Archive for the ‘Espais geogràfics’ Category
Bifurcacions nacionalitàries
©Ben Kerckx
La fi d’ETA i En diàleg són els títols de dos reportatges que ens va oferir TV3 fa un parell de setmanes.
Moltes coses tenien en comú els dos documentals: tractaven d’un conflicte nacionalitari contemporani, d’uns conflictes que, a més a més, han aconseguit desfer-se de la xacra de la violència que els ha malejat i enquistat durant decennis; i també compartien la mediocritat de la seva qualitat, ja sigui per patir un cert biaix ideològic, amb la consideració del PSE com a responsable principal del cessament de la violència -explicable si considerem que el guió està basat en un llibre coescrit per Jesús Eguiguren, però molt qüestionable de cara a confeccionar un bon estudi històric- o amb l’oblit de la proposta radicalment democràtica del lehendakari Ibarretxe, en el cas basc; o per la poca traça de la conductora del diàleg entre membres dels diferents sectors implicats, en el reportatge sobre el nord d’Irlanda.
Ara, més enllà dels elements aprofitables dels dos reportatges, que n’hi havia, aquesta coincidència m’ha fet pensar en les dues vies que ens han ensenyat les dues experiències. Dues vies que, paradoxalment, han esdevingut radicalment diferents i que, com a models per al futur, no podem ignorar.
Mentre que a Irlanda, tot i les immenses dificultats que presenta la reconciliació, la pau ha obert de bat a bat les portes a la democràcia, amb el reconeixement implícit del dret a l’autodeterminació expressat en els Acords de Divendres Sant; a Euskal Herria, aquest desenvolupament democràtic no s’ha produït, ans al contrari: hi ha hagut una recessió en la legislació que ha fet possible il·legalitzar formacions polítiques o empresonar gent per exercir la llibertat d’expressió. Els camins, certament, s’han anat allunyant: quan uns han tornat a l’autonomisme de poca dignitat, amb la típica recompensa crematística -en forma de concert econòmic privilegiat- , els altres segueixen reivindicant la seva opció republicana -com ens indiquen clarament els resultats de les eleccions nordirlandeses de fa uns dies-.
Afortunadament, la pau s’ha consolidat als carrers i als paisatges bascos i irlandesos, però caldrà seguir analitzant l’evolució dels dos processos i els resultats que vagin oferint per valorar la salut nacionalitària i democràtica dels dos models.
Punt final al Verkami. El Bacàvia continua
Com a cloenda de la campanya de micromecenatge que ha fet possible el Bacàvia, aquí teniu un balanç de com ha anat aquest projecte col·lectiu, que ha acabat exitosament, gràcies al suport de moltes persones de bona part dels Països Catalans.
En total, durant els quaranta dies de campanya, van ser 83 persones les que van fer aportacions al Bacàvia, i moltes més les que han difòs el projecte en els seus àmbits.
L’assoliment de la quantitat fixada com a primer objectiu es va produir a la meitat del període (21è dia) establert per al micromecenatge. Llavors, va ser el moment de pensar amb un segon objectiu: situar el Bacàvia en com més casals de joves millor. Finalment, les noves aportacions han permès fer arribar un exemplar del joc al Casal de Joves d’Es Castell, al de Riudellots de la Selva i a la Casa de la Joventut la Maranya, de Benicàssim, tots ells centres que disposen d’un fons de jocs de taula per als seus usuaris.
Tot plegat, la campanya ha suposat el lliurament de 97 Bacàvies i 50 bosses amb el seu logo.
La important acceptació del joc ha fet que ens decidíssim a fer una tirada doble (200 exemplars) de la compromesa en el micromecenatge. Per a dur-ho a terme, hem fet una inversió complementària d’uns 1.500 euros amb fons propis, amb l’objectiu de poder estendre el Bacàvia i arribar a unes altres cent persones o entitats.
Dels 83 mecenes. la gran majoria (4 de cada 5) eren persones sense cap vincle d’amistat ni familiar amb l’autor .
L’anàlisi sobre la localització geogràfica que segueix es refereix exclusivament a aquestes 66 mecenes “desconegudes”.
Valencianistes, vos diuen
Us transcric unes poques línies que expliquen una part important de la nostra història recent. Descriuen una evolució ideològica, escrita en primera persona, però que és un relat compartit amb molta altra gent, i no només al País Valencià.
És part del parlament d’en Rafael Company, quan va rebre el premi “Joan Baptista Basset” (XX Nit del Tirant, 19 de novembre de 2016)
©Wikimedia Commons
“Tot somni, és clar, s’ha de contrastar amb el dur asfalt de les vivències a la llum del dia. Ho duc fent des de 1976:
— primer, com a valencianista molt jovenet a qui no li faltava massa per a ser blavero (ai!, que propet de l’abisme!…);
— després, entre 1977 i 1985, com a pancatalanista que cridava «País Valencià! Països Catalans!» en l’Institut Sorolla i a la Universitat de València;
— entre 1985 i 1986, com un pancatalanista a qui esglaiava la coherència onomàstica extrema de Josep Guia ―recordeu: És molt senzill: digueu-li Catalunya― i, doncs, com un valencianista pancatalanista que mirava molt de reüll l’actualització del Qüestió de noms de Joan Fuster i del pensament en aquest vessant d’Enric Prat de la Riba i d’Antoni Rovira Virgili
— des de 1986, com un valencianista «estricte» però catalanòfil, que va tardar només uns dies a explorar les vies que obria Damià Mollà”
Com veieu, un itinerari circular de valencianisme a valencianisme, passant per l’entusiasme de la nació sencera i per la posterior fugida pel maltractament des del centre principatí.
Malgrat tot el que s’ha fet malament -sovint fatal- en els darrers trenta anys, no puc deixar d’escoltar “catalanista” quan sento “valencianista”. Suposo perquè també sento les flaires del reiterament ad infinitum de greuges diversos, amb el finançament com a motor de tot. Des de l’any 1980 fins al 2012, Sénia amunt hem viscut una pèrdua immensa de temps i recursos al ritme d’aquells catalanistes que ens van governar. I tot per tornar al mateix lloc de sortida: el desig d’independència.
Només espero que el valencianisme que s’està estenent no sigui tan “estricte” i es projecti d’una manera decidida cap al seu espai natural. Prometem -almenys alguns i algunes- una bona acollida.
Bacàvia. El joc dels Països Catalans
Bacàvia és un projecte que es proposa engrescar-vos a jugar al voltant d’una realitat nacional ben viva, que volem plural, conscient i descaradament visible.
Ho intentarem combinant els tres ingredients per excel•lència d’un joc de taula: l’estratègia, els coneixements i l’atzar.
El nostre objectiu és estendre el Bacàvia al màxim de racons dels nostres països, començant pels àmbits més actius culturalment i lúdicament, ja sigui de manera mediàtica com presencial (amb partides de presentació, per exemple).
10 raons per ser mecenes
1. per aguditzar la teva estratègia i ponderar els teus coneixements en un joc de taula inèdit, exigent però sense excessives complicacions
2. per gaudir d’un disseny net i minimalista que contrasta amb l’estil recarregat de molts jocs de taula
3. per contribuir a la visibilització del nostre àmbit cultural i nacional
4. per incrementar el teu coneixement de la societat on vius i de la seva gent
5. per ajudar a que circuli la creativitat i el coneixement humà a través d’una llicència creative commons no comercial
6. per donar suport a un producte cultural 100% quilòmetre zero, finançat en bona part per micromecenatge i sense ànim de lucre
7. per fer créixer la minsa presència de la llengua catalana en el món dels jocs de taula
8. per poder encetar una xerrada postpartida amb nous temes
9. per reivindicar en positiu la voluntat de continuar sent Països Catalans
10. en definitiva, per passar-t’ho bé en companyia
Coneguem el Bacàvia >
al verkami del Bacàvia >
Keep smiling
La preDiada dels últims anys ha donat a la inspiració amplis motius per un escrit. No és el cas d’enguany. El tedi al que ens ha condemnat la nostra parentela política, anorreant l’estimulant passat més pròxim per una finta de retorn als temps de vaques magres, no ofereix joc. El format de les mobilitzacions que ens esperen n’és un bon mirall.
©UBC Library
Així que, encara que també podria encaixar, el Keep smiling que encapçala l’entrada ve de la intenció d’explicar una situació més perversa. És el títol d’una pel·lícula que ens proposa la directora georgiana Rusudan Chkonia, que vaig veure abans d’ahir per un atzar audiovisual.
La història se centra en el desenvolupament d’un concurs per a triar la millor de les mares de Geòrgia. Chkonia dissecciona, des del seu raconet de món, la televisió-fem, una de les formes característiques del capitalisme del segle XXI. No conformant-se amb l’increment de la desigualtat social, la precarietat laboral o la monetarització de tot allò que hi ha al planeta, la prepotència del sistema ha assaltat el lleure de la ciutadania dintre de les seves pròpies cases, deixant sota mínims la dignitat de les persones a banda i banda de la pantalla.
Davant d’això, sense necessitat de mostrar-nos horribles màfies ni altres recursos fàcils, la directora georgiana ens retrata l’escalada d’un concurs televisiu, que conforme van passant els minuts intensifica progressivament el sexisme, l’engany, el tot per una audiència assedegada de morbositat, l’explotació del sentimentalisme (per exemple, fent menjars per als refugiats d’Abkhàzia), l’extorsió de la misèria econòmica per convertir-la en misèria moral. I, per a més inri, mantenint sempre el somriure.
A la pel·lícula, el concurs era emès per la televisió georgiana però segurament no queda gaire llunyà de multituds de programes de la majoria de cadenes televisives, farcides de falsos concursos (i altres formats) dedicats al que els clàssics deien “baixes passions” i que certs intel·lectuals anomenen “cultura mediàtica popular” (denigrant, pel meu gust, els termes “cultura” i “popular”), que, per cert, tenen una popularitat que posa en qüestió l’efectivitat de la gran inversió pública en educació de les darreres dècades.
Qui sap si el bust de Lenin que es veu uns instants durant els primers compassos de la pel·lícula és simplement pura estètica o potser un punt de reflexió que ens planteja Chkonia.
Tortosa com a indicador
“Pareix que la democràcia només val quan surt lo que uno vol”
(piulada de Laura Fernández @LauritaFB)
©Wikimedia Commons
La consulta de dissabte a la capital del Baix Ebre representa un indicador excepcional per a prendre el pols sociopolític del país. Concretament, jo hi veig tres problemàtiques que s’exemplifiquen en diferent grau en aquest polèmic referèndum d’àmbit municipal.
La principal versaria al voltant de la pràctica de la democràcia. En aquest aspecte ha presentat els següents elements: consulta vinculant (no la típica i humiliant “consultiva”), pregunta i alternatives claríssimes (no recargolada ni dividida en dues fases com la que es va votar el 9N), respectuosa amb el text de la Llei 52/2007, de la Memòria Històrica (ja que aquest monument horrorós està catalogat com a BIPCC-“Bé integrant del patrimoni cultural català” i, per tant, exempt de ser retirat obligatòriament), aprovada per 19 dels 21 regidors del consistori (que representen quasi el 80% dels vots emesos a les municipals de 2015), compliment d’una promesa electoral de la formació que encapçala l’ajuntament, una participació de 8.464 veïns i veïnes (més d’un 29% del cens), un resultat clar (68,36% favorable a la no retirada del monument), un veredicte de democràcia directa diferent al que els representants sembla ser que haurien decidit (segons El Periódico -28/V/2016-, 14 dels regidors són partidaris de treure l’artefacte franquista).
Les reaccions davant aquest panorama ja les coneixeu; arriben a l’extrem de declarar que els resultats no han d’acatar-se i que van a recórrer als tribunals. Podríem dir que s’ha produït un linxament mediàtic que encara segueix. Els arguments dels crítics: consulta no necessària, consulta-trampa, manipulació de la població per part del batlle, mala concepció de l’autonomia municipal, pèrdua de la legitimitat del Parlament, i moltes altres andanades d’encara més calibre, expressades inclús el mateix dia de la votació. Les reaccions, paradoxalment i lamentablement, sorgien de manera preferent dels sectors que reclamen superar la democràcia representativa, que plantegen la insubmissió davant tribunals constitucionals, que invoquen repetidament el concepte “poble” -que en el cas tortosí, consideren tan fàcilment manipulable-, els que han pontificat que mai de mai consultar a la ciutadania és negatiu ni il·legítim.
Un segon element seria el de la tan esmentada “memòria històrica”. El seu imprescindible respecte i conreu no ha d’oblidar que la Història en majúscules i objectiva no existeix; ni tan sols els simples fets resisteixen la univocitat més enllà de quan es van produir i quins van ser els seus protagonistes. I si no hi ha una única “història” tampoc hi ha d’haver una única “memòria històrica”, com quan vam concloure, ja fa anys, declarant que no existia només la “dona” sinó que n’eren una rica pluralitat.
El tercer, també afectat pel reguitzell d’insults, té un caire territorial. Potser em titllareu de tenir la pell massa fina, però he percebut un cert tuf de ser davant l’enèsim retret del centre benpensant cap a les perifèries “ordinàries”. Des de la gent que treballem per construir els Països Catalans, no es pot veure amb bons ulls que es qüestionin tan sovint iniciatives que des d’aquest “centre” sembla que no són ben vistes. Aquestes pràctiques, penso, han tingut històricament una incidència gens menyspreable en la situació d’autoodi i de negació de pertinença nacional, que han estat freqüents en els nostres territoris.
Evidentment estic d’acord amb que al feixisme cal combatre’l, però ha de ser dia a dia, amb polítiques coherents i responsables que no col·laborin al seu creixement, i no amb atzagaiades que neguen la mateixa essència de la democràcia, ben homologables a les de la “marca Espanya”.
