econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

Archive for the ‘Economia’ Category

Dos dies, una nit

leave a comment »

Com ens indica la tradició, un vespre de llevantada es presta a anar al cinema, una aposta ben arriscada en els temps que corren. Però en aquest cas vam tenir premi.

Deux jours, une nuit és una pel·lícula magnifica, tot i la senzillesa del seu format. Una pel·lícula social però no de serveis socials. Una pel·lícula valona però que es podria haver rodat amb versemblança a qualsevol indret del món dit occidental.

L’argument és ben simple: uns treballadors d’una petita empresa es troben en el dilema de renunciar a la paga d’estiu -mil euros- o que una de les seves companyes sigui despatxada.

Sara (Marion Cotillard), la protagonista Wikimedia commons

Sara (Marion Cotillard), la protagonista @Wikimedia Commons

Els ingredients del missatge que ens transmeten els germans Dardenne són ben comprensibles al llarg de tot l’àmbit geogràfic del capitalisme senil. Les respostes dels que es neguen a renunciar a la paga són diverses (“he d’arreglar el pati”, “la meva dona s’ha quedat a l’atur”, “treballo en negre el cap de setmana”, “he de comprar-me una televisió, una rentadora…”)  però es poden encabir en dues problemàtiques bàsiques. Per una banda hi ha tot el pòsit de la crisi persistent, que castiga amb la desocupació i les pèrdues salarials a una població que està hiperendeutada, per una altra, es mostra sense massa manies una insolidaritat i un individualisme fonamentats en una societat basada en la satisfacció de “necessitats” materials que són ofertes sense descans.

Però el que més m’ha fet pensar és constatar la transformació profunda que s’ha produït amb el canvi de segle en l’àmbit laboral, sobretot en la mentalitat de la majoria de la població. Tan profund ha estat el salt que separa la nostra actualitat de la que teníem en els anys vuitanta, per exemple, que segurament situats fa 30 o 35 anys, no entendríem alguns dels paràmetres que se’ns presenten en el film. Amb tota seguretat, seria incomprensible i manifestament il·legal que l’amo de l’empresa plantegés la dicotomia entre paga i acomiadament a la seva plantilla, i que, a més a més, no hi hagués cap intervenció sindical. També seria impossible que ni un sol treballador no es qüestionés la idoneïtat d’un sistema socioeconòmic que permet una aberració com aquesta.

Written by econacionalitarisme

Desembre 17, 2014 at 8:07 pm

“Tourists go home”. N’esteu segurs?

with one comment

El viatge més enllà de l’entorn quotidià és, des de sempre, cultiu i aprenentatge d’econacionalitarisme. És poder comprovar com els altres països tenen clarobscurs, una veritable oportunitat per remodelar mites i ponderar tòpics i, el que és més important, avaluar la pròpia nació, assumint les seves mancances i valorant els seus actius d’una manera més realista. En fi, conèixer ens porta a relativitzar, a estimar qualsevol terra i qualsevol cultura, un convit a anul·lar les mentides del xovinisme.P1060986

Al viatge no professional, des del segle XIX, se li diu “turisme”. Un mot que amaga un contingut amb potencial metzinós, una interacció entre el visitant i el visitat que ha patit una severa degeneració motivada per la “parctematització”, la massificació i l’aplicació del capitalisme dur en aquest sector econòmic. L’impacte conseqüent ha estat colossal en la destrucció del territori i en l’intent de modificar i banalitzar les formes socioculturals autòctones.

Tota aquesta problemàtica que ha comportat la conversió del viatge en turisme, ha estat i és molt important a la nostra econació. Els Països Catalans han contemplat des de fa més de mig segle la destrucció de bona part de la seva costa i de molts dels seus paisatges muntanyencs, per culpa d’aquest mal entès “turisme”.

Però estem segurs que els turistes estrangers són els principals culpables d’aquests i altres mals? Passem a analitzar-ho.

La pèrdua de complexitat urbana que han patit els centres de les nostres ciutats té que veure òbviament amb la pressió de la compra turística tòpica o de marca però potser també amb el canvi dels nostres hàbits de consum, que han deixat bastant abandonades les botigues tradicionals, que tant plorem quan desapareixen, mentre fem excursions als centres comercials o a les tendes low cost.

Penso que en la conversió de les nostres terres en parcs temàtics turístics en tenim una bona part de culpa els autòctons. En són mostres la proliferació de l’anomenat “turisme rural” o l’excés de fires de qualsevol cosa que ens conviden als pobles i viles del país cada cap de setmana, i que ha convertit en turísticament dependent l’economia de moltes de les comarques de l’interior, amb l’abandonament de la majoria de les activitats productives tradicionals, mentre que es renuncia a reconvertir el sector primari a les pràctiques ecològiques.

Pel que fa a la pertorbació de la tranquil·litat, fins ben entrada la nit, de les places de les nostres viles, som tot uns pioners. Els visitants, normalment, assumeixen com a imitables les pràctiques dels indígenes. I millor que no ens autoenganyem: soroll, horaris intempestius i cert incivisme a càrrec de part de la nostra ciutadania són el pa de cada cap de setmana i de cada estiu en els llocs de lleure de ciutats i pobles.

I si pensem en el trinxament del territori efectuat per les urbanitzacions de segones i terceres residències, la contribució autòctona és escandalosament important, sense oblidar que certes zones són majoritàriament ocupades per estrangers.

Sembla, doncs, que raonant potser arribarem a la conclusió que els turistes no són responsables de gairebé tot a les nostres ciutats i territoris més turístics. Sí, són molts, masses ingents, però potser és perquè, malgrat el triomfalisme, la nostra economia no dóna per més i hem de fer de cambrers i de saltimbanquis vestides amb parracs medievals per poder sobreviure (un 43% del PIB a les Balears i Pitiüses, un 12,6% del del País Valencià i un 11% del català provenen del denigrat turista, i això sense comptar la despesa indirecta), en bona correspondència al lloc on ens té situats la divisió internacional del treball dissenyada pel capitalisme globalitzat. I sí, uns quants són uns salvatges, segurament perquè els països del Nord, amb uns índexs PISA tan elevats, no han tingut prou temps de formar èticament la seva joventut. I, evidentment, els seus viatges i estades tenen un impacte ambiental immens, més o menys com quan nosaltres exercim el nostre dret al viatge milers de quilòmetres enllà.

Finalment, la solució que ofereix massa gent, fins i tot des del sector “progressista”, és l’anomenat “turisme de qualitat”, que no se sap ben bé a quins turistes es refereix. Sembla ser que o es passa el sedàs pel sector de l’alta cultura o bé pel de l’alta cartera. Si es refereix al primer, potser ens morirem de gana, ja que fins i tot els cultes europeus són una petita minoria en els seus països; si als segons, seria d’un apartheid intolerable i indigne sota qualsevol concepte.

Com en moltes altres qüestions, la solució no és fàcil. Des de l’econacionalitarisme no podem renunciar al viatge com a trobada amb l’altre, com a coneixement de la diversitat cultural i natural del món, però som conscients que hem de minimitzar el seu impacte i per això es fa urgentíssim aturar el seu creixement, i reconvertir profundament tot el sector a la sostenibilitat ambiental i cultural, en un clima de respecte que hem de crear i mantenir nosaltres mateixos, sense oblidar d’oferir el nostre exemple. I, en última instància, als que es passin més que els autòctons, que se’ls apliqui estrictament la normativa vigent.

Si diuen que tenim els polítics que ens mereixem, no passarà igual amb els turistes que ens visiten?

 

Written by econacionalitarisme

Octubre 4, 2014 at 10:59 pm

%d bloggers like this: