Camí de Vidabona

Els ghats: l’Índia en estat de concentració

La nostra peregrinació està arribant al seu destí. Ara només ens queda sortir dels carrerons insalubres, ombrívols i estrets de la ciutat vella, que ens impacta insistentment d’una manera orgànica; és l’últim viarany del camí iniciàtic que hem començat fa uns dies.

Llum, aire, horitzó i aigua, sobretot l’aigua sagrada, són un alliberament. El descens cap al sagrat és fa pels ghats, que, malgrat aquesta condició, són plens de realisme: gossos malalts, venedors ambulants i insistents a la manera índia, vaques pasturant deixalles, paisatge humà i animal que conviu amb petits temples entaforats enmig d’altres construccions, arbres sants, imatges dels déus o lingams en diversos formats i mides. I les restes de fang en una gran representació de Xiva ens informa de fins a quina alçada pot arribar el riu.

Caminant ran del corrent tot superant, un cop més, aigües fecals, vaques, i més venedors i captaires, trobem un ghat que té un propòsit diferent, un ghat dedicat al ritual de passatge dels hindús, on els seus cossos es converteixen en cendra per acabar ajuntant-se amb les aigües que van en direcció al golf de Bengala. L’objectiu en vida d’aquests difunts, que arriben ràpidament pels carrerons en unes lliteres portades a espatlles, és que els cossos esdevinguin cendra; qui més diners inverteix en fusta, més a prop estarà d’allò desitjat. Observar la pràctica crematòria és ben feixuc, a causa de l’escalfor de les pires, del fum, que el vent torna violent,  i, per damunt de tot, de la impactant càrrega emotiva que desprèn l’ambient. La mort i la vida es toquen: mentre les barques proveeixen de llenya hi ha qui es banya ran de les guspires, mentre la destral esberla troncs amb contundència hi ha vaques que mengen tranquil·lament a tocar de l’escalfor, mentre es reciten oracions per als morts, un sedàs busca el seu or entre les tèrboles aigües.

Quan ja és fosc, tornem al Dashaswamedh, el ghat construït pel mateix Brama, el déu creador, per donar la benvinguda a Xiva. La transformació és ben palesa. Uns oficiants joves, d’un blanc immaculat, fent diversos rituals mitjançant el foc, el fum, la música, la gestualitat, concentren els estrangers i aquests els més contundents entabanadors. El tuf a esdeveniment turístic d’aquesta puja -pregària- dedicada al foc també és ben evident, un acte espiritual ben net i polit i conforme als estàndards que un occidental necessita per gaudir-ne, inclosa la venda de la música enllaunada que va sonant durant el ritual.

L’endemà amb la sortida del sol, tot canvia. L’espontaneïtat torna a regnar a les ribes del Ganges. En una barreja de pràctiques religioses i profanes, l’alba concentra ran del riu força gent. Hi ha qui es banya, qui beu l’aigua sagrada amb les mans o amb recipients de metall o fa les ablucions rituals, qui es renta les dents, qui fa la bugada amb el cos dintre o fora del riu, qui medita, qui desperta o qui segueix encara dormint a la graderia esglaonada. Els colors dels saris tornen a brillar per l’acció del sol naixent, que daura els edificis de la vella Varanasi des de l’altra banda de les aigües. També són matineres les processons amb campanetes que procedents dels temples baixen pel ghat . La vida a l’Índia ja bull quan el sol és complet.

El que he percebut en aquesta ciutat sagrada de l’hinduisme –i a la resta de l’Índia que hem visitat- és una religiositat popular desbordant, un tipus d’espiritualitat bàsica i alhora riquíssima  i múltiple, molt diferent de la que relaten certs occidental. I, alhora, unes vides funcionals, actitud imprescindible en una situació de supervivència diària. Religiositat i pragmatisme, ben preponderants per damunt del misticisme que estómacs plens volen general quan trepitgen l’Índia.