econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

Tals entitats, tal país

leave a comment »

Després d’uns quants anys recollint el tarannà quotidià del Centre Unesco de Catalunya, penso que ja ha arribat el moment de plantejar els trets bàsics que ha donat de si l’anàlisi consegüent. La motivació principal per fer-ho ha estat copçar com respira l’associacionisme del nostres temps, des d’una perspectiva externa però propera alhora. És veritat que es pot objectar que el Centre ha estat una entitat extrema en molts dels seus trets distintius, tanmateix penso que moltes altres associacions s’hi poden veure parcialment reflectides.

Com advertiment previ vull deixar clar que durant tota la seva singladura, el Centre Unesco ha desenvolupat una tasca ben important per a l’evolució del nostre país en diferents temàtiques, fins i tot constituint l’única entitat de referència en algunes d’elles. Evidentment això no hauria estat possible sense una bona colla de vàlids professionals que l’han fet possible. Però la meva anàlisi no va per aquí, el que m’ha interessat és l’organització de l’entitat: democràcia interna, coherència ideològica, mètodes de funcionar, governança…

Per començar, el que em vaig anar trobant era realment esfereïdor per a una entitat amb un gruix ideològic tan potent. Una estructura de federació, quan no ho era, amb una junta composada per representant de diverses entitats afins, amb l’extensió d’una suposada “assemblea” que torna a repetir procedència de les persones que la formen; una entitat sense cap soci, totalment depenent econòmicament de les administracions, especialment de la Generalitat de Catalunya -amb importants aportacions garantides durant massa anys-; un encara president honorari, fundador i  director del Centre durant 18 anys. En fi, un bon llast per arribar a ser una associació amb uns mínims democràtics.

Quant a la gestió, com difícilment podia ser d’una altra forma amb aquells precedents, he detectat múltiples i marcats dèficits que són poc compatibles amb l’ambiciós corpus ideològic que teòricament assumia l’entitat. Una diferència molt important en les retribucions dels diferents treballadors; ocultació dels comptes de l’entitat, incloent-hi els balanços anuals; menysteniment dels representants dels treballadors, negant-los informació reiteradament; despropòsit en la gestió econòmica i de personal per part del darrer director; deixadesa de la junta en les seves obligacions de seguiment i supervisió del funcionament de l’organització i de la direcció, especialment en el darrer any de vida de l’entitat, són els trets principals que, juntament amb l’incompliment de les obligacions per part de la Generalitat, han contribuït a dur aquesta entitat de referència a la fallida final.

I, pel que fa a la liquidació del Centre, l’absència de transparència i compromís ferm -res s’ha fet per escrit-, la simulació de que tot estava sota control quan tot estava caient a trossos, la prepotència i l’elitisme que ha impedit una solució col·lectiva  i coresponsabilitzada amb la plantilla; la rebaixa progressiva de les indemnitzacions promeses als treballadors (30, 20, 12 fins al 9,5 dies per any); mètodes de neoliberalisme de manual per a l’acomiadament dels treballadors, com ara la negativa a una negociació decent; o l’incompliment dels acords de conciliació i de les sentències judicials.

Tot plegat m’inspira unes quantes qüestions, com ara:  la conveniència ètica de sostenir amb diner públic entitats d’aquestes característiques, o on hem de situar el biaix màxim entre la teoria i la pràctica en les organitzacions, o quina és la seva representativitat real, o quin tipus de societat és la que engendra associacions amb aquest tipus de pràctiques.

Sense voler estendre’m més, el meu parer és que cal concloure que, com hem vist, les estructures i la gestió del Centre Unesco s’han assemblat i s’assemblen més a una empresa capitalista -de la gamma baixa, m’atreviria a afegir- que no pas al que hauria de ser una entitat sense ànim de lucre finançada per fons públics.

Fins aquí, la meva percepció d’una de les entitats catalanes més importants, que deixà les seves activitats a principis d’octubre de l’any passat. I que, per cert, poca gent ha trobat a faltar. Tot un avís per a navegants.

Anuncis

Written by econacionalitarisme

febrer 28, 2013 a 7:09 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: