econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

La sorpresa d’en Raimon

with 2 comments

Amb el meu afecte, reconeixement i admiració.

Sorpresa és la paraula que defineix millor el que m’han provocat les declaracions d’en Raimon sobre el procés d’autodeterminació que es viu a Catalunya, poc abans dels quatre concerts antològics al Palau de la Música Catalana.

La declaració que ha provocat més enrenou, el que es definís com a no independentista, ha estat, per a mi, una sorpresa, però de moderada magnitud. Com a obvietat innecessàriament repetida fins al mai, està en el seu dret de votar sí, de votar no, de no votar, de considerar-se català, valencià, espanyol o austrohongarès, o tot alhora. Evidentment.

Però la sorpresa majúscula va produir-se quan vaig llegir -i, després de fregar-me els ulls, sentir- que el mateix Raimon deia que no s’havia plantejat mai la problemàtica. Aviam, em vaig preguntar: en un país on des de que naixem estem torturats -sí, aquest és el mot, ja que, per més que ho intentem, no ens deixen deslliurar-nos-en-  per la qüestió identitària, tant si ens posicionem en una condició nacional com si ho fem en la contrària, o com si dissimulem que no ens interessa el problema, un dels pocs intel·lectuals competents que tenim, ens diu que en cap dels seus dies, en cap dels seus minuts de vida, ha pensat en si el país on viu hauria de ser independent o no. Torno a passar el video, potser una matisació equívoca, una mala passada periodística, una indisposició transitòria, ens pot aclarir la situació. Però no, tots els esforços són vans: queda clar que Raimon ha dit que no és independentista “perquè no s’ho havia plantejat mai“. Després d’aquest bany de realitat, l’apel·lació al tòpic i fàcil recurs a la tercera via o l’alerta a la poc previsible repercussió en la resta dels Països Catalans són, en aquest cas, qüestions menors.

Ho deixo aquí, no voldria que ningú pensés que aquesta actitud ha esborrat tot el que sempre he considerat de Raimon, un dels mantenidors de la dignitat cultural del país, un dels més seriosos llauradors de la nostra evolució política. Però no em puc fer trampa a mi mateix: la sorpresa ha estat colossal.

En canvi, el que sí que no ha estat gens sorprenent ha sigut la resposta que han tingut les declaracions en les “forces vives”. Mentre els mitjans espanyolistes han destacat que Raimon no és independentista, molts dels sobiranistes han intentat dissimular les seves paraules, posant l’èmfasi en la seva frase de que els arguments nacionalistes són més sòlids que els contraris. En els mateixos concerts, la gent s’ha contingut -contràriament al que s’ha dit, divendres només vam poder comptar tres estelades al Palau- i no ha cridat “independència” fins després de que el propi Raimon ho incités reiteradament amb les seves peces més combatives. Fins i tot la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, va intentar treure-li importància a l’afer, utilitzant l’argument ultrabàsic de que també el cantant de Xàtiva creu que s’ha de consultar al poble -si hagués dit el contrari, potser ja m’estaria traient el visat d’exiliat mental a Papua-Nova Guinea-. En fi, una part de la ciutadania que, en una espontània convergència, xiula mirant al cel o assenyala un passerell que passa volant, tot per intentar protegir un dels seus referents.

És ben curiós el nostre país… on si el sol surt a mitjanit, diem que enlluerna.

Advertisements

Written by econacionalitarisme

Mai 14, 2014 a 6:23 pm

2 Respostes

Subscribe to comments with RSS.

  1. Personalment no ha sigut cap sorpresa per mi l’actitud d’en Raimon. Et voldria comentar un fet que va passar l’any 1976.
    Aquest any els treballadors de Motor Ibérica vam protagonitzar una vaga que va començar el 28 d’abril i va acabar el 15 de stembre. Amb altres companys en aquest periode de temps una de les meves tasques va consistir a reacaudar fons per la caixa de resistència, una de les coses que se’m va acudir va ser recorrer al mon artistic i concretament els cantants.
    Era un any de plena efervescència per conquerir la llibertad, l’amnistia i l’estatut d’automia, ho recordeu. Be donç cada nit ens distribuiem per tot Catalunya per recaudar fons, prèviament ens posavem en contacte amb l’artista i ells demnáven fons per la Caixa de Resistència.
    Tots els cantants estàven d’acord amb la nostra vaga, recordo amb especial admiració i respecta, amistad i carinyo amb en Lluís Llach que cada dia que actuaba demanava la col·laboració del públic.
    Donç be en Raimon sempre ens va dir que no, ens vam quedar parats per la seva manca de coherència i el nostre desengany.
    Deixo aquí aquest testimoni d’uns fets lamentables.

    Vicenç Vilana Bonet

    Mai 15, 2014 at 10:22 am


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: