econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

Archive for the ‘Democràcia’ Category

Peces de roba de nord enllà

leave a comment »

Abans d’entrar en matèria, i perquè no li busqueu un possible enlluernament com el que patien els informants d’Espriu, no em dol manifestar que he vist a la Renània septentrional diverses coses que ens acosten aquest nord en concret i, per tant, són lluny de les impressions reflectides a l’Assaig de càntic en el temple. Un parell d’exemples poden ser l’abundància de pidolaires, no només en les grans ciutats sinó també en les de mida mitjana, o la salut deficient del paisatge, molt urbanitzat i amb diversos punts “negres”.

Un cop fet l’aclariment passo a la descripció del cas, localitzat a Aachen (Aquisgrà en català), concretament en el seu centre.

En un forn pertanyent a una cadena, ens va atendre una noia ben amable i eficient. Era la cara visible de l’establiment i la gent que feia cua perquè la despatxessin no mostrava cap signe de sorpresa ni de que res fos fora d’allò que és normal.

Però a nosaltres sí que hi va haver un fet que ens va portar a encetar una reflexió. I vam començar les disquisicions: a la nostra ciutat es podria veure aquesta escena tan quotidiana en terres germàniques? El consens va ser ràpid. Tot i els sinistres efectes que la globalització ha causat en els paisatges urbans, com que el teixit comercial de les ciutats europees s’assembli cada cop més en totes elles, allò que havíem vist era inèdit a Barcelona.

I, el que és pitjor, amb la important població musulmana que hi viu, tot apunta a que trigarem temps a veure una dependenta d’un establiment cèntric del nostre país vestida amb un hijab.

Per què, malgrat tenir tanta gent favorable a l’acollida de refugiats i migrants, que es pensa tan tolerant, que es veu tan cosmopolita, hi ha una oposició soterrada -o no tan soterrada- a aquesta opció en la vestimenta femenina?

El fenomen és, a casa nostra, bastant general però s’aguditza entre els sectors més conservadors i en certs àmbit de l’esquerra; particularment significatiu és el rebuig que prové de certes files del feminisme militant.

I és tan arrelat que provoca sovint una irritació aguda. Bé, perquè us en feu càrrec, els efectes serien semblants als que es donen en certs àmbits del Països Catalans, particularment en el sector de la restauració, quan t’adreces a un empleat en un determinat idioma oficial i propi. La incomoditat i el retorn traduït del que tu li dius, encara que la distància lingüística sigui mínima, mostren una reacció de tipus al·lèrgic semblant a la causada per la visió d’un hijab.

Amb aquesta percepció social aviam qui és el guapo o la guapa que posa a despatxar la seva botiga a una noia amb aquesta peça de roba de l’Europa del nord… encara que sigui una de tan fashion com la de la imatge.

©Herman Yahaya

Written by econacionalitarisme

Juliol 19, 2017 at 4:27 pm

En Valtònyc agafa l’autobús

leave a comment »

No estic gens d’acord amb el que vós dieu…

afirmava, apòcrif, Voltaire.

Incondicionals del capitalisme,

esquerranoses de tòpic pujat,

gurús de les dietes saludables,

llibertaris de censura fàcil,

rapers renegaires,

opinadores i tertulians,

predicadors i fanàtiques,

hooligans i feixistes,

integristes i populistes,

ecocides i culturicides,

esotèrics setciències,

coaches d’autoajuda,

apologistes de la violència,

conreadores del mal gust,

futbolistes en roda de premsa,

malcriadores de noves generacions,

polítics de democràcia representativa,

i tantes -incomptables- bestioles de déu.

I Voltaire, recreat per Hall, rematava:

… però defensaria fins a la mort el vostre dret a dir-ho.

 

 (poema premiat amb un accèssit

al 29è Concurs Literari de Nou Barris)

 

Written by econacionalitarisme

Març 15, 2017 at 7:46 pm

Arxivat a Democràcia, Pensaments

Bifurcacions nacionalitàries

leave a comment »

©Ben Kerckx

 

La fi d’ETAEn diàleg són els títols de dos reportatges que ens va oferir TV3 fa un parell de setmanes.

Moltes coses tenien en comú els dos documentals: tractaven d’un conflicte nacionalitari contemporani, d’uns conflictes que, a més a més, han aconseguit desfer-se de la xacra de la violència que els ha malejat i enquistat durant decennis; i també compartien la mediocritat de la seva qualitat, ja sigui per patir un cert biaix ideològic, amb la consideració del PSE com a responsable principal del cessament de la violència -explicable si considerem que el guió està basat en un llibre coescrit per Jesús Eguiguren, però molt qüestionable de cara a confeccionar un bon estudi històric- o amb l’oblit de la proposta radicalment democràtica del lehendakari Ibarretxe, en el cas basc; o per la poca traça de la conductora del diàleg entre membres dels diferents sectors implicats, en el reportatge sobre el nord d’Irlanda.

Ara, més enllà dels elements aprofitables dels dos reportatges, que n’hi havia, aquesta coincidència m’ha fet pensar en les dues vies que ens han ensenyat les dues experiències. Dues vies que, paradoxalment, han esdevingut radicalment diferents i que, com a models per al futur, no podem ignorar.

Mentre que a Irlanda, tot i les immenses dificultats que presenta la reconciliació, la pau ha obert de bat a bat les portes a la democràcia, amb el reconeixement implícit del dret a l’autodeterminació expressat en els Acords de Divendres Sant; a Euskal Herria, aquest desenvolupament democràtic no s’ha produït, ans al contrari: hi ha hagut una recessió en la legislació que ha fet possible il·legalitzar formacions polítiques o empresonar gent per exercir la llibertat d’expressió. Els camins, certament, s’han anat allunyant: quan uns han tornat a l’autonomisme de poca dignitat, amb la típica recompensa crematística -en forma de concert econòmic privilegiat- , els altres segueixen reivindicant la seva opció republicana -com ens indiquen clarament els resultats de les eleccions nordirlandeses de fa uns dies-.

Afortunadament, la pau s’ha consolidat als carrers i als paisatges bascos i irlandesos, però caldrà seguir analitzant l’evolució dels dos processos i els resultats que vagin oferint per valorar la salut nacionalitària i democràtica dels dos models.

 

Written by econacionalitarisme

Març 12, 2017 at 10:27 pm

Les maratons són per als Jocs Olímpics

leave a comment »

Un milió de persones, diuen, i milers d’entitats hi participen, 25 anys d’existència, divulgació i aprofundiment en el coneixement de malalties greus, àmplia participació de professionals i famosos. Aquest èxit continuat sembla que és dificilment contestable, si, a més a més, hi ha una participació solidària i totalment altruista en multitud d’actes convocats arreu de Catalunya.

Però, sap greu, la Marató de TV3, a mi em grinyola des de sempre. I ho fa perquè em serveix d’indicador de que el nostre país és ben lluny de l’excel·lència que alguns insisteixen a predicar. Ja ho intuïa aquest vídeo fet per l’esquerra real que qüestionava la marató que es va dedicar a la pobresa l’any 2012.

Perquè, aviam, si les patologies que presenten les diferents maratons tenen una incidència tan important en la salut de la població, el seu tractament ha de ser un dret bàsic de la ciutadania, fet que comporta inevitablement que la investigació d’aquestes malalties també ho ha de ser, fins i tot si continuem sota la jurisdicció d’un sistema capitalista. I, per tant, cal que aquesta estigui comandada i garantida per l’administració i finançada per fons públics. El contrari, el món que supura de la Marató, per moltes raons neoliberals que ens donin i molts exemples internacionals que ens ensenyin, és un retorn al sistema caritatiu, que funcionava quan encara els drets humans eren pura utopia, i la salut i la dignitat de les dones i els homes depenia de l’almoina, que també experimentava un increment quan s’acostava Nadal.

I és que, per molt que trenqui el consens, no puc deixar de dir, amb la Marató ressonant a la televisió i a la ràdio, que no anem bé. Perquè aquest no és un cas aïllat sinó que és la punta de l’iceberg, el benestar elemental no pot dependre de cors entendrits per l’ambient ni de la llagrimeta mediàtica sinó que ha d’estar garantit pel cos social, és a dir per l’Estat. I potser ens estalviaríem de posar-nos vermells com un pigot amb els “pro infància” (expressió que em fa recordar alguns segells del franquista Sàhara espanyol dels anys 60) o “Nadal solidari”, noms que duen les dues últimes caminades de l’any de Barnatresc -organitzades per l’Ajuntament de Barcelona- .

Com dèiem fa tres anys i mig: no hi falten cadires! Tanmateix encara ens obliguen a seguir triant entre caritat o solidaritat ciutadana, entre maratons o drets.

Written by econacionalitarisme

Desembre 18, 2016 at 8:00 pm

Ep, companyes, que som en un món “hard”!

leave a comment »

Casualment, l’endemà de llegir el breu text de Voltaire Sobre l’horrible perill de la lectura, s’esdevé l'”inesperat” triomf d’en Donald Trump a les presidencials nordamericanes.

Tot i que jo també engruixia les files dels que preveien una victòria de la prepotent candidata demòcrata, la notícia m’ha obert sobtadament la ment.

I em pregunto: és un fenomen tan estrany, en els temps que vivim, que un individu d’aquest nivell ètic i intel·lectual arribi a ser el cap de la primera potència mundial?

Doncs em sembla que no gens. En el fons, si ens sincerem i deixem de banda consignes mediàtiques i benpensants, tot quadra.

Com quan erem petits i uníem dues paraules per la correspondència que podíem establir entre elles, queda clar que cada societat es mereix els governants que tria. En quatre ratlles: a un món on són valors en alça l’agressivitat, el mal gust, la grolleria amb amplificació mediàtica, en el qual el paper de moltes dones ha reculat uns quants decennis, i on el que segueix primant és l’estrena de cotxes i qui és el més espavilat trepitjant els altres, no tindríem cap dubte que li correspondria un líder barroer, fatxenda, racista, masclista, conquistador i faedor de diners com a xurros… en fi, una desferra humana.

I davant d’un món que ha retornat al “hard”, on l’hostilitat ens espera a cada racó, l’esquerra segueix funcionant molt majoritàriament com si fóssim encara en el “soft”, en el món amable de l’estat del benestar, caminant cap a un progrés il·lustrat, exquisit, humà.

Potser el que cal és baixar de la torre d’ivori i fer front a aquests adoradors de la incultura, la violència, la desigualtat, l’ordinariesa, el totalitarisme i la mala educació. Però, com?

En un món “hard” calen actuacions en coherència amb aquest context, tot i que tinguem com a nord un planeta “soft” -atenció!, no fofo sinó amb una ànima ben potent-. Així que no estaria malament que d’una vegada per totes deixessim de llepar-nos les ferides i lamentar-nos de com és la gent, i enfiléssim un camí decidit: el de proposar un canvi real deixant per a la història l’experiència socialdemòcrata, que ha estat ben profitosa però que fa temps que ja no fa fred ni calor a ningú.

Davant de la revolució conservadora del bòtox i els tatuatges, del mori la intel·ligència i dels programes de la televisió brossa, que, això sí, “parla dels problemes que preocupen a la gent” (com va fer notar Noam Chomsky a una pregunta sobre la campanya de Trump), cal oposar-li amb una contundència equivalent una revolució que treballi per un profund canvi d’estructures, basant-se en un pensament fort -sense abandonar la honestitat que ens proporciona el relativisme- en drets humans i nacionals, en justícia, en solidaritat sincera, en sostenibilitat, en democràcia. Cal davallar de les càtedres i tractar sobre el que importa a la gent, però oferint-los una alternativa trencadora viable, oposant el bé comú al retorn a la llei del més fort.

O sigui, res a veure amb la mediocritat dels vuit anys d’Obama i menys amb l’evident proximitat a l’establishment de Clinton.

 

Written by econacionalitarisme

Novembre 9, 2016 at 10:53 pm

Tortosa com a indicador

with 3 comments

“Pareix que la democràcia només val quan surt lo que uno vol” 

(piulada de Laura Fernández @LauritaFB)

Tortosa_-_Monumento_a_la_Batalla_del_Ebro_5

©Wikimedia Commons

La consulta de dissabte a la capital del Baix Ebre representa un indicador excepcional per a prendre el pols sociopolític del país. Concretament, jo hi veig tres problemàtiques que s’exemplifiquen en diferent grau en aquest polèmic referèndum d’àmbit municipal.

La principal versaria al voltant de la pràctica de la democràcia. En aquest aspecte ha presentat els següents elements: consulta vinculant (no la típica i humiliant “consultiva”), pregunta i alternatives claríssimes (no recargolada ni dividida en dues fases com la que es va votar el 9N), respectuosa amb el text de la Llei  52/2007, de la Memòria Històrica (ja que aquest monument horrorós està catalogat com a BIPCC-“Bé integrant del patrimoni cultural català” i, per tant, exempt de ser retirat obligatòriament), aprovada per 19 dels 21 regidors del consistori (que representen quasi el 80% dels vots emesos a les municipals de 2015), compliment d’una promesa electoral de la formació que encapçala l’ajuntament, una participació de 8.464 veïns i veïnes (més d’un 29% del cens), un resultat clar (68,36% favorable a la no retirada del monument), un veredicte de democràcia directa diferent al que els representants sembla ser que haurien decidit (segons El Periódico -28/V/2016-, 14 dels regidors són partidaris de treure l’artefacte franquista).

Les reaccions davant aquest panorama ja les coneixeu; arriben a l’extrem de declarar que els resultats no han d’acatar-se i que van a recórrer als tribunals. Podríem dir que s’ha produït un linxament mediàtic que encara segueix. Els arguments dels crítics: consulta no necessària, consulta-trampa, manipulació de la població per part del batlle, mala concepció de l’autonomia municipal, pèrdua de la legitimitat del Parlament, i moltes altres andanades d’encara més calibre, expressades inclús el mateix dia de la votació. Les reaccions, paradoxalment i lamentablement, sorgien de manera preferent dels sectors que reclamen superar la democràcia representativa, que plantegen la insubmissió davant tribunals constitucionals, que invoquen repetidament el concepte “poble” -que en el cas tortosí, consideren tan fàcilment manipulable-, els que han pontificat que mai de mai consultar a la ciutadania és negatiu ni il·legítim.

Un segon element seria el de la tan esmentada “memòria històrica”. El seu imprescindible respecte i conreu no ha d’oblidar que la Història en majúscules i objectiva no existeix; ni tan sols els simples fets resisteixen la univocitat més enllà de quan es van produir i quins van ser els seus protagonistes. I si no hi ha una única “història” tampoc hi ha d’haver una única “memòria històrica”, com quan vam concloure, ja fa anys, declarant que no existia només la “dona” sinó que n’eren una rica pluralitat.

El tercer, també afectat pel reguitzell d’insults, té un caire territorial. Potser em titllareu de tenir la pell massa fina, però he percebut un cert tuf de ser davant l’enèsim retret del centre benpensant cap a les perifèries “ordinàries”.  Des de la gent que treballem per construir els Països Catalans, no es pot veure amb bons ulls que es qüestionin tan sovint iniciatives que des d’aquest “centre” sembla que no són ben vistes. Aquestes pràctiques, penso, han tingut històricament una incidència gens menyspreable en la situació d’autoodi i de negació de pertinença nacional, que han estat freqüents en els nostres territoris.

Evidentment estic d’acord amb que al feixisme cal combatre’l, però ha de ser dia a dia, amb polítiques coherents i responsables que no col·laborin al seu creixement, i no amb atzagaiades que neguen la mateixa essència de la democràcia, ben homologables a les de la “marca Espanya”.

Written by econacionalitarisme

Juny 2, 2016 at 5:33 pm

Abstenció democràtica

with one comment

Quantes vegades, en els primers temps, vam proclamar la poca gràcia de l’abstenció electoral per la bona salut democràtica. Això fins que ja vam veure de quin pal anava el sistema representatiu: llavors ja no semblava tan important el percentatge de gent que emetia el vot; en el fons, qui exerceix aquest dret és perquè vol, perquè s’hi sent implicat, perquè hi veu una utilitat, perquè percep un respecte als seus drets i deures des de les institucions. Estava clar que l’augment de l’abstenció anava essencialment lligat a la crisi de legitimitat de la democràcia representativa.

Ara, a Catalunya, en un context d’autoaturada del procés independentista, quan ja hem cremat cinc dels divuit mesos [com]promesos, sense fer pràcticament res, si no és anar enrere, se’ns planteja tornar a participar en unes noves eleccions espanyoles.

Davant d’aquest panorama tan galdós, se m’apareix amb força la possibilitat de l’abstenció. Jo, que quasi mai he faltat a la crida de les urnes, tot i la meva desafecció pel tipus de democràcia de calça curta que patim, he decidit que em planto davant el pròxim 26-J.

La causa d’aquest canvi personal és l’existència d’una confluència de tota una sèrie de factors que penso que fan que, paradoxalment, tingui més sentit democràtic no votar que fer-ho.

Un primer element seria la materialització de la desconnexió d’un estat aliè, que ja hauria d’haver fet efectiu en les darreres eleccions però que finalment no vaig fer, tot i haver de votar a una candidatura penosa, per ajudar a visibilitzar per enèsim cop la força independentista. Aquesta funció “comptable”, exercida reiteradament en els últims anys, va concloure per mi aquell dia, i no tornarà a ser vigent fins que, més d’hora o més tard, legalment o no, es faci l’imprescindible referèndum d’autodeterminació. Aquest factor conflueix amb el -poc, en el cas que ens ocupa- respecte pels drets de la ciutadania que qualsevol sistema democràtic ha de mantenir.

Però també pot haver-hi un importantíssim element de tipus emancipatori. En la negació dels drets nacionals que Espanya segueix exercint, una abstenció elevada seria un factor clau de deslegitimització d’un sistema que no ens inclou, tant de cara a l’interior com internacionalment, i potser un revulsiu per la desimflada -pels líders i formacions polítiques, fonamentalment- parròquia independentista. Calculo que, pel cap baix, es podria arribar a una abstenció d’un 55 %. Si ens basem en els resultats de desembre passat, la suma de l’abstenció -l’habitual més l’atiada per la CUP: 29,02%-, les dues formacions independentistes que s’hi presentaren -22,04% sobre el total dels cens- i un percentatge no gaire elevat dels que van votar En Comú Podem, podria arribar-se, si es plantegés seriosament, a una afluència a les urnes de poc més del 40% dels potencials electors. Un bon cop a la legitimitat del poder espanyol a Catalunya.

La qüestió funcional també hi juga a favor. Per què, de què ha servit i de què pot servir una presència nacionalment catalana al Congrés i al Senat, si no és per manifestar la nostrada queixa reiterada i seguidista.

També hi hauria, si em permeteu, una qüestió de bon gust: molta gent s’estalviaria de tornar a votar unes candidatures altament lamentables.

En resum, aquí i ara, l’abstenció electoral pot ser la més democràtica de les opcions.

Written by econacionalitarisme

Mai 24, 2016 at 7:01 pm

%d bloggers like this: