econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

El desgel islandès

leave a comment »

P1060548 Érem pocs, millor dit ben pocs, els que ens atrevíem a qüestionar en els àmbits alternatius i en els convencionals la suposada conversió del poble islandès. La contrapart ens mirava com a dissidents del mantra que s’havia estès arreu, preguntant-se com és que algú crític podia no veure en aquells nòrdics el camí de la salvació.

Les sospites anaven en dues direccions. Per una banda, no deixàvem de preguntar-nos com és que els totalitaris manaires de la Unió Europea, implacables amb grecs i xipriotes, fins a destruir la seva economia, i abolidors temporals, sense que tampoc els tremolés la mà, de la sobirania popular italiana, entre altres proeses, permetien de manera plàcida que una illa nordatlàntica deixés unilateralment de pagar el seu deute, sense massa crítiques malgrat que els damnificats eren sobretot britànics i holandesos. Vam concloure que, tot i l’enorme endeutament que havien acumulat, potser era pel seu poc pes demogràfic que els europeus i l’FMI havien fet la vista grossa –cal dir que a mi, massa malpensat, encara em ronda pel cap que també hi va contribuir que fossin alts i rossos-.

L’altre element que no ens quadrava de la “revolució” islandesa era com un poble tan poc predisposat a la dissidència –per trobar-ne l’anterior mostra ens havíem de remuntar a l’any 1944, quan van pactar la independència amb els “colonitzadors” danesos-, ens passés a tots per la cara unes mesures tan agosarades i trencadores. Era cert que les “grans” manifestacions que ens oferien els mitjans de comunicació eren irrisòries encara que es tingués en compte la poca població de l’illa, ja que no arribaven ni a omplir la més aviat petita plaça on està situat el parlament de la república nòrdica; però davant el pes feixuc del lloc comú no gosàvem alçar la veu per por a ficar la pota.

No ha estat fins al desgel d’enguany que s’ha deixat veure clarament què hi havia sota de la bufona blancor del paisatge islandès. Primeres eleccions i guanya directament el partit de dretes -el Partit de la Independència– i, no només això, sinó que precisament són els mateixos -en coalició amb el Partit Progressista, que ha quedat segon- que van dur a la ruïna a la “pobre” Islàndia. Cap “revolució” no havia estat tan falsa. Ens havien venut que els havien enganyat durant anys i que volien establir unes noves regles econòmiques i canviar tots els individus que els havien portar al desastre i resulta que, com alguns sospitàvem, el que volien és, majoritàriament, seguir sent uns aprofitats del més penós neoliberalisme, tornar a renovar els seus Hummers i les seves limusines, que poblaven els jardins de les seves cases, i seguir baixant per la Laugavegur amb els últims models d’automòbil els dissabtes cap al tard.

La primavera ha transformat el camp islandès i l’ha omplert de colors, moment en el que molts dels seus pobladors han aprofitat per desfer-se de la disfressa roja i han tornat a les coloraines estridents i ridícules dels nous rics.

Un cop més queda clar que qualsevol canvi social decent ha de començar, indefectiblement, per una transformació individual.

Advertisements

Written by econacionalitarisme

Abril 28, 2013 a 7:46 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: