econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

I la revolta, evidentment, amb el somriure

with one comment

P1130083

Emoció, joia d’estar vivint un moment històric a nivell mundial, gran satisfacció de com s’havia organitzat, certa incredulitat cap al futur davant de la seva grandària, i optimisme, molt optimisme vital, són algunes de les múltiples sensacions experimentades pels que vam ser a la Via Catalana.

Tanmateix, com no podia ser d’una altra manera davant d’una manifestació política de tal magnitud, aquell acte i el moviment cívic que l’empara també desperten altres tipus d’emocions dintre i fora dels nostres països.

Ràbia i indignació destil·laven molts dels de la immensa legió d’humans pseudodemòcrates. D’altres tampoc hi combregaven però ho consideraven ben lícit. I bona part de la “majoria silenciosa” s’ho mirava de lluny, amb un posat de preguntar-se quina serà la seva solidesa.

A mi, però, m’agradaria aprofundir en el sector ideològic que segueix dintre de la tempesta, aguantant llamps, vents i aiguat, però sense arribar a decidir quin rumb ha de prendre. Si no ho heu endevinat encara, us diré que em refereixo a l’esquerra, sector no independentista. Les emocions d’aquest sector davant els importants fets de l’Onze s’han caracteritzat per la discreció verbal però molts dels seus elements amb la cara pagaven. Ni l’alternativa poc elegant d’envoltar “la Caixa” podia emmascarar el que sortia de l’ànima -amb perdó-.

Més enllà del recurs marxista a l'”opi del poble” o a les més modernes teories de la conspiració -voleu dir que el tornado capitalista actual en necessita cap per imposar-se?-, que hauríem d’analitzar si no amaguen dosis no massa saludables d’elitisme il·lustrat, a mi m’han transmès una sensació de patir una soterrada gelosia. Arguments de mal pagador per intentar explicar i explicar-se com una idea que pensen -molts- tan simple i tan ximple com el nacionalisme pot comprometre, en ple segle XXI i en un país ple de titulats, quinze o vint vegades més gent que la més exitosa de les mobilitzacions esquerranoses.

Si em permeteu, des d’un punt situat en l’aiguabarreig dels dos eixos polítics, penso que cal, en benefici popular, aturar-nos a rumiar per què es produeix aquest abisme de capacitat d’engrescament que presenten en aquests moments esquerra i independentisme.

La paradoxa és encara més punyent quan pensem que fa uns quatre anys el sobiranisme es trobava en una situació precària i desorientada semblant a la de l’esquerra. Pessimisme, mala gaita, arguments predominantment monetaris, es mostrava sense energia quan feia la seva aparició en contra de les agressions quotidianes dels poders i poderets de sempre.

El canvi experimentat no es pot negar que ha estat prodigiós, imprevisible, rapidíssim, mutant-se de la nit al dia en un moviment d’una vitalitat no vista des de fa molts anys, d’una energia positiva que deixa bocabadats els analistes internacionals.

Un cop efectuada, la meva anàlisi comparativa no pot fer altra cosa que donar-li la palma a les característiques de l’objectiu que motiva la mobilització independentista. Són les següents:

– claredat: missatge amb una fita nítida, no el clàssic i autòcton “sí però no”. L’eufemisme ha quedat bandejat del discurs

– potència: es proposa un canvi de veritat, no una reparació del sistema fallit, i a més a més, des d’una multiplicitat de sectors socials

– acció: intenta fer el seu camí sense subsidiarietat amb el ritme que vol imposar el poder, amb les seves provocacions i limitacions d’estat caducat

– positiu: tot abandonant l’ancestral pessimisme que venia donat per la seva activitat fonamentalment reactiva

– radicalitat democràtica: es deixa la solució en mans del que decideixi la població en un referèndum que no exclogui ningú

– impecabilitat ètica: l’exigència amb les pròpies files és molt elevada en qüestions essencials, com la noviolència o la integració de tota la població

– contundència: no hi ha lloc pel reformisme, cal agafar clarament una de les dues vies

– fondària: representa un canvi transcendent en les estructures sociopolítiques

– globalitat: no se centra en problemes concrets o d’un sol col·lectiu sinó que s’adreça a la totalitat de catalanes i catalans

En fi, penso que prendre’n nota i actuar en conseqüència pot ser una de les poques sortides que li queden a l’esquerra, no només per abandonar el pou on està situada des de fa massa anys, sinó fonamentalment per recuperar la seva dignitat i poder oferir una alternativa engrescadora a la població. Així que us proposo posar en el GPS tots els elements anteriors i, potser començarem a albirar un socialisme clar, potent, actiu, positiu, radicalment democràtic, impecablement ètic, contundent, profund i global, que d’una vegada per totes qüestioni l’existència del sistema capitalista en la societat i en les ments.

Per a una altra ocasió deixo la reflexió de quin ha de ser el punt cap on han de dirigir les brúixoles les companyes i els companys de la resta dels Països Catalans, tot i que avanço que tampoc tenen massa més alternatives per caminar cap a l’econacionalitarisme.

Anuncis

Written by econacionalitarisme

Octubre 5, 2013 a 5:46 pm

Una resposta

Subscribe to comments with RSS.

  1. Sublim!!!

    gràcies

    judith

    El sublim és una categoria estètica, derivada principalment de l’obra Περὶ ὕψους (“Sobre el sublim”) de l’escriptor grec conegut com Pseudo-Longí, consisteix fonamentalment en una bellesa extrema, capaç d’arravatar a l’espectador a un èxtasi més enllà de la seva racionalitat, o inclús de provocar dolor per ser impossible d’assimilar.

    ju

    Octubre 18, 2013 at 1:38 pm


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: