La socialdemocràcia dels residus

L’aplicació de mesures mediambientals a la gestió dels residus als Països Catalans ha estat centrada des dels seus inicis només en una de les famoses 3 erres: la del reciclatge.

I no només ho ha estat a casa nostra sinó que aquesta ha estat una constant arreu d’Europa. La creu d’aquesta opció generalitzada ha estat la marginació de les altres dues, la reutilització i, molt més important, la reducció de la producció del que esdevindrà un residu molt ràpidament.

I per què es va produir aquesta tria que encara dura?

La raó per la qual s’ha privilegiat el reciclatge és nítida: era l’única R que no qüestionava el sistema d’hiperconsum de material, l’autèntic motor econòmic del capitalisme de tombant de segle, que estava cridat a consolidar la globalització.

El reciclatge no tan sols no ho posava en qüestió sinó que, a més a més, revestia el sistema de sostenibilitat i modernitat. Ja no es tractava només d’omplir abocadors i cremar deixalles sinó que oferia a la societat la cara amable de tornar a usar els materials per a un nou cicle productiu. Si em permeteu la llicència, aquesta pràctica ha estat l’aplicació de la socialdemocràcia a la gestió de residus. Sense qüestionar el sistema, li ha ofert una bona imatge, amb resultats que no paraven de millorar per la progressiva extensió en la seva implantació territorial.

Però, com la socialdemocràcia política, fa anys que ha arribat al seu sostre, fet que ha fet més visibles les seves mancances, que abans romanien ocultes darrere el creixement progressiu de la recollida selectiva. La més important d’aquestes mancances és el percentatge de recuperació real de materials que resulta d’aquesta tria separada, una xifra poc clara que darrerament s’ha volgut fixar mitjançant un indicador, el DREC, que caldrà analitzar si respon fidelment a la realitat.

A Catalunya, per exemple, portem uns set anys d’estancament en la recollida selectiva -cosa que reconeix obertament en Josep Maria Tost, director de l’ARC-, situant-nos en una xifra del 40% dels residus municipals generats. Fins i tot darrerament s’ha produït una alarmant tendència a la baixa.

Es pot pensar que amb sistemes més efectius, aquells que els governs de la majoria dels municipis mitjans i grans, amb la passiva complicitat dels governs de la Generalitat es neguen a aplicar des de fa una pila d’anys, faríem un salt important en la recollida selectiva. Ben cert; comportaria un bon avanç però encara estaríem ben lluny d’una sostenibilitat real.

De la mateixa manera que la socialdemocràcia política ha quedat totalment obsoleta com alternativa al capitalisme ferotge, la socialdemocràcia en els residus tampoc no té futur en el segle XXI. Calen, doncs, altres vies per situar-se de veritat en una línia de decreixement en l’ús de materials i de reducció contundent en el consum energètic en els processos de fabricació de productes i en la seva gestió posterior.

El paral·lelisme queda corroborat si ens plantegem situar-nos més enllà de les dues socialdemocràcies. Les barreres establertes en moltes constitucions, que fan pràcticament impossible la sortida del capitalisme -com també veten l’autodeterminació de les nacions o, en el nostre cas particular, la simple federació dels territoris dels Països Catalans-, tindrien la seva rèplica en el cas que vulguessim implantar un sistema que portés a la mínima expressió el plàstic destinat a envasos i embalatges, la reutilització de tot el que sigui reutilitzable, l’eliminació dels productes d’usar i tirar i la supressió de l’obsolescència programada en totes les seves versions. Obtendríem una contundent negativa en forma de normativa europea, tot apel·lant a la llibertat de mercat i d’empresa. Europea però totalment intocable, ja que prové d’un àmbit que queda preservat de l’abast democràtic.

I això que, quantificant aquest pas, podríem reduir més d’un 25% de les deixalles produïdes i, a més a més, reduïríem considerablement el potencial tòxic dels residus, que tornarien a tenir una fracció orgànica molt més important. I, consegüentment, necessitaríem menys metres cúbics d’abocadors i encara menys forns d’incineració.

Llàstima que, com amb els altres canvis radicals, ens ho posin impossible, fora dels marges de la seva estimada democràcia representativa, un sistema que, com les socialdemocràcies, també fa catúfols.

El moviment ecologista: 20 anys incidint en com tractem els residus

©Todd Morris

Veníem d’antigues lluites que avui sonen a ciència ficció: contra abocadors que eren simples recipients on els lixiviats s’escapaven al seu aire i denunciant incineradores amb filtres de fireta. Estàvem instal·lats, pel que fa a la generación de residus, encara en la transició que ens duria al model desbocat de consum que es consolidarà amb el canvi de segle. Tot i que la població ja utilitzava els acabats d’instal·lar contenidors de paper i d’envasos que acompanyaven als verds del vidre pioner, encara no recuperàvem ni un 5% dels materials.

Justament fa vint anys, l’any 1993, va ser un dels anys de referència en la legislació mediambiental del nostre país. En un dels aspectes claus d’aquesta temàtica, els residus, s’estableix la llei marc que els regularà; en altres paraules, aquell any abandonàvem la precarietat i entràvem de ple en la història. Aquella Llei, la 6/93, de 15 de juliol, va marcar un punt de partida, una inflexió en la consideració de les deixalles. El més important del seu contingut va ser establir un ordre de prioritat en la gestió, començant per la reducció de la generació i per minorar la seva perillositat; en segon lloc, implantava la selecció per fraccions dels residus recollits, que seran “valoritzats”, ja sigui materialment o per obtenir-ne energia; i, finalment, el destí del rebuig que quedi es dipositarà en abocadors. Aquesta és un jerarquia que segueix, a grans trets, vigent.

Els avenços a partir d’aquest marc ideològic ja institucionalitzat varen ser lents, massa lents, pero ben reals i importants. Generalització de la recollida selectiva (vidre, paper/cartró i envasos), modernització de les plantes incineradores, dipòsits amb garanties d’impermeabilitat, xarxa de deixalleries per a les fraccions més problemàtiques, popularització de les 3 R (reduir, reutilitzar, reciclar) com a prioritats d’una bona gestió en qüestió de residus, van marcar el primer decenni.

El darrers deu anys també han comportat una sèries de millores, de les quals destaquen un important desplegament de la recollida selectiva de matèria orgànica, la implantació cada cop a més municipis del sistema que, a hores d’ara, dóna més bons resultats, l’anomenat Porta a Porta, o l’establiment d’un cànon per al rebuig que va a incinerar o que es duu a abocador. També cal destacar l’impuls que durant els anys 2000 s’ha produït en els índexs de recollida selectiva, més que doblant-los en deu anys, i situant-los en el 2011 al voltant del 40% dels residus generats.

També hi ha hagut grans decepcions, com va ser la Iniciativa Legislativa Popular que, l’any 1999, va recollir i presentar al Parlament més de 100.000 signatures per a prohibir la incineració de residus, proposta que va ser transformada per la majoria parlamentària existent en aquells moments en una llei de regulació d’aquest mètode finalista, sense cap concessió a la seva eliminació. O oportunitats perdudes, que han acabat en mediocritat, com en el cas dels Ecoparcs, o l’educació ambiental, que s’ha quedat aturada en uns nivells de conscienciació i sensibilització bastant modestos.

Tots aquests passos, aquestes millores, eren a l’agenda del moviment ecologista des de molts anys abans de la seva implantació per part dels diferents governs i administracions. I això que, en les múltiples reunions mantingudes amb responsables i tècnics de l’Agència de Residus de Catalunya, de l’Entitat Metropolitana del Medi Ambient o de diferents ajuntaments catalans, en les comissions de seguiment dels programes de gestió o de les diferents plantes de tractament, en altres àmbits de trobada amb actors d’aquest sector, la resposta usual de l’altra part era que no érem realistes, que el que proposàvem era per a ciutadanies del nord d’Europa, i que aquí no funcionarien. Anys després, però, hem vist com s’acabaven implantant moltes de les mesures proposades des de les nostres organitzacions, encara que sovint fos només de manera parcial.

Però un cop fet balanç d’aquests vint anys de gestió més o menys seriosa dels residus catalans, caldrà cloure que potser el que més ens ha d’importar és quin futur ens espera, a quins nous reptes ens enfrontem en la gestió de les deixalles.

És de domini públic que en alguns temes estem pitjor que fa vint anys, com ara en la generació, gràcies a que s’han multiplicat els envasos i embalatges i els productes d’un sol ús i que, a més a més, les poques iniciatives que volien incidir en reduir la producció de residus han xocat amb un gran mur, el del lobby dels productors, sobretot la indústria del plàstic, i el de la distribució, que han impossibilitat l’adopció de solucions generalitzades. En aquesta qüestió és totalment imprescindible establir a curt termini i amb vocació d’universalitat sistemes de dipòsit, devolució i retorn (SDDR) per als envasos. No en va, des de fa vint anys que ho hauríem d’haver considerat de “caràcter prioritari” (segons l’article 7.2 de la llei 6/93). Com ja dèiem aleshores, aquesta baula de la cadena del residu és la més important per assolir un sistema sostenible.

Pel que fa a la recollida, hi ha tota una sèrie de reptes pendents. El primer i immediat seria acabar d’estendre a tot el territori la recollida selectiva de matèria orgànica. En segon lloc i a curt termini cal optar decididament pels mètodes que garanteixen la més bona selecció en origen i, a hores d’ara, això és sinònim de Porta a Porta. Un tercer aspecte, a cavall entre recollida i tractament, és distingir entre recollida i recuperació, per, d’aquesta manera, aconseguir que aquests paràmetres s’acostin el màxim possible.

I per últim, ens queda el tractament final del que no s’ha recuperat, del rebuig. La gran troballa, europea això sí, són els CDRs (Combustibles Derivats de Residus), que s’estendrà com l’oli amb la col·laboració de les grans plantes industrials. Aquesta és una nova forma d’incineració, que té un plantejament pretesament sostenible al seu darrere. La substitució de combustibles molt contaminants per la crema de deixalles és tot un repte dialèctic per a les associacions ecologistes i veïnals.

Ara, que si deixen fluir la democràcia, potser canviarem d’estructures polítiques i Catalunya tindrà la totalitat de les competències per a gestionar els residus, el món ecologista no pot abandonar el seu bagatge i ha de seguir jugant el paper que ha desenvolupat fins avui: no només denunciar tot allò que vagi en contra d’una gestió sostenible sinó sobretot incidir per a què s’adoptin les millors tecnologies disponibles en termes de sostenibilitat global.

(article publicat a De residu a recurs. 20 anys de gestió de residus a Catalunya   Agència de Residus de Catalunya. Barcelona, 2013)

El residu ja ha madurat

La insistent i estrident campanya “Envàs, on vas?”, ha aixecat les adormides hosts ecologistes, i ha situat els residus en el debat de l’opinió pública. Hi veig dues lectures en aquesta proposta de l’Agència de Residus de Catalunya. Una, la negativa, ja se n’ha parlat força, i ens transmet que la campanya respon a una exigència de les empreses del plàstic i del vidre, afiliades a Ecoembes i Ecovidrio. És en la segona que m’hi voldria estendre. Un cop superada la lògica indignació, se m’ha acudit que aquesta podria ser l’ocasió d’introduir, per fi, la transparència en la qüestió de les deixalles i, en concret en el reciclatge i la recuperació de materials. Si en qüestió de sobirania, finalment ja som adults, per què no en residus? I és que, durant molts anys, des de les administracions s’ha plantejat a la ciutadania que el que es recollia selectivament equivalia, pràcticament, al que es reaprofitava. Una mentida, piatosa si voleu, per, pensàvem, acostumar a la gent a separar les fraccions sense amoïnar-los amb els resultats. Amb això s’ha camuflat temps i temps la llarguíssima llista de productes amb una petjada ecològica intolerable pel que fa als residus que comporten.

“Envàs, on vas?” ha trencat la falsa il·lusió. La crua realitat és que les empreses no volen ni veure el que consideren impropis, ja s’han cansat d’entrar plàstics a les seves plantes i només aprofitar-ne una part i desviar-ne la resta cap a incinerar o abocar.

Però, com dèiem, ja som massa grans com perquè se’ns enredi amb irrealitats de color de rosa. A partir d’ara tothom pot saber que molt del que llença no s’aprofita, que les dades de la recollida selectiva s’han d’interpretar d’una manera diferent. I, per tant, podrà obrar en conseqüència a l’hora de comprar. D’espectador passiu haurà d’esdevenir actor responsable.

Un trencament de cartes que, evidentment, també implica l’exigència de transparència a les administracions i no només en els balanços de recuperació sinó en la resta de la gestió dels residus. És imprescindible que deixin de banda aquesta llarga etapa predemocràtica de volguda foscor.

D’aquesta manera ens estalviarem situacions lamentables com la que s’ha produït darrerament amb la portada de CSR (Combustible Sòlid Recuperat) de Sabadell a Mallorca. És el reiterat cas del qual no sabem de quins residus es tracta (industrials, voluminosos, impropis de la matèria orgànica?), del que dubtem de si està controlat per l’administració, i que ignora els principis de proximitat i suficiència consagrats en els nostres programes de gestió vigents.

Per tot això i més, dir-vos, senyors del Govern Balear i de la Generalitat de Catalunya, que ja ens hem fet grans i hem descobert que ens heu amagat moltes coses, però encara tenim aquella infantil il·lusió de que, també en qüestió de residus, la veritat i la gestió democràtica arribin a ser el mètode quotidià de funcionar.

L’elegància del “Pacte”

Malgrat els esforços que des de les organitzacions ecologistes catalanes vam esmerçar durant anys per impulsar una reducció dràstica en la utilització de bosses de plàstic d’un sol ús en el comerç, mai vam aconseguir que el Govern tirés endavant cap mesura fiscal per penalitzar aquesta mala pràctica mediambiental. En un ambient de cofoisme comparatiu, l’Agència de Residus de Catalunya va apostar pel camí de l’acord i, tot firmant el “Pacte de la Bossa” -amb les principals empreses distribuïdores i amb l’Asociación Española de Fabricantes de Bolsas de Plástico-, ens assegurava que l’any 2012 reduiríem un 50% el consum de bosses de nansa. Davant la gran problemàtica, bloquejada temps i temps per comerciants i fabricants, per les lleis del mercat, s’imposava la civilitzada forma política de l’acord.

Però amb l’arribada del nou any, aquells que situàvem a la prehistòria en el tema dels residus, ens donen una sorpresa. Ens assabentem que en dues comunitats autònomes espanyoles, Andalusia i Cantàbria, s’implanta un impost per a l’objecte d’un sol ús per excel·lència i que representa per si sol un 0,43% de les nostres deixalles. Per aquest any, gravaran amb 5 cèntims d’euro cada bossa que utilitzin els consumidors i, en el cas andalús, la taxa s’apujarà a 10 cèntims l’any que ve.

Que és més adient per a la nostra comptabilitat mediambiental, l’elegància d’un acord amb les grans firmes, o l’efectivitat i generalitat d’una mesura fiscal?

Bé, tot depèn de si ens creiem l’estudi encarregat per l’ARC sobre la reducció de les bosses presentat el maig de 2010. Aquest informe ens indica que a Catalunya, en dos anys (2007-2009), hem passat de consumir 45 milions de bosses a la setmana a 33, i això que el Pacte amb les grans empreses es va firmar el mes de juliol de 2009. És que de vegades ens compliquem massa. Tants anys i feines per una cosa que era tan fàcil: reduir un 30% el consum de bosses en poc més de cinc mesos! Potser la clau està en que aquest estudi s’ha basat en la senzillesa d’un únic mètode: un qüestionari personalitzat, ampliat en alguns casos a entrevistes personals, que es va realitzar a les diferents entitats comercials.

Darrere la màgia del “Pacte” que confia en la sinceritat de les respostes dels empresaris, s’albiren les orelles dels incrèduls que no ens acaben de sortir els comptes.