econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

Archive for the ‘Països Catalans’ Category

Peces de roba de nord enllà

leave a comment »

Abans d’entrar en matèria, i perquè no li busqueu un possible enlluernament com el que patien els informants d’Espriu, no em dol manifestar que he vist a la Renània septentrional diverses coses que ens acosten aquest nord en concret i, per tant, són lluny de les impressions reflectides a l’Assaig de càntic en el temple. Un parell d’exemples poden ser l’abundància de pidolaires, no només en les grans ciutats sinó també en les de mida mitjana, o la salut deficient del paisatge, molt urbanitzat i amb diversos punts “negres”.

Un cop fet l’aclariment passo a la descripció del cas, localitzat a Aachen (Aquisgrà en català), concretament en el seu centre.

En un forn pertanyent a una cadena, ens va atendre una noia ben amable i eficient. Era la cara visible de l’establiment i la gent que feia cua perquè la despatxessin no mostrava cap signe de sorpresa ni de que res fos fora d’allò que és normal.

Però a nosaltres sí que hi va haver un fet que ens va portar a encetar una reflexió. I vam començar les disquisicions: a la nostra ciutat es podria veure aquesta escena tan quotidiana en terres germàniques? El consens va ser ràpid. Tot i els sinistres efectes que la globalització ha causat en els paisatges urbans, com que el teixit comercial de les ciutats europees s’assembli cada cop més en totes elles, allò que havíem vist era inèdit a Barcelona.

I, el que és pitjor, amb la important població musulmana que hi viu, tot apunta a que trigarem temps a veure una dependenta d’un establiment cèntric del nostre país vestida amb un hijab.

Per què, malgrat tenir tanta gent favorable a l’acollida de refugiats i migrants, que es pensa tan tolerant, que es veu tan cosmopolita, hi ha una oposició soterrada -o no tan soterrada- a aquesta opció en la vestimenta femenina?

El fenomen és, a casa nostra, bastant general però s’aguditza entre els sectors més conservadors i en certs àmbit de l’esquerra; particularment significatiu és el rebuig que prové de certes files del feminisme militant.

I és tan arrelat que provoca sovint una irritació aguda. Bé, perquè us en feu càrrec, els efectes serien semblants als que es donen en certs àmbits del Països Catalans, particularment en el sector de la restauració, quan t’adreces a un empleat en un determinat idioma oficial i propi. La incomoditat i el retorn traduït del que tu li dius, encara que la distància lingüística sigui mínima, mostren una reacció de tipus al·lèrgic semblant a la causada per la visió d’un hijab.

Amb aquesta percepció social aviam qui és el guapo o la guapa que posa a despatxar la seva botiga a una noia amb aquesta peça de roba de l’Europa del nord… encara que sigui una de tan fashion com la de la imatge.

©Herman Yahaya

Written by econacionalitarisme

Juliol 19, 2017 at 4:27 pm

leave a comment »

Written by econacionalitarisme

Mai 26, 2017 at 10:37 pm

Arxivat a jocs, Països Catalans

Punt final al Verkami. El Bacàvia continua

with one comment

Com a cloenda de la campanya de micromecenatge que ha fet possible el Bacàvia, aquí teniu un balanç de com ha anat aquest projecte col·lectiu, que ha acabat exitosament, gràcies al suport de moltes persones de bona part dels Països Catalans.

En total, durant els quaranta dies de campanya, van ser 83 persones les que van fer aportacions al Bacàvia, i moltes més les que han difòs el projecte en els seus àmbits.

L’assoliment de la quantitat fixada com a primer objectiu es va produir a la meitat del període (21è dia) establert per al micromecenatge. Llavors, va ser el moment de pensar amb un segon objectiu: situar el Bacàvia en com més casals de joves millor. Finalment, les noves aportacions han permès fer arribar un exemplar del joc al Casal de Joves d’Es Castell, al de Riudellots de la Selva i a la Casa de la Joventut la Maranya, de Benicàssim, tots ells centres que disposen d’un fons de jocs de taula per als seus usuaris.

Tot plegat, la campanya ha suposat el lliurament de 97 Bacàvies i 50 bosses amb el seu logo.

La important acceptació del joc ha fet que ens decidíssim a fer una tirada doble (200 exemplars) de la compromesa en el micromecenatge. Per a dur-ho a terme, hem fet una inversió complementària d’uns 1.500 euros amb fons propis, amb l’objectiu de poder estendre el Bacàvia i arribar a unes altres cent persones o entitats.

 

mecenes-vinculacio

Dels 83 mecenes. la gran majoria (4 de cada 5) eren persones sense cap vincle d’amistat ni familiar amb l’autor .

L’anàlisi sobre la localització geogràfica que segueix es refereix exclusivament a aquestes 66 mecenes “desconegudes”.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Written by econacionalitarisme

febrer 22, 2017 at 11:47 pm

Valencianistes, vos diuen

leave a comment »

690px-senyera_del_nacionalisme_valencia-svg1

 

Us transcric unes poques línies que expliquen una part important de la nostra història recent.  Descriuen una evolució ideològica, escrita en primera persona, però que és un relat compartit amb molta altra gent, i no només al País Valencià.

És part del parlament d’en Rafael Company, quan va rebre el premi “Joan Baptista Basset” (XX Nit del Tirant, 19 de novembre de 2016)

 

 ©Wikimedia Commons

“Tot somni, és clar, s’ha de contrastar amb el dur asfalt de les vivències a la llum del dia. Ho duc fent des de 1976:

— primer, com a valencianista molt jovenet a qui no li faltava massa per a ser blavero (ai!, que propet de l’abisme!…);

— després, entre 1977 i 1985, com a pancatalanista que cridava «País Valencià! Països Catalans!» en l’Institut Sorolla i a la Universitat de València;

— entre 1985 i 1986, com un pancatalanista a qui esglaiava la coherència onomàstica extrema de Josep Guia ―recordeu: És molt senzill: digueu-li Catalunya― i, doncs, com un valencianista pancatalanista que mirava molt de reüll l’actualització del Qüestió de noms de Joan Fuster i del pensament en aquest vessant d’Enric Prat de la Riba i d’Antoni Rovira Virgili

— des de 1986, com un valencianista «estricte» però catalanòfil, que va tardar només uns dies a explorar les vies que obria Damià Mollà”

 

Com veieu, un itinerari circular de valencianisme a valencianisme, passant per l’entusiasme de la nació sencera i per la posterior fugida pel maltractament des del centre principatí.

Malgrat tot el que s’ha fet malament -sovint fatal- en els darrers trenta anys, no puc deixar d’escoltar “catalanista” quan sento “valencianista”. Suposo perquè també sento les flaires del reiterament ad infinitum de greuges diversos, amb el finançament com a motor de tot. Des de l’any 1980 fins al 2012, Sénia amunt hem viscut una pèrdua immensa de temps i recursos al ritme d’aquells catalanistes que ens van governar. I tot per tornar al mateix lloc de sortida: el desig d’independència.

Només espero que el valencianisme que s’està estenent no sigui tan “estricte” i es projecti d’una manera decidida cap al seu espai natural. Prometem -almenys alguns i algunes- una bona acollida.

 

Written by econacionalitarisme

febrer 9, 2017 at 8:57 pm

Bacàvia. El joc dels Països Catalans

leave a comment »

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Bacàvia és un projecte que es proposa engrescar-vos a jugar al voltant d’una realitat nacional ben viva, que volem plural, conscient i descaradament visible.

Ho intentarem combinant els tres ingredients per excel•lència d’un joc de taula: l’estratègia, els coneixements i l’atzar.

El nostre objectiu és estendre el Bacàvia al màxim de racons dels nostres països, començant pels àmbits més actius culturalment i lúdicament, ja sigui de manera mediàtica com presencial (amb partides de presentació, per exemple).

10 raons per ser mecenes

1. per aguditzar la teva estratègia i ponderar els teus coneixements en un joc de taula inèdit, exigent però sense excessives complicacions
2. per gaudir d’un disseny net i minimalista que contrasta amb l’estil recarregat de molts jocs de taula
3. per contribuir a la visibilització del nostre àmbit cultural i nacional
4. per incrementar el teu coneixement de la societat on vius i de la seva gent
5. per ajudar a que circuli la creativitat i el coneixement humà a través d’una llicència creative commons no comercial
6. per donar suport a un producte cultural 100% quilòmetre zero, finançat en bona part per micromecenatge i sense ànim de lucre
7. per fer créixer la minsa presència de la llengua catalana en el món dels jocs de taula
8. per poder encetar una xerrada postpartida amb nous temes
9. per reivindicar en positiu la voluntat de continuar sent Països Catalans
10. en definitiva, per passar-t’ho bé en companyia

 

Coneguem el Bacàvia >

 

al verkami del Bacàvia >

 

 

Written by econacionalitarisme

Octubre 1, 2016 at 10:35 am

Tortosa com a indicador

with 3 comments

“Pareix que la democràcia només val quan surt lo que uno vol” 

(piulada de Laura Fernández @LauritaFB)

Tortosa_-_Monumento_a_la_Batalla_del_Ebro_5

©Wikimedia Commons

La consulta de dissabte a la capital del Baix Ebre representa un indicador excepcional per a prendre el pols sociopolític del país. Concretament, jo hi veig tres problemàtiques que s’exemplifiquen en diferent grau en aquest polèmic referèndum d’àmbit municipal.

La principal versaria al voltant de la pràctica de la democràcia. En aquest aspecte ha presentat els següents elements: consulta vinculant (no la típica i humiliant “consultiva”), pregunta i alternatives claríssimes (no recargolada ni dividida en dues fases com la que es va votar el 9N), respectuosa amb el text de la Llei  52/2007, de la Memòria Històrica (ja que aquest monument horrorós està catalogat com a BIPCC-“Bé integrant del patrimoni cultural català” i, per tant, exempt de ser retirat obligatòriament), aprovada per 19 dels 21 regidors del consistori (que representen quasi el 80% dels vots emesos a les municipals de 2015), compliment d’una promesa electoral de la formació que encapçala l’ajuntament, una participació de 8.464 veïns i veïnes (més d’un 29% del cens), un resultat clar (68,36% favorable a la no retirada del monument), un veredicte de democràcia directa diferent al que els representants sembla ser que haurien decidit (segons El Periódico -28/V/2016-, 14 dels regidors són partidaris de treure l’artefacte franquista).

Les reaccions davant aquest panorama ja les coneixeu; arriben a l’extrem de declarar que els resultats no han d’acatar-se i que van a recórrer als tribunals. Podríem dir que s’ha produït un linxament mediàtic que encara segueix. Els arguments dels crítics: consulta no necessària, consulta-trampa, manipulació de la població per part del batlle, mala concepció de l’autonomia municipal, pèrdua de la legitimitat del Parlament, i moltes altres andanades d’encara més calibre, expressades inclús el mateix dia de la votació. Les reaccions, paradoxalment i lamentablement, sorgien de manera preferent dels sectors que reclamen superar la democràcia representativa, que plantegen la insubmissió davant tribunals constitucionals, que invoquen repetidament el concepte “poble” -que en el cas tortosí, consideren tan fàcilment manipulable-, els que han pontificat que mai de mai consultar a la ciutadania és negatiu ni il·legítim.

Un segon element seria el de la tan esmentada “memòria històrica”. El seu imprescindible respecte i conreu no ha d’oblidar que la Història en majúscules i objectiva no existeix; ni tan sols els simples fets resisteixen la univocitat més enllà de quan es van produir i quins van ser els seus protagonistes. I si no hi ha una única “història” tampoc hi ha d’haver una única “memòria històrica”, com quan vam concloure, ja fa anys, declarant que no existia només la “dona” sinó que n’eren una rica pluralitat.

El tercer, també afectat pel reguitzell d’insults, té un caire territorial. Potser em titllareu de tenir la pell massa fina, però he percebut un cert tuf de ser davant l’enèsim retret del centre benpensant cap a les perifèries “ordinàries”.  Des de la gent que treballem per construir els Països Catalans, no es pot veure amb bons ulls que es qüestionin tan sovint iniciatives que des d’aquest “centre” sembla que no són ben vistes. Aquestes pràctiques, penso, han tingut històricament una incidència gens menyspreable en la situació d’autoodi i de negació de pertinença nacional, que han estat freqüents en els nostres territoris.

Evidentment estic d’acord amb que al feixisme cal combatre’l, però ha de ser dia a dia, amb polítiques coherents i responsables que no col·laborin al seu creixement, i no amb atzagaiades que neguen la mateixa essència de la democràcia, ben homologables a les de la “marca Espanya”.

Written by econacionalitarisme

Juny 2, 2016 at 5:33 pm

L’home del megàfon

leave a comment »

Per ells, eres l'”home del megàfon”, per nosaltres, eres i seràs el Lluís del Cànem.

Ells, et volien ben lluny dels seus projectes especulatius, nosaltres, al costat dels tractors i les bicicletes quan marxàvem al ritme de “Salvem Gallecs”.

anso

Divendres passat, un dels referents de l’ecologisme social català, es va morir amb 81 anys. En Lluís Ansó Landa, activista nat, va ser un dels ferms defensors de l’espai agroforestal de Gallecs i dels seus pobladors, greument amenaçats per l’antiga dictadura i, posteriorment, per molts dels poders del nou règim constitucional.

L’enyorat Vallès verd i agrícola s’ha reduït dramàticament en els quaranta anys de democràcia, però el balanç de la resistència de la Comissió de Defensa de Gallecs, del Cànem-Ecologistes en Acció de Catalunya i, més recentment, de la Plataforma en Defensa de Gallecs, grups on havia militat en Lluís, és força positiu davant de la magnitud de les forces que teníem davant. La meitat de les 1.741 hectàrees d’aquest pulmó resten lliures d’asfalt i ciment. La resta ha caigut a queixalades (en forma d’AVE, carreteres, autovies, polígons, nous barris…) dels que se’n vanagloriaven de ser els seus protectors.

La integritat d’en Lluís no temia les criminalitzacions comandades per una alcaldessa intransigent i ferida en el seu amor propi, que va judicialitzar la seva vida -i la d’altres companys- en una edat ja avançada, ni tampoc es venia pels cèntims de l’expropiació. El seu compromís i lucidesa fluïa nítidament a través de la seva boca, denunciant corrupcions, malbaratament de recursos públics, portes giratòries, enriquiment privat a partir del patrimoni comú i altres maldats que tants anys de sociovergència han significat per al territori i la vida dels catalans.

Res, Lluís, que sàpigues que aquests dies estem de dol. De dol des de la base, sense cobriment mediàtic, sense homenatges de les altes institucions, sense condecoracions àuries, però recordant intensament què has significat i signifiques per a nosaltres i per al país que volem. I, amb tu, ens venen també a la memòria l’Anna Bosch i tants altres ecologistes que ja no hi són.

 

Written by econacionalitarisme

febrer 17, 2016 at 10:22 pm

%d bloggers like this: