econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

La qüestió de la representativitat

leave a comment »

Fa massa anys que la democràcia exclusivament representativa fa aigües. Se’n detecten infinitat de mancances (corrupció, “portes giratòries”, democràcia de mínims, pèrdua de llibertats i de legitimitat…). Se li han intentat posar pegats (llistes obertes, primàries, “participació” ciutadana, consultes no vinculants -sic-, tot paraules i més paraules) però res ha pogut invertir el descrèdit que ha anat acumulant. Malgrat això, els poders no han deixat cap escletxa per a incloure elements de democràcia real; els pocs que s’havien assajat, com ara els pressupostos participatius en alguns municipis, han estat desterrats en la majoria dels casos.

En contraposició a aquesta tossuderia dels “representatius”, motivada per no perdre cap dels àmbits de poder que copen amb voracitat, grups ciutadans han optat pel clàssic “tirar-se al carrer”. Això ha passat aquí però també a Ucraïna, a Egipte, a Veneçuela. representativitat

La utilització de l’espai públic per excel·lència és magnífica, per donar un tast del suport amb el que compta una proposta en positiu o en negatiu, per fer difusió de qualsevol iniciativa, per dinamitzar la societat i per moltes altres raons. Ara, el carrer en un estat democràtic no és el lloc del plebiscit, per molt entusiasme que es generi, per molt pacífica que sigui la trobada, per molt nombrós que sigui l’aplec. I no ho ha de ser perquè no compleix el punt bàsic de la democràcia, la qüestió de la representativitat, allò d’una persona, un vot.

El grup social, ja sigui estable, des de la fundació-xiringuito feta pel de la cantonada, l’entitat amb desenes de milers de membres o l’entitat més assembleària que pugui existir, o bé puntual, com la protesta veïnal de “can xicoia” o la manifestació de la Diada del 2012, compta amb menys representativitat de la voluntat popular que un parlament nacional -o el ple d’un ajuntament, en l’àmbit municipal-. I, consegüentment, aquests “representants” tenen també menys representativitat democràtica que la voluntat de tota la ciutadania, manifestada en referèndum. És a dir, com més representativitat, més poder de decisió, o en altres paraules, quan els representants decideixen, els grups socials han d’acceptar-ho però, evidentment, quan la ciutadania -el sufragi universal- parla, els representants han d’acatar, sense romanços, el que s’ha decidit. Així de simple: allò que agrupa més voluntats, és el que la societat ha de tirar endavant. La vulneració d’aquesta jerarquia, quan es produeix en una democràcia amb totes les garanties, pot  tenir unes conseqüències assimilables a una mena de cop d’Estat parcial.

Com gairebé sempre, en aquest assumpte també hi ha un però. En aquest cas, consisteix en saber on s’ha de situar el límit en el qual una democràcia deixa de ser-ho. En aquest dilema sí que caldria esmerça-s’hi de valent, ja que caldria establir uns mínims democràtics reconeguts internacionalment. O sigui: quins nivells de corrupció, quin índex de conculcació de llibertats individuals i col·lectives, quina desigualtat, quins canvis constitucionals sense referèndum, quina prohibició d’opcions polítiques, pot aguantar la democràcia?

Parlem-ne.

Advertisements

Written by econacionalitarisme

Abril 2, 2014 a 9:56 pm

Arxivat a Democràcia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: