14F: la reestrena camuflada

Doncs sí, l'”independentisme” ha guanyat les eleccions d’ahir. Inapel·lable.

A qualsevol país normal els titulars incidirien en que el Govern sortint ha estat premiat per la ciutadania amb un altre mandat. Aquí no.

I és que en aquesta ocasió, cap dels votants dels tres partits del “procés” volen que se’ls recordi que Esquerra i JuntsxCat han estat els que han regentat la Generalitat durant els tres darrers anys. Alguns reclamen memòria, però la volen selectiva. Aquest milió tres-cents seixanta mil votants no en volen saber res de què han fet durant tres anys els que han tornat a votar i/o els que desitgen que formin el nou govern de tres potes: si han ignorat l’emergència ecosistèmica, si la seva reacció a l’embat espanyol s’ha limitat a discursos més o menys lluïts, si seguim sense una veritable xarxa d’habitatge públic, si han col·laborat amb la repressió de la revolta catalana, si han fet res de positiu, en definitiva. El vot del 14F, un cop més, ha estat majoritàriament i, en molts casos, únicament motivat perquè són els “nostres” -fet que, increïblement, no gaires han cregut que calia dissimular-, un fenomen que ha afectat fonamentalment al sector “indepe”. Pocs, ben pocs, han tingut en compte què prometien respecte a la contaminació atmosfèrica, què preveien davant l’empobriment general de la població, ni tan sols què farien amb un dels factors més identitaris, la llengua. I això ja era previst prèviament pels partits, que ni tan sols s’han molestat en canviar els vells discursos ni els lideratges.

La pregunta seria, un cop sabuts els resultats, què n’esperen tota aquesta pila de votants de la probable reedició (ampliada o no) del bipartit que ha transportat el país de la independència al neoautonomisme.

Aquest esquema, sortosament, ha tingut alguna dissidència. Hi ha gent que ha volgut sortir-se del guió que com a independentista creient semblava que havia de seguir. Les alternatives polítiques per a l’independentisme real eren poc consistents (Primàries) o d’extrema dreta (FNC), i només han seduït poc més de deu mil persones. Però, qüestió obligada, on han anat a parar els 718.644 vots perduts per Esquerra, Junts i la CUP? Si descomptem els vuitanta vuit mil que sumen PDeCat i els dos anteriorment esmentats, què ha passat amb els 630.000 que resten? Un bon gruix s’hauria quedat a casa per por de la COVID però és evident que hi ha un percentatge important que s’ha abstingut decebuda profundament i/o com a càstig a les formacions que han protagonitzat la mutació de l’independentisme.

I arribats a aquest punt, podem entrar en l’altre gran titular dels guanyadors: l’independentisme ha superat el 50 % dels vots per primer cop a la història. Dir això sense explicar que això és conseqüència del retorn a la tònica normal de les eleccions al Parlament de Catalunya, segons la qual una part important de la població catalana d’adscripció identitària espanyola no hi participa (diferencial de votants: Santa Coloma de Gramenet 44,42%/Vic 57,53% o Nou Barris 46,06%/Eixample 61,6%), és una nova burla a la intel·ligència que només pot servir com a galeteta que calmi els independentistes mal informats quan la promesa autodeterminista s’eternitzi en aquest estat pels segles dels segles.

El vot té conseqüències. Reestrenar spaghetti westerns és arriscar-se a haver de tancar el cinema.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.