econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

Archive for the ‘Documentals, cinema i teatre’ Category

Keep smiling

leave a comment »

La preDiada dels últims anys ha donat a la inspiració amplis motius per un escrit. No és el cas d’enguany. El tedi al que ens ha condemnat la nostra parentela política, anorreant l’estimulant passat més pròxim per una finta de retorn als temps de vaques magres, no ofereix joc. El format de les mobilitzacions que ens esperen n’és un bon mirall.

©UBC Library

©UBC Library

Així que, encara que també podria encaixar, el Keep smiling que encapçala l’entrada ve de la intenció d’explicar una situació més perversa. És el títol d’una pel·lícula que ens proposa la directora georgiana Rusudan Chkonia, que vaig veure abans d’ahir per un atzar audiovisual.

La història se centra en el desenvolupament d’un concurs per a triar la millor de les mares de Geòrgia. Chkonia dissecciona, des del seu raconet de món, la televisió-fem, una de les formes característiques del capitalisme del segle XXI. No conformant-se amb l’increment de la desigualtat social, la precarietat laboral o la monetarització de tot allò que hi ha al planeta, la prepotència del sistema ha assaltat el lleure de la ciutadania dintre de les seves pròpies cases, deixant sota mínims la dignitat de les persones a banda i banda de la pantalla.

Davant d’això, sense necessitat de mostrar-nos horribles màfies ni altres recursos fàcils, la directora georgiana ens retrata l’escalada d’un concurs televisiu, que conforme van passant els minuts intensifica progressivament el sexisme, l’engany, el tot per una audiència assedegada de morbositat, l’explotació del sentimentalisme (per exemple, fent menjars per als refugiats d’Abkhàzia), l’extorsió de la misèria econòmica per convertir-la en misèria moral. I, per a més inri, mantenint sempre el somriure.

A la pel·lícula, el concurs era emès per la televisió georgiana però segurament no queda gaire llunyà de multituds de programes de la majoria de cadenes televisives, farcides de falsos concursos (i altres formats) dedicats al que els clàssics deien “baixes passions” i que certs intel·lectuals anomenen “cultura mediàtica popular” (denigrant, pel meu gust, els termes “cultura” i “popular”), que, per cert, tenen una popularitat que posa en qüestió l’efectivitat de la gran inversió pública en educació de les darreres dècades.

Qui sap si el bust de Lenin que es veu uns instants durant els primers compassos de la pel·lícula és simplement pura estètica o potser un punt de reflexió que ens planteja Chkonia.

Written by econacionalitarisme

Setembre 9, 2016 at 10:00 pm

Dos dies, una nit

leave a comment »

Com ens indica la tradició, un vespre de llevantada es presta a anar al cinema, una aposta ben arriscada en els temps que corren. Però en aquest cas vam tenir premi.

Deux jours, une nuit és una pel·lícula magnifica, tot i la senzillesa del seu format. Una pel·lícula social però no de serveis socials. Una pel·lícula valona però que es podria haver rodat amb versemblança a qualsevol indret del món dit occidental.

L’argument és ben simple: uns treballadors d’una petita empresa es troben en el dilema de renunciar a la paga d’estiu -mil euros- o que una de les seves companyes sigui despatxada.

Sara (Marion Cotillard), la protagonista Wikimedia commons

Sara (Marion Cotillard), la protagonista @Wikimedia Commons

Els ingredients del missatge que ens transmeten els germans Dardenne són ben comprensibles al llarg de tot l’àmbit geogràfic del capitalisme senil. Les respostes dels que es neguen a renunciar a la paga són diverses (“he d’arreglar el pati”, “la meva dona s’ha quedat a l’atur”, “treballo en negre el cap de setmana”, “he de comprar-me una televisió, una rentadora…”)  però es poden encabir en dues problemàtiques bàsiques. Per una banda hi ha tot el pòsit de la crisi persistent, que castiga amb la desocupació i les pèrdues salarials a una població que està hiperendeutada, per una altra, es mostra sense massa manies una insolidaritat i un individualisme fonamentats en una societat basada en la satisfacció de “necessitats” materials que són ofertes sense descans.

Però el que més m’ha fet pensar és constatar la transformació profunda que s’ha produït amb el canvi de segle en l’àmbit laboral, sobretot en la mentalitat de la majoria de la població. Tan profund ha estat el salt que separa la nostra actualitat de la que teníem en els anys vuitanta, per exemple, que segurament situats fa 30 o 35 anys, no entendríem alguns dels paràmetres que se’ns presenten en el film. Amb tota seguretat, seria incomprensible i manifestament il·legal que l’amo de l’empresa plantegés la dicotomia entre paga i acomiadament a la seva plantilla, i que, a més a més, no hi hagués cap intervenció sindical. També seria impossible que ni un sol treballador no es qüestionés la idoneïtat d’un sistema socioeconòmic que permet una aberració com aquesta.

Written by econacionalitarisme

Desembre 17, 2014 at 8:07 pm

%d bloggers like this: