El país dels millors

Testimonis “diversos”, casualment tots “blancs”, una selecció depuradíssima del present dels individus (jugava a futbol, treballava a la Comforsa… ) i pas de puntetes pel seu passat.

De la seva història vital no ens expliquen si han patit cap discriminació pel seu llinatge, ni com eren tractats pels seus convilatans a l’escola, al carrer, en el temps lliure, ni tampoc quina relació havien tingut amb la nostra democràtica policia, o si, per donar un parell d’exemples, tenien parents que volien obrir un local de culte al que el veïnat s’hi oposava o si els havien negat un lloguer quan deien el seu nom en un acurat llemosí. En fi, que no ens ofereixen una dada bàsica per poder formar-nos una idea de la situació: se sentien ciutadans catalans de ple dret, o no?

Com a treball periodístic, realment no prometia molt, però això no amoïnava ningú ja que la intencionalitat i la insistència en el missatge no era precisament informativa.

Aquests elements, amb silencis inclosos, tots ells ben calibrats, en sintonia amb la nostrada pràctica secular d’autolloança, els porta a crear el relat que volien construir, en el qual no hi ha ningú relacionat amb la societat catalana que hagi fallat, ningú que sigui portador del mal. Com a molt hi ha un interrogant retòric llençat a l’aire, que mirem amb la boca oberta: Què ha pogut passar a la nostra arcàdia?

El Llucifer de torn, com gairebé sempre, ve de més enllà del mar o de ponent. I com tampoc es pot reconèixer la ideologia com un element motor de la conducta (recordeu que el marxià aquestes són les meves idees però si no li agraden en tinc d’altres és el lema a la recambra de la majoria del nostre lideratge), tot lliga: els xicots que els varen bressolar amb la remor del Ter, que es varen formar a les nostres escoles, que varen ser, ehem, gairebé com els nostres, varen ser enredats, ensarronats pels estranys, pel Mal extern, personificat per l’imam pervers, el Fu-Manxú que, no podia ser altrament, ens odia per ser tan bones persones, per tot el que hem aconseguit amb el nostre esforç.

La nostra societat, doncs, queda indemne: tot en regla, ni assassins va haver-hi, en tot cas executors manipulats, com nins de mel i sucre, per una conxorxa.

La mort va arribar sense causes, sense idees, sense cap pecat autòcton…

Joaquimalbalate – Wikimedia Commons

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.