La pica s’està eixugant

Sempre ens han dit que de mica en mica, s’omple la pica.

A hores d’ara sembla que aquest adagi no funciona en qüestions mediambientals de les grosses -i, segurament, tampoc en algunes de nacionalitàries ben nostres-. Això almenys és el que ens ha transmès un dels que, asseguren, forma part dels “100 pensadors mundials”, el txec Vàclav Smil.

Per Smil, en el context mundial on naveguem, les mitges tintes, els pedaços, les bones intencions, l’anar fent que hi ha més dies que llonganisses, no serveixen de res. La magnitud i el vertiginós agreujament del problema ambiental de la Terra se’n riuen de les campanyes per reduir els embolcalls de plàstic, de plans que prevegin que el 2050 doblarem la potència instal·lada d’energia renovable, de centenars d’estèrils conferències internacionals, de centenars de milers de xerrades repetitives de sensibilització i, evidentment, de l’expansió del cotxe elèctric.

Com ja molts intuïu, habitem temps que reclamen contundència, que exigeixen radicalitat, que clamen democràcia real, harmonia amb els ecosistemes i respecte màxim entre els pobles, que comminen, en definitiva, a aplicar ja, sense dilació, el tonatge de teoria que hem anat acumulant durant els darrers decennis.

I això, pel pensador centreeuropeu, es materialitza literalment en repensar-ho tot, per poder canviar sensiblement el model de vida i optar decididament pel decreixement. Si aquesta sàvia proposició la convertim a termes econacionalitaris una traducció acurada ens donarà com a equivalent la superació del capitalisme, l’aturada de la seva depredació de recursos naturals i humans.

Una altra cosa és que ens faci mandra, que la majoria no vulgui participar en el canvi, que no ens atrevim a plantar cara, que ens la rebufin les generacions humanes, animals i vegetals futures, però, a aquestes alçades del relat, pensar que els petits canvis són poderosos és fer-nos trampes al solitari o, simplement, mentir miserablement.

Comptat i debatut, l’ecosistema global necessita el també tradicional o caixa o faixa, com també ho reclamava la nostra curiosa nació una ja mítica tardor de fa un parell d’anys.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.