econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

Silencis nacionals

leave a comment »

La_Discrétion_1820sL’interlocutor, després de la nostra intervenció, es queda parat, canvia de cara i es posa a xiular despistant i, tot seguit, canvia de tema. Aquesta imatge repetida en tebeos i dibuixos animats és també, curiosament, un clàssic del comportament dels pobles.

D’això que podríem anomenar com a silencis nacionals, el primer que ens ve al cap és el que han vingut practicant molts alemanys i austríacs quan es tractava el passat nazi del seu país, de l’extermini de jueus, gitanos, homosexuals… durant els anys 30 i 40 del segle XX. Però em temo que cap país se n’escapa de tenir-los.

Els silencis nacionals es caracteritzen per una vocació de llarga permanència però poden tenir caducitat o tendir a l’eternitat. També poden tractar qüestions contemporànies o bé assumptes del passat. Fins i tot, de vegades hi ha silencis que són compartits per dues pertinences nacionals teòricament oposades, com en el cas de l’eufemísticament dit concert econòmic, que manté tancada la boca tant a espanyols com a bascos. Però si hi ha una cosa que els silencis nacionals tenen en comú és el desig de mantenir una vergonya protegida dels qüestionadors habituals, d’aquells aixafaguitarres que poden fer sortir els colors a molts conciutadans.

Evidentment, també la col·lectivitat catalana ha practicat i practica els seus propis silencis. Dels que ja semblen superats, tot i que van durar un bon grapat d’anys, podem destacar els silencis davant certs fets protagonitzats per estalinistes i anarquistes durant la Guerra Civil, o entorn la consideració literària d’alguns bons escriptors que no eren tinguts per políticament correctes.

Però també als Països Catalans en tenim un de ben gros, un silenci tremendament actual, i, malgrat que semblava que podia anar de baixa, és dels que tendeixen a la perdurabilitat generació rere generació.

Ja es pot parlar de que guanyen comprant jugadors a cops de talonari milionari, de que duen publicitat d’un país poc democràtic que conculca uns quants drets bàsics, de que el que practiquen té molt més de negoci que d’esport, de que alguns jugadors no paguen els impostos que haurien de pagar o de que ocupen diàriament un quinze per cent aproximadament dels telenotícies. La resposta és el silenci, però no un silenci qualsevol, sinó un silenci intergeneracional, interclassista, d’una extensió geogràfica i social aclaparant, un típic silenci nacional, exercit fins i tot pel qui diu que està contra els sous exagerats de banquers i executius, o pel que exigeix que es torni a pagar l’impost de successions, o pel que reclama la prohibició del hijab. En definitiva, un silenci profund, no sé si irracional o massa racional, comparable amb el de les hores posteriors a una derrota d’aquells mateixos colors.

Per acabar, només un dubte: poden viure els col·lectius humans sense silencis nacionals o aquest només és una més de les fites impossibles de certs puristes.

Anuncis

Written by econacionalitarisme

Agost 6, 2013 a 9:02 am

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: