econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

Archive for the ‘Països Catalans’ Category

Generadors d’energia elèctrica

leave a comment »

©econacionalitarisme (sobre mapa base ©ebrenc)

A Catalunya hi ha actualment 24 centrals de generació d’energia elèctrica amb una potència superior a 50 MW (dades de 2014, les últimes disponibles), de les quals tres superen el gigawatt, tretze se situen entre 100 i 1.000 megawatts, i la resta van de 50 a 100 MW.  Son de quatre tipus diferentsː centrals nuclears, de cicle combinat de gas natural, hidràuliques i de cogeneració.

Aquestes grans instal·lacions productores d’electricitat es localitzen en cinc zonesː Baix Camp/Ribera d’Ebre (nuclears i cicle combinat), àrees metropolitanes de Barcelona (cicle combinat) i de Tarragona (cicle combinat i cogeneració), Pirineu i Prepirineu occidentals (hidràuliques), i curs mig del Ter (hidràuliques).

 

Anuncis

Written by econacionalitarisme

Abril 4, 2018 at 6:19 pm

L’esport escapçat de TV3 i d’IB3

leave a comment »

Fa una pila de temps que es venen succeint les denúncies que les nostres dues televisions públiques més importants tenen un biaix polític determinat i que aquesta irregularitat pot incidir en la percepció de la realitat dels qui les veuen.

Tot i que tothom pensarà que, amb aquest prolegomen, tornem a insistir amb el tema de sempre, us equivoqueu. Avui parlaré d’una altra problemàtica. D’un desequilibri que no és de matís, i que tampoc no és subjectiu sinó que, gràcies a la quantificació feta per la magnífica revista Fosbury , en el seu darrer número, ens ofereix dades esfereïdores de com es tracta l’esport en els informatius i la necessitat d’una sacsejada forta per capgirar la situació que, per la seva gravetat, podem parlar tranquil·lament de desinformació.

I, parafrasejant a la Maria Mercè Marçal, tenim tres greus àmbits de discriminacions perpetrades per TV3 i, en un grau un xic menor, per IB3 contra la diversitat de l’esport dels nostres països.

  ©Tsutomu Takasu

La primera marginació, la més greu, que la Marçal no dubtaria a combatre, és la dedicació totalment aclaparadora de la informació esportiva a la pràctica masculina. Les xifres són contundents: a TV3,  l’esport d’homes ocupa un 96,52% del temps esportiu als informatius, mentre que a IB3 aquest percentatge és del 91,92%.

La segona discriminació televisivoesportiva procedeix de la diferència marcada entre disciplines. L’estudi de la Fosbury ens objectivitza el que tothom intuïa: que l’esport-rei domina de llarg, amb més d’un 70% a la “tele” principatina i un 60% a la illenca. Exceptuant el tennis, el bàsquet o el futbol sala (aquest només a la IB3), la resta d’especialitats han de conformar-se amb cobertures de vergonya en els informatius, fins i tot quan tenen nivell de campiones i campions mundials, com ara l’hoquei patins (amb un trist 1,19%).

I, finalment, la tercera marginació ve donada per la preponderància dels clubs grans,  que anorrea la resta d’entitats. Com és obvi, el FC Barcelona és el pes pesant, ocupant gairebé un quaranta per cent del temps dedicat a l’esport en els Telenotícies. Però la cosa està tan mal muntada que un club foraster, el Real Madrid, es menja un 5,43% de la quota de pantalla dels TN de TV3, més que tot el bàsquet (4,82%) o tot el ciclisme (1,55%).

Tot i la potència de l’estudi, potser quedaria pendent una altra qüestió: tota la informació esportiva és de debò esportiva o hi ha un desviament exagerat cap a qüestions econòmiques -piles de minuts dedicades als fitxatges, per exemple-, polèmiques i disputes personals i morbo en general. I això sense voler entrar en discussió de si els anomenats esports del motor es poden considerar per les seves característiques una pràctica esportiva, tenint en compte, a més, que són dels més susceptibles d’estar al servei d’interessos publicitaris.

L’estudi, publicat en el número 28, no aprofundeix en quines son les causes d’aquest tractament informatiu tan incorrecte. Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions però penso que és obvi que el patriarcat existent, també, al voltant de l’esport, considerant-lo una activitat fonamentalment masculina, i el capitalisme, que considera els esports segons els dividends que ofereixen als que s’enriqueixen desmesuradament al voltant del fenomen esportiu, -incloent en aquest punt els drets d’imatge televisiva, que obliga a jugar en horaris surrealistes-,  són els principals responsables de la situació .

És esperable d’una televisió pública com cal que ofereixi continguts que tendeixin a l’equilibri, tot intentant capgirar, dintre de les seves possibilitats, les desigualtats socials  i no que les agreugin, com passa actualment. Així, doncs, cal exigir tant a TV3 com a IB3, i com la futura à Punt valenciana, que canviïn de manera radical la cobertura de la informació esportiva vers una diversificació enriquidora i més justa. En benefici de l’esport i del dret a la igualtat.

Written by econacionalitarisme

Març 6, 2018 at 8:01 pm

Bacàvia: 1a actualització

leave a comment »

L’inici d’un nou curs és la data fixada per la primera actualització de les cartes del Bacàvia, el joc dels Països Catalans.

En concret, us oferim renovar la sèrie seqüencial de futbol, amb la classificació final de la temporada 2016/17.

Us podeu baixar els canvis que cal fer a les cartes originals a primera actualització futbol

I aquesta és la nostra proposta de com fer-ho:

 

En definitiva, de les 32 cartes de la sèrie, us haurien de quedar tres sense variació (FC Barcelona, Vila-real CF i RCD Mallorca), dues haurien de canviar anvers i revers (CE la Pobla de Mafumet i CD Llosetense) i la resta només modificar-ne el revers.

 

Written by econacionalitarisme

Setembre 5, 2017 at 5:28 pm

Peces de roba de nord enllà

leave a comment »

Abans d’entrar en matèria, i perquè no li busqueu un possible enlluernament com el que patien els informants d’Espriu, no em dol manifestar que he vist a la Renània septentrional diverses coses que ens acosten aquest nord en concret i, per tant, són lluny de les impressions reflectides a l’Assaig de càntic en el temple. Un parell d’exemples poden ser l’abundància de pidolaires, no només en les grans ciutats sinó també en les de mida mitjana, o la salut deficient del paisatge, molt urbanitzat i amb diversos punts “negres”.

Un cop fet l’aclariment passo a la descripció del cas, localitzat a Aachen (Aquisgrà en català), concretament en el seu centre.

En un forn pertanyent a una cadena, ens va atendre una noia ben amable i eficient. Era la cara visible de l’establiment i la gent que feia cua perquè la despatxessin no mostrava cap signe de sorpresa ni de que res fos fora d’allò que és normal.

Però a nosaltres sí que hi va haver un fet que ens va portar a encetar una reflexió. I vam començar les disquisicions: a la nostra ciutat es podria veure aquesta escena tan quotidiana en terres germàniques? El consens va ser ràpid. Tot i els sinistres efectes que la globalització ha causat en els paisatges urbans, com que el teixit comercial de les ciutats europees s’assembli cada cop més en totes elles, allò que havíem vist era inèdit a Barcelona.

I, el que és pitjor, amb la important població musulmana que hi viu, tot apunta a que trigarem temps a veure una dependenta d’un establiment cèntric del nostre país vestida amb un hijab.

Per què, malgrat tenir tanta gent favorable a l’acollida de refugiats i migrants, que es pensa tan tolerant, que es veu tan cosmopolita, hi ha una oposició soterrada -o no tan soterrada- a aquesta opció en la vestimenta femenina?

El fenomen és, a casa nostra, bastant general però s’aguditza entre els sectors més conservadors i en certs àmbit de l’esquerra; particularment significatiu és el rebuig que prové de certes files del feminisme militant.

I és tan arrelat que provoca sovint una irritació aguda. Bé, perquè us en feu càrrec, els efectes serien semblants als que es donen en certs àmbits del Països Catalans, particularment en el sector de la restauració, quan t’adreces a un empleat en un determinat idioma oficial i propi. La incomoditat i el retorn traduït del que tu li dius, encara que la distància lingüística sigui mínima, mostren una reacció de tipus al·lèrgic semblant a la causada per la visió d’un hijab.

Amb aquesta percepció social aviam qui és el guapo o la guapa que posa a despatxar la seva botiga a una noia amb aquesta peça de roba de l’Europa del nord… encara que sigui una de tan fashion com la de la imatge.

©Herman Yahaya

Written by econacionalitarisme

Juliol 19, 2017 at 4:27 pm

leave a comment »

Written by econacionalitarisme

Mai 26, 2017 at 10:37 pm

Arxivat a jocs, Països Catalans

Punt final al Verkami. El Bacàvia continua

with one comment

Com a cloenda de la campanya de micromecenatge que ha fet possible el Bacàvia, aquí teniu un balanç de com ha anat aquest projecte col·lectiu, que ha acabat exitosament, gràcies al suport de moltes persones de bona part dels Països Catalans.

En total, durant els quaranta dies de campanya, van ser 83 persones les que van fer aportacions al Bacàvia, i moltes més les que han difòs el projecte en els seus àmbits.

L’assoliment de la quantitat fixada com a primer objectiu es va produir a la meitat del període (21è dia) establert per al micromecenatge. Llavors, va ser el moment de pensar amb un segon objectiu: situar el Bacàvia en com més casals de joves millor. Finalment, les noves aportacions han permès fer arribar un exemplar del joc al Casal de Joves d’Es Castell, al de Riudellots de la Selva i a la Casa de la Joventut la Maranya, de Benicàssim, tots ells centres que disposen d’un fons de jocs de taula per als seus usuaris.

Tot plegat, la campanya ha suposat el lliurament de 97 Bacàvies i 50 bosses amb el seu logo.

La important acceptació del joc ha fet que ens decidíssim a fer una tirada doble (200 exemplars) de la compromesa en el micromecenatge. Per a dur-ho a terme, hem fet una inversió complementària d’uns 1.500 euros amb fons propis, amb l’objectiu de poder estendre el Bacàvia i arribar a unes altres cent persones o entitats.

 

mecenes-vinculacio

Dels 83 mecenes. la gran majoria (4 de cada 5) eren persones sense cap vincle d’amistat ni familiar amb l’autor .

L’anàlisi sobre la localització geogràfica que segueix es refereix exclusivament a aquestes 66 mecenes “desconegudes”.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Written by econacionalitarisme

febrer 22, 2017 at 11:47 pm

Valencianistes, vos diuen

leave a comment »

690px-senyera_del_nacionalisme_valencia-svg1

 

Us transcric unes poques línies que expliquen una part important de la nostra història recent.  Descriuen una evolució ideològica, escrita en primera persona, però que és un relat compartit amb molta altra gent, i no només al País Valencià.

És part del parlament d’en Rafael Company, quan va rebre el premi “Joan Baptista Basset” (XX Nit del Tirant, 19 de novembre de 2016)

 

 ©Wikimedia Commons

“Tot somni, és clar, s’ha de contrastar amb el dur asfalt de les vivències a la llum del dia. Ho duc fent des de 1976:

— primer, com a valencianista molt jovenet a qui no li faltava massa per a ser blavero (ai!, que propet de l’abisme!…);

— després, entre 1977 i 1985, com a pancatalanista que cridava «País Valencià! Països Catalans!» en l’Institut Sorolla i a la Universitat de València;

— entre 1985 i 1986, com un pancatalanista a qui esglaiava la coherència onomàstica extrema de Josep Guia ―recordeu: És molt senzill: digueu-li Catalunya― i, doncs, com un valencianista pancatalanista que mirava molt de reüll l’actualització del Qüestió de noms de Joan Fuster i del pensament en aquest vessant d’Enric Prat de la Riba i d’Antoni Rovira Virgili

— des de 1986, com un valencianista «estricte» però catalanòfil, que va tardar només uns dies a explorar les vies que obria Damià Mollà”

 

Com veieu, un itinerari circular de valencianisme a valencianisme, passant per l’entusiasme de la nació sencera i per la posterior fugida pel maltractament des del centre principatí.

Malgrat tot el que s’ha fet malament -sovint fatal- en els darrers trenta anys, no puc deixar d’escoltar “catalanista” quan sento “valencianista”. Suposo perquè també sento les flaires del reiterament ad infinitum de greuges diversos, amb el finançament com a motor de tot. Des de l’any 1980 fins al 2012, Sénia amunt hem viscut una pèrdua immensa de temps i recursos al ritme d’aquells catalanistes que ens van governar. I tot per tornar al mateix lloc de sortida: el desig d’independència.

Només espero que el valencianisme que s’està estenent no sigui tan “estricte” i es projecti d’una manera decidida cap al seu espai natural. Prometem -almenys alguns i algunes- una bona acollida.

 

Written by econacionalitarisme

febrer 9, 2017 at 8:57 pm

%d bloggers like this: