Dos bàndols, sempre (Reflexions des del confinament IX)

En el moment evolutiu de la pandèmia on ens trobem, s’estan consolidant dos grans blocs -que ja s’apuntaven des de l’inici de la crisi- de posicionament respecte a com s’ha de procedir per sortir el menys malparats possible de la malaltia.

Amb diversos graus de matisacions intermèdies, a grans trets tenim per una banda els que volen que el confinament s’allargui i que el relaxament de les mesures més dures es faci ben poc a poc, i els que ja acabarien amb les restriccions més importants ara mateix.

A algú li pot semblar estrany, però com passa sovint, si anem a veure qui és qui opina una cosa o una altra, hi ha unes tendències bastant clares i una composició de blocs ben marcada seguint l’eix que, malgrat sàpiga greu a alguns -realitat s’imposa-, és el que des de fa una colla anys és el més important sota el cel català.

Suposo que ara ja sabeu per on vaig, aquesta problemàtica que situa la població no és altra que la que el colonialisme espanyol no vol solucionar aplicant la democràcia i que divideix els catalans i les catalanes entre espanyolistes i independentistes.

Dos blocs que, davant la COVID19, segueixen els patrons que els defineixen i els autoafirmen, amb els seus tòpics -ben reals molts d’ells- corresponents.

Uns, rudes com són, volen vèncer l’enèmic invisible amb les eines usuals de l’imperi: xuleria, nacionalisme mig dissimulat, tricorni, simulacions d’efectivitat inefectiva, arbitrarietats, corona, autoritarisme i multes per qui creguin que se’ls puja als bigotis; això sí, suavitzades, que els temps canvien, pel mantra que els acompanya des d’almenys la tardor del 2017, el maleït “unidos“, amb el qual ja els sembla que han pagat el peatge per incloure’s en el món dels civilitzats.

Els altres, sofisticats com s’imaginen, amb el civisme que els acompanya com l’àngel de la guarda, amb la necessitat indispensable d’herois -no violents, sempre!-, tot considerant-se superiors -sense dir-ho però que s’ensuma si els flaires- als de ponent perquè -com els europeus, noi- les seves tesis es basen en el diàleg, la ciència i el bon gust, sempre colonitzats però sempre simulant dissidència -fins que arriba el garrot-, i amb l’imprescindible lliri a la mà, que simbolitza l’esperança que els troglodites un dia canviïn -que en el fons del fons no són dolents, pobrets-.

I -aquí ja no m’aguanto el riure- el més paradoxal és que la permanència peti qui peti en el terreny on ara s’ha situat el respectiu àmbit ideològic, fa que cadascú acabi defensant el contrari del que li correspondria: els de la constitucional rojigualda diuen salvaguardar aferrissadament els drets i llibertats; els de l’estelada -blava; els de la groga, no se sap on són-, aposten per la rigidesa de les normes i el pal a qui les vulneri.

Mentrestant, uns altres, pocs, al marge del club que tenen més pròxim, segueixen analitzant, a més a més de l’estricta evolució i característiques -ben fosques encara- del coronavirus, els paràmetres econòmics i de salut psicològica de l’ésser humà davant la situació, molt lligats aquests darrers a la necessitat inalienable i imprescindible de llibertat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.