econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

Antígona, d’Espriu

leave a comment »

El retrobament amb l’Antígona de Salvador Espriu, aquesta vegada llegida en paper, m’ha permès aprofundir més en el missatge del mite.

A Antígona jo destacaria, per sobre de tot, el protagonisme inequívoc d’un personatge femení. Una dona és el centre de l’obra i, el que és més important, no brilla pels atributs típics que se li han donat a les dones, fins i tot des de certes posicions progressistes, com ara l’amor, la maternitat, la cura dels altres. No. Antígona representa atributs que s’han reservat gairebé exclusivament al gènere masculí, com ara el manteniment de l’honor de l’estirp i la rebel·lia contra la injustícia. Que Sòfocles elevi una dona a defensar qüestions tan valorades en el seu temps és altament significatiu, i deixa en entredit la suposada evolució ètica lineal de la espècie humana. Ella és qui ha de prendre una determinació que, ja ho sap, la portarà a la seva destrucció, un desenllaç causat per l’ambició de dos dels seus germans, homes.

Una altra idea força d’aquesta tragèdia és la defensa de la identitat -representada per la necessitat de fer complir la tradició funerària- que va de la mà del progrés i de la justícia. Antígona és una autèntica heroïna política que, davant de l’ambició i el càlcul dels líders, s’atreveix a dir prou i a plantar cara al mal govern amb un clar “tots ens devem primer a les lleis eternes“.

El que podria ser un alter ego de l’autor, l’anomenat “Lúcid Conseller”, és el segon personatge a destacar. Afegit per Espriu, posa en evidència les actituds mesquines i totalment previsibles dels prohoms, davant la injustícia que es cometrà. Avisa, anticipa, però no actua: l’heroïna és Antígona mentre el Lúcid Conseller és el “sociòleg” que diu “em reservo el que penso“. Aquest conseller és el tòpic nostrat, ben espriuà, amb  que el poeta català fa de contrapès a l’antitòpic femení encarnat en la filla de Iocasta i Edip.

Com ja ens tenen acostumats, en aquest cas en una recreació de Sòfocles, els clàssics grecs ens porten indefectiblement a que ens qüestionem si després d’ells encara és possible plantejar-se preguntes essencials inèdites.

Antígona i Espriu es mostren imprescindibles en aquest text de senzilla comprensió i d’increïble actualitat.                                                                                                Llegiu-la!

 

Anuncis

Written by econacionalitarisme

Juny 11, 2014 a 9:44 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: