Vaga de fam, segle XXI

Als 70 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans

Tendència a zero a l’Espanya ara progre, ignorància gairebé total a l’univers llevat de la “solidaritat i total admiració” de 40 parlamentaris europeus -prèviament estimulats pels seus companys catalans- i no reversió de la caiguda sense aturada -convenientment decebuda per l’autonomisme governant- de la resistència al país.

barbed-wire

©www.freepik.com from http://www.flaticon.com

Aquestes respostes després de 10 dies dels debutants i d’una setmana de l’altre parell de presos, és l’antítesi de l’anhel manifestat: “que la gent reaccioni, que hi hagi una sacsejada”. 

Poques consciències s’han remogut i, encara menys, les diferents instàncies europees s’han sentit “interpel·lades”.

Hi ha la temptació de buscar-ne les raons en que és una llançada a la piscina sense saber nedar però amb un salvavides a l’abast. Potser sí que l’acció respon a una motivació massa personal, massa anecdòtica dintre la magnitud de la tragèdia, afegida a una desconnexió amb la dissidència del carrer i la lluita col·lectiva; tot plegat fa que no engresqui gens a la cada cop més incrèdula massa independentista. Tampoc hi ajuda que des del principi se’ns digui que no pretenen emular en Bobby Sands i els seus, ni declaracions de l’estil “[ens preocupa] que l’acció de gent amb la cara tapada passi per davant (…) d’un sacrifici personal extrem” o, indubtablement, certes incoherències i males pràctiques dels mateixos actors durant els dos últims anys.

Tanmateix, tot i aquestes importants pegues, que desconcerten totalment sobretot venint d’algú que encapçalava la teoria noviolenta al nostre país, hi ha molts indicis de que la insensibilitat general té un abast molt més ampli, com a mínim de la gran majoria del món occidental benestant.

Més de dues dècades de capitalisme dur, imbuint l’individualisme i la por a tort i a dret han passat una factura terrible. La meva sensació és que a la gran majoria de la població i, òbviament, a la quasi totalitat dels líders polítics del nostre temps aquestes “subtileses” els deixen ben freds. Pensar que el patiment i el risc de mort que representa una vaga de fam -com també la presó per dissidència política-, que al segle XX commovia opinions públiques de manera transversal sense importar massa la llunyania en l’espai, avui és pur anacronisme. Aquest silenciós terrabastall ètic, si es confirma, deixa ben tocada, per ineficient, la forma de lluita més atractiva per a la gran majoria d’activistes del primer món, la noviolència. I això, no hi ha cap dubte, representa una nova victòria del Mal, perdó, del sistema, i un problema importantíssim pels que encara li volem plantar cara.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.