econacionalitarisme

pensades i fets de Joan Pons Valls

Filferro del nord

with one comment

Les Inclosure Acts van ser una sèrie de lleis aprovades pel parlament britànic, la majoria durant els segles XVIII i XIX. Amb elles es pretenia canviar el paisatge habitual dels openfields per un territori dividit per infinites tanques per a, entre d’altres objectius, evitar que l’accés comú a certs recursos (pastura, llenya de mida petita, pesca…) continués sent possible.

Com gairebé sempre, aquestes grans decisions tenen una llarguíssima permanència, una petjada que, en aquest cas, és ben perceptible dos o tres centúries després, i que deixen empremta en els territoris i les gents que els habiten.

Així, doncs, Irlanda, Escòcia, Anglaterra, tenen actualment un paisatge fortament marcat per aquella legislació, on el verd es veu obligat a compartir espai amb el filferro amb punxes.

És obvi que la ramaderia extensiva que, sortosament, encara és ben viva i productiva en aquelles latituds, necessita, en les zones més habitades, d’uns terrenys tancats per poder preservar el bestiar. Ara bé, uns dies a les Shetland m’han tornat a fer reflexionar que això no ha de comportar l’agressivitat d’uns filats de punxes ni la conculcació del dret de pas –ben fàcil de solucionar, si és vol, amb senzills passos que superin els filferros-. En altres paraules, no es pot convertir un territori fantàstic en una postal claustrofòbica on només es pugui fer una foto i marxar, en cotxe per suposat, sense poder trepitjar la torba ni recórre’l tranquil·lament.

Encara fa rumiar més com una gent acollidora, que viu en cases amb recintes oberts o només lleugerament perimetrats, pot col·laborar a mantenir una enclosure tan poc humana en el seu paisatge.

Només se m’acut que sigui el virus de l’abús del dret de propietat el que els faci obrar d’aquesta manera. I potser també la feblesa de l’Estat com a garant dels drets col·lectius, i no només dels individuals, hi contribueixi en bon grau.

Per sort, aquesta patologia no s’ha establert significativament a les nostres terres –i on s’ha intentat, com a Mallorca o Menorca, ha tingut un fort rebuig -, que segueixen oferint als vianants murs envoltant les cases però uns camins, prats, estanys, platges, penya-segats i boscos ben accessibles.

Advertisements

Written by econacionalitarisme

Setembre 4, 2012 a 8:16 pm

Una resposta

Subscribe to comments with RSS.

  1. En alguns indrets del Pirineu català oriental, cada vegada hi ha més camps amb tanques electrificades perquè no surtin les vaques. Han desviat algun camí que abans passava a prop d’alguna masia convertida en casa rural, però no han barrat el pas.

    A Sant Feliu de Codines es va tancar l’accés a un bosc que era un lloc emblemàtic (el pi solitari) que té una vista espectacular sobre el Vallès, per fer un lloc de protecció d’aus (El cim de les àligues), al qual es cobra entrada, amb el beneplàcit del poble, perquè és un reclam turístic.
    Per accedir a l’espai natural de Sant Miquel del Fai, per on hi passa un camí, també cobren una entrada de 9 euros per adult, excepte als habitants de Sant Feliu acreditats com a tals.

    M. Carme Navarro

    Setembre 5, 2012 at 6:48 pm


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: