econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

Archive for the ‘Ecologisme’ Category

La socialdemocràcia dels residus

leave a comment »

L’aplicació de mesures mediambientals a la gestió dels residus als Països Catalans ha estat centrada des dels seus inicis només en una de les famoses 3 erres: la del reciclatge.

dsc04679I no només ho ha estat a casa nostra sinó que aquesta ha estat una constant arreu d’Europa. La creu d’aquesta opció generalitzada ha estat la marginació de les altres dues, la reutilització i, molt més important, la reducció de la producció del que esdevindrà un residu molt ràpidament.

I per què es va produir aquesta tria que encara dura?

La raó per la qual s’ha privilegiat el reciclatge és nítida: era l’única R que no qüestionava el sistema d’hiperconsum de material, l’autèntic motor econòmic del capitalisme de tombant de segle, que estava cridat a consolidar la globalització.

El reciclatge no tan sols no ho posava en qüestió sinó que, a més a més, revestia el sistema de sostenibilitat i modernitat. Ja no es tractava només d’omplir abocadors i cremar deixalles sinó que oferia a la societat la cara amable de tornar a usar els materials per a un nou cicle productiu. Si em permeteu la llicència, aquesta pràctica ha estat l’aplicació de la socialdemocràcia a la gestió de residus. Sense qüestionar el sistema, li ha ofert una bona imatge, amb resultats que no paraven de millorar per la progressiva extensió en la seva implantació territorial.

Però, com la socialdemocràcia política, fa anys que ha arribat al seu sostre, fet que ha fet més visibles les seves mancances, que abans romanien ocultes darrere el creixement progressiu de la recollida selectiva. La més important d’aquestes mancances és el percentatge de recuperació real de materials que resulta d’aquesta tria separada, una xifra poc clara que darrerament s’ha volgut fixar mitjançant un indicador, el DREC, que caldrà analitzar si respon fidelment a la realitat.

A Catalunya, per exemple, portem uns set anys d’estancament en la recollida selectiva -cosa que reconeix obertament en Josep Maria Tost, director de l’ARC-, situant-nos en una xifra del 40% dels residus municipals generats. Fins i tot darrerament s’ha produït una alarmant tendència a la baixa.

Es pot pensar que amb sistemes més efectius, aquells que els governs de la majoria dels municipis mitjans i grans, amb la passiva complicitat dels governs de la Generalitat es neguen a aplicar des de fa una pila d’anys, faríem un salt important en la recollida selectiva. Ben cert; comportaria un bon avanç però encara estaríem ben lluny d’una sostenibilitat real.

De la mateixa manera que la socialdemocràcia política ha quedat totalment obsoleta com alternativa al capitalisme ferotge, la socialdemocràcia en els residus tampoc no té futur en el segle XXI. Calen, doncs, altres vies per situar-se de veritat en una línia de decreixement en l’ús de materials i de reducció contundent en el consum energètic en els processos de fabricació de productes i en la seva gestió posterior.

El paral·lelisme queda corroborat si ens plantegem situar-nos més enllà de les dues socialdemocràcies. Les barreres establertes en moltes constitucions, que fan pràcticament impossible la sortida del capitalisme -com també veten l’autodeterminació de les nacions o, en el nostre cas particular, la simple federació dels territoris dels Països Catalans-, tindrien la seva rèplica en el cas que vulguessim implantar un sistema que portés a la mínima expressió el plàstic destinat a envasos i embalatges, la reutilització de tot el que sigui reutilitzable, l’eliminació dels productes d’usar i tirar i la supressió de l’obsolescència programada en totes les seves versions. Obtendríem una contundent negativa en forma de normativa europea, tot apel·lant a la llibertat de mercat i d’empresa. Europea però totalment intocable, ja que prové d’un àmbit que queda preservat de l’abast democràtic.

I això que, quantificant aquest pas, podríem reduir més d’un 25% de les deixalles produïdes i, a més a més, reduïríem considerablement el potencial tòxic dels residus, que tornarien a tenir una fracció orgànica molt més important. I, consegüentment, necessitaríem menys metres cúbics d’abocadors i encara menys forns d’incineració.

Llàstima que, com amb els altres canvis radicals, ens ho posin impossible, fora dels marges de la seva estimada democràcia representativa, un sistema que, com les socialdemocràcies, també fa catúfols.

Written by econacionalitarisme

gener 23, 2017 at 11:02 pm

Arxivat a No anem bé, residus

L’home del megàfon

leave a comment »

Per ells, eres l'”home del megàfon”, per nosaltres, eres i seràs el Lluís del Cànem.

Ells, et volien ben lluny dels seus projectes especulatius, nosaltres, al costat dels tractors i les bicicletes quan marxàvem al ritme de “Salvem Gallecs”.

anso

Divendres passat, un dels referents de l’ecologisme social català, es va morir amb 81 anys. En Lluís Ansó Landa, activista nat, va ser un dels ferms defensors de l’espai agroforestal de Gallecs i dels seus pobladors, greument amenaçats per l’antiga dictadura i, posteriorment, per molts dels poders del nou règim constitucional.

L’enyorat Vallès verd i agrícola s’ha reduït dramàticament en els quaranta anys de democràcia, però el balanç de la resistència de la Comissió de Defensa de Gallecs, del Cànem-Ecologistes en Acció de Catalunya i, més recentment, de la Plataforma en Defensa de Gallecs, grups on havia militat en Lluís, és força positiu davant de la magnitud de les forces que teníem davant. La meitat de les 1.741 hectàrees d’aquest pulmó resten lliures d’asfalt i ciment. La resta ha caigut a queixalades (en forma d’AVE, carreteres, autovies, polígons, nous barris…) dels que se’n vanagloriaven de ser els seus protectors.

La integritat d’en Lluís no temia les criminalitzacions comandades per una alcaldessa intransigent i ferida en el seu amor propi, que va judicialitzar la seva vida -i la d’altres companys- en una edat ja avançada, ni tampoc es venia pels cèntims de l’expropiació. El seu compromís i lucidesa fluïa nítidament a través de la seva boca, denunciant corrupcions, malbaratament de recursos públics, portes giratòries, enriquiment privat a partir del patrimoni comú i altres maldats que tants anys de sociovergència han significat per al territori i la vida dels catalans.

Res, Lluís, que sàpigues que aquests dies estem de dol. De dol des de la base, sense cobriment mediàtic, sense homenatges de les altes institucions, sense condecoracions àuries, però recordant intensament què has significat i signifiques per a nosaltres i per al país que volem. I, amb tu, ens venen també a la memòria l’Anna Bosch i tants altres ecologistes que ja no hi són.

 

Written by econacionalitarisme

febrer 17, 2016 at 10:22 pm

“Tourists go home”. N’esteu segurs?

with one comment

El viatge més enllà de l’entorn quotidià és, des de sempre, cultiu i aprenentatge d’econacionalitarisme. És poder comprovar com els altres països tenen clarobscurs, una veritable oportunitat per remodelar mites i ponderar tòpics i, el que és més important, avaluar la pròpia nació, assumint les seves mancances i valorant els seus actius d’una manera més realista. En fi, conèixer ens porta a relativitzar, a estimar qualsevol terra i qualsevol cultura, un convit a anul·lar les mentides del xovinisme.P1060986

Al viatge no professional, des del segle XIX, se li diu “turisme”. Un mot que amaga un contingut amb potencial metzinós, una interacció entre el visitant i el visitat que ha patit una severa degeneració motivada per la “parctematització”, la massificació i l’aplicació del capitalisme dur en aquest sector econòmic. L’impacte conseqüent ha estat colossal en la destrucció del territori i en l’intent de modificar i banalitzar les formes socioculturals autòctones.

Tota aquesta problemàtica que ha comportat la conversió del viatge en turisme, ha estat i és molt important a la nostra econació. Els Països Catalans han contemplat des de fa més de mig segle la destrucció de bona part de la seva costa i de molts dels seus paisatges muntanyencs, per culpa d’aquest mal entès “turisme”.

Però estem segurs que els turistes estrangers són els principals culpables d’aquests i altres mals? Passem a analitzar-ho.

La pèrdua de complexitat urbana que han patit els centres de les nostres ciutats té que veure òbviament amb la pressió de la compra turística tòpica o de marca però potser també amb el canvi dels nostres hàbits de consum, que han deixat bastant abandonades les botigues tradicionals, que tant plorem quan desapareixen, mentre fem excursions als centres comercials o a les tendes low cost.

Penso que en la conversió de les nostres terres en parcs temàtics turístics en tenim una bona part de culpa els autòctons. En són mostres la proliferació de l’anomenat “turisme rural” o l’excés de fires de qualsevol cosa que ens conviden als pobles i viles del país cada cap de setmana, i que ha convertit en turísticament dependent l’economia de moltes de les comarques de l’interior, amb l’abandonament de la majoria de les activitats productives tradicionals, mentre que es renuncia a reconvertir el sector primari a les pràctiques ecològiques.

Pel que fa a la pertorbació de la tranquil·litat, fins ben entrada la nit, de les places de les nostres viles, som tot uns pioners. Els visitants, normalment, assumeixen com a imitables les pràctiques dels indígenes. I millor que no ens autoenganyem: soroll, horaris intempestius i cert incivisme a càrrec de part de la nostra ciutadania són el pa de cada cap de setmana i de cada estiu en els llocs de lleure de ciutats i pobles.

I si pensem en el trinxament del territori efectuat per les urbanitzacions de segones i terceres residències, la contribució autòctona és escandalosament important, sense oblidar que certes zones són majoritàriament ocupades per estrangers.

Sembla, doncs, que raonant potser arribarem a la conclusió que els turistes no són responsables de gairebé tot a les nostres ciutats i territoris més turístics. Sí, són molts, masses ingents, però potser és perquè, malgrat el triomfalisme, la nostra economia no dóna per més i hem de fer de cambrers i de saltimbanquis vestides amb parracs medievals per poder sobreviure (un 43% del PIB a les Balears i Pitiüses, un 12,6% del del País Valencià i un 11% del català provenen del denigrat turista, i això sense comptar la despesa indirecta), en bona correspondència al lloc on ens té situats la divisió internacional del treball dissenyada pel capitalisme globalitzat. I sí, uns quants són uns salvatges, segurament perquè els països del Nord, amb uns índexs PISA tan elevats, no han tingut prou temps de formar èticament la seva joventut. I, evidentment, els seus viatges i estades tenen un impacte ambiental immens, més o menys com quan nosaltres exercim el nostre dret al viatge milers de quilòmetres enllà.

Finalment, la solució que ofereix massa gent, fins i tot des del sector “progressista”, és l’anomenat “turisme de qualitat”, que no se sap ben bé a quins turistes es refereix. Sembla ser que o es passa el sedàs pel sector de l’alta cultura o bé pel de l’alta cartera. Si es refereix al primer, potser ens morirem de gana, ja que fins i tot els cultes europeus són una petita minoria en els seus països; si als segons, seria d’un apartheid intolerable i indigne sota qualsevol concepte.

Com en moltes altres qüestions, la solució no és fàcil. Des de l’econacionalitarisme no podem renunciar al viatge com a trobada amb l’altre, com a coneixement de la diversitat cultural i natural del món, però som conscients que hem de minimitzar el seu impacte i per això es fa urgentíssim aturar el seu creixement, i reconvertir profundament tot el sector a la sostenibilitat ambiental i cultural, en un clima de respecte que hem de crear i mantenir nosaltres mateixos, sense oblidar d’oferir el nostre exemple. I, en última instància, als que es passin més que els autòctons, que se’ls apliqui estrictament la normativa vigent.

Si diuen que tenim els polítics que ens mereixem, no passarà igual amb els turistes que ens visiten?

 

Written by econacionalitarisme

Octubre 4, 2014 at 10:59 pm

El moviment ecologista: 20 anys incidint en com tractem els residus

leave a comment »

©Todd Morris

©Todd Morris

Veníem d’antigues lluites que avui sonen a ciència ficció: contra abocadors que eren simples recipients on els lixiviats s’escapaven al seu aire i denunciant incineradores amb filtres de fireta. Estàvem instal·lats, pel que fa a la generación de residus, encara en la transició que ens duria al model desbocat de consum que es consolidarà amb el canvi de segle. Tot i que la població ja utilitzava els acabats d’instal·lar contenidors de paper i d’envasos que acompanyaven als verds del vidre pioner, encara no recuperàvem ni un 5% dels materials.

Justament fa vint anys, l’any 1993, va ser un dels anys de referència en la legislació mediambiental del nostre país. En un dels aspectes claus d’aquesta temàtica, els residus, s’estableix la llei marc que els regularà; en altres paraules, aquell any abandonàvem la precarietat i entràvem de ple en la història. Aquella Llei, la 6/93, de 15 de juliol, va marcar un punt de partida, una inflexió en la consideració de les deixalles. El més important del seu contingut va ser establir un ordre de prioritat en la gestió, començant per la reducció de la generació i per minorar la seva perillositat; en segon lloc, implantava la selecció per fraccions dels residus recollits, que seran “valoritzats”, ja sigui materialment o per obtenir-ne energia; i, finalment, el destí del rebuig que quedi es dipositarà en abocadors. Aquesta és un jerarquia que segueix, a grans trets, vigent.

Els avenços a partir d’aquest marc ideològic ja institucionalitzat varen ser lents, massa lents, pero ben reals i importants. Generalització de la recollida selectiva (vidre, paper/cartró i envasos), modernització de les plantes incineradores, dipòsits amb garanties d’impermeabilitat, xarxa de deixalleries per a les fraccions més problemàtiques, popularització de les 3 R (reduir, reutilitzar, reciclar) com a prioritats d’una bona gestió en qüestió de residus, van marcar el primer decenni.

El darrers deu anys també han comportat una sèries de millores, de les quals destaquen un important desplegament de la recollida selectiva de matèria orgànica, la implantació cada cop a més municipis del sistema que, a hores d’ara, dóna més bons resultats, l’anomenat Porta a Porta, o l’establiment d’un cànon per al rebuig que va a incinerar o que es duu a abocador. També cal destacar l’impuls que durant els anys 2000 s’ha produït en els índexs de recollida selectiva, més que doblant-los en deu anys, i situant-los en el 2011 al voltant del 40% dels residus generats.

També hi ha hagut grans decepcions, com va ser la Iniciativa Legislativa Popular que, l’any 1999, va recollir i presentar al Parlament més de 100.000 signatures per a prohibir la incineració de residus, proposta que va ser transformada per la majoria parlamentària existent en aquells moments en una llei de regulació d’aquest mètode finalista, sense cap concessió a la seva eliminació. O oportunitats perdudes, que han acabat en mediocritat, com en el cas dels Ecoparcs, o l’educació ambiental, que s’ha quedat aturada en uns nivells de conscienciació i sensibilització bastant modestos.

Tots aquests passos, aquestes millores, eren a l’agenda del moviment ecologista des de molts anys abans de la seva implantació per part dels diferents governs i administracions. I això que, en les múltiples reunions mantingudes amb responsables i tècnics de l’Agència de Residus de Catalunya, de l’Entitat Metropolitana del Medi Ambient o de diferents ajuntaments catalans, en les comissions de seguiment dels programes de gestió o de les diferents plantes de tractament, en altres àmbits de trobada amb actors d’aquest sector, la resposta usual de l’altra part era que no érem realistes, que el que proposàvem era per a ciutadanies del nord d’Europa, i que aquí no funcionarien. Anys després, però, hem vist com s’acabaven implantant moltes de les mesures proposades des de les nostres organitzacions, encara que sovint fos només de manera parcial.

