econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

El moviment ecologista: 20 anys incidint en com tractem els residus

leave a comment »

©Todd Morris

©Todd Morris

Veníem d’antigues lluites que avui sonen a ciència ficció: contra abocadors que eren simples recipients on els lixiviats s’escapaven al seu aire i denunciant incineradores amb filtres de fireta. Estàvem instal·lats, pel que fa a la generación de residus, encara en la transició que ens duria al model desbocat de consum que es consolidarà amb el canvi de segle. Tot i que la població ja utilitzava els acabats d’instal·lar contenidors de paper i d’envasos que acompanyaven als verds del vidre pioner, encara no recuperàvem ni un 5% dels materials.

Justament fa vint anys, l’any 1993, va ser un dels anys de referència en la legislació mediambiental del nostre país. En un dels aspectes claus d’aquesta temàtica, els residus, s’estableix la llei marc que els regularà; en altres paraules, aquell any abandonàvem la precarietat i entràvem de ple en la història. Aquella Llei, la 6/93, de 15 de juliol, va marcar un punt de partida, una inflexió en la consideració de les deixalles. El més important del seu contingut va ser establir un ordre de prioritat en la gestió, començant per la reducció de la generació i per minorar la seva perillositat; en segon lloc, implantava la selecció per fraccions dels residus recollits, que seran “valoritzats”, ja sigui materialment o per obtenir-ne energia; i, finalment, el destí del rebuig que quedi es dipositarà en abocadors. Aquesta és un jerarquia que segueix, a grans trets, vigent.

Els avenços a partir d’aquest marc ideològic ja institucionalitzat varen ser lents, massa lents, pero ben reals i importants. Generalització de la recollida selectiva (vidre, paper/cartró i envasos), modernització de les plantes incineradores, dipòsits amb garanties d’impermeabilitat, xarxa de deixalleries per a les fraccions més problemàtiques, popularització de les 3 R (reduir, reutilitzar, reciclar) com a prioritats d’una bona gestió en qüestió de residus, van marcar el primer decenni.

El darrers deu anys també han comportat una sèries de millores, de les quals destaquen un important desplegament de la recollida selectiva de matèria orgànica, la implantació cada cop a més municipis del sistema que, a hores d’ara, dóna més bons resultats, l’anomenat Porta a Porta, o l’establiment d’un cànon per al rebuig que va a incinerar o que es duu a abocador. També cal destacar l’impuls que durant els anys 2000 s’ha produït en els índexs de recollida selectiva, més que doblant-los en deu anys, i situant-los en el 2011 al voltant del 40% dels residus generats.

També hi ha hagut grans decepcions, com va ser la Iniciativa Legislativa Popular que, l’any 1999, va recollir i presentar al Parlament més de 100.000 signatures per a prohibir la incineració de residus, proposta que va ser transformada per la majoria parlamentària existent en aquells moments en una llei de regulació d’aquest mètode finalista, sense cap concessió a la seva eliminació. O oportunitats perdudes, que han acabat en mediocritat, com en el cas dels Ecoparcs, o l’educació ambiental, que s’ha quedat aturada en uns nivells de conscienciació i sensibilització bastant modestos.

Tots aquests passos, aquestes millores, eren a l’agenda del moviment ecologista des de molts anys abans de la seva implantació per part dels diferents governs i administracions. I això que, en les múltiples reunions mantingudes amb responsables i tècnics de l’Agència de Residus de Catalunya, de l’Entitat Metropolitana del Medi Ambient o de diferents ajuntaments catalans, en les comissions de seguiment dels programes de gestió o de les diferents plantes de tractament, en altres àmbits de trobada amb actors d’aquest sector, la resposta usual de l’altra part era que no érem realistes, que el que proposàvem era per a ciutadanies del nord d’Europa, i que aquí no funcionarien. Anys després, però, hem vist com s’acabaven implantant moltes de les mesures proposades des de les nostres organitzacions, encara que sovint fos només de manera parcial.

Però un cop fet balanç d’aquests vint anys de gestió més o menys seriosa dels residus catalans, caldrà cloure que potser el que més ens ha d’importar és quin futur ens espera, a quins nous reptes ens enfrontem en la gestió de les deixalles.

És de domini públic que en alguns temes estem pitjor que fa vint anys, com ara en la generació, gràcies a que s’han multiplicat els envasos i embalatges i els productes d’un sol ús i que, a més a més, les poques iniciatives que volien incidir en reduir la producció de residus han xocat amb un gran mur, el del lobby dels productors, sobretot la indústria del plàstic, i el de la distribució, que han impossibilitat l’adopció de solucions generalitzades. En aquesta qüestió és totalment imprescindible establir a curt termini i amb vocació d’universalitat sistemes de dipòsit, devolució i retorn (SDDR) per als envasos. No en va, des de fa vint anys que ho hauríem d’haver considerat de “caràcter prioritari” (segons l’article 7.2 de la llei 6/93). Com ja dèiem aleshores, aquesta baula de la cadena del residu és la més important per assolir un sistema sostenible.

Pel que fa a la recollida, hi ha tota una sèrie de reptes pendents. El primer i immediat seria acabar d’estendre a tot el territori la recollida selectiva de matèria orgànica. En segon lloc i a curt termini cal optar decididament pels mètodes que garanteixen la més bona selecció en origen i, a hores d’ara, això és sinònim de Porta a Porta. Un tercer aspecte, a cavall entre recollida i tractament, és distingir entre recollida i recuperació, per, d’aquesta manera, aconseguir que aquests paràmetres s’acostin el màxim possible.

I per últim, ens queda el tractament final del que no s’ha recuperat, del rebuig. La gran troballa, europea això sí, són els CDRs (Combustibles Derivats de Residus), que s’estendrà com l’oli amb la col·laboració de les grans plantes industrials. Aquesta és una nova forma d’incineració, que té un plantejament pretesament sostenible al seu darrere. La substitució de combustibles molt contaminants per la crema de deixalles és tot un repte dialèctic per a les associacions ecologistes i veïnals.

Ara, que si deixen fluir la democràcia, potser canviarem d’estructures polítiques i Catalunya tindrà la totalitat de les competències per a gestionar els residus, el món ecologista no pot abandonar el seu bagatge i ha de seguir jugant el paper que ha desenvolupat fins avui: no només denunciar tot allò que vagi en contra d’una gestió sostenible sinó sobretot incidir per a què s’adoptin les millors tecnologies disponibles en termes de sostenibilitat global.

(article publicat a De residu a recurs. 20 anys de gestió de residus a Catalunya   Agència de Residus de Catalunya. Barcelona, 2013)

Anuncis

Written by econacionalitarisme

Novembre 7, 2013 a 5:52 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: