Nissan i les contradiccions de l’ecologisme

El desmantellament de la indústria nacional, descentralitzada i de proximitat va ser un procés que es va generalitzar als Països Catalans durant els anys setanta del segle XX. L’abandonament, exigit pel nou gir del capitalisme i amb el suport submís dels primers governs de la democràcia, va trinxar fàbrica a fàbrica, sense perdó, el teixit productiu del país, en un procés que va seguir durant els vuitanta i va finalitzar ja entrats els noranta. L’eufemisme reconversió industrial, no va significar una modernització i mediambientalització del sector industrial, ans el contrari, va ser-ne una destrucció sistemàtica. El cas que ni simples mascaretes imprescindibles per l’actual pandèmia s’hagin pogut fabricar aquí, és una mostra dramàtica d’aquesta nefasta política.

Els manaires del capitalisme internacional, amb un paper destacat de la Comunitat Econòmica Europea (la Unió Europea d’aleshores), ens van assignar, en el repartiment de les especialitzacions que exigia el que s’ha anomenat globalització, tres fonts de subsistència fonamentals: indústria automobilística, turisme i construcció. Eren uns elements ja presents a la nostra economia des de feia molts anys però, a partir dels norantes, van ser hegemònics per la quasi incompareixença de la resta.

Una trilogia veritablement tercermundista, un monocultiu de tres potes molt perillós que ha petat amb la crisi actual, on han estat aquests, precisament, els sectors que han desaparegut pràcticament del mapa. Perquè, cal no oblidar-ho, són sectors que, en la seva sobredimensió actual, són totalment superflus per la vida en majúscules. A més a més, han estat un pou negre on s’hi han anat abocant milers de milions d’euros públics perquè poguessin sobreviure: ajudes directes a la SEAT i a Nissan, plans Renove, subvencions a les línies aèries lowcost, rescats, exempció d’impostos al querosè….

Però és que a més a més de la dependència exterior, superfluositat i inviabilitat econòmica sense el suport públic, aquest tres rams hipertrofiats han estat i són els principals detonants de la crisi ecosistèmica del nostre país: contaminació atmosfèrica (cotxes, creuers, aviació desfermada), destrucció de territori (urbanització -la majoria, per a lleure-, ampliació constant de la xarxa viària), hiperpressió humana en cert sectors i èpoques de l’any, consum innecessari de recursos no renovables (combustible, materials de construcció, productes d’un sol ús), i un llarg etcètera.

I davant d’aquest panorama, nosaltres.

Per una banda, des del moviment ecologista hem apostat des de sempre per oposar-nos a la urbanització sense sentit (a Mallorca, a la Costa Brava, a cada pam de costa, al Pirineu, davant l’expansió urbana en taca d’oli) i, després d’uns temps de reticències internes importants, ens hem enfrontat a l’hegemonisme del vehicle privat contaminant, sobretot a les nostres ciutats però també arreu del territori. I a diversos punts, com a les Balears, a València o a Barcelona, s’han desenvolupat corrents molt crítics amb l’excés de turisme, lligats a la capacitat del territori per assumir aquests fluxos humans i a la pol·lució que provoquen (creuers, trànsit aeri embogit).

Per una altra banda, ens trobem que, com dèiem, bona part dels ingressos del país provenen del turisme, de la construcció i del complex automobilístic, i dels quals depenen centenars de milers de treballadors i treballadores.

No cal ser un especialista per copsar que la contradicció és fatal per encarrilar els Països Catalans per la transició cap a una societat i una economia ecològicament decent, amb el decreixement com a bandera. És la vella qüestió tòpica: feina o aire net, que hem de saber respondre satisfactòriament.

Hem de recolzar que Nissan no tanqui encara que xucli recursos dels pressupostos de l’estat però alhora volem que no circulin cotxes per les nostres ciutats? Salvem els treballadors de l’automòbil, però què passa amb els del turisme? No volem més territori cimentat, però què en fem de paletes i arquitectes? Suprimim Vueling i Ryannair, que han democratitzat els viatges?

És per això que crec que el moviment ecologista dels Països Catalans és, actualment, davant del repte més important de la seva història.

Cal, doncs, una anàlisi profundíssima de la contraposició de les dues realitats, una que ha de quedar com un record del passat que ha deixat una petjada molt sagnant en el territori i la seva població, l’altra que ha d’acabar sent hegemònica per la supervivència i el trànsit cap a una vida plena. I d’aquesta anàlisi ha de sortir un debat inajornable, valent, sense apriorismes, sense tòpics, sospesant economia, llocs de treball i el futur cap on volem anar, i que vagi més enllà de la qüestió de Nissan o dels rescats de les empreses aèries per part dels estats.

Des de l’econacionalitarisme hem de dissenyar un marc global de transició que sigui viable i socialment sostenible, sense externalitzacions ecocides. Una transició que no podem fer exclusivament a partir de propostes autogestionàries, voluntaristes, anecdòtiques. Si es vol incidir de debò, cal fer-ho des de la planificació global, des de la legitimitat de l’estat, per la senzilla raó que quan toques un element, tot es modifica i, per ressituar el sistema, cal poder incidir en tots els elements en joc. No podem oblidar que qui ha “imposat” i fet respectar les nostres modestes conquestes com ara la protecció de certes parts del territori, la legislació mediambiental o les limitacions de les activitats amb més impacte, ha estat el poder estatal.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.