Però un cop fet balanç d’aquests vint anys de gestió més o menys seriosa dels residus catalans, caldrà cloure que potser el que més ens ha d’importar és quin futur ens espera, a quins nous reptes ens enfrontem en la gestió de les deixalles.

És de domini públic que en alguns temes estem pitjor que fa vint anys, com ara en la generació, gràcies a que s’han multiplicat els envasos i embalatges i els productes d’un sol ús i que, a més a més, les poques iniciatives que volien incidir en reduir la producció de residus han xocat amb un gran mur, el del lobby dels productors, sobretot la indústria del plàstic, i el de la distribució, que han impossibilitat l’adopció de solucions generalitzades. En aquesta qüestió és totalment imprescindible establir a curt termini i amb vocació d’universalitat sistemes de dipòsit, devolució i retorn (SDDR) per als envasos. No en va, des de fa vint anys que ho hauríem d’haver considerat de “caràcter prioritari” (segons l’article 7.2 de la llei 6/93). Com ja dèiem aleshores, aquesta baula de la cadena del residu és la més important per assolir un sistema sostenible.

Pel que fa a la recollida, hi ha tota una sèrie de reptes pendents. El primer i immediat seria acabar d’estendre a tot el territori la recollida selectiva de matèria orgànica. En segon lloc i a curt termini cal optar decididament pels mètodes que garanteixen la més bona selecció en origen i, a hores d’ara, això és sinònim de Porta a Porta. Un tercer aspecte, a cavall entre recollida i tractament, és distingir entre recollida i recuperació, per, d’aquesta manera, aconseguir que aquests paràmetres s’acostin el màxim possible.

I per últim, ens queda el tractament final del que no s’ha recuperat, del rebuig. La gran troballa, europea això sí, són els CDRs (Combustibles Derivats de Residus), que s’estendrà com l’oli amb la col·laboració de les grans plantes industrials. Aquesta és una nova forma d’incineració, que té un plantejament pretesament sostenible al seu darrere. La substitució de combustibles molt contaminants per la crema de deixalles és tot un repte dialèctic per a les associacions ecologistes i veïnals.

Ara, que si deixen fluir la democràcia, potser canviarem d’estructures polítiques i Catalunya tindrà la totalitat de les competències per a gestionar els residus, el món ecologista no pot abandonar el seu bagatge i ha de seguir jugant el paper que ha desenvolupat fins avui: no només denunciar tot allò que vagi en contra d’una gestió sostenible sinó sobretot incidir per a què s’adoptin les millors tecnologies disponibles en termes de sostenibilitat global.

(article publicat a De residu a recurs. 20 anys de gestió de residus a Catalunya   Agència de Residus de Catalunya. Barcelona, 2013)

Written by econacionalitarisme

Novembre 7, 2013 at 5:52 pm

Continuarem reclamant-nos viatgers

leave a comment »

P1010255

En els temps que s’estrenava l’entaforament pel broc gros de l’imaginari capitalista fins als últims racons socials i personals, ja fa un grapat d’anys, els usuaris del transport públic ens vam portar un bon ensurt, de primeres rebut amb estranyesa però després amb un regust ben amarg, quan les megafonies començaven a tractar-nos de clients. Des de sempre, els que ens traslladem pel món amb tren, metro, autobús, avió, aeri, ferri o cremallera, érem coneguts amb els noms de passatgers o viatgers. I doncs, a què treia cap aquest canvi lèxic? En principi, semblava clar que darrere s’hi ocultaven els sermons dels gurús neoliberals que sentenciaven que qualsevol activitat que es volgués considerar moderna havia de regir-se pel mercat. I en el mercat, ja se sap, només hi ha venedors i clients, i potser algun viatjant, però ni rastre de viatgers.

I, rumiant rumiant, vam veure que les conseqüències d’aquest canvi eren molt més importants del que ens temíem en un principi. La cosa anava en dues direccions. La primera, que considerant-nos clients ens anaven preparant per la inevitable, pensaven aquests senyors, pèrdua de la propietat pública del mitjans de transport; ja no serien nostres sinó d’ells, i només ens necessitarien per comprar el bitllet de les línies que decidissin conservar entre AVE i AVE. La segona, conseqüència inevitable, seria que la nostra incidència en la planificació i en la gestió de les xarxes de transport seria nul·la, farien i desfarien sense tenir en compte que tenim dret a un transport col·lectiu eficaç, suficient i democràtic. La nostra participació acabaria tenint com a límit el trist full de reclamacions.

I, com el que passa en un dels ecosistemes acaba alterant l’equilibri global, els canvis lexicals al bioma capitalista contemporani també han estat una constant en l’evolució dels últims quaranta anys. Sense anar més lluny, la població, que ens els setanta i vuitanta, érem ciutadania, en els noranta ens convertírem en consumidors, per, en els dos mil avançats, quan ja anaven maldades, arribar a que el mot més adient per denominar-nos fos el de súbdits. Darrerament,  potser cal anar assumint que un cada cop més nombrós gruix de gent hauria de ser anomenada més pròpiament com a esclaus.

Malgrat tot, de Paysandú a Ulaan Baatar i de l’Hospitalet a Burjassot, continuarem reclamant-nos viatgers… i també ciutadans.

Written by econacionalitarisme

Juny 8, 2013 at 7:27 pm

Econacioquè?

leave a comment »

P1110758

Quan ja fa més de dos anys que funciona aquest bloc, hi ha encara gent que em pregunta què significa exactament el seu nom. Teniu raó que ja seria hora d’aclarir què vull dir amb la paraula “econacionalitarisme”.

El terme prové de la unió de dos conceptes de naturalesa política que, a més a més, necessiten d’un marc ètic, metodològic, per poder funcionar correctament.

D’una banda hi ha l’ecologisme, una ideologia sorgida en l’últim terç del segle passat, que pretén aconseguir una societat on l’impacte dels humans sobre la terra sigui el mínim possible. En essència, l’ecologisme preconitza una nova relació entre els humans i el medi on viuen, amb la resta d’éssers vius i amb els elements no vius, però també una relació diferent entre els mateixos membres de l’espècie humana.

El segon concepte bàsic és el nacionalitarisme. Si en l’ecologisme tractem de conservar la biodiversitat, com a garantia d’una vida plena, en el nacionalitarisme també es vol preservar l’altra gran diversitat existent en el planeta: la cultural i lingüística. Aquest terme que, estranyament, no ha gaudit de gaire fortuna, va néixer per diferenciar l’ideari dels moviments d’alliberament nacional de les que s’han vingut anomenant nacions sense estat, del dels nacionalismes de caràcter expansionista i dominador que practiquen molts estats i nacions. La meva aportació al nacionalitarisme ha estat ampliar el concepte per incloure en el seu si els esforços de moltes nacions ja constituïdes en estats per a recuperar la seva plena sobirania, especialment econòmica -amb el manteniment del domini públic dels seus principals recursos, per exemple- però també política.

Ambdues diversitats han patit, pateixen i patiran constants agressions per part d’uns sistemes sociopolítics que les tenen poc en compte quan no actuen per eliminar-les.

En aquest disseny programàtic, que inclou també els nexes entre els dos grans elements anteriors, li calia inexorablement una sèrie de condicionants imprescindibles perquè la qualitat ètica de la pràctica política validi i possibiliti el viratge cap a l’econacionalitarisme. Democràcia radical, respecte escrupolós dels drets humans i de les minories, preponderància d’allò públic, d’allò que és de tothom, per sobre dels interessos privats, coresponsabilitat de la ciutadania, i revitalització de les relacions extraeconòmiques entre els éssers humans, són els principals factors que possibiliten i alhora complementen ecologisme i nacionalitarisme.

Fins aquí una introducció bàsica a la meva proposta ideològica, utòpica si voleu, que he anat construint, modelant i modificant durant pràcticament tota la vida. El fruit de tota aquesta construcció ideològica, basada en infinitud d’experiències, aprenentatges, realitats analitzades, ha estat el que he batejat com a econacionalitarisme. És la meva proposta per anar cap a un món, uns Països Catalans, on tothom pugui viure millor, amb dignitat. I, evidentment, és el motiu principal de l’existència del meu bloc, que vol servir, entre d’altres coses, de compilació i de difusió de l’econacionalitarisme.

Written by econacionalitarisme

Abril 6, 2013 at 8:04 pm

El residu ja ha madurat

with 2 comments

cartell cadena humana-01

La insistent i estrident campanya “Envàs, on vas?”, ha aixecat les adormides hosts ecologistes, i ha situat els residus en el debat de l’opinió pública. Hi veig dues lectures en aquesta proposta de l’Agència de Residus de Catalunya. Una, la negativa, ja se n’ha parlat força, i ens transmet que la campanya respon a una exigència de les empreses del plàstic i del vidre, afiliades a Ecoembes i Ecovidrio. És en la segona que m’hi voldria estendre. Un cop superada la lògica indignació, se m’ha acudit que aquesta podria ser l’ocasió d’introduir, per fi, la transparència en la qüestió de les deixalles i, en concret en el reciclatge i la recuperació de materials. Si en qüestió de sobirania, finalment ja som adults, per què no en residus? I és que, durant molts anys, des de les administracions s’ha plantejat a la ciutadania que el que es recollia selectivament equivalia, pràcticament, al que es reaprofitava. Una mentida, piatosa si voleu, per, pensàvem, acostumar a la gent a separar les fraccions sense amoïnar-los amb els resultats. Amb això s’ha camuflat temps i temps la llarguíssima llista de productes amb una petjada ecològica intolerable pel que fa als residus que comporten.

“Envàs, on vas?” ha trencat la falsa il·lusió. La crua realitat és que les empreses no volen ni veure el que consideren impropis, ja s’han cansat d’entrar plàstics a les seves plantes i només aprofitar-ne una part i desviar-ne la resta cap a incinerar o abocar.

Però, com dèiem, ja som massa grans com perquè se’ns enredi amb irrealitats de color de rosa. A partir d’ara tothom pot saber que molt del que llença no s’aprofita, que les dades de la recollida selectiva s’han d’interpretar d’una manera diferent. I, per tant, podrà obrar en conseqüència a l’hora de comprar. D’espectador passiu haurà d’esdevenir actor responsable.

Un trencament de cartes que, evidentment, també implica l’exigència de transparència a les administracions i no només en els balanços de recuperació sinó en la resta de la gestió dels residus. És imprescindible que deixin de banda aquesta llarga etapa predemocràtica de volguda foscor.

D’aquesta manera ens estalviarem situacions lamentables com la que s’ha produït darrerament amb la portada de CSR (Combustible Sòlid Recuperat) de Sabadell a Mallorca. És el reiterat cas del qual no sabem de quins residus es tracta (industrials, voluminosos, impropis de la matèria orgànica?), del que dubtem de si està controlat per l’administració, i que ignora els principis de proximitat i suficiència consagrats en els nostres programes de gestió vigents.

Per tot això i més, dir-vos, senyors del Govern Balear i de la Generalitat de Catalunya, que ja ens hem fet grans i hem descobert que ens heu amagat moltes coses, però encara tenim aquella infantil il·lusió de que, també en qüestió de residus, la veritat i la gestió democràtica arribin a ser el mètode quotidià de funcionar.

Written by econacionalitarisme

gener 24, 2013 at 1:35 pm

Arxivat a Democràcia, residus

%d bloggers like this: