Democràcies passades de moda

Eren uns altres temps. Aquells on les mobilitzacions ciutadanes feien caure governs. Governs que queien per la simple reivindicació massiva i repetitiva en el temps, tot i que els canvis que provocaven no eren res de l’altre món. Normalment eren un senzill canvi de cares, d’estil, però també podem recordar certes marxes enrere en lleis importants.

Wikimedia Commons

Aquesta era una mena de regla no escrita de les democràcies representatives del segle XX: si tenies una forta oposició al carrer, el teu lideratge guanyat a les urnes es posava en qüestió i t’havies de plantejar si remodelaves govern, et repensaves la política que havia fet esclatar la mobilització o, en darrer terme, deixaves la presidència. Aquest recurs representava una illeta (o un arxipèlag en el millor dels casos) enmig de l’immens oceà dels quatre anys sense decisió inherents a la democràcia representativa, un espai on la ciutadania podia fer-se valer amb un petit percentatge d’èxit, que tanmateix era percebut per part d’aquesta com una victòria sobre el sistema. El canvi, semblava -molt sovint, realment, només ho semblava-, era possible.

Arribats al segle XXI, les regles no escrites varen ser modificades de manera unilateral. Algunes democràcies europees, amb diferents graus de deriva cap al demofeixisme, van considerar, entre altres mesures, que la política que es feia al carrer era totalment negligible i, depenent de com qüestionava al sistema, digna de ser fortament reprimida, en alguns casos superant els marges de la legalitat, d’una legalitat, per cert, molt més punitiva cada any que passava per les progressives lleis reductores de drets.

En aquest context, s’han esdevingut les protestes dels gilets jaunes a l’hexàgon o la continuada resistència de la població catalana davant la política antiautodeterminacionista d’Espanya. La presència de centenars de milers de persones als carrers, de forma recurrent, insistent, amanides amb altres múltiples formes de lluita, no ha fet trontollar governs, ni modificar, encara que fos només tàcticament, línies polítiques, com ho hauria fet dècades enrere. La resposta, contràriament, s’ha configurat amb detencions indiscriminades, encausaments judicials pel broc gros, muntatges policiacojudicials, vulneracions reiterades de la llibertat d’expressió i de reunió, violència amb ferits i morts, i un llarg etcètera de pràctiques impròpies d’un sistema democràtic i, en alguns casos, fins i tot il·legals dintre del marc de les noves lleis repressives.

Paradoxalment, en dictadures com la Xina, o en democràcies restrictives, com el Líban, les protestes de les masses sí que han donat el seu fruit, amb retirades de les lleis que restringien llibertats o amb dimissions de primers ministres. Com al segle passat. Ara, hem de tenir en compte que aquests són els saldos que queden de les temporades passades, uns productes ja descatalogats.

El que ara es porta, en canvi, és la “democràcia” impassible i immutable, que ve motivada pel que ens sintetitza l’historiador Arnau Gonzàlez Vilalta: “a les elits polítiques els fa cada cop menys gràcia això que les decisions les prengui la ciutadania, sigui votant o protestant al carrer” (El Temps, 15/10/19).

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.