econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

Archive for the ‘Barcelonès’ Category

Manar obeint: una crida

with one comment

“Per primera vegada l’esquerra ha guanyat Barcelona”

 

Aquest seria el meu titular, penso que inèdit, després de la celebració de les eleccions municipals del 24 de maig.

I ha de quedar ben clar, perquè malgrat l’excessivament moderat entusiasme que ha despertat, la qüestió és històrica: mai l’esquerra de veritat, la que aspira a transformar societat, democràcia i governança, havia aconseguit 14 dels 41 regidors ni, tampoc, un de cada tres vots, que és el que sumen els sufragis aconseguits per Barcelona en Comú (BeC) i CUP Capgirem Barcelona.

Es pot objectar que la victòria ha estat per la mínima. Ben cert, el bloc de la dreta “clara” (CiU i PP) ha quedat ben aprop (a un regidor i a poc més d’un punt). La resta, el bloc socialdemòcrata (Esquerra i PSC) i el centre dreta de Ciutadans, queden enrere (20, 6% i 11,1%, respectivament).

O que la democràcia interna de la formació guanyadora ha estat manifestament deficient -analitzeu les seves “primàries”- o que la cara d’Ada Colau ha regnat en carrers i paperetes -anomalia aquesta última d’un “tercermundisme” mai vist des de l’inici de la democràcia actual-.

O que Barcelona en Comú té bastants elements per poder sospitar que és una marca blanca d’Iniciativa. Després de moltíssims anys, sembla que aquesta ha estat l’única manera que ICV trenqués el seu sostre de vidre i sumés al sector il·lustrat i fashion que l’havia sostingut durant dècades, importants sectors del nou proletariat; les taques vermelles a Nou Barris, a la Zona Franca, a Ciutat Vella, al Carmel i a la Verneda en són testimoni.

O que el cap central de Podemos, una de les forces polítiques aplegades a BeC, faci afirmacions que no se li perdonarien -com sí que ha passat, i reiteradament, en aquest cas- a quasi ningú més, ja sigui en declaracions dubtant de la unitat de la llengua o en les seves ambigüitats amb el dret a decidir o la monarquia.

O que una part gens menyspreable dels votants de BeC hagin decidit no en clau municipal, ni catalana, sinó espanyola; una decisió impulsada, a més,  per la insistent presència televisiva dels líders de Podemos.

Tot això sembla bastant versemblant. És el nivell que ofereix la ciutat i el país. Però el que és indiscutible és que el vot del malestar social, de l’anhel de canvis estructurals, el del desig d’una democràcia plena, ha superat a les fórmules de sempre, tant de dreta com socialdemòcrates, caducades, corporativistes, corruptes, i sense intenció real d’esmena.

Com ha expressat Ada Colau, els barcelonins i barcelonines han votat pel canvi. Però la tragèdia també està servida: Barcelona en Comú, ignorant el missatge de la majoria de la ciutadania, està apropant-se perillosament a les urpes socialdemòcrates, per comptes del més natural acostament a la CUP. Si només pensem en termes matemàtics sembla que seria imprescindible, per a tenir un govern estable, un acord amb PSC i Esquerra, ja que es fregaria la majoria absoluta. Ara, si hi afegim una visió politològica, potser un govern en minoria de 14 regidors (BeC+CUP) podria tenir viabilitat, sobretot si tenim en compte que el que quedaria a l’oposició, per la seva diversitat en els dos eixos ideològics -i per la mala premsa que tindrien certes aliances i posicionaments-, seria a la pràctica una oposició amb poc poder bloquejador.

Després de la victòria, és possible, desitjable i just un govern d’esquerra real a la capital catalana. Aquesta seria la meva aposta, i penso la de la majoria de votants de BeC i la CUP, un govern municipal que aprofundiria en democràcia, socialisme i nacionalitarisme -si BeC es manté en el seu autodeterminisme-. L’alternativa és una rància reedició dels governs socialistes preTrias. I, a més a més, seria donar-li la raó a en Salvador Cardús, quan deia a El Temps -núm. 1.614- “que la “nova” política s’assembla tremendament a la vella”.

 

Anuncis

Written by econacionalitarisme

Juny 8, 2015 at 7:56 pm

Barcelona en comú però capgirant-la

leave a comment »

He anat seguint de prop l’evolució de la proposta de Barcelona En Comú, des del seu començament com a Guanyem fins avui, i considero arribat el moment de valorar aquesta opció de l’esquerra per governar la ciutat més poblada dels Països Catalans.

Començant pel titular, aquest seria que, malgrat proclamar la seva alternativitat, Barcelona En Comú ve a ser una reedició de la majoria dels tics que han caracteritzat bona part de l’esquerra del país en els darrers anys. Els més importants al meu parer són els que segueixen:

  1. Les importants reticències a una democràcia plena. Els vernissos que s’hi han aplicat no poden amagar que en el seu interior regna la caducada pràctica del que ells mateixos anomenen els “partits del règim”. Una mostra n’és la clara aplicació de quotes –dels partits i agrupacions que donen suport a Barcelona En Comú- en la que sense dubte serà la seva candidatura definitiva a la municipalitat barcelonina, malgrat repetir fins al mai que no són una coalició, ni una sopa de sigles. L’escenificació d’unes pseudoprimàries neutralitzades per un sistema de llistes -que han acabat sent de llista única- on inevitablement guanyarà el que han previst d’antuvi, no deixa dubtes de la poca convicció democràtica amb que comencen la seva trajectòria.
  2. La poca ambició ideològica del projecte. Reitera, ja sigui per la por a com ho rebi la ciutadania o per no creure en ell, la renúncia a un canvi sistèmic real, profund –que tot i ser una contesa municipal, caldria que constituís un referent per il·lusionar la ciutadania i posicionar-se clarament per obtenir una majoria de l’esquerra en les pròximes eleccions al Parlament-. Aquesta, en el fons, no és més que una constant de l’actuació d’ICV-EUiA, ossada de la candidatura, que transmet allà on va la por atàvica a pronunciar el mot “anticapitalista”.
  3. La indefinició nacional, que els produeix una incomoditat constant, segueix encotillant aquesta part de l’esquerra. La no consideració de la més gran mobilització ciutadana de la Catalunya del segle XXI –la independentista- com a esmentable en una relació dels moviments ciutadans actuals feta per la líder Ada Colau –en l’entrevista a El Temps núm. 1.603- o el que denota el dibuix de la presentació de la candidatura, amb un ajuntament presidit per la bandera espanyola, poden deixar alleugerits els esquerranosos cosmopolites però també traspuen quin és l’àmbit on es mou l’imaginari de la majoria dels de Barcelona En Comú.

En fi, sense negar les interessants propostes que s’inclouen en el seu manifest, cal dir que l’enèsim intent d’aplegar totes les forces de l’esquerra, ni les agrupa totes –l’esquerra independentista ha decidit no participar-hi-, ni té un ànim transformador massa creïble i, consegüentment, no sembla que engresqui excessivament.

Intentar guanyar actius incloent els intel·lectuals de sempre no pot amagar que, per a molts dels que aspirem a un veritable canvi sistèmic a la ciutat i al país, Barcelona En Comú no representi més que una avorrida opció de vot útil davant les dificultats que pot tenir la candidatura de Capgirem Barcelona –l’abrigall de la CUP per al 24 de maig- d’obtenir representació al consistori de la plaça de sant Jaume.  La sensació és novament d’ofec, per la impotència de no poder trencar el sostre que capitalisme i Espanya ens imposen, i seguir rodant eternament en els “caballitus” de la reforma del que és essencialment irreformable.

Written by econacionalitarisme

Març 11, 2015 at 10:53 pm

Carenejada nostàlgica pel Tibidabo

leave a comment »

Vallvidrera-Tibidabo-coll d’Erola-turó de Sant Cebrià-parc del Laberint d’Horta

Funicular a Vallvidrera Superior
temps de recorregut: 2 h 35
funicular, casa i biblioteca d’en Valentí Almirall, restes “nostàlgiques” del Tibidabo dels setanta, vistes de Barcelona, arboços

 

L’inici de l’excursió és l’estació “superior” del funicular de Vallvidrera. Sortim i anem a la dreta per agafar el carrer de les Alberes. Quan acaben les cases, continuem per un camí asfaltat reservat exclusivament per a vianants, que ocupa l’antiga vorera de la carretera i està separat d’aquesta per una tanca de fusta. Damunt mateix tenim la mola imponent de la torre de Collserola … Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Written by econacionalitarisme

febrer 17, 2011 at 8:47 pm

%d bloggers like this: