econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

Archive for the ‘Espais geogràfics’ Category

I per quan deixem la noviolència?

leave a comment »

Entre diverses militàncies, des de ben joves hem passat moltes i moltes hores al voltant de la noviolència. Xerrades i tallers a la Universitat Internacional de la Pau, lectures de Gandhi, Lanza del Vasto, Martin Luther King o el nostre Xirinacs, anàlisis d’alliberaments exitosos a partir de la nocooperació amb l’opressor, confecció d’un discurs de rebuig a les lluites violentes per la seva errònia ètica, entusiasme davant de les campanyes de la impecable Crida a la Solidaritat. Fins i tot ens férem objectors de consciència per no haver de tocar armes ni obeir jerarquies surrealistes.

Ens atreia, ens fascinava, però més enllà de que la teoria, com passa sovint, quadrava bastant bé, hi havia dubtes sobre l’efectivitat de la noviolència en qualsevol situació d’opressió. Personalment, mai m’ha acabat de fer el pes la pretesa universalitat d’aquesta forma de lluita, ja que, en cas d’una opressió ferotge de debò, potser més aviat pot acabar sent un suïcidi col·lectiu.

Aquesta introducció, més enllà de mostrar una experiència personal ben enriquidora i una de les meves conviccions èticovitals, em serveix per recordar que la societat catalana més activa ha estat una de les que han valorat més la noviolència i que més l’ha treballat de manera teòrica. Però, com ja he dit, sempre hi havia aquell buit que cultivava els meus dubtes: la pràctica.

I, ves per on, ara i aquí, quan des de fa més d’un any que ens trobem en una situació intolerable d’opressió, no podríem trobar millor context per desplegar tot el coneixement acumulat. Tanmateix, ben estranyament, això no s’ha produït. Fins i tot les poques mostres de resistència noviolenta continuada que han intentat treure el cap -com els dejunis de primers d’any-, han estat ignorades no només pels mitjans de comunicació sinó també per les entitats i formacions polítiques que lideren el procés independentista, i per gairebé la totalitat de l’associacionisme i l’opinió pública. I, consegüentment, sense cap incidència social, ho han deixat córrer.

I com és això? Com és que no s’ha engegat cap pla seriós de resistència noviolenta davant de la situació més peluda que el país ha passat en els darrers quaranta anys? On és tot el seguit d’entitats que, diuen, formen una xarxa de societat civil extraordinària, a qui els correspondria dissenyar-lo i liderar-lo davant de la reiterada inoperància del govern i dels partits polítics?

Me’n faig creus que aquest forma activa i sense violència de fer front a la, segons paràmetres europeus, important opressió que patim des de fa més d’un any a Catalunya, no hagi estat activada amb tantes entitats i persones que s’hi han dedicat teòricament durant tants i tants anys.

Inevitablement -soc així- em pregunto manta vegades des de fa gairebé un any la següent qüestió: a què és deguda aquesta renúncia a la no col·laboració, a la desobediència civil?

Qui sap si és que no es considera prou greu la vulneració de drets humans desenvolupada al territori català o bé que fa por quedar malament amb la meitat de la població que no s’immuta i/o que dona suport a aquestes vulneracions. O bé és que s’ha sospesat que no hi ha prou massa crítica per poder fer una campanya contundent i continuada. O és que, davant els paranys del demofeixisme desenvolupat per algunes de les democràcies representatives del segle XXI, no s’hi veuen amb cor de poder aguantar els seus embats. O potser és que no ens van acabar d’explicar que la noviolència és d’aplicació exclusiva en societats no burgeses perquè pugui tenir èxit. O, tal vegada la importància del teixit social a casa nostra era molt menor del que se’ns repetia des de sempre. O bé a les altes esferes de les entitats no els convenç que el conflicte sigui en clau nacionalitària. O, espero que no, pateixin per la seva supervivència crematística que procedeix dels pressupostos espanyols o d’un govern català que ha claudicat.

Segons el meu parer, aquest abandonament del deure cívic per part de la majoria d’entitats del país, a banda de perdre una bona oportunitat per valoritzat la noviolència, tindrà conseqüències en, almenys, dues direccions. En primer lloc, la pèrdua generalitzada de confiança en la societat civil més institucionalitzada que pot ser fàcilment qualificada d’inoperant, teòrica, col·laboradora del sistema, i, en segon lloc, molt més greu, que la resistència s’acabi fent sense cap planificació, sense cap mètode, amb el risc que això implica davant la repressió, i amb actituds que poden sobreeixir els paràmetres democràtics profunds, com ja es pot començar a detectar fent un repàs superficial a les xarxes socials.

Així, doncs:

Si no és aquí, on?

Si no és ara, quan?

Anuncis

Written by econacionalitarisme

Octubre 18, 2018 at 10:35 pm

La impossibilitat demoscòpica d’un referèndum pactat

leave a comment »

Quan les dades demoscòpiques son recurrents trimestre rere trimestre, en concret des de 2014 a 2018, potser cal concloure que son una bona aproximació a la realitat.

©econacionalitarisme

Doncs això és el que passa amb el percentatge de ciutadans amb carnet espanyol que pensa que el dret a l’autodeterminació ha de ser això, un dret. Durant aquest darrer quinquenni, aquesta xifra s’ha situat invariablement al voltant del 10% dels enquestats. D’una població que compta amb 38 milions de 18 o més anys, serien uns 3,8 milions de persones. És a dir, que son ben pocs els que es manifesten per una democràcia real en aquesta qüestió. Però si seguim fent comptes, i restem els més de 2 milions de catalans independentistes i els partidaris de l’autodeterminació (deien un 80% dels catalans, oi?) als Països Catalans, Euskal Herria i Galícia, potser queden poc més de mig milió d’espanyols estrictes que es manifesten favorables a acceptar aquest dret tan bàsic.

Si a aquest percentatge tan ínfim -que contrasta amb el 20% que s’estimaria més la supressió de les autonomies-, li sumem la impossibilitat constitucional de respectar l’autodeterminació dels pobles, pensar que el govern espanyol podria, ni que remotament volgués -que tampoc és el cas-, engegar un referèndum de debò com a resultat del diàleg amb el govern català, és voler, voluntàriament, esclafar-se contra un mur.

©econacionalitarisme

I si, a més a més, tenim en compte que la composició de forces, a hores d’ara, està notablement decantada de la banda espanyola, amb tota seguretat podríem arribar a considerar que no hi ha cap possibilitat d’aconseguir el referèndum acordat que l’independentisme benpensant ens està venent.

Sincerament, penso que ja n’hi ha prou d’explicar-nos més sopars de duro des del Govern i des de les cúpules dels dos principals partits sobiranistes.

 

Written by econacionalitarisme

Octubre 8, 2018 at 12:51 pm

1-O Ni oblit, ni perdó

leave a comment »

Written by econacionalitarisme

Setembre 30, 2018 at 11:15 pm

Miríades de preguntes a l’any que ha durat segles

leave a comment »

Som a tocar del primer aniversari d’un dia que modificà de forma traumàtica la visió sociopolítica de bona part de la població catalana, tant independentista com espanyola. El primer d’octubre la violència de l’Estat va sacsejar la ingenuïtat de molts i moltes, que donaven per suposat que en el seu entorn més immediat els drets humans bàsics estaven consolidats i que no hi havia marxa enrere en aquesta conquesta democràtica. Els dotze mesos següents han fet obrir progressivament els ulls a la ciutadania de Catalunya, que ha pogut corroborar que viuen en un país ocupat i que els seus drets son una entelèquia quan està en joc una modificació de l’status quo.

Han estat dies que han durat anys, dies que han significat anys d’un aprenentatge sobtat per comprendre com és el mon del segle XXI, per part d’una població que vivia anestesiada en el capitalisme benestant, enredada pensant que els seus drets fonamentals no serien mai qüestionats, ignorant inconscientment -alguns conscientment perquè no els tocava a ells- que el demofeixisme que s’està estenent arreu del món va promulgant lleis injustes, vulnerant drets, restringint llibertats des de fa un parell de dècades.

I en tot aquest llarguíssim any ens hem fet moltes preguntes, bona part de les quals no han trobat resposta. Aquí he encetat un recull de les que a mi m’han fet pensar més. Us proposo, primerament, que anem entre tots ampliant el llistat, però sobretot m’agradaria que intentéssim, si us ve de gust, rumiar respostes. Potser ens il·luminaran una miqueta en el nostre camí cap a alguna banda.

Aquí les teniu:

  • Podem considerar el conflicte del darrer any a Catalunya com un xoc entre la democràcia plena i la democràcia representativa?
  • Per què gent suposadament tan coneixedora dels ambients polítics (començant per la pràctica totalitat del Govern i la majoria de líders dels partits, però no només) va errar tan essencialment en pensar què era Espanya en termes democràtics, malgrat que història, legalitat, declaracions, tarannà recent.. assenyalava clarament el contrari?
  • L’actuació passiva o d’obert suport a la repressió per part de la gran majoria de la població espanyola, a què és deguda?
  • Per què la solidaritat internacional, fins i tot després de la violència exercida contra la població, ha estat tan minsa i pràcticament s’ha limitat als sectors d’esquerra nacionalitària?
  • Per què des de Catalunya la reacció més habitual davant la insolidaritat internacional ha estat de disculpa i de “comprensió”?
  • Per què tanta gent que es manifesta demòcrata ignora el percentatge de vot independentista que es va produir a les eleccions del 21 de desembre i, per tant, que fins que no es demostri el contrari a les urnes, és una opció lleugerament minoritària (47,5% dels votants) entre la població catalana?
  • La posició de molts catalans de no responsabilitzar a la població espanyola per no fer pràcticament res davant les vulneracions reiterades de drets a Catalunya és un autoengany per no perdre l’esperança?
  • 2,1 milions de vots, és el sostre de l’independentisme a curt i. potser, mitjà termini?
  • A què respon que la majoria d’entitats catalanes, exceptuant les estrictament nacionalitàries, hagin tingut una resposta tan mediocre davant de les agressions a la democràcia i els drets humans?
  • Les empreses que han fet boicot a l’autodeterminació, han patit gaire en els seus ingressos a Catalunya?
  • A què podem atribuir, fins que la repressió va assolir importants graus, que des de múltiples àmbits es parlés de que Espanya estava acabada, que no podria aguantar la pressió…?
  • La inactivitat del Parlament durant mesos, no és contradictòria amb dir que som els paladins de la democràcia?
  • Després de l’actuació del complex políticojudicialpolicialperiodístic espanyol durant aquest període, algú encara creu que vivim en un Estat de Dret?
  • Quina credibilitat tenen uns líders polítics que a les primeres de canvi amb la justícia manifesten que la declaració d’independència va ser simbòlica?
  • La ràpida desactivació dels CDRs a principis de 2018 només va ser deguda a la forta repressió espanyola o també hi van contribuir poders catalans que volien controlar el moviment independentista?
  • La inacció de les policies i de la justícia han contribuït a que el feixisme pensi que gaudeix d’impunitat?
  • Com cal interpretar majoritàriament els votants de Ciutadans del 21D, com a totalitaris espanyolistes o simplement com a catalans que no volen la independència?
  • El sector independentista s’ha sentit superior, europeu, civilitzat, demòcrata, culte… quan es comparava amb l’espanyolista?
  • Quines són les raons que expliquen que després d’almenys dos anys de recerca d’aliats per tot el món, no s’aconsegueixi cap mena de complicitat internacional?
  • Quina ha estat la grandària de l’escletxa entre les proclamacions radicals de la CUP i la seva actuació en tots aquests mesos, entre la teoria i la pràctica?
  • Com es pot qualificar el discurs de la facilitat en l’accés a la independència des de Junts pel Sí i el Govern abans del referèndum?
  • Per què tothom va acceptar les eleccions imposades per la metròpoli del 21 de desembre de 2017? Com lliga aquesta conformitat amb el reconeixement, manifestat per molts, dels resultats de l’1-O?
  • És possible que a Espanya se li escapés Puigdemont amb tot els recursos policials i d’intel·ligència desplegats a Catalunya? O potser és que els era més profitós deixar que se n’anés a l’exili?
  • Quin ha estat el paper dels intel·lectuals del mainstream en la creació i el creixement del missatge de la “independència màgica” anterior i posterior a l’1-O?
  • El reducte republicà a l’exili, té cap sentit polític o anirà diluint-se en poc temps?
  • Alguna vegada ha estat certa l’afirmació tan pronunciada de que Catalunya és un sol poble?
  • En quin grau la repressió espanyola ha traspassat els límits de l’Estat de Dret?
  • Per què encara no hi ha hagut un trencament entre els dirigents independentistes i la ciutadania que exigeix la República efectiva malgrat les renúncies i la falta de projecte dels líders dels partits i del Govern?
  • Els nou mesos d’inactivitat de la cúpula independentista han estat una acció estudiada per desactivar el carrer?
  • Fins a quin punt és certa l’afirmació de que la noviolència ha estat un fracàs en el conflicte català?
  • Voleu dir que el canvi en el Govern espanyol, de Rajoy a Sánchez, no va ser exigit des d’Europa i els lobbys per baixar la tensió i per aigualir la quasi majoria independentista, i, consegüentment, pactat pels dos principals partits espanyols amb la col·laboració de la resta de les formacions polítiques (Esquerra i PDCat incloses) amb representació al Congrés espanyol?
  • Com és que, en un país que almenys teòricament ha cultivat en significatius cercles la noviolència, no hi ha hagut pràcticament cap iniciativa en aquest sentit?
  • Malgrat tot, contextualitzant-ho dintre dels paràmetres espanyols i d’estat-nació demototalitari, no podem considerar l’actuació de Mariano Rajoy com la d’un moderat? Què hauria passat a França o Itàlia?
  • Hi ha pacte amb Espanya per aïllar el sector irreductible de l’independentisme i portar el país de nou cap a l’autonomisme?
  • Per què davant la gravetat de la situació, no hi ha hagut cap pla de no col·laboració amb l’ocupant? Per què s’han marginalitzat des del poder català les poques iniciatives que s’han iniciat en aquest sentit (dejunis, acampades…)?
  • Després del que hem vist en tot els mesos de repressió, les forces policials se senten impunes en la seva actuació?
  • Com és que la violència és un ingredient quasi imprescindible en les accions i mobilitzacions proEspanya?
  • És possible arribar a tenir mai una policia democràtica?
  • El dia 10 d’octubre, qui i què li ofereixen a Puigdemont per suspendre immediatament la independència que havia declarat un segons abans?
  • Fins a quin punt es pot assolir la independència amb multitud d’independentistes que segueixen dient “la resta de’Espanya” o amb mitjans de comunicació públics que han tornat a l’hispanocentrisme sense que gairebé ningú se n’adoni?
  • A què és degut que el Govern català no tingués absolutament cap pla preparat per després del referèndum? Incompetència aguda, sorpresa majúscula per la participació ciutadana o intenció de no seguir més enllà?
  • La focalització quasi exclusiva en l’aspecte dels presos polítics (llaços inclosos), ha estat un fenomen “natural” o ha estat orquestrada des de certs sectors independentistes per rebaixar els objectius del moviment i del país?
  • La independència “màgica” que ara critiquen certs líders independentistes, no era la que ells mateixos venien mesos i anys abans del referèndum?
  • TV3 ha estat tan neutral com diuen? O funcionava esbiaixada cap a les posicions independentistes abans de l’1-O i/o ara “acompanya” mediàticament la tornada a l’autonomisme dels darrers mesos?
  • Els nou mesos que comencen el 21-D en els quals la política institucional no ha fet pràcticament res, han estat expressament dissenyats per desmobilitzar el carrer o han sorgit així de manera no intencionada?
  • Per què costa tant que tanta gent admeti, malgrat les evidències de tot tipus, que fa molt de temps que no anem cap a la República?
  • En aquest últim any, els 40 anys de suposada educació democràtica de la ciutadania han servit de gaire?
  • Va ser l’autocreença en la superioritat moral de molts polítics independentistes la que va encegar-los per llençar-se de cap a la crua realitat sense cap precaució?
  • En quin grau la presència del procés independentista a l’opinió pública internacional ha estat magnificada des de Catalunya?
  • Fins a quin punt era ridícul dir i pensar que “el món ens mira” o que tal acció és una “jugada mestra”?
  • La relativament estesa voluntat de descarregar de qualsevol culpa a la ciutadania espanyola, fent recaure la responsabilitat de com s’ha portat el conflicte i la repressió als “reductes franquistes”, és un argument necessari per poder convèncer a la majoria que cal un diàleg?
  • L’ocultació de les veritats d’on som i cap a on ens dirigeixen, a què és deguda? És per por a la reacció de la població o bé per la consideració d’aquesta com a menors d’edat mentals que cal protegir -dintre de la tradició d’algunes concepcions de la democràcia parlamentària-?
  • Com s’hauria de qualificar tot plegat: d’enredada a la ciutadania, d’innocència política, d’autoengany, d’incompetència, de fita impossible, de primera fase d’un camí llarg…?

 

Written by econacionalitarisme

Setembre 26, 2018 at 11:10 pm

Generadors d’energia elèctrica

leave a comment »

©econacionalitarisme (sobre mapa base ©ebrenc)

A Catalunya hi ha actualment 24 centrals de generació d’energia elèctrica amb una potència superior a 50 MW (dades de 2014, les últimes disponibles), de les quals tres superen el gigawatt, tretze se situen entre 100 i 1.000 megawatts, i la resta van de 50 a 100 MW.  Son de quatre tipus diferentsː centrals nuclears, de cicle combinat de gas natural, hidràuliques i de cogeneració.

Aquestes grans instal·lacions productores d’electricitat es localitzen en cinc zonesː Baix Camp/Ribera d’Ebre (nuclears i cicle combinat), àrees metropolitanes de Barcelona (cicle combinat) i de Tarragona (cicle combinat i cogeneració), Pirineu i Prepirineu occidentals (hidràuliques), i curs mig del Ter (hidràuliques).

 

Written by econacionalitarisme

Abril 4, 2018 at 6:19 pm

L’esport escapçat de TV3 i d’IB3

leave a comment »

Fa una pila de temps que es venen succeint les denúncies que les nostres dues televisions públiques més importants tenen un biaix polític determinat i que aquesta irregularitat pot incidir en la percepció de la realitat dels qui les veuen.

Tot i que tothom pensarà que, amb aquest prolegomen, tornem a insistir amb el tema de sempre, us equivoqueu. Avui parlaré d’una altra problemàtica. D’un desequilibri que no és de matís, i que tampoc no és subjectiu sinó que, gràcies a la quantificació feta per la magnífica revista Fosbury , en el seu darrer número, ens ofereix dades esfereïdores de com es tracta l’esport en els informatius i la necessitat d’una sacsejada forta per capgirar la situació que, per la seva gravetat, podem parlar tranquil·lament de desinformació.

I, parafrasejant a la Maria Mercè Marçal, tenim tres greus àmbits de discriminacions perpetrades per TV3 i, en un grau un xic menor, per IB3 contra la diversitat de l’esport dels nostres països.

  ©Tsutomu Takasu

La primera marginació, la més greu, que la Marçal no dubtaria a combatre, és la dedicació totalment aclaparadora de la informació esportiva a la pràctica masculina. Les xifres són contundents: a TV3,  l’esport d’homes ocupa un 96,52% del temps esportiu als informatius, mentre que a IB3 aquest percentatge és del 91,92%.

La segona discriminació televisivoesportiva procedeix de la diferència marcada entre disciplines. L’estudi de la Fosbury ens objectivitza el que tothom intuïa: que l’esport-rei domina de llarg, amb més d’un 70% a la “tele” principatina i un 60% a la illenca. Exceptuant el tennis, el bàsquet o el futbol sala (aquest només a la IB3), la resta d’especialitats han de conformar-se amb cobertures de vergonya en els informatius, fins i tot quan tenen nivell de campiones i campions mundials, com ara l’hoquei patins (amb un trist 1,19%).

I, finalment, la tercera marginació ve donada per la preponderància dels clubs grans,  que anorrea la resta d’entitats. Com és obvi, el FC Barcelona és el pes pesant, ocupant gairebé un quaranta per cent del temps dedicat a l’esport en els Telenotícies. Però la cosa està tan mal muntada que un club foraster, el Real Madrid, es menja un 5,43% de la quota de pantalla dels TN de TV3, més que tot el bàsquet (4,82%) o tot el ciclisme (1,55%).

Tot i la potència de l’estudi, potser quedaria pendent una altra qüestió: tota la informació esportiva és de debò esportiva o hi ha un desviament exagerat cap a qüestions econòmiques -piles de minuts dedicades als fitxatges, per exemple-, polèmiques i disputes personals i morbo en general. I això sense voler entrar en discussió de si els anomenats esports del motor es poden considerar per les seves característiques una pràctica esportiva, tenint en compte, a més, que són dels més susceptibles d’estar al servei d’interessos publicitaris.

L’estudi, publicat en el número 28, no aprofundeix en quines son les causes d’aquest tractament informatiu tan incorrecte. Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions però penso que és obvi que el patriarcat existent, també, al voltant de l’esport, considerant-lo una activitat fonamentalment masculina, i el capitalisme, que considera els esports segons els dividends que ofereixen als que s’enriqueixen desmesuradament al voltant del fenomen esportiu, -incloent en aquest punt els drets d’imatge televisiva, que obliga a jugar en horaris surrealistes-,  són els principals responsables de la situació .

És esperable d’una televisió pública com cal que ofereixi continguts que tendeixin a l’equilibri, tot intentant capgirar, dintre de les seves possibilitats, les desigualtats socials  i no que les agreugin, com passa actualment. Així, doncs, cal exigir tant a TV3 com a IB3, i com la futura à Punt valenciana, que canviïn de manera radical la cobertura de la informació esportiva vers una diversificació enriquidora i més justa. En benefici de l’esport i del dret a la igualtat.

Written by econacionalitarisme

Març 6, 2018 at 8:01 pm

Bacàvia: 1a actualització

leave a comment »

L’inici d’un nou curs és la data fixada per la primera actualització de les cartes del Bacàvia, el joc dels Països Catalans.

En concret, us oferim renovar la sèrie seqüencial de futbol, amb la classificació final de la temporada 2016/17.

Us podeu baixar els canvis que cal fer a les cartes originals a primera actualització futbol

I aquesta és la nostra proposta de com fer-ho:

 

En definitiva, de les 32 cartes de la sèrie, us haurien de quedar tres sense variació (FC Barcelona, Vila-real CF i RCD Mallorca), dues haurien de canviar anvers i revers (CE la Pobla de Mafumet i CD Llosetense) i la resta només modificar-ne el revers.

 

Written by econacionalitarisme

Setembre 5, 2017 at 5:28 pm

%d bloggers like this: