Vet aquí les últimes fites aconseguides per Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, en la seva suposada defensa del transport públic:

- substitució del funicular de Gelida per un servei de minibús

- reducció de la freqüència de servei del cremallera de Núria en els dies de “temporada alta”

- supressió del servei de l’aeri Olesa-Esparreguera

- eliminació dels revisors en les unitats del cremallera de Núria

- I la darrera, la pràctica supressió de la línia de Lleida a la Pobla de Segur, en el seu tram pallarès, acompanyada d’una reducció a la meitat dels trens entre el Segrià i la Noguera.

Malgrat la magnitud d’aquesta escalada retalladora dels serveis de FGC, les actuacions anteriors s’han endegat sense cap participació ciutadana prèvia i amb una informació ben minsa, de darrera hora -per minimitzar-ne la reacció-, i, més d’un cop, enganyosa.

Però centrem-nos en l’últim i més perjudicial cas. Tenint en compte les manifestacions del president de l’empresa pública, que deia que amb la supressió ja decidida de dos dels tres trens a la Pobla i del 50% dels que van de Lleida a Balaguer, s’estalviaria un milió d’euros, no podem deixar de fer comptes comparatius. En aquest sentit, només cal recordar que la mateixa FGC s’ha gastat 3,8 milions en eliminar el pas a nivell de l’estació de Queralbs. Dit en altres paraules: abstenint-se de fer una obra totalment innecessària -amb impacte paisatgístic i arguments tècnics falsos inclosos- s’hauria pogut mantenir durant gairebé quatre anys el servei actual de la línia de Ponent, que té 227.000 passatgers anuals. I no cal dir què sortiria de la comparativa amb l’aeroport d’Alguaire!

Res, FGC i la Generalitat de Catalunya segueixen amb la política de fets consumats i, a sobre, ens volen fer creure que milloren el transport públic eliminant línies i reduint freqüències. Increïble però, evidentment, mentida.

VOLEM LO TREN!

Aquesta és l’aportació bàsica de Catalunya i Euskadi. Nació còncava i convexa, obra del periodista Antoni Batista, gran expert català en temes bascos. Una eina, al meu parer, indispensable per a qualsevol estudiós del fet nacionalitari, útil no només per ajudar a explicar l’evolució històrica de cada nació sinó també per a poder fer prospectiva del seu futur pròxim.

Els dos exemples que tria per desenvolupar la seva tesi són la Catalunya còncava i el País Basc convex. En ambdós casos, Batista detecta, en els últims decennis, un excés en les formes geomètriques que els han definit des de temps immemorials. El pactisme català i la violència basca s’havien radicalitzat tant que amenaçaven de fer desaparèixer la nació o la convivència, cosa que, en definitiva, suposava el fracàs del nacionalitarisme en tots dos casos.

Tanmateix, els darrers anys i mesos, els antídots han arribat en diverses tongades. A Catalunya, hi ha hagut un creixement important del sobiranisme mentre que a Euskal Herria s’ha donat un procés progressiu cap a l’abandonament de la violència.

Aquesta moderació de concavitats i convexitats serà suficient per a deixar fluir el nacionalitarisme -el nacionalisme democràtic de les nacions minoritzades, recordem-ho- en els nostres respectius escenaris nacionals?

                 utopia + idealisme + ingenuïtat = 2012 alegre i combatiu

Resulta que tenim un 55,55 % dels assalariats que cobren un sou per sota els mil euros nets, una franja poblacional que des de fa temps té una tendència alcista sense aturador. Per territoris, les Illes Balears i el País Valencià comparteixen una taxa del 62% mentre que Catalunya es manté en un gens menyspreable 50,66%.

Si a aquests més de tres milions de submileuristes els afegim les precàries condicions laborals (inestabilitat, jornades eternes…) d’un bon percentatge de la resta de treballadors i l’aterridora xifra de més d’un 20% d’aturats, ja tenim el mapa d’uns Països Catalans extremadament indignes en una de les activitats centrals de les persones: la feina remunerada.

Però en aquesta fosca cartografia, encara s’hi pot observar un reducte, més o menys un de cada deu treballadors, que té unes condicions de treball dignes. Són els que treballen per a les administracions públiques, els constantment denostats funcionaris, els “privilegiats”, els que són objecte de caça i captura pels responsables d’uns governs que haurien de vetllar per a què la seva estabilitat, els seus horaris laborals, les seves retribucions, la seva dignitat en definitiva, s’estenguessin a la resta de treballadors.

El tracte, no ho oblidem mai, era treballar per a viure però els amos del món ens volen vivint per a treballar, totes les nostres hores buscant feina, treballant, estudiant bajanades per “reciclar-se constantment”, empassant-nos discursos capitalistes amb vernís intel·lectual i, el temps que resta, consumint productes o serveis.

El seu somni és aconseguir que ningú els pugui contrariar, que tothom acoti el cap davant el seu poder pseudodemocràtic, que les úniques relacions humanes siguin les laborals i les comercials. I ho volen aconseguir precaritzant tothom per a què tothom estigui penjant d’un fil, i així poder fer servir les tisores si algú gosa bellugar-se, reclamar els seus drets, i enviar-lo al fons de l’abisme.

Els seus darrers objectius, doncs, són clars i contundents: desmantellar el sector públic, eliminar la funció pública, el poblet gal on encara es pot respirar llibertat i dignitat.

L’assalt definitiu ha començat.

Però, senyora Merkel, senyor Sarkozy, què té el sufragi universal de terrible?  I com és que quan els votem a vostès la nostra tria és vàlida -m’agradaria veure què passaria si en qualsevol elecció guanyés una opció no capitalista- però quan es tracta de decidir el futur econòmic grec, la modificació de la constitució espanyola o la nostra independència, a la ciutadania se’ns considera menors d’edat polítics?

No havíem quedat que vostès eren els representants del poble? Doncs, en qualsevol àmbit de la vida,  un representant deixa pas a la decisió del representat quan aquest ho considera oportú, oi? Això, aquí i a Narsarsuaq.

Sí, d’acord, per ara aneu guanyant, com sempre: el referèndum de Papandreu ha durat quatre dies i d’aquí poc gairebé ningú no se’n recordarà de que us vau carregar per enèsima vegada la sobirania popular. Sí, que teniu molts convençuts de que cal témer les decisions dels pobles, fruit de molts temps d’esforçada desinformació. Però, en el fons del fons sabeu que l’obstinada realitat és que a aquestes alçades de la pel·lícula ja no s’aguanten els esquemes de les vostres democràcies restrictives. La democràcia te la creus o no te la creus, és plena o no ho és, serveix tant per decidir què s’ha de canviar en una avinguda del teu poble com per canviar el sistema econòmic del teu país.

Aquí i a Narsarsuaq.

Ple a l’Auditori de Barcelona per sentir el nou àlbum del Feliu Ventura Música i lletra. Els que vam ser a la sala Tete Montoliu vam vibrar amb la contundència de música i lletres de les noves i velles -com la sorprenent versió d’El que diuen els arbres- peces. El directe va excel·lir amb la veu del Feliu i les guitarres comandades per Borja Penalba, amb un bon complement de cordes -violí i cello-; escenari, so i llums també van lluir.

Del nou disc, cal dir que és un bon treball amb, com és normal, alguna cançó obviable, com ara la que “clou el meu cicle amb en Lluís Llach” (Cor polissó). En destacaria el record de la infantesa d’Història d’un sofà, la reivindicació de les oblidades sahrauis a Lluna de safrà, els aires lleugerament “quimiportetians” de Finalment, i la inquietant visió de Borja del paisatge de les nostres grans ciutats a Tràfic i trànsit (València, Perpinyà, Barcelona i Palma). I, evidentment, Torn de preguntes, una magnífica composició amb tota la força que requereixen els temps que estem vivint. No us perdeu el videoclip a www.youtube.com/watch?v=5QKdYuMLV5s

Endavant Feliu, ets una bona mostra de com ha de ser un cantautor del segle XXI.

Després d’agafar tanda vaig entrar en una sala d’espera digna del món descrit en la pel·lícula de François Truffaut Fahrenheit 451. La sala només conté dos elements: un llarg banc per a seure i tres grans pantalles davant seu. L’esmentada disposició “obliga” a prestar atenció al que s’ofereix, un sol missatge per triplicat. Un missatge actual cent per cent: un developer català primer, un jove financer xinès després. Lideratge i negocis, eixos bàsics de l’ésser humà del XXI. Paral·lelismes amb l’opiaci català per excel·lència -Barça i Guardiola- com a recurs pedagògic i promeses d’increment dels guanys amb l’endolciment de la responsabilitat social corporativa.

Davant dels proselitistes neoliberals l’alumnat espera el seu torn per efectuar el tràmit corresponent, uns receptors passius que també responen a la mitjana del sector “il·lustrat” actual, que volta la trentena i ni s’immuta davant d’aquesta declaració ideològica tant flagrant. Bé, tampoc hi ha cap mostra especial d’interès pel que es diu. De fet, no cal, és la cançoneta dels nostres temps, ben habitual i gens sorprenent. Ah, i una noia -dona havia de ser, evidentment- aprofita la pausa del dinar per menjar asseguda al banc mentre controla el pas dels números que li donarà accés a la secretaria.

Us recomano l’experiència ja que us permetrà captar una part de l’essència dels corrents dominants i de dominació del nostre món a través d’uns transmissors mediàtics d’ideologia, on el més neutre són els anuncis publicitaris de la UOC. I només amb vint minuts de tenir ben oberts els sentits.

Nota: aquests fets no han variat la meva simpatia i reconeixement per la UOC, una de les millors universitats del país.

“El poble vol justícia social”, va ser un dels principals lemes d’aquestes històriques manifestacions. Ni drets humans, ni drets nacionals, ni laicitat, ni pau, ni conscripció militar, res ha semblat ser tan important per indignar els nous israelians com l’esmentada falta de justícia social, una reivindicació centrada fonamentalment en reclamar l’abaratiment del cost de la vida.

Però, quin és el fons d’aquesta reclamació política, que també ha estat proclamada a la banda oposada del Mediterrani? Té més connexions amb les revoltes de supervivència dels pagesos medievals que amb els moviments amb objectius comunitaristes dels segles XIX o XX? O potser se li pot atorgar una novetat tipològica en qüestions de protesta, ja que està liderada per una inèdita figura històrica -les masses occidentals nascudes dins de l’Estat del Benestar-?

Tot va començar a principis dels anys vuitanta -o segurament abans, però ja no me’n recordo-, amb l’estrena de la pel·lícula Gandhi. Tota una biografia preparada per confirmar l’adhesió al protagonista però jo,  lluny d’això, vaig sortir pensant que el líder de la noviolència mundial havia estat un éssser messiànic, cregut, despòtic amb els que compartien el seu espai temporal i geogràfic, malgrat la seva contribució essencial a l’alliberament de l’Índia i el seu mestratge per tot tipus de protestes i revolucions.

Confesso que l’experiència se’m va repetint periòdicament, tot i que cada cop la sorpresa és menor. L’última vegada va ser abans-d’ahir, amb l’entrevista que va emetre TV3 a l’Heribert Barrera, mort dos dies abans. Tot i que en aquest cas, per ser de qui es tractava, la meva reacció era més previsible que en altres casos. Ara, tornar a sentir de la seva pròpia veu, per molt que es vulgués emmarcar en el seu discurs “políticament incorrecte”, que era partidari de la pena de mort o que l’actuació dels etarres és deguda a la situació de guerra -no de conflicte- que es viu a Euskal Herria, deixa poc marge a simpatitzar amb la personalitat homenatjada, malgrat els seus encerts en altres qüestions.

No sé si aquesta és una patologia pròpia o compartida, però la meva conclusió és que, en la immensa majoria de casos, és millor aprofitar fets i pensaments concrets de cada actor polític o social més que adherir-se al personatge global. Potser és una conclusió evident, però no em negareu que costa evitar la tendència panegírica que sembla que els humans posseïm d’una manera bastant marcada.

L’experiència acumulada durant segles i segles ens indica que els mites són necessaris per als individus i per a les societats. Actuen com a referents i ens ajuden en les nostres actuacions.

El perill és que aquesta necessitat es torni malaltissa i el mite ens anul·li el logos. I, al meu parer, això és el que ha estat passant en els Països Catalans de les últimes dècades, sobretot en els àmbits d’esquerres i nacionalistes.

Així, s’han anat succeint uns referents amb un component mític important, que havien de mantindre la seva puresa per damunt de tot. La clau per a què aquest sistema funcionés era no investigar més del compte, tot mantenint el lloc mític en una prudent llunyania. Tot plegat per no captar la violència, la falta de democràcia, l’adhesió al capitalisme més funest, el poc alternativisme, que sovint eren ben reals. En fi, calia amagar durant anys i anys tot el que pogués trencar el mite… fins que un bon dia aquest queia a plom. I llavors, corrents a buscar-ne un altre.

Us proposaria un canvi en aquest tema: dotar els nostres mites de paràmetres humans, com ja ho havien fet els grecs clàssics, una visió que ens permetrà copsar els seus encerts però també ens mostrarà les seves febleses -i, d’aquesta manera, si cal, podrem combatre-les-.  Aquesta opció convertiria els referents de globals a parcials i ens permetria, per tant, aprofitar-ne el que fos realment bo, sense haver d’ocultar res.

L’aplicació d’un logos honest i coherent enfortirà els nostres mites, i guanyarem en tranquil·litat, il·lusió, ètica, saviesa i efectivitat.