsutomu Takasu

La primera marginació, la més greu, que la Marçal no dubtaria a combatre, és la dedicació totalment aclaparadora de la informació esportiva a la pràctica masculina. Les xifres són contundents: a TV3,  l’esport d’homes ocupa un 96,52% del temps esportiu als informatius, mentre que a IB3 aquest percentatge és del 91,92%.

La segona discriminació televisivoesportiva procedeix de la diferència marcada entre disciplines. L’estudi de la Fosbury ens objectivitza el que tothom intuïa: que l’esport-rei domina de llarg, amb més d’un 70% a la “tele” principatina i un 60% a la illenca. Exceptuant el tennis, el bàsquet o el futbol sala (aquest només a la IB3), la resta d’especialitats han de conformar-se amb cobertures de vergonya en els informatius, fins i tot quan tenen nivell de campiones i campions mundials, com ara l’hoquei patins (amb un trist 1,19%).

I, finalment, la tercera marginació ve donada per la preponderància dels clubs grans,  que anorrea la resta d’entitats. Com és obvi, el FC Barcelona és el pes pesant, ocupant gairebé un quaranta per cent del temps dedicat a l’esport en els Telenotícies. Però la cosa està tan mal muntada que un club foraster, el Real Madrid, es menja un 5,43% de la quota de pantalla dels TN de TV3, més que tot el bàsquet (4,82%) o tot el ciclisme (1,55%).

Tot i la potència de l’estudi, potser quedaria pendent una altra qüestió: tota la informació esportiva és de debò esportiva o hi ha un desviament exagerat cap a qüestions econòmiques -piles de minuts dedicades als fitxatges, per exemple-, polèmiques i disputes personals i morbo en general. I això sense voler entrar en discussió de si els anomenats esports del motor es poden considerar per les seves característiques una pràctica esportiva, tenint en compte, a més, que són dels més susceptibles d’estar al servei d’interessos publicitaris.

L’estudi, publicat en el número 28, no aprofundeix en quines son les causes d’aquest tractament informatiu tan incorrecte. Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions però penso que és obvi que el patriarcat existent, també, al voltant de l’esport, considerant-lo una activitat fonamentalment masculina, i el capitalisme, que considera els esports segons els dividends que ofereixen als que s’enriqueixen desmesuradament al voltant del fenomen esportiu, -incloent en aquest punt els drets d’imatge televisiva, que obliga a jugar en horaris surrealistes-,  són els principals responsables de la situació .

És esperable d’una televisió pública com cal que ofereixi continguts que tendeixin a l’equilibri, tot intentant capgirar, dintre de les seves possibilitats, les desigualtats socials  i no que les agreugin, com passa actualment. Així, doncs, cal exigir tant a TV3 com a IB3, i com la futura à Punt valenciana, que canviïn de manera radical la cobertura de la informació esportiva vers una diversificació enriquidora i més justa. En benefici de l’esport i del dret a la igualtat.

Anuncis

Written by econacionalitarisme

Març 6, 2018 at 8:01 pm

Esport de quilòmetre zero

leave a comment »

Que com ens plantegem la pràctica esportiva en una societat econacionalitària? Doncs evidentment a les antípodes de la situació actual.

L’esport de base, el de cada dia, el que practica el gruix de la població, seria una de les activitats principals, juntament amb l’enriquiment cultural, per ocupar l’ampli lleure que generaria la implantació d’una feina de jornades moderades, que eliminaria l’atur i possibilitaria una vida multiactiva i un món del treball emmarcat en un decreixement sostenible i solidari.

Si el de base canviaria, el d’elit ho faria d’una manera substancial. Un canvi que comportaria l’eliminació de les servituds del capitalisme en un dels àmbits on ha manifestat més vistosament el seu rastre. Com molts pensem, l’esport en els seus nivells més elevats és activitat físicomental però també és un àmbit identitari, on es recreen pertinences. En aquests moments, s’ha arribat a una profunda perversió en aquests dos nivells, una perversió covada des de fa molts anys però que en aquest segle de regnat neoliberal ha arribat a unes cotes intolerables.gimnasta

En l’aspecte esportiu, la pressió sobre els esportistes és denigrant, arribant sovint a atemptar contra la seva salut. Els immensos guanys econòmics esperats han sotragat tot el que envolta l’esport de competició contemporani: pressió sobre menors adolescents per no decebre les expectatives dipositades per entrenadors, directius, intermediaris i les mateixes famílies, que senten com l’olor de milions és aprop; acceptació sense amagar-se’n de que els lesionats juguin infiltrats sense que compleixin els terminis de recuperació adequats; sobreexigència d’espectacle que duu a un dopatge molt estès; en fi, unes carreres professionals massa precoces i excessivament curtes i intenses, que fan certament difícil la formació en professions alternatives per a quan la vida de l’esportista segueixi, després de penjar les botes, l’estic o l’arc.

L’aberració continua si girem la vista cap al vessant del sentiment de pertinença a un club o a una selecció. Aquesta alienació es manifesta, entre d’altres, en els canvis de nom dels equips cada pocs anys, depenent de qui posi els doblers; en la compra de clubs per milionaris de l’altra banda del planeta; en la hiperpublicitat en qualsevol faceta pública; en els drets televisius descomunals que impedeixen a molts aficionats seguir les competicions més importants; en deutes elevadíssims amagats per l’Estat… i el més escandalós, la qüestió dels fitxatges, que començà per desvirtuar progressivament la vinculació dels jugadors amb els clubs del seu entorn i que ara ja s’ha estès fins i tot a les seleccions i els representants internacionals de la majoria de països, confonent els seguidors, que han d’aigualir i relativitzar identitats i pertinences pel capritx del capitalisme dur que senyoreja en el món de l’esport.

En un marc econacionalitari s’imposa, per tant, un decreixement també en l’esport d’elit, un retorn a les arrels de l’activitat esportiva, sense sous estratosfèrics ni simulacions d’amateurisme. El citius, altius, fortius haurà d’assegurar una inserció de l’esportista en el cos social, abans, durant i després de l’alta competició, un creixement  integral de la seva persona, i la supressió del comerç amb humans de calça curta que fa malbé moltes vides i omple d’indignitat la majoria dels elements identitaris de l’esport.

Comptat i debatut, l’aposta és per un  esport participatiu, formatiu, saludable, ètic, èpic… i de quilòmetre zero.

Written by econacionalitarisme

Juliol 8, 2014 at 6:08 pm

%d bloggers like this: