econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

T’estime, t’estimo, t’estim

leave a comment »

Des de ben jove, ja inoculat amb el virus de la diversitat i de la seva preservació, recordo que em preguntava perquè molts dels nostres escriptors de les Illes no feien servir l’article salat ni les seves formes verbals.

Trenta anys després les coses segueixen igual, literatura i premsa, i sovint la televisió, ignoren majoritàriament alguns dels dialectes que es parlen al carrer. Com a exemple recent, vam poder escoltar com un reportatge sobre el mestre, poeta i dramaturg mallorquí Pere Capellà, realitzat per TV3, era relatat en català central… per una veu balear.

De versatilitat en aquest tractament de les modalitats lingüístiques, poca. Potser fa por que la resta de la comunitat no entengui el missatge, concepció que seria d’un elitisme intolerable i d’una nul·la confiança en el sistema educatiu; o bé que els receptors ho percebin com un acte provincià, indigne d’una llengua amb “grandeur” que aspira a ser respectada.

Fa uns pocs anys, en el meu treball final de carrera, dedicat a l’actualitat del concepte Països Catalans, vaig entrevistar una sèrie de gent que s’havien manifestat a favor i en contra d’aquests. Entre moltes altres coses, vaig descobrir que, a part de l’espanyolisme camuflat dels seus capitosts, entre els seguidors gonelles i blavers hi ha una part de la base que coincidia amb mi en la preocupació de perdre els seus trets identitaris substituïts per uns altres. Una preocupació que crec era ben sincera. I, contràriament al que es pensa, la gran majoria tenia clara la unitat lingüística.

Com ens indiquen abundants evidències ben properes, l’ofec de la diversitat cultural impacta greument sobre les complicitats. I la identitat més immediata no pot quedar anorreada per la nacional, per ètica nacionalitària però també per pragmatisme. Contràriament, cal que ambdues coexisteixin i es complementin.

I, un cop més, em pregunto si la poca progressió de l’adhesió al projecte de Països Catalans, no ha estat fomentada des de dintre de la nostra nació, per pràctiques que, a partir de bones intencions, han esdevingut nocives per la consciència identitària comuna. Si no és així, per què gent que té unes preocupacions semblants a les del sector nacionalitari no només no dóna suport a aquest sinó que fins i tot hi milita radicalment en contra?

El que és evident a aquestes alçades és que, a banda de la continuada actuació culturicida i disgregadora d’Espanya i França, que, de lluny, n’és la causa principal, la qüestió dels Països Catalans s’ha portat fatal, tant des de Catalunya com des del País Valencià i les Illes. I, rumiant, rumiant, penso que des del nostre “centre” s’ha caigut en el que cauen la majoria de cultures del món: la por a la diversitat. La tendència humana a considerar la diversitat com a perillosa per a la unitat ha deixat petjada també als nostres països.

L’altra via, la plural, marginada sovint en les expressions escrites, ha estat practicada amb plena normalitat en altres àmbits que tenen la llengua com a mitjà, com ara la música. I ha estat tot un èxit, no només en l’àmbit més pròxim sinó també a nivell nacional: Antònia Font, Obrint Pas, Raimon, són grans músics que han optat per cantar amb el seu parlar dialectal, com ho fan els Manel, el Petit de Cal Eril o en Lluís Llach.

És per això, per anar construint  el “poble” que ens falta, que goso fer una proposta als nostres sociolingüistes, lingüistes i responsables culturals: l’establiment, amb voluntat de ser utilitzats massivament, de tres grans estàndards que continguin els trets principals i comuns de cadascun dels territoris històrics, i que alhora conviurien amb el general del sistema lingüístic català. L’objectiu seria que cada parlant fos competent tant en el seu estàndard territorial com amb el general, i que tingués un coneixement prou important de la resta de dialectes per poder llegir i escoltar còmodament totes les produccions de qualsevol racó de la nació.

D’aquesta manera, tot exorcitzant la por al secessionisme, i contràriament al que pensen la gran majoria de manaires dels estats, l’acostament de les formes usades a la literatura, a la premsa, a l’audiovisual, a la realitat de la parla de cada dia, contribuirem, al meu parer, a aconseguir dos objectius essencials per a un futur més ple. D’una banda vitalitzar el projecte de Països Catalans, afegint-hi cada cop més ciutadania, sobretot la més sensibilitzada per seguir parlant, vivint, escrivint, lluitant, cantant amb les seves pròpies paraules, amb les seves pròpies formes; i , per una altra, conservar el màxim de temps possible totes les formes que ens ha llegat la cultudiversitat, de la mateixa manera que vetllem per la biodiversitat.

Advertisements

Written by econacionalitarisme

Novembre 14, 2013 a 7:15 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: