econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

Archive for the ‘Internacional’ Category

Peces de roba de nord enllà

leave a comment »

Abans d’entrar en matèria, i perquè no li busqueu un possible enlluernament com el que patien els informants d’Espriu, no em dol manifestar que he vist a la Renània septentrional diverses coses que ens acosten aquest nord en concret i, per tant, són lluny de les impressions reflectides a l’Assaig de càntic en el temple. Un parell d’exemples poden ser l’abundància de pidolaires, no només en les grans ciutats sinó també en les de mida mitjana, o la salut deficient del paisatge, molt urbanitzat i amb diversos punts “negres”.

Un cop fet l’aclariment passo a la descripció del cas, localitzat a Aachen (Aquisgrà en català), concretament en el seu centre.

En un forn pertanyent a una cadena, ens va atendre una noia ben amable i eficient. Era la cara visible de l’establiment i la gent que feia cua perquè la despatxessin no mostrava cap signe de sorpresa ni de que res fos fora d’allò que és normal.

Però a nosaltres sí que hi va haver un fet que ens va portar a encetar una reflexió. I vam començar les disquisicions: a la nostra ciutat es podria veure aquesta escena tan quotidiana en terres germàniques? El consens va ser ràpid. Tot i els sinistres efectes que la globalització ha causat en els paisatges urbans, com que el teixit comercial de les ciutats europees s’assembli cada cop més en totes elles, allò que havíem vist era inèdit a Barcelona.

I, el que és pitjor, amb la important població musulmana que hi viu, tot apunta a que trigarem temps a veure una dependenta d’un establiment cèntric del nostre país vestida amb un hijab.

Per què, malgrat tenir tanta gent favorable a l’acollida de refugiats i migrants, que es pensa tan tolerant, que es veu tan cosmopolita, hi ha una oposició soterrada -o no tan soterrada- a aquesta opció en la vestimenta femenina?

El fenomen és, a casa nostra, bastant general però s’aguditza entre els sectors més conservadors i en certs àmbit de l’esquerra; particularment significatiu és el rebuig que prové de certes files del feminisme militant.

I és tan arrelat que provoca sovint una irritació aguda. Bé, perquè us en feu càrrec, els efectes serien semblants als que es donen en certs àmbits del Països Catalans, particularment en el sector de la restauració, quan t’adreces a un empleat en un determinat idioma oficial i propi. La incomoditat i el retorn traduït del que tu li dius, encara que la distància lingüística sigui mínima, mostren una reacció de tipus al·lèrgic semblant a la causada per la visió d’un hijab.

Amb aquesta percepció social aviam qui és el guapo o la guapa que posa a despatxar la seva botiga a una noia amb aquesta peça de roba de l’Europa del nord… encara que sigui una de tan fashion com la de la imatge.

©Herman Yahaya

Anuncis

Written by econacionalitarisme

Juliol 19, 2017 at 4:27 pm

Bifurcacions nacionalitàries

leave a comment »

©Ben Kerckx

 

La fi d’ETAEn diàleg són els títols de dos reportatges que ens va oferir TV3 fa un parell de setmanes.

Moltes coses tenien en comú els dos documentals: tractaven d’un conflicte nacionalitari contemporani, d’uns conflictes que, a més a més, han aconseguit desfer-se de la xacra de la violència que els ha malejat i enquistat durant decennis; i també compartien la mediocritat de la seva qualitat, ja sigui per patir un cert biaix ideològic, amb la consideració del PSE com a responsable principal del cessament de la violència -explicable si considerem que el guió està basat en un llibre coescrit per Jesús Eguiguren, però molt qüestionable de cara a confeccionar un bon estudi històric- o amb l’oblit de la proposta radicalment democràtica del lehendakari Ibarretxe, en el cas basc; o per la poca traça de la conductora del diàleg entre membres dels diferents sectors implicats, en el reportatge sobre el nord d’Irlanda.

Ara, més enllà dels elements aprofitables dels dos reportatges, que n’hi havia, aquesta coincidència m’ha fet pensar en les dues vies que ens han ensenyat les dues experiències. Dues vies que, paradoxalment, han esdevingut radicalment diferents i que, com a models per al futur, no podem ignorar.

Mentre que a Irlanda, tot i les immenses dificultats que presenta la reconciliació, la pau ha obert de bat a bat les portes a la democràcia, amb el reconeixement implícit del dret a l’autodeterminació expressat en els Acords de Divendres Sant; a Euskal Herria, aquest desenvolupament democràtic no s’ha produït, ans al contrari: hi ha hagut una recessió en la legislació que ha fet possible il·legalitzar formacions polítiques o empresonar gent per exercir la llibertat d’expressió. Els camins, certament, s’han anat allunyant: quan uns han tornat a l’autonomisme de poca dignitat, amb la típica recompensa crematística -en forma de concert econòmic privilegiat- , els altres segueixen reivindicant la seva opció republicana -com ens indiquen clarament els resultats de les eleccions nordirlandeses de fa uns dies-.

Afortunadament, la pau s’ha consolidat als carrers i als paisatges bascos i irlandesos, però caldrà seguir analitzant l’evolució dels dos processos i els resultats que vagin oferint per valorar la salut nacionalitària i democràtica dels dos models.

 

Written by econacionalitarisme

Març 12, 2017 at 10:27 pm

Keep smiling

leave a comment »

La preDiada dels últims anys ha donat a la inspiració amplis motius per un escrit. No és el cas d’enguany. El tedi al que ens ha condemnat la nostra parentela política, anorreant l’estimulant passat més pròxim per una finta de retorn als temps de vaques magres, no ofereix joc. El format de les mobilitzacions que ens esperen n’és un bon mirall.

©UBC Library

©UBC Library

Així que, encara que també podria encaixar, el Keep smiling que encapçala l’entrada ve de la intenció d’explicar una situació més perversa. És el títol d’una pel·lícula que ens proposa la directora georgiana Rusudan Chkonia, que vaig veure abans d’ahir per un atzar audiovisual.

La història se centra en el desenvolupament d’un concurs per a triar la millor de les mares de Geòrgia. Chkonia dissecciona, des del seu raconet de món, la televisió-fem, una de les formes característiques del capitalisme del segle XXI. No conformant-se amb l’increment de la desigualtat social, la precarietat laboral o la monetarització de tot allò que hi ha al planeta, la prepotència del sistema ha assaltat el lleure de la ciutadania dintre de les seves pròpies cases, deixant sota mínims la dignitat de les persones a banda i banda de la pantalla.

Davant d’això, sense necessitat de mostrar-nos horribles màfies ni altres recursos fàcils, la directora georgiana ens retrata l’escalada d’un concurs televisiu, que conforme van passant els minuts intensifica progressivament el sexisme, l’engany, el tot per una audiència assedegada de morbositat, l’explotació del sentimentalisme (per exemple, fent menjars per als refugiats d’Abkhàzia), l’extorsió de la misèria econòmica per convertir-la en misèria moral. I, per a més inri, mantenint sempre el somriure.

A la pel·lícula, el concurs era emès per la televisió georgiana però segurament no queda gaire llunyà de multituds de programes de la majoria de cadenes televisives, farcides de falsos concursos (i altres formats) dedicats al que els clàssics deien “baixes passions” i que certs intel·lectuals anomenen “cultura mediàtica popular” (denigrant, pel meu gust, els termes “cultura” i “popular”), que, per cert, tenen una popularitat que posa en qüestió l’efectivitat de la gran inversió pública en educació de les darreres dècades.

Qui sap si el bust de Lenin que es veu uns instants durant els primers compassos de la pel·lícula és simplement pura estètica o potser un punt de reflexió que ens planteja Chkonia.

Written by econacionalitarisme

Setembre 9, 2016 at 10:00 pm

Dilluns de Pasqua

leave a comment »

Insurrection

Written by econacionalitarisme

Març 27, 2016 at 9:58 pm

Saps distingir l’econacionalitarisme?

with one comment

El repte d’avui seria esbrinar quina d’aquestes dues etiquetes correspondria a una mentalitat nacionalista i quina a una d’econacionalitària.

argecanada

 

Com expliques la teva resposta?

Written by econacionalitarisme

febrer 26, 2016 at 7:30 pm

Decepció

leave a comment »

“La nostra generació no s’haurà lamentat tant dels crims dels perversos com de l’estremidor silenci dels bondadosos”

 Martin Luther King

Segurament heu sentit les consideracions, els precs podríem dir, de diversos companys que us explicaven per enèsima vegada la situació de conculcació de la voluntat popular que pateix el nostre país, i que s’ha manifestat encara d’una manera més crua amb la impugnació de la democràcia feta pel govern espanyol, i la consegüent necessitat de tornar a una situació de respecte dels drets humans bàsics, com són els drets d’expressió i de decisió. Aquestes crides pretenien fer-vos veure, per si encara no éreu conscients de la clara i vella evidència, que la qüestió que estem vivint els vostres veïns i veïnes és d’una importància cabdal i d’una gravetat importantíssima.

Em direu que teniu molta feina, potser com nosaltres, molts altres problemes, més o menys com nosaltres, que el capitalisme no us deixa alçar el cap, també com a nosaltres, però si voleu el meu parer us he de dir que heu passat olímpicament -amb algunes, poques, excepcions-, com qui sent ploure, sense cap concessió, del què passa al vostre llevant. I a mi, personalment, tot i que ja en tenia lleugeres sospites, m’heu decebut profundament. Sóc conscient de la duresa de les meves paraules però penso que és imprescindible per un món on es pugui viure amb uns mínims de decència, un cert grau de solidaritat. Una solidaritat que sovint té dues cares: l’altruista, la que s’exerceix sense una contraprestació directa, però també la del retorn, la de fer front als totalitarismes que, amb seguretat, no es limitaran a exercir-se només sobre els altres. La lluita per la democràcia, per l’autodeterminació, per la dignitat humana és nostra però també és vostra. O ho hauria de ser. Ai de qui les abandoni!

Tanmateix, tot i que no comportaria el vostre descàrrec, tindríeu raó d’assenyalar a un altre col·lectiu que també suma milions de ciutadans, catalanes i catalans, que, portes endins, tenen la vostra mateixa actitud i que no han mogut ni un dit per reivindicar la democràcia, per poder exercir la seva opció ben legítima pel No.

Jo, ja us ho avanço, seguiré, malgrat tot, donant suport a la vostra lluita contra sàtrapes i especuladors, contra privatitzadors de tota mena, contra la corrupció, emocionant-me amb els relats dels Comuneros que ens ofereix el Nuevo Mester, i considerant els vostres boscos, paisatges, viles i cultures com a pròpies, com a patrimoni de la Humanitat que cal preservar sense cap pèrdua.

Per finalitzar, no puc deixar de compartir amb vosaltres una pregunta que em retorna repetidament: quina serà la vostra reacció si el per tants assumit totalitarisme quotidià passa a un nivell més important, on la repressió davant qui demana llibertat per decidir es desferma més oberta i contundent. Seguireu tan enfeinats, mirant cap a l’altra banda, autodisculpant-vos amb l’argument que ens compliquem la vida o recitant mantres constitucionals?

En aquestes vigílies del tan esperat 9N, ressona, aquí i  terra enllà, un silenci còmplice, eloqüent, revelador, amarg, decebedor.

Written by econacionalitarisme

Novembre 7, 2014 at 8:15 pm

Els ghats: l’Índia en estat de concentració

leave a comment »

P1150226

La nostra peregrinació està arribant al seu destí. Ara només ens queda sortir dels carrerons insalubres, ombrívols i estrets de la ciutat vella, que ens impacta insistentment d’una manera orgànica; és l’últim viarany del camí iniciàtic que hem començat fa uns dies.

Llum, aire, horitzó i aigua, sobretot l’aigua sagrada, són un alliberament. El descens cap al sagrat és fa pels ghats, que, malgrat aquesta condició, són plens de realisme: gossos malalts, venedors ambulants i insistents a la manera índia, vaques pasturant deixalles, paisatge humà i animal que conviu amb petits temples entaforats enmig d’altres construccions, arbres sants, imatges dels déus o lingams en diversos formats i mides. I les restes de fang en una gran representació de Xiva ens informa de fins a quina alçada pot arribar el riu.

Caminant ran del corrent tot superant, un cop més, aigües fecals, vaques, i més venedors i captaires, trobem un ghat que té un propòsit diferent, un ghat dedicat al ritual de passatge dels hindús, on els seus cossos es converteixen en cendra per acabar ajuntant-se amb les aigües que van en direcció al golf de Bengala. L’objectiu en vida d’aquests difunts, que arriben ràpidament pels carrerons en unes lliteres portades a espatlles, és que els cossos esdevinguin cendra; qui més diners inverteix en fusta, més a prop estarà d’allò desitjat. Observar la pràctica crematòria és ben feixuc, a causa de l’escalfor de les pires, del fum, que el vent torna violent,  i, per damunt de tot, de la impactant càrrega emotiva que desprèn l’ambient. La mort i la vida es toquen: mentre les barques proveeixen de llenya hi ha qui es banya ran de les guspires, mentre la destral esberla troncs amb contundència hi ha vaques que mengen tranquil·lament a tocar de l’escalfor, mentre es reciten oracions per als morts, un sedàs busca el seu or entre les tèrboles aigües.P1150232

Quan ja és fosc, tornem al Dashaswamedh, el ghat construït pel mateix Brama, el déu creador, per donar la benvinguda a Xiva. La transformació és ben palesa. Uns oficiants joves, d’un blanc immaculat, fent diversos rituals mitjançant el foc, el fum, la música, la gestualitat, concentren els estrangers i aquests els més contundents entabanadors. El tuf a esdeveniment turístic d’aquesta puja -pregària- dedicada al foc també és ben evident, un acte espiritual ben net i polit i conforme als estàndards que un occidental necessita per gaudir-ne, inclosa la venda de la música enllaunada que va sonant durant el ritual.

L’endemà amb la sortida del sol, tot canvia. L’espontaneïtat torna a regnar a les ribes del Ganges. En una barreja de pràctiques religioses i profanes, l’alba concentra ran del riu força gent. Hi ha qui es banya, qui beu l’aigua sagrada amb les mans o amb recipients de metall o fa les ablucions rituals, qui es renta les dents, qui fa la bugada amb el cos dintre o fora del riu, qui medita, qui desperta o qui segueix encara dormint a la graderia esglaonada. Els colors dels saris tornen a brillar per l’acció del sol naixent, que daura els edificis de la vella Varanasi des de l’altra banda de les aigües. També són matineres les processons amb campanetes que procedents dels temples baixen pel ghat . La vida a l’Índia ja bull quan el sol és complet.P1150203

El que he percebut en aquesta ciutat sagrada de l’hinduisme –i a la resta de l’Índia que hem visitat- és una religiositat popular desbordant, un tipus d’espiritualitat bàsica i alhora riquíssima  i múltiple, molt diferent de la que relaten certs occidental. I, alhora, unes vides funcionals, actitud imprescindible en una situació de supervivència diària. Religiositat i pragmatisme, ben preponderants per damunt del misticisme que estómacs plens volen general quan trepitgen l’Índia.

Written by econacionalitarisme

Setembre 18, 2014 at 12:14 pm

Arxivat a Índia, espiritualitat

Tagged with

%d bloggers like this: